dimarts, 29 de juliol del 2008

Un altre joc

El joc d'explicar què havia estat de les nostres vides des què vam deixar la Mercè no ha acabat de reeixir. Només la Clara Massip, gran companya del 66, s'ha retratat i a consciència, amb un relat que de vegades fa emocionar i tot. Jo aprofitaré les vacances per explicar les meves quatre batalletes i espero tenir el seny i la capacitat per resumir bastant i no avorrir al personal.

Potser ho fa l'estiu o la hibernació estiuenca (fixeu-vos quina figura retòrica més curiosa: hibernació estiuenca) de l'esperit de la Mercè, però estem una mica parats. Per això, proposo un segon joc, que pot fer-se en paral·lel al que està obert. No sé la repercussió que tindrà, però la proposta es refereix, en tot cas, a una cosa bastant més senzilleta que contar la vida a la parròquia del bloc.

És un joc que es basaria de nou en les fotos. No en les nostres, sinó en les dels "paisatges". En concret dels que ja vam veure reflectits en moltes fotos de la nostra època escolar. El delta de l'Ebre, Mallorca, Barcelona, Madrid, Morella... Algú anirà a algun lloc d'aquests aquest estiu? Algú s'anima a fer, o a fer-se una foto, en aquests indrets que ja vam visitar quan anàvem a la Mercè?

Si voleu, el joc pot tenir una derivada. Aneu de vacances a algun lloc? Penseu que podeu coincidir amb algun excompany? Perquè no us feu una foto plegats si coincidiu? Tampoc és que haguem de fer d'agència de viatges, però si voleu aprofitar el bloc per contactar, ja sabeu.

Per la gent del 66

Atenció, gent del 66. Es va parlar el dia de la Trobada, i també aquí al bloc, de fer una trobada de la gent del nostre any. Es va parlar de fer alguna cosa a partir de setembre. Sembla que hi ha una moguda durant les festes de la Cinta, els del Siluro Club i algú altre també. No sé si és molt precipitat, i si quedarà algú que encara es llegeixi aquestes coses, però igual podríem organitzar un sopar els del 66 i acabar-lo anant a la festa del Pub Aire, aquesta que s'explica a l'entrada anterior. Suposo que el Genaro Castelló no tindrà cap inconvenient per acollir-nos, no?

En definitiva, si algú del 66 llegeix això i pensa que podria fer-se alguna cosa per la Cinta, que ho digui. Potser en certa forma sigui millor fer-ho quan ja passi l'estiu, perquè també tindríem més temps per preparar-ho. Això, sense comptar que sembla que no hi som pràcticament ningú. La idea aniria més aviat en la línia d'aprofitar la "sinèrgia" d'altres trobades que s'estan organitzant. Cadascú pel seu costat, però acabant la festa a un lloc comú, si m'explico bé.

dissabte, 26 de juliol del 2008

La trobada dels “Siluro Club” surt al programa festes de la Cinta

Tal com ja es va anunciar a finals de juny aquesta penya es retrobarà aquest mes de setembre per tal de continuar gaudint de l’amistat, els records i projectar futurs encontres.
Genaro Castelló, membre d’aquesta generació, està organitzant part d’aquesta trobada amb la intenció de poder agrupar tots aquells companys que no van poder assistir al dinar del dia 7 de juny.

Els “Siluro Club” han quedat per sopar el dia 9 de setembre i per continuar la festa, escoltar música, ballar i prendre la fresca, faran cap al pub Aire.

De fet, Genaro ha inclòs aquesta nit a la programació de les festes de la Cinta amb el nom “guateque exalumnes La Mercè”.

Amb tot això vull animar a la resta de generacions, crec que seria un bon dia per fer un soparet i anar a ballar al de Genaro, no trobeu? Dieu la vostra...

Continuarem informant d’aquesta festa al Pub Aire.

diumenge, 13 de juliol del 2008

carta Creu de Sant Jordi

La carta per adherir-se a la sol·licitud de la creu de Sant Jordi per a l'escola de La Mercè, la podeu descarregar des d'aquí. Una vegada emplenada l'heu de fer arribar al Col·legi, per segellar-la i afegir-la a la resta de peticions.
nota:
el document està en format pdf a la web personal del director:
http://www.xtec.cat/~aismael/2007_08_A/Creu%20de%20Sant%20Jordi.pdf

dissabte, 12 de juliol del 2008

Acabem d'arribar a les 200.000 visites

Només perquè quedi constància del fet, fa un moment el bloc ha superat les 200.000 visites. Recordeu que aquesta xifra correspon a les pàgines vistes. En l'altra magnitud, de visites úniques, que vaig explicar en un post anterior, estem en 55.200. Cliqueu aquí si voleu llegir l'explicació del que signifiquen aquestes dues formes de comptar les visites a un lloc d'internet.

