dimarts, 30 de setembre del 2008

ATENCIO SILUROS¡¡¡¡¡¡¡

A vore Xeics, ja me he despertat del letargo.
No vaig poder estar a la Cinta, pero vull anar de juerga, ,es clar l'aigua.
Ara entro en temporada alta de le meva feina (preparar i presentar impostos)
pero a partir del 20 d'Octubre VULL xarrar en vatros i anar a sopar, cantar, ballar i lo que fasi falta.
os deixo el meu correu contanctem i posemos les piles que la xalera estara garantida
ximosole@hotmail.com

dissabte, 27 de setembre del 2008

100.000 visites des del 7 de juny ençà

Una de les moltes paradoxes que marquen la vida d'aquest bloc és l'elevat nombre de visites que manté, tot i la desaparició en combat de la major part dels autors que li van donar una empenta impressionant abans de la trobada del 7 de juny. Aquesta passada nit hem sumat 220.000 visites. 100.000 s'han produït d'aquella gran trobada fins avui.

Parlo de paradoxa, perquè hem passat un estiu molt aturat. Hi hagut setmanes senceres que ningú no escrivia res, o amb prou feines hi deixava un comentari. El contrast amb l'efervescència prèvia al 7 de juny, no podia ser més brutal, per més que haguem dit i explicat per activa i per passiva que tots aquests processos eren d'esperar.

Però emmig del que semblava una aturada pràcticament irreversible, el comptador de visites continuava corrent. Evidentment, no com abans de la trobada. En fi, 10.000 visites diàries era una "animalada" que ningú en el seu sa judici podia confiar que es prolongués eternament. Però un promig de 900 visites diàries és més que remarcable. Amb l'estiu (que sembla que ha afectat molt autors i lectors d'aquest bloc) i amb la catarsi d'emocions del 7 de juny, i comptant que això no és més que un punt de trobada d'amics i companys (que es troben si volen), la cosa està millor del que podria semblar.

Algun dia s'acabarà escrivint alguna cosa sobre la peculiar història d'aquest humil bloc. Som humils, és veritat, però qui vulgui estudiar-ho s'hi trobarà moltes claus i pistes que ajuden a entendre com funciona el món digital. Si em permeteu la immodèstia, del 7 de juny cap aquí jo he anat a explicar l'experiència a dos cursos de formació per a professionals de la comunicació i de la publicitat. Es tractava de cursos ideats per ajudar a entendre a aquests professionals les raons profundes que es mouen darrera d'Internet, ja que, ens agradi o no, les idees amb què sovint treballen no poden ser més superficials i sovint errades.

Posaré un exemple del que intento explicar. Els alumnes d'aquests cursos són capaços d'entendre que la gent de les Terres de l'Ebre es mobilitzi massivament contra els transvassaments. Són capaços de racionalitzar (tot i que no ho acostumen a compartir: són de Barcelona, ves) els motius de les protestes. Però no poden entendre com és que, mentrestant, un bloc organitzat pels antics alumnes d'una única i solitària escola d'aquest territori tingui mooooooooltíssimes més visites que el bloc de la Plataforma en Defensa de l'Ebre.

Avui no m'ho he mirat i la veritat és que la comparativa, en realitat, sobra. Cada cosa té els seus motius i permeteu-me que digui que els de la defensa de l'Ebre són més importants que la nostra nostàlgia d'exalumnes de la Mercè. Però també és veritat que situacions paradoxals com aquesta ens ensenyen els canvis espectaculars que està fent el món.

divendres, 26 de setembre del 2008

Fotos trobada festes de la Cinta-08

Pedro no et queixaràs, a primera fila.
De esquerra a dreta: Genaro, Fito, Paco i senyora en lo mos a la boca

Les germanes Liberal particpant en la recollida de signatures per a la petició de la Medalla de la ciutat per a l'escola.


Els primers en arribar, d'esquerra a dreta: Pedro Carrillo, Cinta March, Neus Jové "Selu" , Cinta Fabà i Elisabet Royo.
Continuarà....

