diumenge, 31 de març del 2013

L'actual escola compleix 25 anys (9)



Recuperem en aquesta entrada dues imatges de l'antiga fàbrica del gas de Tortosa. El solar que va ocupar durant un segle i escaig aquesta instal·lació industrial va ser ocupat per l'actual escola de la Mercè, després dels cinc anys d'exili (1982-1987) causats per la declaració de ruïna de l'anterior edifici, al carrer Montcada. Ara que fa 25 anys de la nova escola ens ve de gust retrobar aquells records, que, en aquest cas concret, ho són potser més de la ciutat de Tortosa que de la mateixa Mercè. Hem d'agrair a l'antic alumne Joan Ramírez Montserrat, i al seu inabastable arxiu gràfic, poder reproduir aquestes dues petites joies.


L'empresa que explotava aquesta fàbrica, amb la denominació inicial de Gas Tortosa i altres noms posteriors, va constituir-se el 1867. El 27 de novembre d'aquell mateix any va inaugurar-se la fàbrica, emplaçada al carrer Providència, al barri del Rastre. Les cròniques del dia narren una gran celebració ciutadana. Hem de pensar que en aquella època les novetats industrials, i en especial les que tenien a veure amb l'energia, eren considerades signes de progrés i aixecaven grans expectatives de futur. L'explotació del petroli té els seus orígens en aquella mateixa època i la bombeta elèctrica (i per tant, l'ús industrial i domèstic del corrent elèctric) estava a punt d'inventar-se...

La fàbrica va construir-se en uns terrenys que fins llavors havien estat jardins públics. Hi ha coses que, com veiem, ja passaven llavors i no han canviat gaire. I la ubicació va triar-se pensant en qüestions de seguretat. Si bé la zona ja era habitada (la urbanització del barri del Rastre era molt recent), es va creure convenient ubicar la fàbrica als afores de la ciutat. Els diaris del segle XIX citen la persona de Felip Tallada i Bages com el pare de la idea d'introduir aquesta tecnologia a la ciutat.

Inicialment, el gas "fabricat" (de seguida explicarem com) va destinar-se a abastir un nou enllumenat públic. A Tortosa, el primer projecte d'aquestes característiques va incloure la instal·lació de 270 fanals. I, per exemple, el 1892 es va enllumenar el parc municipal amb aquesta tecnologia. Però els usos també eren domèstics. La creació d'una xarxa de distribució va fer arribar el gas a les les cases particulars, on va substituir les cuines de carbó i va permetre instal·lar sistemes de calefacció arraconar les llars de foc. Certament el nom de gas ciutat no podia ser més apropiat, atesos els seus usos urbans, tant en l'àmbit públic com en el privat.

El gas ciutat va ser, doncs, una tecnologia revolucionària en el seu moment. Era un combustible fòssil manufacturat, que es produïa a partir de la combustió de naftes de petroli o, d'una forma més tradicional de la destilació seca del carbó. En el primer cas, s'utilitzava la tècnica del craqueig del petroli, és a dir la fragmentació de les mol·lècules d'hidrocarburs que contenia. En el segon, es tractava d'escalfar materials sòlids, el carbó, fins a produir gasos. Era el cas de la fàbrica de Tortosa, que s'abastia, com la resta de fàbriques de gas de Catalunya, d'hulla que arribava al port de Barcelona i es distribuia posteriorment pel territori.

El gas produït s'emmagatzemava en grans dipòsits cilíndrics, anomenats gasòmetres i que permetien regular la pressió (d'aquí el seu nom) de la xarxa de distribució. El gas ciutat va significar un avenç molt important en la seva època, però al cap d'un segle va quedar-se obsolet. L'ús domèstic del gas butà i, sobretot, la introducció massiva del gas natural, el van arraconar. El gas natural, en particular, és molt més senzill i barat d'obtenir i el seu poder calorífic duplica amb escreix el del gas ciutat.

La fàbrica del gas del Rastre va acusar molt els canvis tecnològics i de la història. Alguns canvis no van ser negatius per ells mateixos. Per exemple, l'any 1923 van fer-s'hi importants obres de reforma. I el 1935, la raó social "Gas de Tortosa" va canviar-se per la de "Gas Mansana", en record i reconeixement de Josep Mansana i Terrés, que va ser el primer propietari de la fàbrica. Però altres canvis posaven de manifest que el gas ciutat anava quedant-se enrera. L'any 1962, l'Ajuntament de Tortosa va fer-se càrrec de l'empresa, quan tot i conservar la rendibilitat tenia unes instal·lacions ja antiquades i obsoletes. El 1975, la fàbrica ja no era rendible. La seva mort definitiva va produir-se amb l'arribada del gas natural a Tortosa, a principis dels anys vuitanta del segle XX.

