Bloc dels exalumnes del Col·legi de la Mercè de Tortosa i de tothom que sent com a pròpia aquesta escola emblemàtica, creada el 1848 i la pública més antiga de Catalunya. Internet 2.0 per compartir relació, idees i coneixement. A la xarxa des del 5 d'abril de 2008.
dilluns, 25 de maig del 2009
diumenge, 17 de maig del 2009
Nou projecte mediambiental impulsat per la Mercè
La Mercè tira endavant un nou projecte relacionat amb el medi ambient. En aquesta ocasió, es tracta de substituir les bosses de plàstic de la compra per bosses de tela. El diari El Punt se'n fa ressó en aquesta notícia. El periodista, Gustau Moreno, també ho recull en el seu bloc La Marfanta.
La iniciativa no és exactament nova, ja que en els darrers temps s'han fet uns quants projectes semblants a Catalunya, promoguts per escoles i per alguns ajuntaments. També hi ha una campanya "Catalunya Lliure de Bosses" que hi treballa activament. Però que La Mercè ho engegi és molt positiu, perquè és una passa en la direcció correcta, ja que tothom pot tenir clar que hi ha una generació que està pràcticament perduda a efectes de canviar les coses i que cal tornar a començar per la base.
No és tan sols una qüestió de reutilització, sinó de valorar quina sostenibilitat té un producte, la bossa de plàstic, que té una vida útil mitjana d'uns dotze minuts i que, convertida en residu, pot trigar entre 400 i 1.000 anys en descompondre's (llegiu més informació aquí).
Hi ha hàbits de consum massa arrelats i no és que les grans empreses facin gaire per modificar-los. És un tema de costos, però com sempre que les coses es plantegen econòmicament, hi ha una part que és molt enganyosa. Quant costa tenir milions i milions de bosses de plàstic "contaminant" durant 1.000 anys? Quant costa intentar el reciclatge d'un residu del qual s'aprofita poquíssim, a sobre amb una despesa energètica molt alta? I en el fons, quant costen els catorze milions de bosses de plàstic que cada cap de setmana es gasten a Catalunya?
Tornant al fil de la qüestió, com en tants altres aspectes de la vida, l'esperança de canvi està en les generacions que ara pugen. I per això no pot ser més important tenir escoles sensibles que treballin en aquesta línia. Sense oblidar el paper de les famílies, que hi tenim més responsabilitat que l'escola, tot i que també ens hi repengem, com en altres coses.
Aquí trobareu el projecte.
La iniciativa no és exactament nova, ja que en els darrers temps s'han fet uns quants projectes semblants a Catalunya, promoguts per escoles i per alguns ajuntaments. També hi ha una campanya "Catalunya Lliure de Bosses" que hi treballa activament. Però que La Mercè ho engegi és molt positiu, perquè és una passa en la direcció correcta, ja que tothom pot tenir clar que hi ha una generació que està pràcticament perduda a efectes de canviar les coses i que cal tornar a començar per la base.
No és tan sols una qüestió de reutilització, sinó de valorar quina sostenibilitat té un producte, la bossa de plàstic, que té una vida útil mitjana d'uns dotze minuts i que, convertida en residu, pot trigar entre 400 i 1.000 anys en descompondre's (llegiu més informació aquí).
Hi ha hàbits de consum massa arrelats i no és que les grans empreses facin gaire per modificar-los. És un tema de costos, però com sempre que les coses es plantegen econòmicament, hi ha una part que és molt enganyosa. Quant costa tenir milions i milions de bosses de plàstic "contaminant" durant 1.000 anys? Quant costa intentar el reciclatge d'un residu del qual s'aprofita poquíssim, a sobre amb una despesa energètica molt alta? I en el fons, quant costen els catorze milions de bosses de plàstic que cada cap de setmana es gasten a Catalunya?
Tornant al fil de la qüestió, com en tants altres aspectes de la vida, l'esperança de canvi està en les generacions que ara pugen. I per això no pot ser més important tenir escoles sensibles que treballin en aquesta línia. Sense oblidar el paper de les famílies, que hi tenim més responsabilitat que l'escola, tot i que també ens hi repengem, com en altres coses.