Trobada companys de classe - generació 1964


Ya se aproxima el dia 4, y nos vamos a reencontrar todos de nuevo (y unos cuántos más que no vinieron el dia 7 a la "trobada d'exalumnes de la Mercè".
Todo se está preparando, estamos trabajando cada uno con sus cosas y además dedicando unos "largos ratitos" a preparar ese encuentro.
Tenemos pensado, como ya sabéis, ir a cenar a "La Caldereta". Allí nos encontraremos todos, degustaremos un delicioso menú y contaremos batallitas. Vamos a intentar preparar unas cuantas cosas para que no solamente sea una cena, sino algo más. Ojalá tengamos tiempo para recordar todo lo vivido, y comentar nuestro dia a dia y cómo nos ha ido la vida.
Quizá haya momentos en los qe nos pongamos nostálgicos, pero creo que puede ser una experiencia muy buena y sobretodo, reconfortante, poder sentirnos todos, aunque sea por un dia, niños de nuevo.
Después de la "comilona", las emociones, etc, etc, tenemos pensado ir a celebrarlo con mucha alegria al Pub AIRE, el Pub de Genaro, que ya se ha convertido en "Punto de encuentro" de las diferentes generaciones de la Mercè (Ximo ha tenido mucho que ver en eso! ja jajajaj ).
Si todavía hay algún rezagado, tiene tiempo de apuntarse todavía, si queréis, enviando un email a clicando aquí.
Un beso para todos, y os esperamos!! Nos lo vamos a pasar muy bien, por lo menos estamos trabajando para que así sea.

Una mica més sobre les vacances

Algunes persones, més aviat poques, hem explicat aquí experiències sobre les vacances d'aquest estiu. Jo vaig penjar una entrada explicant una visita que vaig fer durant l'estada a Londres que em va semblar especialment interessant. Però com que vaig marxar de vacances amb l'ordinador portàtil sota el braç, al meu bloc personal vaig escriure altres coses sobre aquest viatge. No les reproduiré íntegrament aquí, és clar. Si a algú li poguessin interessar aquestes batalletes estiuenques, pot llegir-les clicant aquí, aquí, aquí i aquí.

L'ENSENYAMENT DE LA RELIGIÓ AVUI EN DIA

Parlant de l'ensenyament què passa amb la religió a les escoles? És bó educar en la religió actualment? Crec que és un debat prou interessant com per anar opinant.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Quan els dèficits de l'ensenyament freguen la tragèdia (3)

Feia dies que no entrava al bloc, i m’he trobat amb un debat interessantíssim... a més d’algunes experiències estiuenques d’allò més estimulants.


Aniré per parts, començo pel debat sobre l’educació.


Considero que la crisi de l’educació forma part d’una crisi general del coneixement, del pensament i de la consciència, no casual, ja que resulta molt útil al projecte neoliberal de convertir-nos en persones sense capacitat d’analitzar, de decidir ni de transformar el món que ens envolta. Va molt bé que siguem consumidors acrítics i compulsius (El “penso, i per tant existeixo” de Descartes es converteix en “consumeixo, i per tant existeixo”).


D’altra banda, la revolució digital i de les comunicacions fa que l’accés a la informació sigui instantani i constant, però si no tenim criteri i formació per saber què fer amb aquesta informació, ens quedem amb fragments inconnexos que no ens porten a conèixer millor el món que ens envolta, sinó ben al contrari... Ens pensem que ho sabem tot (amb la qual cosa perdem la curiositat, la capacitat de fer-nos preguntes, d’escoltar... ), i perdem el benefici del dubte, primer pas per aprendre qualsevol cosa.


Aquesta superabundància de fragments d’informació ens satura i ens deixa sense temps per concentrar-nos en la lectura (lenta i reposada) d’un bon llibre, amb un principi, un plantejament i un final, coherent i complet. Ja no es llegeix, i això ens porta a l’empobriment del llenguatge, a les faltes d’ortografia, a la pèrdua de la capacitat de concentració, al poc exercici de la imaginació...


La cultura del zàping ens aboca a engolir el que arriba per les pantalles de les televisions, ordinadors, videoconsoles... a gran velocitat, cosa que ens provoca greus indigestions, que no ens deixen assimilar cap dels possibles aliments que rebríem per qualsevol d’aquests canals si tinguéssim una formació adequada.


És evident que el món és cada cop més complex, i comprendre’l en la seva globalitat és difícil, i requereix un esforç constant, però sobretot una base educativa que ajudi a organitzar, relacionar, contextualitzar i interpretar les informacions.
Es tracta no tant d’una reforma de l’educació, sinó d’una reforma de la societat. Però aquest binomi és un peix que es mossega la cua. Com reformarem la societat si no reformem l’escola? I com reformarem l’escola si no reformem la societat?