L'Ajuntament de Tortosa, que s'havia convertit en propietari de la fàbrica el 1962, va cedir els terrenys a la Generalitat l'any 1985 per tal que hi contruís la nova escola de la Mercè (vegeu més informació clicant aquí). De l'antiga fàbrica se'n va conservar una petita part, com a record d'aquest passat industrial. Pot veure's vora el Portal de la Bassa.

Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (8)
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

dimecres, 27 de març del 2013

Quan la Mercè era casa de caritat


L'edifici original de l'escola de la Mercè,  al carrer tortosí d'aquest aquest mateix nom, tenia molts usos a més de l'educatiu. De fet, l'antic convent mercedari desamortitzat el 1836 s'havia usat fins i tot com a teatre i com a corral. Després de 1848, quan va crear-se la nostra escola, l'edifici va acollir diferents serveis: de parc de bombers a museu provisional, passant per casa de caritat.

És sobre aquest ús com a casa de caritat que parlem avui, a partir de la fotografia que ens fa arribar l'exalumne Joan Ramírez Montserrat. La imatge va prendre's al pati de la Mercè el dia 3 de gener de 1914. Hi apareix un grup de persones que esperaven rebre l'ajut d'una festa amb l'expressiu títol de "Navidad del pobre". Organitzava tal "festivitat" una entitat anomenada Requeté Jaimista, d'orientació política carlista.

Els "jaimistes" eren els seguidors de Jaime de Borbón y Borbón-Parma (1870-1931), pretendent carlista a la corona d'Espanya amb el nom de Jaime III. També reclamava el tron de França amb el nom de Jaime I. Aquí trobareu una breu ressenya biogràfica del personatge, en part digna de "Hazañas bélicas".

Fet aquest apunt històric, només ens resta tornar a agrair Joan Ramírez les seves nombrosíssimes aportacions a aquest bloc, que són d'un valor històric i documental incalculable.



dissabte, 23 de març del 2013

El bloc, fàcilment accessible des de dispositius mòbils


Un bloc no és potser avui l'eina digital més fresca i més dinàmica que hi ha en el món de les xarxes socials. Però mirem d'anar-lo posant al dia. Perquè el que està clar és que encara dóna molta guerra i permet fer coses amb uns ritmes i un grau de profunditat diferents. Avui, la utilitat que afegim és un codi QR per facilitar l'accès al bloc des de dispositius mòbils, bé smartphones o bé tauletes.

Aquesta imatge dóna un accès directe al bloc, simplement enfocant-la amb la càmera del vostre dispositiu mòbil. Us caldrà tenir alguna aplicació de lectura, però en podeu trobar a desenes, i gratuïtes, si no és que l'aparell ja venia equipat d'origen amb una d'elles.

Òbviament, aquí mateix no fa de gaire ajut. Ja sou al bloc. Però la intenció és anar escampant aquest codi per tot arreu. És en aquest sentit que podeu compartir-lo i entre tots farem la bola grossa. Per la nostra part, l'incorporarem a tota la papereria física i a tot el material digital que poguem fer: no és molt, però allò hi serà.

Bé, la cosa no té més història, però resulta útil.

dimecres, 20 de març del 2013

L'adéu a Josep Otero


El traspàs de l'antic alumne de la Mercè, Josep Otero Gendre, ha tingut un ressó extraordinari a Tortosa i més enllà de la ciutat. Josep Otero és segurament l'esportista tortosí més emblàtic de la Tortosa del segle XX. Com a futbolista (va jugar amb un dels equips més històrics del CD Tortosa) i sobretot com a entrenador, feina en la qual va ser un segon pare per a diverses generacions d'esportistes. No volem estirar més una notícia que no deixa de ser dolorosa, però sí ajudar a fer justícia a una persona que s'ho mereixia sobradament. Aquest és un recull de les informacions aparegudes en els darrers dies i que parlen de la defunció d'Otero i de l'homenatge ciutadà que ha rebut.