Aquí trobareu el projecte.
dilluns, 11 de maig del 2009
Algunes idees i propostes sobre el futur de la comunitat d'exalumnes de La Mercè
Aprofitant una estona lliure, passo a explicar les idees i propostes que han anat sorgint en el sí de la Plataforma d'Exalumnes i en les converses que hem tingut recentment. Fem públic aquest resum per a general coneixement i per obrir una discussió sobre com encarar el futur. Ho fem per aquí perquè no és senzill contactar individualment amb desenes de persones d'un grup que té un cert grau de dispersió i nivells de vinculació més activa o més passiva. I això ens planteja un vell tema que ja vam començar a encetar fa un any: el de donar-li alguna continuïtat estructurada al sentiment de pertinença a la Mercè. Però anem per parts.
1. Des de la Plataforma es va plantejar fa temps la idea que cada any, al voltant del 7 de juny, es podia organitzar alguna mena d'acte. No es tracta de repetir la Trobada de 2008, ja que una festa d'aquestes característiques només es pot celebrar cada cinc o deu anys. No ja per la feinada que representa, sinó simplement perquè s'acabaria agotant. Una altra cosa és que un cop l'any es fes un petit acte, a la pròpia escola és el lloc més evident, i que aquell mateix dia pugués ser aprofitat per organitzar trobades de cursos com les de finals de novembre passat.
Imagineu-vos que al col·legi s'organitzen unes portes obertes amb un esmorzar o un berenar per a tots junts. i d'allí, cadascú marxa amb els del seu any a dinar o a sopar, naturalment, si el seu any ho creu oportú i ho ha organitzat així.
Creiem que és una línia que val la pena i la proposem a tothom. Ens consta que hi ha anys, com els del 64, que han preguntat si hi hauria alguna cosa i tot seguit expliquem com ho veiem per a enguany.
2. Estem en portes del primer aniversari de la gran trobada del 7 de juny de 2008 i seria lògic portar a la pràctica la idea expressada en el punt anterior. Però no oblidem que està en marxa el procés per concedir a La Mercè la medalla d'or de Tortosa. Per això pensem si enguany aquesta mena d'acte comú, seguit de trobades de cursos, no s'hauria de traslladar al dia en què es faci el lliurament de la medalla.
Som conscients que no és molt normal fer una excepció el primer any, però també demanem a tothom que entengui que la concessió de la medalla d'or és un fet molt excepcional. I és més: creiem que estaria molt bé que l'assistència a l'acte de lliurament fos massiva, tant per part de les persones vinculades directament amb el col·legi actualment com per totes les persones que hi hem passat al llarg de la història.
Per tant, ens sembla que no seria apropiat "repetir" o duplicar una convocatòria general durant l'any en curs. Què us sembla?
3. Hem parlat del projecte de tornar a pintar el famós Gernika del carrer Montcada. És una idea que va sorgir aquí al bloc i que semblava que despertava l'interés de les persones que, en el seu dia, van pintar l'original. Constatem que el tema està una mica parat, però volem fer saber que s'han fet gestions davant la direcció de l'escola i que s'ha trobat un espai per ubicar la imatge. És més, hi hauria patrocinador per al cost de la pintura. Per tant, només cal que les persones que vulguin es posin d'acord per posar mans a la feina.
Evidentment, podríem estirar del carro altres persones, però ens sembla que són els que van pintar el Gernika original els que haurien de pilotar tot això. La resta ja vindrem a ajudar. Penseu que el curs s'està acabant.
4. Hem parlat també de temes pendents que s'havien tractat en algun moment, com l'organització d'una exposició o l'edició d'un llibre. Són projectes que no s'abandonen, però que potser requereixen tirar-los endavant amb una estructura i uns mitjans que no estan del tot a l'abast d'un grup d'amics i companys, per molta voluntat que hi posem.
