El pati i pista poliesportiva del carrer Montcada

En les darreres setmanes hem escrit bastant sobre l'edifici de l'antic Seminari de Tortosa, el casalici del carrer Montcada que va acollir l'escola de la Mercè entre 1970 i 1982. S'hi feien diverses referències al pati i pista poliesportiva que es va habilitar cap al 1960 en el solar que havia ocupat l'església del Seminari. Recordeu? El temple va patir importantíssims danys durant la guerra civil i Regiones Devastadas va prendre la decisió d'abandonar-lo, mentre que el cos principal de l'edifici (que era institut i després seria La Mercè) va ser rehabilitat, si bé amb catorze anys de retard.

Fa dies que busquem fotos d'aquest pati, que en l'època que la Mercè va recalar al carrer Montcada, era el dels més grans. La pista s'usava també els caps de setmana en el campionat local de futbol sala. Això sense parlar de les inscursions "il·legals", fora d'horari lectiu, que molts fèiem, i que ens valien les sonores esbroncades de don Santos Nieto, des de la finestra de casa seva, a l'edifici de la Tabacalera.

El cas és que ens està costant una mica localitzar imatges d'aquest pati. Però aquí al bloc ja n'havíem publicat alguna. Per exempla la que encapçala aquestrada entrada, que Rafa Madueño havia penjat el 8 de juny de2008, en els primers temps del bloc (aquí l'entrada original). Malgrat que del pati se'n veu ben poc, si més no ens permet recordar un extraordinari equip de futbol, potser el que més ha destacat en la història esportiva de la Mercè.

Aplegava nois nascuts entre 1966 i 1968 i se'ls coneixia amb el nom de "Marea blava". Blau pel color de l'uniforme. Marea, perquè era un equip imparable, que va deixar la seva empremta en les competicions escolars locals. Aquesta era la històrica aliniació: Migueli, Lillo, Guti, Torá, Tarazaga, Vilaplana, Raúl Sanjuan, Rojals, Monforte, Madueño. Tal qual es veuen a la imatge, d'esquerra a dreta i darrera drets i davant ajupits. Com podeu comprovar, el portar de tan potent equip era Migueli, el nostre company Miquel Zaragoza, que va morir l'1 de juny de 2012.


Continuem la recerca de fotos d'aquest pati. Confiem tenir notícies ben aviat.

Una petita precisió sobre l'antic seminari del carrer Montcada

Magnífica foto feta des d'un terrat del carrer Gil de Frederich o del carrer del Vall, amb l'església del seminari sobresortint. I de fons, dalt del turó, les casernes de Sant Francesc. Postal editada entre 1910 i 1925 i recuperada per Toni Puig.

Darrerament hem publicat diverses entrades sobre l'antic seminari del carrer Montcada, el casalici ja desaparegut que va allotjar durant poc més d'una dècada (1970-1982) l'escola de la Mercè. En una d'aquestes entrades (cliqueu aquí) es va escolar un error o més aviat imprecisió sobre les dates. Una qüestió secundària pel que preteníem explicar, però que no passa res si corregim, o més ben dit precisem.

El cas és que explicàvem que l'església de l'antic seminari havia estat enderrocada l'any 1948. El temple havia patit una gran devastació durant la guerra civil i es va decidir abandonar-lo, després de netejar-hi la runa. El 1948 es va enderrocar el cos principal del temple, efectivament. Però no pas les dues torres que presidien la façana, potser l'element més característic de l'edificació, que sobresortien per la seva alçada i eren visibles des de tota Tortosa, van continuar dempeus una dècada més. Van ser enderrocades cap a finals dels anys 50 i sobre el 1960 s'hi havia habilitat una pista poliesportiva que va funcionar com a pati exterior, primer de l'institut de batxillerat i després de la Mercè.

En realitat, en entrades de l'any 2012 sobre aquest mateix tema havíem donat per bona aquesta segona data, en la mesura que va significar el tancament del procés, sense fixar-nos en si era un enderroc parcial o total. En tornar sobre la qüestió fa uns dies, i a la vista de la data de 1948, vam estar dubtant. Però tampoc li vam donar una importància excessiva. La font era fiable, però tampoc és que fos una qüestió de vida o mort.