Canal Ebre TV
Informació del funeral
Vídeo homenatge

Canal TE
Programa Més Esports (a partir del minut 18)

Bloc La Marfanta
Notícia
Article de Quimo Panisello
Comunicat d'agraiment de la família

Imagina Ràdio
Notícia

Mundo Deportivo
Notícia

JNTV
Notícia

La Veu de l'Ebre
Notícia

Bloc dels exalumnes de l'escola la Mercè de Tortosa
Mor l'antic alumne Josep Otero Gendre, l'esportista més emblemàtic de Tortosa
Se n'ha anat un heroi discret
Josep Otero, un adéu emocionant
Josep Otero, un adéu emocionant (2)

diumenge, 17 de març del 2013

L'actual escola compleix 25 anys (8)




La construcció de la nova escola de la Mercè, al carrer Providència, van ser seguides amb força interès al barri del Rastre. Els terrenys en desús de l'antiga fàbrica del gas s'estaven convertint en un equipament públic al barri. I era un gran esdeveniment, perquè el Rastre estava i està envoltat de serveis públics pels quatre costats, però no gaudia de cap equipament que pogués considerar propi. La nova escola, òbviament, no era només per al barri, sinó per tot el nucli antic i de fet, per tot el centre de Tortosa (si més no, així es planificava en aquell moment: les coses després no van anar en aquesta exacta direcció). Per això al Rastre es vivien les obres amb la màxima expectació.

En dóna prova el fet que el veïnat crivellava les obres amb les càmeres fotogràfiques. No amb la intensitat que ho faríem ara, gràcies a les càmeres digitals o directament els telèfons mòbils: la fotografia encara era una afició cara, si més no més cara que ara. En realitat encara subsistien formats com el de les dues imatges d'aquesta entrada, quadrats, que es fa estrany als ulls actuals, però que no ha estat gens infreqüent, ans el contrari, al llarg de la història de la fotografia.

Són fotos, per exemple, que una veïna del Rastre, Maria Cinta Prades Moragrega, feia des del balcó de casa seva, situada al mateix carrer de la Providència, a tocar de l'escola. Aquestes dues ens les va cedir la tardor de 2010 (cliqueu aquí) i testimonien tant les obres (dalt) com la jornada inaugural del 21 de desembre de 1987 (baix). Sempre des de la perspectiva de casa seva. Aprofitem per renovar-li l'agraïment per la seva aportació. També a les diferents persones que contribueixen tan destacadament a la publicació d'uns documents valuosos que ens recorden un passat, de vegades proper, de vegades llunyà, sense el qual no s'expliquen un munt de coses.


Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

dimarts, 12 de març del 2013

Record de la senyora Adela, la portera de la Mercè de fa més de 80 anys


L'antic alumne Joan Ramírez Montserrat ens fa arribar un retall de premsa dels que troba investigant per tot arreu.  En aquest cas, la troballa va efectuar-se al fons de publicacions de la Biblioteca Marcel·lí Domingo. El retall és de la revista "La Veu dels Jubilats". L'any 1990, l'antic alumne Francesc Climent, habitual col·laborador dels mitjans de comunicació i ja difunt, publicava un article que, citant un escrit de Rosa Sánchez, també antiga alumna de la Mercè, evocava la senyora Adela, la portera de la Mercè, a l'edifici original on avui hi ha la Biblioteca, farà pel cap baix 80 anys. Rosa Sánchez va anar a la nostra escola, "com la majoria de la gent del Rastre de la seva època", segons ens ha comentat el seu nebot, Joan Mulet.

Francesc Climent, o Paco Climent, com signava i se'l coneixia, va morir l'any 2010. Ell mateix havia escrit, en el text que aquí reproduim, sobre els pocs companys de la seva generació que encara quedaven en vida. Avui serien gairebé centenaris. Climent va ser-hi a temps d'assistir a la gran trobada d'exalumnes que vam celebrar el 7 de juny de 2008, i que és la mare d'aquesta moguda, que encara continua. Va rebre una placa commemorativa (de mans del llavors regidor Ricard Forés) i vam poder fer-li aquesta foto.


dissabte, 9 de març del 2013

Josep Otero, un adéu emocionant (2)

La Catedral de Tortosa va omplir-se per acomiadar l'antic alumne Josep Otero Gendre, com explicàvem en aquesta entrada anterior. No hi ha millor prova de l'estima que se sentia per ell a Tortosa. Ja hem dit abans el que calia dir d'aquest emotiu i emocionant funeral. Deixem que parlin, si de cas, les imatges.





dijous, 7 de març del 2013

Josep Otero Gendre, un adéu emocionant



De la meva època de periodista recordo que el més desagradable d'aquella feina era escriure la crònica d'un funeral. Sempre em va costar molt i aquella reticència no se'm va passar ni amb els anys ni l'experiència. Però avui, escriure sobre el comiat a l'antic alumne Josep Otero Gendre resulta sorprenentment fàcil. Perquè l'adéu que li hem donat aquest 7 de març de 2013, a la Catedral de Tortosa, ha estat ple d'una emoció tan serena, i no per això menys intensa, que ha acabat sent un funeral bonic.