5. Per això, plantegem a tothom tirar endavant la constitució d'una associació d'exalumnes, tal com en algun moment s'havia proposat també des d'aquí. No és que no creguem que no es pot fer bona feina amb la fórmula amb què hem treballat fins ara. És que hi ha bones raons, que intentem resumir a continuació:
–Hi ha subvencions i suports als quals es pot accedir si ets una entitat, però no com a un grup d'amics informal. Això no vol dir que ens hagin de ploure els diners, i menys en una època de vaques flaques com l'actual. Però els diners que menys ragen són els que no es poden demanar.
–Per tirar endavant projectes de certa entitat, com una exposició o un llibre, cal trucar a unes quantes portes. Millor anar-hi ben organitzats. És més, projectes d'aquesta mena obliguen a assumir un moviment econòmic important i és millor tenir una cobertura administrativa i legal que no faci recaure únicament la responsabilitat en unes poques persones, a títol particular.
–I sobre aquest punt, volem dir que la Plataforma d'Exalumnes no deixarà de treballar, integrada si és el cas en la nova associació, però també creu que no pot convertir-se en una referència que decideixi permanentment en tot allò que toca a aquest gran grup. Al capdavall, la Plataforma va néixer per a una activitat concreta i ha anat prolongant les seves "funcions" de forma provisional i potser més enllà del que seria raonable. No són falta de ganes, sinó de plantejar com es podrien fer ben fetes les coses.
–Estem constatant que hi ha molta gent que participa en tota aquesta moguda d'una forma passiva. Demanem que això no s'entengui com una crítica, que no ho és. Però aquest bloc n'és un exemple claríssim: molt poca gent continua penjant entrades, però moltíssima continua entrant a diari. No volen perdre el vincle, encara que no tinguin un paper actiu. Una associació tindrà també un "problema" de membres més i menys actius, però la possibilitat de col·laborar amb una quota anual (després parlarem de com hauria de ser i a què s'hauria de dedicar) dóna una sortida a tots aquells que voldrien participar i col·laborar, però no tenen temps.
–El tema de la quota ha despertat alguna controvèrsia en algun moment anterior. No per l'import en sí, que pensem que hauria de ser simbòlic (hem comentat la xifra d'uns 30 euros anuals, assumible per pràcticament tothom), sinó per la destinació. En tot cas, estarem tots d'acord que l'associació és un mecanisme adequat per a recollir aquest i altres recursos econòmics i trobar-los una sortida sempre relacionada amb La Mercè.
Pot ser per a projectes que documentin la memòria històrica de la nostra escola, o per millorar els equipaments amb què compta. Per molt ben equipat que estigui un centre, sempre falten coses, i no són pocs els casos que els exalumnes que ajuden, al costat de l'AMPA, a suplir mancances. Permeteu-me una opinió personal: que els alumnes ajudem l'escola actual no em sembla cap mala idea, tot el contrari, penso que és una fórmula molt bona per mantenir el vincle.
En tot cas, crear una associació no pressuposa com s'administrarà, més enllà de determinar si en els seus objectius socials hi ha unes voluntats o unes altres. Serà la pròpia associació, un cop constituïda, i recollint la voluntat dels seus associats, la que determini en què es gasta allò que pugui recaptar.
Fins aquí, els plantejaments que volíem fer. Disculpeu-ne la longitud, però era important explicar les coses ben explicades. Esperem que opineu i deixeu els vostres comentaris. La gent de la Plataforma que viu a Tortosa farà en els propers dies una tasca de boca orella per escampar aquesta taca d'oli.
1. Des de la Plataforma es va plantejar fa temps la idea que cada any, al voltant del 7 de juny, es podia organitzar alguna mena d'acte. No es tracta de repetir la Trobada de 2008, ja que una festa d'aquestes característiques només es pot celebrar cada cinc o deu anys. No ja per la feinada que representa, sinó simplement perquè s'acabaria agotant. Una altra cosa és que un cop l'any es fes un petit acte, a la pròpia escola és el lloc més evident, i que aquell mateix dia pugués ser aprofitat per organitzar trobades de cursos com les de finals de novembre passat.
