dijous, 28 de febrer del 2013

La família Favà Sans, l'any 1948

Les tres persones que apareixen en aquesta foto són Josep Favà Arasa (1905-1978) i les seves filles, Justina Favà Sans (la petita de l'esquerra) i Lupe Favà Sans. Perquè ens situem, són la meva mare i la meva tia, i el meu avi. La Justina i la Lupe van ser alumnes de la Mercè a finals dels anys 40 i principis dels 50 del segle XX.

La història de les dues germanes la vam publicar aquí, l'agost del 2010. Resumint, totes dues vivien a Barcelona fruit de les circumstàncies de la Guerra Civil. Tot i ser de família tortosina de sempre, la Lupe havia nascut a Tarragona el 1938, quan la seva mare (la meva àvia) fugia a peu del front de guerra, que s'havia situat a costat i costat de riu de Tortosa. La Justina va néixer el 1944 a Barcelona, on la família s'havia instal·lat acabada la Guerra Civil i un cop el Josep va quedar "lliure" de la repressió de què va ser víctima per part de la dictadura. Diem "lliure", i entre cometes, perquè no podia tornar a Tortosa, ja que el desterrament a un mínim de 200 quilòmetres era part d'aquesta repressió.

Però el 1948, la Lupe i la Justina es van quedar òrfenes de mare. El Josep ho tenia difícil per fer-se'n càrrec, ja que, com és obvi, havia de treballar per mantenir la família i les noies, sobretot la Justina, eren petites. Feu-vos el càrrec que a la Barcelona d'aquella època, el Josep havia de fer dues hores de tramvia al matí, i dues més al vespre, per anar a la feina i tornar.

Per això, la Lupe i la Justina van anar a viure a Tortosa, a la casa dels avis paterns. Era un gran pis, situat a la darrera planta d'un edifici del carrer Ample (oficialment, Gil de Frederich) que era propietat de Manuel Beguer Piñol, home acomodat i amb afició a la literatura i l'art en general. El casalici va desaparèixer i avui s'hi aixeca una nova edificació, que conserva la portalada original, però amb entrada pel carrer del Vall. Coses curioses: el pis feia més de 300 metres quadrats i tenia un rebedor al qual un servidor (vaig viure-hi des que vaig néixer fins als cinc anys) organitzava partits de futbol i curses de tricicles.

Una anècdota que sempre els he sentit contar il·lustra com devia ser la Tortosa d'aquell 1948. Quan van arribar en tren a la ciutat eren les 10 de la nit. Acostumades a viure a Barcelona, quan van encarar el carrer Cervantes la Justina va preguntar, amb la candidesa d'una criatura de quatre anys, si és que havien de viure a aquell lloc tan fosc...

Les dues germanes, només arribar a Tortosa, es van inscriure a la Mercè. La Lupe ja havia anat a l'escola a Barcelona, però la Justina va començar la seva escolarització al nostre col·legi. La Lupe s'hi va estar un any i mig. Amb tretze anys va tornar a Barcelona, a viure amb el seu pare, i ja es va posar a treballar. La Justina va quedar-se a Tortosa, i fins avui, 65 anys desprès.

El Josep no va ser alumne de la Mercè. Segons el record familiar, va estudiar amb les monges de la Consolació, en un edifici que aquesta congregació va tenir al carrer de la Rosa número 12 (si us interessa, podeu llegir la història del col·legi de la Consolació de Tortosa clicant aquí).

La foto que surt al principi de l'entrada se la van fer tots tres quan estaven de dol. En aquelles èpoques, la gent es feia fotos com aquesta, que potser costen de creure una mica des de la perspectiva actual. Però la realitat és que les fotos que una persona es feia al llarg de la seva vida eren comptades. La fotografia no estava tan popularitzada pels avenços tecnològics actuals i era un producte car, que es reservava per a algunes ocasions especials: les noces, el record escolar..., i fins i tot quan hi havia una defunció a la família.

La foto se la van fer al fotògraf Andreu de Tortosa, que durant moltíssims anys va tenir l'establiment a la part baixa del carrer Sant Blai, a tocar de la plaça de l'Àngel.

En aquesta imatge final, podeu veure les germanes Favà Sans en la foto escolar de la Mercè. Ha de ser del curs 1948-1949, el primer en què van estar al col·legi. Fixeu-vos que la Justina porta el mateix vestit que a la foto del dol familiar, si bé en aquest segon cas amb unes mànigues o, si més no, un jersei a sota. No podia haver passat gaire temps entre una imatge i l'altra