Si de cas, val la pena explicar breument perquè no vam donar rellevància al ball de dates. Aquí no som historiadors, ni tenim pretensions de ser-ho, malgrat que intentem documentar bé les coses que escrivim. És més, ens sentim aliens a una certa mala maror que ens consta que existeix a Tortosa entre persones que són grans fonts d'informació, tant gràfica com oral, i determinats historiadors, o persones que sí que tenen pretensions de ser-ho.

En realitat, qüestions com un any amunt o un any avall són secundàries o accessòries al nostre autèntic objectiu, que és evocar una memòria escolar. Però si ens hi posem, ens hi hem de posar amb correcció i eficàcia. Si aportem una xifra, ha de ser correcta, si més no fins on haguem pogut confirmar-la. I si un dia no afinem, rectifiquem i ja està, que no ens agafarà cap mal de panxa, ja que d'això no hi vivim ni ens serveix per donar-nos a conèixer. Potser més que rectificació caldria parlar de precisió, però tampoc és major problema.

Aclarida i rectificada la imprecisió, donem les gràcies al senyor Lluís Salamó, que ens ha fet notar l'errada en les dates. Aquesta és també una de les virtuts d'un projecte col·laboratiu basat a internet. No funcionem de dalt a baix, sinó en horitzontal. No és perfecte, però no ens mortifiquem. Poden colar-se errors, sí, però es corregeixen més ràpid que a qualsevol enciclopèdia.

 Aquesta foto va fer-se durant els treballs de neteja de runa realitzats en la immediata postguerra i mostra l'importantíssim grau de destrucció que va patir l'església.

En record de l'exalumne Leandre Roig Roig

Hi ha ocasions que no poden deixar-se passar així com així. Ni que sigui per la seva infreqüència. I, en tot cas, perquè ens donen peu a continuar glossant històries dels antics alumnes de la Mercè. Ha estat el cas d'aquest dissabte, 22 de febrer de 2014. Anna Roig, una de les filles de l'antic alumne Leandre Roig Roig, estava de visita a Catalunya (viu a Ginebra, a Suïssa) i hem aprofitat per conèixer-la personalment i evocar històries tortosines de dècades enrera.

El cas de Leandre Roig, nascut el 1913, és el de tantes altres vides truncades per la Guerra Civil. Un home il·lustrat, amant de les lletres i els llibres, que va ser oblidat i marginat per haver estat republicà, i un destacat líder estudiantil, durant els anys trenta. Una persona molt popular a Tortosa, a més, per la seva vinculació al món del ciclisme. Però aquella represssió que va prolongar-se 40 anys, i que sovint era econòmica, va poder més. Leandre Roig va acabar emigrant a Suïssa a principis dels anys 60, amb la dona i cinc fills.

El nostre antic company va morir només dos anys després d'arribar al país helvètic. Però Suïssa era Suïssa i la família, dins de tanta desgràcia, va trobar-hi una oportunitat que aquí no haurien tingut o els hauria estat negada. Són històries que Anna Roig ens va explicar fa gairebé dos anys i que són un retrat que podria portar altres noms i cognoms. Perquè aquells desastres van escapçar tota una generació.

Podeu recuprar la història de Leandre Roig, i les moltes fotos de l'àlbum familiar, que Anna Roig ens va facilitar en aquests enllaços que posem a continuació. Aprofitem per agrair l'antic alumne Joan Ramírez, que ens va facilitar també algunes imatges i el contacte amb l'Anna.

El record de l'exalumne Leandre Roig Roig
El record de l'exalumne Leandre Roig Roig (2)
El record de l'exalumne Leandre Roig Roig (3)
El record de l'exalumne Leandre Roig Roig (4)

Ja fa quatre anys del dia històric de la Medalla d'Or

Com passa el temps. Gairebé costa de creure, però aquest 20 de febrer de 2014 ja fa quatre anys d'un dia històric per a la Mercè: el dia que la ciutat de Tortosa va reconèixer la seva trajectòria concedint-li la màxima recompensa local, la Medalla d'Or. Sembla que hagi passat una eternitat, però dins de la dilatada història de la nostra escola, fa tres telenotícies, com qui diu.