Imagineu-vos que al col·legi s'organitzen unes portes obertes amb un esmorzar o un berenar per a tots junts. i d'allí, cadascú marxa amb els del seu any a dinar o a sopar, naturalment, si el seu any ho creu oportú i ho ha organitzat així.
Creiem que és una línia que val la pena i la proposem a tothom. Ens consta que hi ha anys, com els del 64, que han preguntat si hi hauria alguna cosa i tot seguit expliquem com ho veiem per a enguany.
2. Estem en portes del primer aniversari de la gran trobada del 7 de juny de 2008 i seria lògic portar a la pràctica la idea expressada en el punt anterior. Però no oblidem que està en marxa el procés per concedir a La Mercè la medalla d'or de Tortosa. Per això pensem si enguany aquesta mena d'acte comú, seguit de trobades de cursos, no s'hauria de traslladar al dia en què es faci el lliurament de la medalla.
Som conscients que no és molt normal fer una excepció el primer any, però també demanem a tothom que entengui que la concessió de la medalla d'or és un fet molt excepcional. I és més: creiem que estaria molt bé que l'assistència a l'acte de lliurament fos massiva, tant per part de les persones vinculades directament amb el col·legi actualment com per totes les persones que hi hem passat al llarg de la història.
Per tant, ens sembla que no seria apropiat "repetir" o duplicar una convocatòria general durant l'any en curs. Què us sembla?
3. Hem parlat del projecte de tornar a pintar el famós Gernika del carrer Montcada. És una idea que va sorgir aquí al bloc i que semblava que despertava l'interés de les persones que, en el seu dia, van pintar l'original. Constatem que el tema està una mica parat, però volem fer saber que s'han fet gestions davant la direcció de l'escola i que s'ha trobat un espai per ubicar la imatge. És més, hi hauria patrocinador per al cost de la pintura. Per tant, només cal que les persones que vulguin es posin d'acord per posar mans a la feina.
Evidentment, podríem estirar del carro altres persones, però ens sembla que són els que van pintar el Gernika original els que haurien de pilotar tot això. La resta ja vindrem a ajudar. Penseu que el curs s'està acabant.
4. Hem parlat també de temes pendents que s'havien tractat en algun moment, com l'organització d'una exposició o l'edició d'un llibre. Són projectes que no s'abandonen, però que potser requereixen tirar-los endavant amb una estructura i uns mitjans que no estan del tot a l'abast d'un grup d'amics i companys, per molta voluntat que hi posem.
5. Per això, plantegem a tothom tirar endavant la constitució d'una associació d'exalumnes, tal com en algun moment s'havia proposat també des d'aquí. No és que no creguem que no es pot fer bona feina amb la fórmula amb què hem treballat fins ara. És que hi ha bones raons, que intentem resumir a continuació:
–Hi ha subvencions i suports als quals es pot accedir si ets una entitat, però no com a un grup d'amics informal. Això no vol dir que ens hagin de ploure els diners, i menys en una època de vaques flaques com l'actual. Però els diners que menys ragen són els que no es poden demanar.
–Per tirar endavant projectes de certa entitat, com una exposició o un llibre, cal trucar a unes quantes portes. Millor anar-hi ben organitzats. És més, projectes d'aquesta mena obliguen a assumir un moviment econòmic important i és millor tenir una cobertura administrativa i legal que no faci recaure únicament la responsabilitat en unes poques persones, a títol particular.
–I sobre aquest punt, volem dir que la Plataforma d'Exalumnes no deixarà de treballar, integrada si és el cas en la nova associació, però també creu que no pot convertir-se en una referència que decideixi permanentment en tot allò que toca a aquest gran grup. Al capdavall, la Plataforma va néixer per a una activitat concreta i ha anat prolongant les seves "funcions" de forma provisional i potser més enllà del que seria raonable. No són falta de ganes, sinó de plantejar com es podrien fer ben fetes les coses.