Edgar Morin parla de canvi de paradigma, i aquest nou paradigma seria el pensament complex. “Cal que entenguem que la nostra lucidesa depèn de la complexitat del sistema d’organització de les nostres idees” (molt recomanable la lectura de dos textos breus d’aquest autor: “Tenir el cap clar per organitzar els coneixements i aprendre a viure” i “Los siete saberes necesarios para la educación del futuro”).


El coneixement es fa cada cop més compartimentat, més fragmentat, més especialitzat (justament en un moment en que cal entendre el món en la seva globalitat, en que cal tenir un pensament complex), i es deixa en mans dels experts el domini del saber... La resta som mers espectadors, consumidors, públic, audiència... sense capacitat per opinar, criticar, proposar.


Gairebé tota la informació que reben infants i adolescents els hi arriba a través dels mitjans audiovisuals, i en aquest sentit és fonamental educar en l’anàlisi dels mitjans de comunicació i audiovisuals, ensenyar a llegir el llenguatge audiovisual de forma crítica, per tal que es pugui aprofitar tot el que arriba per aquest mitjà, i contribueixi a la formació de persones amb capacitat d’interpretar, assimilar, comprendre.


L’escola està desbordada, és clar, perquè se li demana que cobreixi molts buits que els pares i mares anem deixant en relació a l’educació dels nostres fills. Cal tenir-ho molt clar per compatibilitzar la vida familiar y professional, ja que les jornades laborals i escolars no ajuden, i les dones –fonamentalment- hem de renunciar a tenir temps per a nosaltres (per formar-nos, millorar professionalment, o per fer altres coses que ens agraden) per poder dedicar el temps que necessiten els nostres fills, si no volem que passi el que ja estan dient que és comú, que molts nens tornen de l’escola i no hi ha ningú a casa esperant-los per jugar, per explicar com ha anat el dia... i això després d’haver passat per les activitats extraescolars de torn.


Deleguem en l’escola perquè no sabem molt bé com afrontar aquestes dificultats, però és la societat en el seu conjunt que ha de resoldre-ho, facilitant la conciliació laboral i familiar, donant més suport a les famílies amb fills perquè puguin treballar menys i estar més amb ells, etc.


Confiem l’educació dels nostres fills a la institució escolar, però si no estem d’acord amb el tracte dels mestres, no dubtem en interferir en la seva tasca, exigint, desautoritzant-los davant els seus alumnes... tot i que no ens comprometem a col·laborar i implicar-nos en l’escola perquè les coses vagin millor, fent possible que l’educació integri tot l’entorn dels nens i nenes (escola, família, associacions del barri...).


Està clar que falten més recursos perquè el sistema d’ensenyament rutlli millor, (és vergonyós pensar que es gasta un 66% més diners en defensa que en educació)
però també cal un canvi d’actitud per part de tothom perquè transformar l’escola.


Bufff! Com m'he enrotllat... deixaré el tema de les vacances per un altre dia...

Queda una setmana per votar

Queda una setmana per votar a l'enquesta que demana un diagnòstic sobre l'estat de salut de l'anomenat "esperit de la Mercè". Però ja es pot començar a treure'n alguna conclusió, si més no perquè en el que portem de vida operativa d'aquest sondeig les proporcions de vot entre les quatre opcions han estat pràcticament idèntiques. I ja es prefigura, per tant, per on anirà aproximadament el resultat final.

Els que consideren que "l'esperit de la Mercè" es manté saludable tenen el major nombre de vots, però en puritat no es pot dir que siguin majoria. Les altres tres opcions, que indiquen diferents graus de desencís, han estat tothora gairebé triplicant les opinions "saludables". I, en certa forma, que s'opini que l'ànim està apagat després de la catarsi del 7 de juny, o que es consideri que vam estar molts anys sense veure'ns i que vam passar perfectament sense aquesta necessitat, com per ara agafar basques i presses, és bastant normal.

No, el més destacable és que els que pensen que "l'esperit de la Mercè" agonitza o està moribund, li tiren l'alè al clatell dels que han votat que la cosa es manté saludable. O empatats amb els que opinen que tot plegat està molt parat. Va ser tot, doncs, flor d'un dia? N'esperàvem més del que es podia esperar? O la cosa ja ha donat de sí tot el que podia donar?

És evident el resultat de la votació és qualsevol cosa abans que científic. Una enquesta d'aquestes característiques no pot ser representativa ni a trets i com a molt (i ja és molt suposar) pot aspirar a veure per on bufa el vent. Des d'un punt de vista tècnic, no és gaire cosa més que mullar-se el dit i posar-lo a l'aire.

