dilluns, 2 de setembre del 2013

El poder d'internet (2)

Un servidor publica un article d'opinió al diari digital e-noticies.cat, que en continua un d'anterior que parlava sobre la nostra escola i el nostre bloc. No vestiré el que penso sobre aquestes qüestions amb la socorreguda denominació de "reflexions". Però vaja, com acostumo a fer, dic el que penso, després de pensar-ho... El comparteixo aquí per si a algú li pot interessar (aquí l'original).


Fa unes setmanes, els explicava (en aquest article) la peripècia d’un humil bloc que tiren endavant (5 anys, mig milió de visites) els antics alumnes de l’escola de la Mercè de Tortosa, la pública més antiga de Catalunya, creada el 1848. Allà hi feia unes consideracions sobre el poder d’internet, que m’agradaria ampliar una mica i, si els ve de gust, compartir amb vostès.

Hi ha una pregunta òbvia quan observem que l’èxit acompanya projectes sense pressupost ni estructura, mentre grandioses iniciatives, emparades en recursos fabulosos, s’ensorren com a castells de cartes, sense resistir de vegades la seva primera exhibició en públic. La pregunta òbvia és quin és el secret. Perquè alguna cosa deu haver-hi, no? Però el secret és que no hi ha secret. La resposta és només que una cosa així pugui fer-se. És a dir, que pugui fer-se sense que costi diners (bé, això de moment i cada dia menys) i sobretot d’una forma tan senzilla que fins i tot els analfabets digitals poden tirar-se de cap a la piscina d’internet.

I no creguin que la capbussada sigui per xatejar o comprar-se un bitllet d’avió, tot i que també. No, la gràcia de l’invent és que tirar-se a l’aigua sigui per crear continguts i compartir-los. Per escriure textos o per buscar fotos i, sobretot, per publicar-los. No es tracta de ser espectador passiu d’internet, sinó per fer sentir la nostra pròpia veu a la xarxa i compartir, amb qui vulgui compartir-ho, el que pensem, el que sentim o simplement el que tenim ganes de dir.

Això ens porta, de forma gairebé natural, a una consideració sobre les boles de neu. Sovint escoltem que a internet es fan grans amb molta facilitat. És veritat, però les boles de neu sempre s’han fet grans quan roden muntanya avall, amb internet o sense. L’autèntica novetat, la clau de tot plegat, és que que clavar-li la primera puntada de peu a la neu està avui a l’abast de qualsevol de nosaltres.

Les xarxes socials signifiquen tenir un camp que ens permet relacionarnos i compartir el coneixement i la informació sense passar pels viaductes tradicionals de la informació. El coneixement ja no es distribueix necessàriament en vertical (de dalt a baix, per entendre’ns), sinó que pot fer-ho en horitzontal. Ja no calen oracles ni veus autoritzades. En realitat, allò singular és que la informació es comparteixi, no que es distribueixi.

I sí, no sempre s'aconsegueixen resultats espectaculars. No oblidem, però, que la importància no està en la quantitat, sinó en què pugui fer-se.

I tornant a les preguntes òbvies, n’hi ha una que pot semblar incòmoda, però que m’encanta que em facin. La pregunta és si tot això és comestible. És a dir, fa molt bonic, sí, però quina utilitat pràctica té exactament?

Contestem-ho d’una forma rotunda perquè s’entenguí bé. Les xarxes socials no acaben les guerres ni resolen la fam al món. Però a les persones amants de la pau i sensibles davant les injustícies ens permet organitzar-nos per a treallar en pro de tan nobles causes. Molt sovint, des d’una simple iniciativa individual que, no obstant, pot ser excepcionalment eficaç.

És clar que a les xarxes podem trobar les més grans estupideses i frivolitats. Continua sent necessari tenir criteri per saber discernir. La qual cosa ens recorda, a la vegada, que la felicitat de l’invent no acaba amb tenir canals per on tothom pugui fer-hi passar coses. Què hi fem passar per aquests canals tan fantàstics i estupends no hauria de ser una qüestió secundària, com de vegades sembla. Però no dubtin que tenir aquests canals oberts és un fet importantíssim i del tot estratègic.