Funeral i bonic semblen, no és així?, conceptes antagònics. Però avui s'ha obrat aquest miracle. I no perquè haguem vist una Catedral plena fins a dalt. No perquè s'hi hagin aplegat persones de fins a quatre o cinc generacions diferents. No pas perquè hagin arribat mostres de condol, a través de Facebook, Twitter o Whastapp, com ens comentava la família, des de tot arreu del món, inclosos els Estats Units o el Brasil. No perquè molts assistents portessin samarretes del centenari Club Deportiu Tortosa i del mític Dertusa, en una mostra d'orgull esportiu i tortosí molt senzill, però d'una eficàcia excepcional.

Bé, ha estat per tot això també. Però sobretot ha estat un adéu emocionant per les paraules que Joan Otero Rosselló ha adreçat als assistents, en nom de la família. Una intervenció (dir-ne discurs seria massa formal i allunyat del gran sentiment que l'ha presidit) sentida, però que si ha estat tan emocionant ha estat per la seva enorme dignitat, serenor i generositat. Ens hem quedat amb dues idees, i no ens que no n'hagi hagut d'altres. La primera, "quan vam saber la malaltia del pare, vam decidir que no l'amagaríem, perquè no era res que s'hagués d'amagar". La segona, que "la dignitat estaria per damunt de tot".


Josep Otero va lluitar durant els seus darrers anys contra el flagell de l'Alzheimer. Una malaltia de les dures, que els seus van entomar amb una enteresa admirable. Disposats, com ens ha recordat avui el seu fill Joan, a fer les coses bé, a preparar el final amb dignitat i a fruir mentrestant del temps que encara poguessin fruir. En definitiva, a ser fidels al que havia estat la filosofia de vida de Josep Otero. I al que ell hauria volgut si hagués tingut la possibilitat de decidir-ho.

Al Joan se li ha trencat la veu en dos ocasions, però ha tramés un missatge tan generós que a qui se'ns ha posat un nus a la gola ha acabat sent als centenars de persones, entre ells molts exalumnes de la Mercè, que érem a la Catedral. I si se'ns permet dir-ho, poden estar tranquils el Joan i els seus germans, i la vídua i els néts de Josep Otero. La naturalitat amb què han acompanyat el Josep fins al final dels seus dies, i la transparència i la senzillesa amb què han compartit l'evolució de la malaltia i els sentiments que els despertava, han estat simplement admirables.

A banda de sumar-nos al dolor per la seva pèrdua, no podem sinó dir-los gràcies per aquesta enorme lliçó que ens han donat. Tan de bo tots poguéssim marxar, el dia que ens toqui, com ha pogut fer-ho el Josep.


Se n'ha anat un heroi discret



Des d'ahir es multipliquen tant les mostres de condol com els elogis. Ha mort Josep Otero Gendre, un antic alumne de la Mercè i el futbolista més emblemàtic, com a jugador i com a entrenador, de la Tortosa del segle XX. Ahir, lluny de Tortosa, intentant explicar la seva figura, vaig referir-m'hi com el Guardiola tortosí. No sé si em vaig excedir. Aquest matí he llegit un text que li va dedicar un antic jugador seu de Benicarló i penso que no.

Josep Igual escrivia el maig del 2009 un article a la revista "L'Estel" amb un títol boníssim. Tant per com ho diu, com perquè ho diu tot: "Un discret heroi". Sí, un senyor titular.

"Rostre ovalat amb ulleres de vidres fumats (...). Tenia el cabell cendrós i cert aire d'oficinista pragmàtic, però era tot un estrateg del futbol, quan el futbol era una altra cosa més lligada a les intuïcions i certes èpiques audaces, i no tant un càlcul de pissarres i estadístiques", així arrenca el retrat. I acaba amb un paràgraf que volem recollir expressament: "Hi havia un temps en què la pedagogia també aromatitzava les banquetes properes. Otero la va exercir. Una colleta de xiquets ens ho miràvem des de la dominical graderia assolellada del 1971, i també apreníem lliçons subtils".