Però això no treu relatives sorpreses com aquesta que estem constatant. Que si alguna significació tenen és que provenen de les persones que més o menys mantenim alguna motivació pel tema. Si més no, que expressem públicament aquesta motivació de forma activa, ja que no voldria dir que altres persones no ho sentin. Perquè és evident que l'esperit podria estar viu sense manifestar-se, malgrat les xifres que ens surten.

Com a mínim, crec que hem d'agrarir la sinceritat, encara que sigui estadísticament imperfecta.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Iª TROBADA GENERACIÓ 64 I RODALIES

Arran la trobada del dia 7 de juny, els companys i companyes del 64 ens retrobarem en un sopar per recordar, xerrar, posar-nos al dia i pasarnos-ho bé.
El proper dissabte 4 d'octubre serà el nostre dia.
Si algú del 64 i rodalies s'ha despistat i encara no s'ha apuntat, poseu-vos en contacte amb Pili Lalana: pilarl1@hotmail.com
A data d'avui estem apuntats 35 companys.
Esperem que les altres generacions s'animen i també facin el mateix, val la pena.
Ah!!! i l'any que ve a tornar-hi. Des d'aquí animem a la organització del dinar del dia 7 que es torni a repetir.
Besets a tots.

dijous, 18 de setembre del 2008

Quan els dèficits de l'ensenyament freguen la tragèdia ( i 2)

I sí les faltes d'ortografia no són el principal símptoma que ens fallen coses fonamentals, quines coses podrien ser? Doncs diria que una pobresa del llenguatge d'autèntica misèria. Una pobresa que definiria en dos sentits:

–Pobresa de vocabulari. El "canon" clàssic en aquesta matèria apuntava que una persona mínimament culta era la que tenia un vocabulari d'unes 5.000 paraules. Avui és trist constatar que un segment significativament nombrós de la societat passa amb poc més de 300. I que passa perfectament amb aquest migrat vocabulari.

Puc arribar a entendre que persones que no han gaudit d'oportunitats per a formar-se, o que han fracassat escolarment de vegades per culpa del sistema educatiu, que no els ha sabut atendre de forma personalitzada, puguin estar en aquesta situació. No m'entra al cap que aquesta pobresa la tinguin, potser no tan exagerada, però no gaire menys, persones com les que deia abans: amb carrera, amb carrera de lletres i vivint de l'ofici d'escriure.

L'ús de sinònims, en particular, sembla que sigui una antigalla del passat. No es creguin vostès que és una moda. És que no en raja perquè no n'hi ha. I el resultat són textos avorridíssims, que repeteixen sistemàticament mitja dotzena de verbs i un parell de dotzenes de substantius, mentre els adjectius i els adverbis millor que continuïn sense usar-los, perquè quan ho fan no toquen el que volen dir ni 'oïda.

Això el resultat. El principal factor únic que ho provoca és el fet de no llegir. La cultura àudiovisual, en concepte ampli, està tenint alguns efectes com aquest.

–Pobresa expositiva. La gent ben just sap explicar-se de paraula, però més o menys se'n va sortint. Quan s'ha d'explicar per escrit, la cosa es fa tràgica. No creguin que parlo per parlar. Quan faig de "professor" sovint poso exercicis pràctics. Tant se val que siguin mers exercicis escrits individuals, o temes que es plantegen i que en grup han d'intentar resoldre. Sovint el resultat em posa els pèls de punta. No es poden imaginar el que arribo a llegir o escoltar.

I recordeu que jo no "ensenyo" a nens de l'escola bressol. Ho faig a professionals amb carrera i que se suposa que es guanyen la vida explicant-se. Però això em confirma que l'epidèmia és general: si no, explicant-se com s'explica a sí mateix el negoci d'explicar coses (disculpeu el joc de paraules), ja faria temps que hauria deixat de ser un negoci.

A banda d'aquestes dues pobreses de llenguatge, hi ha un tercer element que em sembla fonamental: la falta de referències culturals de tota mena. M'he trobat casos extrems, com el d'un suposat universitari que no sabia que Londres fos la capital d'Anglaterra. Però excessos disparats al marge, el nivell mig és decebedor.

La causa d'això també és prou evident. Hem dedicat massa anys a ensenyar a aprendre, pensant que els continguts memorístics eren d'altres èpoques. I més recentment li hem donat una altra volta a la clau, pensant-nos que com que al google hi és tot... Sospito que hem "format" uns excepcionals buscadors d'informació, però amb nul·la capacitat de processar, analitzar i relacionar la informació. De fet, això d'excepcionals buscadors és un dir. No tenir criteris de selecció fa que la informació sigui quantiosa, sí, però perfectament inútil.