–Estem constatant que hi ha molta gent que participa en tota aquesta moguda d'una forma passiva. Demanem que això no s'entengui com una crítica, que no ho és. Però aquest bloc n'és un exemple claríssim: molt poca gent continua penjant entrades, però moltíssima continua entrant a diari. No volen perdre el vincle, encara que no tinguin un paper actiu. Una associació tindrà també un "problema" de membres més i menys actius, però la possibilitat de col·laborar amb una quota anual (després parlarem de com hauria de ser i a què s'hauria de dedicar) dóna una sortida a tots aquells que voldrien participar i col·laborar, però no tenen temps.
–El tema de la quota ha despertat alguna controvèrsia en algun moment anterior. No per l'import en sí, que pensem que hauria de ser simbòlic (hem comentat la xifra d'uns 30 euros anuals, assumible per pràcticament tothom), sinó per la destinació. En tot cas, estarem tots d'acord que l'associació és un mecanisme adequat per a recollir aquest i altres recursos econòmics i trobar-los una sortida sempre relacionada amb La Mercè.
Pot ser per a projectes que documentin la memòria històrica de la nostra escola, o per millorar els equipaments amb què compta. Per molt ben equipat que estigui un centre, sempre falten coses, i no són pocs els casos que els exalumnes que ajuden, al costat de l'AMPA, a suplir mancances. Permeteu-me una opinió personal: que els alumnes ajudem l'escola actual no em sembla cap mala idea, tot el contrari, penso que és una fórmula molt bona per mantenir el vincle.
En tot cas, crear una associació no pressuposa com s'administrarà, més enllà de determinar si en els seus objectius socials hi ha unes voluntats o unes altres. Serà la pròpia associació, un cop constituïda, i recollint la voluntat dels seus associats, la que determini en què es gasta allò que pugui recaptar.
Fins aquí, els plantejaments que volíem fer. Disculpeu-ne la longitud, però era important explicar les coses ben explicades. Esperem que opineu i deixeu els vostres comentaris. La gent de la Plataforma que viu a Tortosa farà en els propers dies una tasca de boca orella per escampar aquesta taca d'oli.
dissabte, 9 de maig del 2009
Jotes per al Club Deportiu Tortosa, jotes per a Josep Otero
El Joan Otero ens fa arribar les lletres d'unes jotes que ahir divendres, 8 de maig, es van cantar a l'Auditori Felip Pedrell, en l'actede presentació del centeari del Club Deportiu Tortosa. Entre les tornades, n'hi ha una de dedicada a l'exalumne de la Mercè Josep Otero, històric esportista i entrenador del club, tal com s'explicava aquí.
La lletra és gentilesa de l'Arturo Gaya i de la resta d'integrants del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. I la foto que acompanya aquestes línies és una de les que ens ha facilitat Gustau Moreno, autor del reportatge a la revista Presència i col·laborador de la nostra comunitat digital.
Aquí va la lletra.
Avui estem molt contents
de poder vindre a cantar
al Club Deportiu Tortosa
que tant mos ha fet xalar
i ara és lo seu centenari
i això s’ha de celebrar
I esta jota que ara canto
la dedico als jugadors
massatgistes, directius,
als tècnics i entrenadors,
als que esgarren les entrades
i a tots los treballadors.
I encara hi han més motius
pels que hem de seguir cantant
mos hem deixat una cosa
falta lo més important
los xiquets, homens i dones:
tota la gent que ompli el camp
I a la gent del futbol base
vos dic en molta emoció
que vatros sou lo futur
que vatros sou la il.lusió
sous los que mos tornareu
a Tercera Divisió
Rosend Aymí mos ha fet
un himne del Centenari
ell és un home excel.lent
i un músic extraordinari
si la música fos or
ell seria milionari
En este dia especial
ara ha arribat lo moment
de dedicar una jota
en lo millor sentiment
al sinyor Josep Otero
que és tot un mite vivent
Moltes coses té Tortosa
tothom ho coneix i ho diu:
tenim una cucafera,
un barri antic i un gran riu
i un camp de futbol on juga
lo nostre Club Deportiu
Tortosa ciutat famosa
d’aigua, oliveres i vent
jo et desitjo de tot cor
riquesa i enteniment
que estimes la teua terra
i escoltes la teua gent
Los canto la despedida
perque natros mon anem
si no saben on trobar-mos
no s’ho pensen ni un moment
collint olivetes fargues
a la muntanya estarem
I a vostès que mos escolten
los desitgem lo millor
quesqueden ben plens d’amor
i lliures de malalties
som Quico, Jaume, Vicent, el Noi
i el Mut de les Ferreries
divendres, 8 de maig del 2009
Imatges d'una petita "excursió" tortosina
Aprofitant la visita a Tortosa que explicava en l'entrada anterior, vam trobar-nos algunes persones que estem més o menys ficats de forma activa en aquesta moguda de la Mercè. Vam parlar de diverses coses, que em vaig comprometre a resumir aquí al bloc per a general coneixement. Espero que em disculpeu, perquè porto uns dies molt liat de feina i no he pogut. És més, m'agradaria explicar-ho ben explicat i necessito un temps que ara mateix no tinc. A veure si d'aquí a uns dies...
