dijous, 18 de setembre del 2008

Quan els dèficits de l'ensenyament freguen la tragèdia

Aquests dies hi ha hagut un debat molt interessant sobre el que podem esperar de l'escola. Potser no s'han dit moltes coses exactament noves, però crec que ha valgut la pena. Jo he portat una mica la bandera de les necessitats econòmiques del sistema educatiu, però en el sentit que considero important en aquest i en altres serveis públics: els discursos ben intencionats són perfectament inútils si no queden reflectits en els pressupostos.

També he aportat alguns casos que conec de decisions equivocades sobre la formació que han desembocat en errors que costarà tota una generació, o més, poder resoldre. Afegir els adjectius "històrics" o "estratègics" a aquests errors no resulta gens difícil.

Però ara voldria aportar a la discussió alguna experiència personal que m'ha acabat convencent que els problemes i els dèficits de l'actual ensenyament frequen pràcticament la tragèdia. No puc parlar com a professional docent, ja que no en sóc, però sí des de dos punts de vista que m'han obert els ulls. Un, com a professional ja una mica veterà de la meva feina, que em fa estar en contacte amb professionals molt més joves. L'altre, com a "professor" ocasional d'alguns cursos de formació del meu àmbit laboral.

Si hagués de posar un titular contundent a aquesta experiència, diria que el fet que titulats universitaris facin faltes d'ortografia és el més petit dels problemes que tenim. Sé que l'afirmació és rotunda, però l'important és poder-la defensar, com és el cas. I això que s'ha de dir que els problemes ortogràfics elementals de les generacions que pugen són per preocupar-se de debó. Jo encara no puc entendre com persones amb carrera, amb carrera de lletres per més senyes (que sigui de ciències, no és més disculpable, però que sigui de lletres és encara més greu), i que viuen d'escriure, siguin capaces d'escriure el verb haver sense h.

El problema de l'ortografia, però, és salvable, ja que l'ortografia s'aprén. Si es vol, és clar. Però si existeix un problema és que hi ha coses que si no les aprenem de petits, de grans és molt difícil trobar el temps i les ganes. En el cas del català, tenim un problema afegit. El català que parlem (no dic ja el que escrivim) és un català horrorós, un català de sarsuela la principal mancança del qual no són els castellanismes (o els anglicismes), sinó la pèrdua de l'essència i el tremp propis de la llengua.

Alguns especialistes comencen a alertar que el català es mor, però no perquè es parli més en castellà, sinó perquè el català que parlem està deixant de ser català cada dia que passa. El que fa figa ja no és el vocabulari, sinó la sintaxi. En qüestions com els pronoms febles o els verbs reflexius, estem alletant un idioma absolutament macarrònic, com aquell anglès horripilant que parla Emilio Botín (vegeu aquesta entrada del meu bloc personal punxant aquí).

I no és casual vincular aquesta pèrdua de qualitat del català amb els mitjans de comunicació. A casa estic cansat de barallar-me amb les meves filles pel català espantós que parlen de vegades. Però em deixen fora de joc quan em recorden que les mateixes "errades" les fan els presentadors de TV3, entre ells i elles els dels Telenotícies. És dur de reconèixer, però les criatures senyalen en la direcció correcta.


Com que això es fa llarg i encara hi ha coses per dir, ho acabaré en una segona entrada.

1 comentari:

Clara Massip ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.