Disculpeu la longitud d'aquest comentari en dues parts. No és que tingués ganes de buidar el pap. Més aviat és que crec que cal començar a dir les coses pel seu nom. I sobretot que no cal ser experts mundials en pedagogia per tenir els conceptes clars.

Quan els dèficits de l'ensenyament freguen la tragèdia

Aquests dies hi ha hagut un debat molt interessant sobre el que podem esperar de l'escola. Potser no s'han dit moltes coses exactament noves, però crec que ha valgut la pena. Jo he portat una mica la bandera de les necessitats econòmiques del sistema educatiu, però en el sentit que considero important en aquest i en altres serveis públics: els discursos ben intencionats són perfectament inútils si no queden reflectits en els pressupostos.

També he aportat alguns casos que conec de decisions equivocades sobre la formació que han desembocat en errors que costarà tota una generació, o més, poder resoldre. Afegir els adjectius "històrics" o "estratègics" a aquests errors no resulta gens difícil.

Però ara voldria aportar a la discussió alguna experiència personal que m'ha acabat convencent que els problemes i els dèficits de l'actual ensenyament frequen pràcticament la tragèdia. No puc parlar com a professional docent, ja que no en sóc, però sí des de dos punts de vista que m'han obert els ulls. Un, com a professional ja una mica veterà de la meva feina, que em fa estar en contacte amb professionals molt més joves. L'altre, com a "professor" ocasional d'alguns cursos de formació del meu àmbit laboral.

Si hagués de posar un titular contundent a aquesta experiència, diria que el fet que titulats universitaris facin faltes d'ortografia és el més petit dels problemes que tenim. Sé que l'afirmació és rotunda, però l'important és poder-la defensar, com és el cas. I això que s'ha de dir que els problemes ortogràfics elementals de les generacions que pugen són per preocupar-se de debó. Jo encara no puc entendre com persones amb carrera, amb carrera de lletres per més senyes (que sigui de ciències, no és més disculpable, però que sigui de lletres és encara més greu), i que viuen d'escriure, siguin capaces d'escriure el verb haver sense h.

El problema de l'ortografia, però, és salvable, ja que l'ortografia s'aprén. Si es vol, és clar. Però si existeix un problema és que hi ha coses que si no les aprenem de petits, de grans és molt difícil trobar el temps i les ganes. En el cas del català, tenim un problema afegit. El català que parlem (no dic ja el que escrivim) és un català horrorós, un català de sarsuela la principal mancança del qual no són els castellanismes (o els anglicismes), sinó la pèrdua de l'essència i el tremp propis de la llengua.

Alguns especialistes comencen a alertar que el català es mor, però no perquè es parli més en castellà, sinó perquè el català que parlem està deixant de ser català cada dia que passa. El que fa figa ja no és el vocabulari, sinó la sintaxi. En qüestions com els pronoms febles o els verbs reflexius, estem alletant un idioma absolutament macarrònic, com aquell anglès horripilant que parla Emilio Botín (vegeu aquesta entrada del meu bloc personal punxant aquí).

I no és casual vincular aquesta pèrdua de qualitat del català amb els mitjans de comunicació. A casa estic cansat de barallar-me amb les meves filles pel català espantós que parlen de vegades. Però em deixen fora de joc quan em recorden que les mateixes "errades" les fan els presentadors de TV3, entre ells i elles els dels Telenotícies. És dur de reconèixer, però les criatures senyalen en la direcció correcta.


Com que això es fa llarg i encara hi ha coses per dir, ho acabaré en una segona entrada.

Unes paraules del Sr. Paco Climent


Adjunto unes paraules del Sr Climent publicades a l'Estel de la 2a quinzena de setembre.
El dia 18 de setembre, el Col·legi La Mercè ha presentat a l’Alcalde de la ciutat un primer plec de signatures recolzant la petició a l’Ajuntament de Tortosa de la Medalla de la Ciutat per a l’escola.
Aquesta decisió ha estat prèviament valorada i aprovada pel Claustre de Professors/es, Consell Escolar, l’AMPA i centres educatius i entitats que han volgut adherir-se.

dimecres, 17 de setembre del 2008

De vacances a Lisboa



Us faig cint cèntims d’aquesta ciutat amb encant nostàlgic.
Té una dimensió i uns serveis que per ser una ciutat petita no té res que envejar a la resta de capitals europees. A més té el valor afegit de conservar el caliu, l’olor i el sabor de les barriades. Les cases tenen balconades de forja i la majoria de façanes són de manises, algunes amb motius “art déco”. Ciutat cosmopolita, multiracial amb gent vinguda de tot el món al que va ser un gran imperi colonial.