De moment, deixo aquí algunes imatges testimonid'aquest periple pel mercat municipal, l'Expoebre..., parlant amb uns i altres del futur d'aquesta comunitat.
Aquí, el punt de venda de les xapes al bar d'Esther Roca, al mercat municipal de Tortosa.
I aquí l'Esther. Producte de l'excel·lent generació del 66 (no em foteu cas, què he de dir si sóc de la mateixa anyada...). Que menys que treure la seva foto i fins i tot fer una mica de propaganda del seu establiment, ni que sigui per agrair el molt que col·labora amb nosaltres. Alguns que parlen molt i fan poc n'haurien de prendre exemple.
Vam esmorzar al bar de l'Esther un excel·lent entrepà de baldana amb allioli. Entrepà tortosí on els hi hagi, que em va agradar molt, perquè on visc és impossible trobar baldanes d'arròs, però que em va desestabilitzar una mica el cos, tot i que ja fa dies que no el tinc fi al 100% (coi de salut). El José Manuel Cardona i la Susanna Ferreres van fer-hi cap amb la seva descendència. A mi m'acompanyava la meva bestiola gran.
I a la tarda, a Expoebre, a la barra tortosina, però sense menjar baldanes, vam fer un segon "briefing" amb la Neus Jové. Sobre la marxa s'hi va afegir la Susanna. També va venir el Joan Mulet, el company de la Neus. A mi em seguia acompanyant l'Emma, la meva filla gran.
Entre les atraccions, vaig coincidir també amb el Rafael Pedret. Vam parlar una estona del tema del "Gernika". No sé si vaig saber trametre-li que el tema de tornar a pintar el mural només és cosa que s'hi posin els que vulguin. A l'actual escola hi ha una paret disponible i fins i tot possibilitat de patrocinador per a la pintura. Potser em vaig passar d'enèrgic, tot i haver-ho raonat bé (crec).
En tot cas, en una propera entrada, com deia al principi, resumiré les converses que vam tenir.
De moment, deixo aquí algunes imatges testimonid'aquest periple pel mercat municipal, l'Expoebre..., parlant amb uns i altres del futur d'aquesta comunitat.
Aquí, el punt de venda de les xapes al bar d'Esther Roca, al mercat municipal de Tortosa.
I aquí l'Esther. Producte de l'excel·lent generació del 66 (no em foteu cas, què he de dir si sóc de la mateixa anyada...). Que menys que treure la seva foto i fins i tot fer una mica de propaganda del seu establiment, ni que sigui per agrair el molt que col·labora amb nosaltres. Alguns que parlen molt i fan poc n'haurien de prendre exemple.
Vam esmorzar al bar de l'Esther un excel·lent entrepà de baldana amb allioli. Entrepà tortosí on els hi hagi, que em va agradar molt, perquè on visc és impossible trobar baldanes d'arròs, però que em va desestabilitzar una mica el cos, tot i que ja fa dies que no el tinc fi al 100% (coi de salut). El José Manuel Cardona i la Susanna Ferreres van fer-hi cap amb la seva descendència. A mi m'acompanyava la meva bestiola gran.
