I sí les faltes d'ortografia no són el principal símptoma que ens fallen coses fonamentals, quines coses podrien ser? Doncs diria que una pobresa del llenguatge d'autèntica misèria. Una pobresa que definiria en dos sentits:
–Pobresa de vocabulari. El "canon" clàssic en aquesta matèria apuntava que una persona mínimament culta era la que tenia un vocabulari d'unes 5.000 paraules. Avui és trist constatar que un segment significativament nombrós de la societat passa amb poc més de 300. I que passa perfectament amb aquest migrat vocabulari.
Puc arribar a entendre que persones que no han gaudit d'oportunitats per a formar-se, o que han fracassat escolarment de vegades per culpa del sistema educatiu, que no els ha sabut atendre de forma personalitzada, puguin estar en aquesta situació. No m'entra al cap que aquesta pobresa la tinguin, potser no tan exagerada, però no gaire menys, persones com les que deia abans: amb carrera, amb carrera de lletres i vivint de l'ofici d'escriure.
L'ús de sinònims, en particular, sembla que sigui una antigalla del passat. No es creguin vostès que és una moda. És que no en raja perquè no n'hi ha. I el resultat són textos avorridíssims, que repeteixen sistemàticament mitja dotzena de verbs i un parell de dotzenes de substantius, mentre els adjectius i els adverbis millor que continuïn sense usar-los, perquè quan ho fan no toquen el que volen dir ni 'oïda.
Això el resultat. El principal factor únic que ho provoca és el fet de no llegir. La cultura àudiovisual, en concepte ampli, està tenint alguns efectes com aquest.
–Pobresa expositiva. La gent ben just sap explicar-se de paraula, però més o menys se'n va sortint. Quan s'ha d'explicar per escrit, la cosa es fa tràgica. No creguin que parlo per parlar. Quan faig de "professor" sovint poso exercicis pràctics. Tant se val que siguin mers exercicis escrits individuals, o temes que es plantegen i que en grup han d'intentar resoldre. Sovint el resultat em posa els pèls de punta. No es poden imaginar el que arribo a llegir o escoltar.
I recordeu que jo no "ensenyo" a nens de l'escola bressol. Ho faig a professionals amb carrera i que se suposa que es guanyen la vida explicant-se. Però això em confirma que l'epidèmia és general: si no, explicant-se com s'explica a sí mateix el negoci d'explicar coses (disculpeu el joc de paraules), ja faria temps que hauria deixat de ser un negoci.
A banda d'aquestes dues pobreses de llenguatge, hi ha un tercer element que em sembla fonamental: la falta de referències culturals de tota mena. M'he trobat casos extrems, com el d'un suposat universitari que no sabia que Londres fos la capital d'Anglaterra. Però excessos disparats al marge, el nivell mig és decebedor.
La causa d'això també és prou evident. Hem dedicat massa anys a ensenyar a aprendre, pensant que els continguts memorístics eren d'altres èpoques. I més recentment li hem donat una altra volta a la clau, pensant-nos que com que al google hi és tot... Sospito que hem "format" uns excepcionals buscadors d'informació, però amb nul·la capacitat de processar, analitzar i relacionar la informació. De fet, això d'excepcionals buscadors és un dir. No tenir criteris de selecció fa que la informació sigui quantiosa, sí, però perfectament inútil.
Disculpeu la longitud d'aquest comentari en dues parts. No és que tingués ganes de buidar el pap. Més aviat és que crec que cal començar a dir les coses pel seu nom. I sobretot que no cal ser experts mundials en pedagogia per tenir els conceptes clars.
dijous, 18 de setembre del 2008
Quan els dèficits de l'ensenyament freguen la tragèdia
Aquests dies hi ha hagut un debat molt interessant sobre el que podem esperar de l'escola. Potser no s'han dit moltes coses exactament noves, però crec que ha valgut la pena. Jo he portat una mica la bandera de les necessitats econòmiques del sistema educatiu, però en el sentit que considero important en aquest i en altres serveis públics: els discursos ben intencionats són perfectament inútils si no queden reflectits en els pressupostos.
També he aportat alguns casos que conec de decisions equivocades sobre la formació que han desembocat en errors que costarà tota una generació, o més, poder resoldre. Afegir els adjectius "històrics" o "estratègics" a aquests errors no resulta gens difícil.
Però ara voldria aportar a la discussió alguna experiència personal que m'ha acabat convencent que els problemes i els dèficits de l'actual ensenyament frequen pràcticament la tragèdia. No puc parlar com a professional docent, ja que no en sóc, però sí des de dos punts de vista que m'han obert els ulls. Un, com a professional ja una mica veterà de la meva feina, que em fa estar en contacte amb professionals molt més joves. L'altre, com a "professor" ocasional d'alguns cursos de formació del meu àmbit laboral.
Si hagués de posar un titular contundent a aquesta experiència, diria que el fet que titulats universitaris facin faltes d'ortografia és el més petit dels problemes que tenim. Sé que l'afirmació és rotunda, però l'important és poder-la defensar, com és el cas. I això que s'ha de dir que els problemes ortogràfics elementals de les generacions que pugen són per preocupar-se de debó. Jo encara no puc entendre com persones amb carrera, amb carrera de lletres per més senyes (que sigui de ciències, no és més disculpable, però que sigui de lletres és encara més greu), i que viuen d'escriure, siguin capaces d'escriure el verb haver sense h.