El transport més típic de la ciutat és el tranvia. Lisboa té carrers costeruts i empedrats, els tranvies ajuden a pujar i baixar la ciutat des de la plazo do Comercio, al peu del Tejo fins a les barriades d’Alfama, i el barri de Belem.


El pont Vasco da Gama sobre el riu Tajo, té 17 quilòmetres, és el més llarg d’Europa i està situat al que ells anomenen el Parc de les Nacions, el lloc on es va fer l’Expo ’98. Aquesta zona de la capital em va recordar molt a la Barcelona de les olimpíades i del Fòrum. Es nota la millora d’espais públics, grans infraestructures de cimen, hotels, en resum van modernitzar una part de la ciutat que mira al Tajo

Els concerts i festivals omplen la programació de la ciutat, vam escoltar Fado per allò de -ja que estem aquí; però a mi no m’agrada el trobo soso i melancòlic.
Clara Masip, vaig estar a Belem escoltant a Toni Allen, estil afrobeat una mescla entre jazz i funk que es va posar de moda en alguns països africans als anys 70, això si que m’agrada, i Rabih Abou-Khali el mestre del llaüt el seu estil és mescla de l’àrab i jazz també espectacular, em fa gràcia explicar-t’ho a tu, perquè en una entrada teva al bloc em recomanaves els concerts a la fresca de Belem. Pos mira vaig estar i vaig pensar en tu.

I museus més no en vulguis, i palaus d’estil manuelino també i castells moros també. La cuina: abadejo, molt d’abadejo, cuinat de totes les varietats.

Hi ha llocs on he anat i no tornaria per res del món, a Portugal tant prompte com tingui l’oportunitat tornaré.
si, la foto justeta, una mica més i no surto i el tranvia no és veu

diumenge, 14 de setembre del 2008

Què hauríem d'esperar de l'escola


Voldria aprofitar l'inici del curs, demà dilluns, per dir unes poques coses sobre el que hauríem d'esperar de l'escola a aquestes alçades de la pel·lícula. Qui pensi que parlaré de l'absurd calendari escolar o dels horaris decimonònics, o que esperi alguna diatriba sobre els papers que corresponen a l'escola i a la família, no cal que segueixi llegint. Tot i tenir opinions fermes al respecte, són discussions que ja no em motiven, bàsicament perquè un es cansa de lluitar contra actituds immobilistes i de conveniència i comoditat, per molt que vinguin embolcallades amb l'excusa perfecta d'allò que és millor per als nostres fills i filles.

No. Posats a no sortir-me'n, prefereixo mirar una mica per damunt de l'horitzó i buscar, si de cas, una línia d'atac que no sigui la frontal. De fer servir el cap per a alguna cosa més que portar gorra, ara, en llenguatge políticament correcte, se'n diu reflexionar. No sé si això meu són reflexions o algunes idees més o menys connexes, que se m'acuden com si fos el jenet d'un cavall desbocat. Però si algú vol compartir-les, aquí van.

Què hauriem d'esperar de l'escola del segle XXI, doncs? Doncs alguna cosa més del que habitualment n'esperem, que, diguem-ho tot, s'acaben resumint en un seguit de tòpics pobres en qualitat (tipus l'escola forma, és la família qui ha d'educar) i quantitat (no arriben ni a la mitja dotzena).

He de reconèixer que en aquestes qüestións estic bastant inspirat per un sensacional discurs que va pronunciar, aviat farà un any, el director d'un institut de Calafell. Ho vaig explicar en el meu bloc personal i si a algú li interessa pot llegir-ho clicant aquí. La meva inspiració ve del fet que el director, que atén per Manolo Gómez, va tenir l'excepcional habilitat de reunir en una breu intervenció una colla de conceptes importantíssims, explicats de la forma més senzilla i accessible possible. Però no va ser un mer resum dels tòpics a l'ús. El Manolo Gómez va saber donar algunes claus fonamentals sobre aquesta escola que hauria de ser del segle XXI i que en tants aspectes és encara la del XIX.

Em costa resumir en una frase la tesi principal d'aquell gran discurs. Més aviat he preferit extractar algunes idees fonamentals i adobar-les amb les meves opinions:

–Davant dels canvis que viu la societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat. És una qüestió cabdal, que no pot ser més sagnant si considerem que la tendència a continuar allà enrera és molt viva a l'escola, tot i les freqüents apel·lacions (retòriques?) a la renovació.