Servidor no sap dir si en aquests moments l'esperit de la Mercè té un moment d'efervescència tan alt com aquell. Ep! No vull dir que la cosa no rutlli bé, en la mesura que els antics alumnes ho volem i de les formes que volem. Però és que aquell dia va ser espectacular. Potser no tan curull d'emocions com la gran trobada del 7 de juny de 2008, però és que aquell dia la part emocional va ser d'autèntica sobredosi.

Això sí, tots els que vam ser a l'Espai Sant Domènec vam tenir la sensació d'estar participant en una ocasió única i irrepetible. Un acte de justícia de Tortosa cap a l'escola dels pobres, després de dècades d'un cert menyspreu altiu i classista. Una reivindicació pública, davant la plana major social i política de la ciutat, del molt que vam rebre de la Mercè els seus alumnes; un reconeixement explícit al gran capital humà de la nostra escola, encarnat en uns mestres extraordinaris; una mostra evident del que pot aconseguir-se amb pocs recursos, de com fer el màxim amb el mínim... Sí, diguem-ho clar, un dia per expressar l'orgull de ser de la Mercè.

El titular que resumeix tot això ens el va donar fet Àngel Ismael, que era llavors el director de la Mercè (poc després es jubilaria). Una frase que, en poques paraules, ho deia tot. D'aquí a molts anys, i mentre tinguem vida, podrem dir que nosaltres hi érem. Sí...


Aquell dia nosaltres hi érem
Nosaltres vam ser-hi
Ja fa un any de la Medalla d'Or

Més sobre els espais del carrer Providència

Aquesta entrada no versa exactament sobre els espais de l'escola de la Mercè, però sí sobre el seu entorn immediat. I està relacionada directament amb aquesta recent entrada, que parlava sobre l'actual centre al carrer Providència, a l'antiga fàbrica de gas, i donava algunes dades sobre el contigu convent de Sant Jordi i Sant Domènec. Gràcies al bloc Tortosa Antiga, podem ampliar la informació sobre aquest darrer edifici que, en el pitjor dels casos, és el veí més proper a l'actual Mercè, paret per paret.

Com comentàvem fa poc, el convent de Sant Jordi i Sant Domènec va patir danys de molta entitat durant la guerra civil (1936-1939). La destrucció pot comprovar-se en aquesta fotografia aèria. A la Els bombardeigs en van deixar dempeus només els murs i fins i tot d'aquella manera. Aquesta altra imatge mostra la destrucció d'una altra perspectiva (va ser feta des de les Avançades de Sant Joan) i hi hem afegit algunes indicacions per facilitar la identificació dels diferents edificis dels quals parlem en aquesta entrada.

Fora dels murs, i encara malmesos, del convent de Sant Domènec només es va conservar intacta la portalada, que és la que es veu en aquesta imatge actual. I s'hi veu com a part de l'edifici ja reconstruït durant la postguerra (en parlem unes línies més endavant).

Tanmateix, l'atzar va salvar els altres dos edificis del conjunt, que avui coneixem com a Reials Col·legis: el col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, amb el seu fabulós pati, i l'església de Sant Domènec, que era la seva església conventual i que avui s'ha convertit en una mena de saló d'ocasions cèlebres de la ciutat, sota el nom d'Espai Sant Domènec, a més d'acollir un centre d'interpretació del Renaixement.

Tornant al convent, la reconstrucció que se'n va fer a la postguerra exemplifica les paradoxes que té la vida de vegades. Regiones Devastadas, que a Tortosa va fer gairebé tan de mal com les bombes, va tenir un moment inspirat i a l'hora de reconstruir l'edifici va reconstruir també el claustre dominic, com ens recorden els sautors de Tortosa Antiga. Va ser l'únic pati de la ciutat que seria reconstruït després de la guerra. "L'elecció dels materials potser és un tant desencertada, però tot i així es va crear un espai únic i evocador d'un passat més esplendorós que l'actual", ens conten.

Així és avui aquest claustre tortosí.