I a la tarda, a Expoebre, a la barra tortosina, però sense menjar baldanes, vam fer un segon "briefing" amb la Neus Jové. Sobre la marxa s'hi va afegir la Susanna. També va venir el Joan Mulet, el company de la Neus. A mi em seguia acompanyant l'Emma, la meva filla gran.
Entre les atraccions, vaig coincidir també amb el Rafael Pedret. Vam parlar una estona del tema del "Gernika". No sé si vaig saber trametre-li que el tema de tornar a pintar el mural només és cosa que s'hi posin els que vulguin. A l'actual escola hi ha una paret disponible i fins i tot possibilitat de patrocinador per a la pintura. Potser em vaig passar d'enèrgic, tot i haver-ho raonat bé (crec).
En tot cas, en una propera entrada, com deia al principi, resumiré les converses que vam tenir.
El "Guggenheim" que volen aixecar a La Mercè del carrer Montcada
L'altre dia, a la fira Expoebre vaig poder veure la maqueta i algunes imatges del projecte de seu dels serveis territorials de la Generalitat a Tortosa. L'edifici s'ha d'aixecar on hi havia La Mercè del carrer Montcada. Poc hi ha a dir de l'ús del solar, atès que de l'antic casalici poc se'n podia salvar. I si més no, s'acabarà aquella espècie de "forat de la vergonya" que dol als que el recordem com un punt ple de vida.
És més, la recuperació dels nuclis històrics en decadència també es fa amb mesures com aquesta. Potser no tothom té l'obligació d'apostar per anar a viure al nucli antic, sobretot quan la seva degradació ha arribat a determinats nivells. Però sí que podem esperar que l'Administració hi faci alguna cosa. Ni que sigui, és clar, per esmenar l'error, aquest sí històric, d'haver-lo deixat malaguanyar.
Tampoc tinc res en contra de l'arquitectura ultramoderna, tot el contrari. Moltes vegades no n'hi ha prou amb instal·lar un gran equipament públic per regenerar una zona. Convé també que l'impuls sigui en totes les direccions possibles i l'arquitectura contemporània és una eina habitual en aquests processos de regeneració. L'exemple del Guggenheim de Bilbao, amb el que alguns tortosins s'han referit al projecte de la Generalitat, no pot ser més evident.
És més, no sóc especialista en la matèria, però el meu criteri és el següent: o la novetat s'integra molt ben integrada en l'entorn, de forma que no es noti, o, si no, ha de "cantar", ha de significar un contrast que, aleshores sí, ha d'estar ben a la vista.
Tortosa no és Bilbao. Les situacions no són exactament les mateixes, tot i que hi ha una mínima coincidència de recuperació d'espais urbans degradats. Tampoc tinc clar si unes oficines administratives poden equiparar-se a un museu com el Guggenheim pel que fa a trencar les dinàmiques de gueto que acaben produint-se en barris que han estat marginalitzats. Dic tot això, perquè constato que hi ha certa controvèrsia sobre el projecte arquitectònic.
Allà mateix a Expoebre, vaig presenciar una discussió bastant encesa (molt educada, però d'alta intensitat) entre un partidari i un detractor del "Guggenheim tortosí". No és que estiguessin en desacord sobre l'estètica de l'edifici. No, que va, més aviat els agradava a tots dos. El problema radicava en el plantejament que l'arquitecta autora del projecte, Carme Pinós (vegeu aquí la seva web) fa de l'edifici. Segons la seva docta opinió (ho dic sense cap ironia), cal que el nou edifici tapi tot el possible la imatge de degradació del seu voltant.
I cal dir que sí, que l'estampa que ofereix tota aquella zona és feridora. Però no creu la senyora Pinós, arquitecta de renom internacional i reiteradament premiada, que el problema no s'arregla dissimulant-lo? No creu que si l'entorn ofén a la vista el que cal fer és posar-lo al dia, salvant el que s'hi pugui salvar i sacrificant el que ja no té remei?