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir. No pot ser més evident. La societat que està naixent permet, potser per primer cop a la història, que els canvis siguin possibles des de la iniciativa pròpia, sense esperar revolucions ni altres mandangues, i de fer fàcilment la bola grossa compartint el coneixement.

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud. No hi puc estar més d'acord. Està molt bé que els nostres infants pugin amb referents morals, però això no hauria de ser excusa per formar futurs ciutadans obedients i acrítics. En un moment en què tot és superguai (supersolidari, supersostenible...) fins al punt de no voler dir ben bé res, no hauríem d'oblidar que també ens calen persones inquietes, curioses i crítiques. Perquè al final, si ets de les persones que es queden amb la primera moto que et venen, és indiferent que la moto sigui políticament correcta.

–Igualtat d'oportunitats, equitat, cohesió social, millora de la convivència..., no han de ser meres paraules. Dit en plata, les bones intencions no serveixen per a res si no figuren en els pressupostos públics. És una argumentació que m'arriba directament al cor. És una reflexió (ja m'ha sortit la paraula de marres) que comencen a fer veus preclares de la nova esquerra europea. Són els que diuen que l'esquerra no ha de deixar el discurs de l'eficàcia com a patrimoni exclussiu de la dreta. O que reclamen que no s'ha de dir una cosa des de l'oposició i una altra des del govern: suposo que aquesta idea sonarà molt als lectors antitransvasistes d'aquest bloc. O que la generositat verba no resol els problemes pràctics, o sigui el que deia al principi d'aquest punt.

Ja sé que sembla que hagi parlat més de política que d'educació, i últimament la política cotitza molt a la baixa. Però és evident que una part del problema que està per resoldre correspon a la política. No tota, és clar. Si alguna conclusió final en treia el Manolo Gómez és que aquestes objectius haurien de ser compartits per tota la societat.

Y MAÑANA .... VUELTA AL COLE!!!









Hola a todos!
Lo primero, dar la bienvenida a la gente que se va incorporando al blog después de este largo verano, que ya se nos va de las manos.
También quería poner una nota de color en el blog, y ya que no hay manera de encontrar fotos, he pensado hacer un pequeño "homenaje" a todos los peques y no tan peques , que a partir de mañana se incorporan al colegio.
Vuelta a la normalidad, sobretodo para los padres, que aunque estén trabajando, ya estarán más tranquilos con los peques en el cole, etc.
Seguramente, muchos de vosotros, estáis a estas horas, planificando lo que será la semana, y vuestros hijos pensando en mañana, no creo que con tanta alegría como nosotros cuando estábamos en "La Mercè".
Os acordáis cuando llegaba esta época que si os preguntaban si teníais ganas de volver al cole lo que decíais? Yo si me acuerdo, yo siempre decía que si, tenía muchas ganas. Ahora , sin embargo, preguntarlo a la mayoría de vuestros hijos, y seguro que no dicen lo mismo.
No es que a mi me encantara ir al cole, pero era un volver a ver a algunos amigos que desaparecían todo el verano, proque se iban a "les muntanyes", de vacaciones al "xalet", etc.
Yo, como siempre iba al pueblo de mi padre, tenía ganas de volverme a encontrar con todos mis compañeros, quizás por eso tenía más ganas, no sé.
Bueno, pues eso, ánimo para los que mañana reemprenden la "vuelta al cole" en todos los sentidos, y sobretodo a los alumnos de "La Mercè"!
Saludos!





dissabte, 13 de setembre del 2008

Nova enquesta sobre l'estat de salut de l'"esperit de la Mercè"

He penjat una nova enquesta perquè opineu sobre el moment que està vivint el tan anomenat aquí "esperit de la Mercè". Aquest mateix bloc i les dificultats que hi ha per quadrar horaris i dates per organitzar activitats dels exalumnes semblen indicar que el 7 de juny vam viure la catarsi de les intenses emocions que s'havien desbordat anteriorment. Desprès, hem anat fent, actuant per inèrcia o per ressaca (o no actuant), però retornant al que havia estat "normalitat" durant anys i panys: un record més o menys emotiu, més o menys amable, de la Mercè i dels antics companys, però poca necessitat d'expressar-ho.