Si el títol ho deia tot, també ho diuen tot aquestes frases. I per això hem volgut recollir una imatge que, si no tot, diu moltes coses. És una de les targetes que Josep Otero escrivia amb algunes de les seves idees. Comprovareu, llegint-la, que parla de futbol. Però que, sobretot, parla de la vida. D'unes actituds davant l'existència humils i esforçades. Podrien semblar conformistes, però sobretot són realistes i d'una altura moral, a la vegada, que es troba a faltar molt.

No és casual que moltes generacions de futbolistes consideressin el nostre company avui difunt com un segon pare. Textos tan breus i intensos com aquest no deixen dubtes de perquè.

dimecres, 6 de març del 2013

Mor l'antic alumne Josep Otero Gendre, l'esportista més emblemàtic de Tortosa


 

Aquesta passada matinada ha mort a Tortosa l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre. Otero, que havia nascut el 1928, lluitava des de fa uns anys amb la malaltia de l'Alzheimer. La seva família ens havia dit feia anys que era el partit més difícil de la seva vida. I sí, així ha estat. Però aquesta nit, el seu fill, Joan Otero Rosselló, gran col·laborador del bloc, ens ha escrit per fer-nos saber que aquesta lluita ha acabat. Ens ha dit que "el nostre pare se n'ha anat al cel. A entrenar a l'equip de les estrelles. En pau, amb els deures fets i envoltat de tota la seva família. Ens ha demostrat una fortalesa i dignitat que mai oblidarem".

L'al·legoria esportiva no pot ser més apropiada. Otero Gendre és possiblement l'esportista més emblemàtic de la Tortosa del segle XX. Va iniciar-se en el mon del futbol a l'històric Dertusa. Se'l considera un dels jugadors més importants del centenari Club Deportiu Tortosa. En aquest equip va jugar 379 partits durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Després va ser-ne l'entrenador duranr diferents etapes entre els anys seixanta i vuitanta. Ha rebut incomptables reconeixements i se'l tenia per una persona que es preocupava tant per la preparació esportiva com per la formació integral dels jugadors: no pocs el tenien per un segon pare. I això durant tres o quatre generacions.

El vetllatori començarà aquest 6 de març de 2013, al migdia, al tanator situat darrera del supermercat Hiper Simply (antic Sabeco), al carrer del Comerç s/n. El funeral, segons ens comunica la família, serà demà dijous, 7 de març de 2013, a les 5 de la tarda, a la Catedral de Tortosa.


dilluns, 4 de març del 2013

Ràpides notícies sobre la pissarra misteriosa


La xarxa funciona molt eficaçment i ens ajuda a aconseguir notícies sobre fotografies que no tenim documentades o sobre les quals ens queden dubtes. És el cas de la pissarra misteriosa que vam explicar en aquesta entrada de fa un parell de setmanes. L'antic alumne Joan Ramírez Montserrat s'ha posat en contacte amb nosaltres, via Facebook, per explicar-nos que l'aula en qüestió hauria de ser la que tenia com a professor habitual a don Máximo Barrachina. Una classe de nois, atés que estem parlant de la dècada de 1950 i en aquella època els alumnes no tan sols estaven separats per sexe, sinó també els professors (homes amb nois, dones amb noies), llevat del cas dels pàrvuls.

I si parlem de professors habituals és perquè els mestres ho eren d'un mateix curs durant molts anys, si no tota la vida: mestres com doña Pepita Sol van impartir quart de primària fins a tres generacions (àvies, mares i filles). És més, els cursos es feien, in saecula saeculorum, en les mateixes aules.

Joan Ramírez ens conta que la pissarra misteriosa deuria quedar tapiada per motiu d'algunes obres o altra causa, "perquè l'activitat a la classe de don Máximo va continuar uns quants anys més després de 1954". Recordeu que per aquesta pissarra el temps va aturar-se el 25 de febrer del 1954, data que hi figura i que es conservava, tal qual, mig segle després.

La qüestió del tapiament coincideix amb la versió que havíem recollit, farà uns tres anys, de boca d'antics alumnes. Unes fonts que potser tenien en l'oblit l'estampa de la classe i la pissarra, però que van quedar sorpresos fa una dècada, quan les obres d'enderroc del primitiu edifici Mercè, per construir-hi l'actual Biblioteca Marcel·lí Domingo, van fer reaparèixer la pissarra amagada.

No donem per tancada la recerca. Si teniu més informació sobre les peculiars circumstàncies d'aquesta història, feu-nos-les saber. Podeu deixar comentaris aquí mateix, o a qualsevol dels grups de Facebook que parlen de la Mercè. També podeu enviar un correu a info@consultoralocal.com.