I em sorprén perquè sóc un modest i moderat admirador del treball d'aquesta arquitecta, molta obra de la qual es pot trobar passejant a Barcelona, al districte de Ciutat Vella, on ha ajudat a recuperar espais també molt degradats. I igual no ho he sabut entendre, però més aviat m'havia fet l'efecte que la senyora Pinós era partidària de fer córrer l'aire, d'obrir espai perquè el nou edifici no tapés res, sinó que si de cas irradiés nova vida a l'entorn. Insisteixo que igual m'equivoco, segurament és això, però m'havia semblat entendre que aquesta era la idea del seu projecte a la Boqueria. Igual és que la part del darrera del mercat, que va remodelar, ja li van donar aplanada i neta d'allò que feia mal a la vista. Igual.
No tinc res en contra del projecte. Tot el contrari, a primera vista m'agrada. Però no puc compartir la idea que s'hagi de tapar res. A aquestes alçades tindrem vergonya? De què? D'haver marxat de viure del nucli antic, com va fer la meva família quan jo era encara petit? De no haver-hi tornat quan ens vam independitzar (alguns directament vam marxar de Tortosa)? D'haver deixat perdre un barri on, amb totes les seves limitacions, encara feia goig viure? De no haver conservat un patrimoni històric i monumental que seria un argument turístic de primera? D'haver fomentat des de l'Ajuntament nous eixamples als anys vuitanta quan la població no mantenia ni el creixement vegetatiu, tot precipitant que el barri es buidés literalment de gent? Potser per això ara ens consolem amb la idea que la degradació del nucli antic ja va començar quan es van tirar a terra les muralles?
Tampoc es tracta de fer aquí cap diatriba sobre la història recent de Tortosa, ni vull posar més en evidència la meva ignorància arquitectònica. Però sí que diré que, tot i que m'agrada l'edifici i considero encertada l'aposta per revitalitzar el nucli antic, com a cortina la trobo francament una mica cara.
dimarts, 5 de maig del 2009
La revista "Presència" recorda la trajectòria esportiva de l'exalumne Josep Otero
Foto actual de Josep Otero, gentilesa de Gustau Moreno, autor del reportatge.
La revista Presència, que surt cada diumenge amb el diari El Punt, ha dedicat un reportatge a Josep Otero, exalumne de La Mercè i històric futbolista i entrenador tortosí. "La memòria dels gols" és un títol que no pot ser més encertat, ja que com recorda el reportatge el partit que disputa avui Josep Otero és contra l'Alzheimer. Un partit terrible, com ens recorda Gustau Moreno, l'autor del reportatge, qui també ens n'ofereix un resum, amb una col·lecció d'imatges, al seu bloc La Marfanta.
Tornem a agrair la col·laboració de Joan Otero, fill del Josep, que participa sovint en aquest bloc aportant material gràfic inèdit i de gran valor sobre La Mercè del primer terç del segle XX. El reportatge de Presència ens permet saber que el Joan ha recuperat molts dels escrits, de la documentació i del material gràfic que el seu pare va saber conservar, "com si ja sabés que algun dia havia de perdre la memòria". "Ha estat la millor manera de reconstruir una trajectòria i els records de tota una època, que els tentacles de l’Alzheimer amenaçaven d’esborrar per sempre", afegeix la notícia.
El CD Tortosa celebra enguany el seu centenari i Josep Otero ha estat potser la figura més emblemàtica de la trajectòria del club. En el reportatge, no obstant, Joan Otero recorda que, per al seu pare, "més que formar jugadors, el seu objectiu era formar persones". I per això el reportatge comenta si, posats a donar un nom a l'estadi municipal de Tortosa, no hauria de recaure l'elecció en el de Josep Otero.
És una proposta que crec que molts de nosaltres podríem subscriure, malgrat no ser "futboleros". Josep Otero no deixa de ser un exemple de manual del capital humà que sortia de les aules de la Mercè. Sense desmerèixer ningú, tampoc cal repetir gaire el que ja hem dit en altres ocasions: sense pràcticament mitjans dignes de tal nom, però amb dedicació i estima per la feina i els alumnes, aquella escola va formar milers de persones. Excel·lents persones, gràcies en part a una excel·lent escola.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)