La cosa és esperable i tampoc cal donar-li més importància. Tots tenim molta feina i moltes obligacions familiars, que podem "abandonar" momentàniament per satisfer la nostàlgia. Però la nostàlgia, aquí i a tot arreu, té un recorregut limitat. I en realitat no és dolent que així sigui.

L'enquesta tampoc arreglarà res. Entre altres motius perquè no hi ha realment res que s'hagi d'arreglar. Si la poso és per sondejar l'ambient i veure com respirem els que encara passem per aquí. I no oblideu que un dels meus defectes més molestos és concebre un bloc, sobretot si és un bloc cooperatiu com aquest, com un lloc essenciament actiu i viu. Penseu també que aquestes impressions són més fàcil que es produeixin en algú que viu lluny de Tortosa. Ja m'imagino que els que us veieu cada dia ja aneu conreant l'esperit de marres, encara que sigui simplement dient-vos bon dia quan us trobeu pel carrer.

dijous, 4 de setembre del 2008

La trobaba "cintera", finalment dimecres dia 10

La trobada que s'havia convocat per a les festes de la Cinta canvia de data. En comptes de dimarts dia 9, finalment es farà dimecres dia 10. Comenten els organitzadors que moltes persones interessades a anar-hi els han fet saber que és millor fer la trobada en vespra de festa per no haver d'estar pendents del rellotge si l'endemà s'ha d'anar a treballar. I per això s'ha canviat la data.

Tot el programa queda igual, però simplement canviat de dia. A les 8 de la tarda, trobada al Pub Aire. Des d'allà s'anirà a la Barra Tortosina a sopar. I qui vulgui podrà tornar al pub per prendre una copa, ballar...

El Genaro ja ho ha fet saber mitjançant els comentaris d'una entrada anterior. Ho posem aquí perquè la cosa sigui més visible, atés, a més, que a banda del boca-orella, l'únic lloc on s'ha anunciat aquesta trobada ha estat el nostre bloc.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Oïda, gent del 66

El 9 de setembre hi ha una festa convocada pel Siluro Club (generació 1960 si no m'erro) i oberta a la resta d'anys de la Mercè. Era una idea original d'ells, però s'havia parlat de la possibilitat que cada promoció organitzés un sopar, i acabar tots la festa al pub Aire. En definitiva, com deia el Genaro, es tractava de veure'ns amb motiu de les festes de la Cinta. Però sembla que aquest estiu hem estat tots molt desconnectats, no tan sols del bloc. Al final, la trobada serà bastant informal, però més "unitària" en relació al plantejament inicial.

Com podeu comprovar a l'entrada anterior, el punt de reunió és a les 8 del vespre al pub Aire. D'allí s'anirà a la Barra Tortosina a sopar. I tot seguit es tornarà al pub per a una ració de "locura silurera", que dit així promet bastant.

Aquí al bloc un parell del 66 (jo mateix i crec que la Clara Massip) havíem esmentat la possibilitat de trobar-nos la nostra promoció, tant per tornar-nos a veure com per a possibilitar la presència de companys i companyes que no van poder assistir el 7 de juny. Com que tot està molt parat, no se n'ha sabut res més.

En tot cas, colla del 66, ja veieu que la cosa s'ha organitzat d'una forma tan flexible i informal que potser no cal dir res més. Qui vulgui ja hi farà cap. En tot cas, seria d'agrair que si algú del 66 vol anar-hi que ho faci saber. La Clara comentava que vindria, però que calia tenir en compte que viu molt lluny de Tortosa i que volia saber si hi hauria "quòrum". És una petició raonable. Si algú llegeix això i vol "convèncer" la Clara, que digui alguna cosa.

D'altra banda, les persones que estan al capdavant de la Plataforma d'Exalumnes hi aniran? Neus, Susanna, Cinta..., hi fareu cap?

Jo miraré de vindre. No puc confirmar-ho, perquè estic bastant liat amb la feina. En tot cas, això que la cosa sigui tan flexible m'ho posa fàcil, encara que sigui prenent la decisió en l'últim moment.

FESTA DELS SILUROS, DIMARTS, 9 DE LA CINTA

Genaro, lo Quefe del Siluro-Club informa que el dimarts, 9 de setembre, a partir de les 8 de la tarda la gent que vulguem passar unes horetes en la bona companyia dels Siluros de la Mercè ens trobarem al pub Airea, lo del Racó, per a anar a la Barra Tortosina a sopar, d'una manera informal i amb ànim per a tornar al pub i submergir-mos en la Locura silurera.
No calen tiquets ni reserva, només ganes de xalar i de bon rotllo