El problema de l'ortografia, però, és salvable, ja que l'ortografia s'aprén. Si es vol, és clar. Però si existeix un problema és que hi ha coses que si no les aprenem de petits, de grans és molt difícil trobar el temps i les ganes. En el cas del català, tenim un problema afegit. El català que parlem (no dic ja el que escrivim) és un català horrorós, un català de sarsuela la principal mancança del qual no són els castellanismes (o els anglicismes), sinó la pèrdua de l'essència i el tremp propis de la llengua.
Alguns especialistes comencen a alertar que el català es mor, però no perquè es parli més en castellà, sinó perquè el català que parlem està deixant de ser català cada dia que passa. El que fa figa ja no és el vocabulari, sinó la sintaxi. En qüestions com els pronoms febles o els verbs reflexius, estem alletant un idioma absolutament macarrònic, com aquell anglès horripilant que parla Emilio Botín (vegeu aquesta entrada del meu bloc personal punxant aquí).
I no és casual vincular aquesta pèrdua de qualitat del català amb els mitjans de comunicació. A casa estic cansat de barallar-me amb les meves filles pel català espantós que parlen de vegades. Però em deixen fora de joc quan em recorden que les mateixes "errades" les fan els presentadors de TV3, entre ells i elles els dels Telenotícies. És dur de reconèixer, però les criatures senyalen en la direcció correcta.
Com que això es fa llarg i encara hi ha coses per dir, ho acabaré en una segona entrada.
També he aportat alguns casos que conec de decisions equivocades sobre la formació que han desembocat en errors que costarà tota una generació, o més, poder resoldre. Afegir els adjectius "històrics" o "estratègics" a aquests errors no resulta gens difícil.
Però ara voldria aportar a la discussió alguna experiència personal que m'ha acabat convencent que els problemes i els dèficits de l'actual ensenyament frequen pràcticament la tragèdia. No puc parlar com a professional docent, ja que no en sóc, però sí des de dos punts de vista que m'han obert els ulls. Un, com a professional ja una mica veterà de la meva feina, que em fa estar en contacte amb professionals molt més joves. L'altre, com a "professor" ocasional d'alguns cursos de formació del meu àmbit laboral.
Si hagués de posar un titular contundent a aquesta experiència, diria que el fet que titulats universitaris facin faltes d'ortografia és el més petit dels problemes que tenim. Sé que l'afirmació és rotunda, però l'important és poder-la defensar, com és el cas. I això que s'ha de dir que els problemes ortogràfics elementals de les generacions que pugen són per preocupar-se de debó. Jo encara no puc entendre com persones amb carrera, amb carrera de lletres per més senyes (que sigui de ciències, no és més disculpable, però que sigui de lletres és encara més greu), i que viuen d'escriure, siguin capaces d'escriure el verb haver sense h.
El problema de l'ortografia, però, és salvable, ja que l'ortografia s'aprén. Si es vol, és clar. Però si existeix un problema és que hi ha coses que si no les aprenem de petits, de grans és molt difícil trobar el temps i les ganes. En el cas del català, tenim un problema afegit. El català que parlem (no dic ja el que escrivim) és un català horrorós, un català de sarsuela la principal mancança del qual no són els castellanismes (o els anglicismes), sinó la pèrdua de l'essència i el tremp propis de la llengua.
Alguns especialistes comencen a alertar que el català es mor, però no perquè es parli més en castellà, sinó perquè el català que parlem està deixant de ser català cada dia que passa. El que fa figa ja no és el vocabulari, sinó la sintaxi. En qüestions com els pronoms febles o els verbs reflexius, estem alletant un idioma absolutament macarrònic, com aquell anglès horripilant que parla Emilio Botín (vegeu aquesta entrada del meu bloc personal punxant aquí).
I no és casual vincular aquesta pèrdua de qualitat del català amb els mitjans de comunicació. A casa estic cansat de barallar-me amb les meves filles pel català espantós que parlen de vegades. Però em deixen fora de joc quan em recorden que les mateixes "errades" les fan els presentadors de TV3, entre ells i elles els dels Telenotícies. És dur de reconèixer, però les criatures senyalen en la direcció correcta.
Com que això es fa llarg i encara hi ha coses per dir, ho acabaré en una segona entrada.
Unes paraules del Sr. Paco Climent
Adjunto unes paraules del Sr Climent publicades a l'Estel de la 2a quinzena de setembre.
El dia 18 de setembre, el Col·legi La Mercè ha presentat a l’Alcalde de la ciutat un primer plec de signatures recolzant la petició a l’Ajuntament de Tortosa de la Medalla de la Ciutat per a l’escola.
Aquesta decisió ha estat prèviament valorada i aprovada pel Claustre de Professors/es, Consell Escolar, l’AMPA i centres educatius i entitats que han volgut adherir-se.
Aquesta decisió ha estat prèviament valorada i aprovada pel Claustre de Professors/es, Consell Escolar, l’AMPA i centres educatius i entitats que han volgut adherir-se.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)