Sembla mentida fins on ha arribat aquest bloc. Ningú s'ho podia pensar quan el vam posar en marxa el passat 5 d'abril, com hem dit en altres ocasions. I és més, tant que parlem de la baixada que ha fet tot plegat desprès de la Trobada d'exalumnes del 7 de juny (no fa ni cinc setmanes, i a vegades sembla que hagin passat anys, la qual cosa no sé si és bona o mala senyal), però resulta que des d'aquell dia i el d'avui hi ha hagut 80.000 visites.

No podem oblidar tampoc que, tot i que ara quedem actius sobre una desena dels autors, n'hem arribat a tenir vuitanta. Els descens també és normal, per tot allò de l'anticlímax i tal. Però també s'ha de matisar, en positiu, que una part dels autors originals volien penjar una imatge o un comentari i res més. Si fos apropiat parlar en termes de pèrdua d'autors, que no és apropiat, hauríem de dir llavors que alguns ja estaven perduts després de la primera, i única, col·laboració. Consti no obstant que no m'agrada expressar-me així, perquè encara sembla que ens haguem de justificar d'alguna cosa.

Una altra dada interessant és que hem superat també les 400 entrades, gairebé 120 de les quals després de la Trobada. Naturalment, la major part s'han produït en els dies anteriors i immediatament posteriors al 7 de juny.

Tot plegat forma part de l'assentament que aquest bloc havia de fer desprès d'un creixement potentíssim, que tenia una lògica i unes raons, però que no podia durar eternament. Dins d'aquest procès de trobar-li el pes ideal al bloc, s'han représ activitats com la recuperació d'imatges antigues de la història de la Mercè, s'ha anat informant d'algunes novetats relacionades amb el 160è aniversari, han aparegut encara més fotos de la Trobada i s'ha posat en marxa un nou joc perquè qui vulgui pugui explicar què ha estat de la seva vida.

Anem fent, ara bastant pausadament, però em sembla que de forma bastant saludable.

divendres, 11 de juliol del 2008

Un joc d'aquells que feiem

Ups!, he enviat el missatge a mitges, vinga, aquí va un resum de la meva vida... és clar, de la millor part, tampoc és qüestió d'explicar-nos les penes, no?
Quan vaig acabar el COU vaig marxar cap a Barcelona, a estudiar antropologia. Va ser una època fantàstica de conèixer món, gent nova, noves perspectives per mirar les coses, aprendre a viure sense la família... Tot el que m’envoltava m’interessava tant que no vaig aprofitar del tot la carrera, però igualment en vaig treure moltes coses positives.

Anava alternant els estudis amb la feina, els meus pares sempre em van demanar aquest compromís amb la meva manutenció, cosa que els agraeixo profundament, perquè m’ha ajudat a entendre el valor de les coses i a valer-me per mi mateixa. Durant la carrera vaig fer una mica de tot: dos anys a Ràdio Nacional d’Espanya de correctora lingüística a l’informatiu del matí, un any a l’organització de la CONSEU (Conferencia de les Nacions Sense Estat d’Europa). També vaig col·laborar de forma voluntària amb una associació que treballava per donar a conèixer i defensar els drets dels pobles indis d’Amèrica (Oficina de Suport al Moviment Indi), organitzant jornades, elaborant materials de sensibilització sobre el tema, participant en grups de discussió i formació..., va ser una experiència molt interessant que em va conduir a voler anar a conèixer en directe el continent Americà.

Així, quan vaig acabar la carrera, vaig marxar cap al Brasil, amb l’encàrrec de muntar, juntament amb tres companyes més de la carrera que ja hi eren feia un any, un Centre de Documentació Indígena a Belém, capital de l’Estat del Pará, a la desembocadura de l’Amazònia.

Hi anava per un any i me n’hi vaig quedar tres... Pel camí vaig aconseguir una beca de recerca, i així vaig poder allargar la meva estada al Brasil. La potència d’aquest país em va captivar, i no vaig poder escapar tant fàcilment dels seus encants. La feina va ser duríssima, perquè treballar amb comunitats indígenes de l’Amazònia, amb algunes excepcions, no té res a veure amb la idea romàntica que en tenim, ja que la situació de la majoria d’aquestes poblacions està al límit de la supervivència. Allà vaig saber què era passar gana i privacions de les necessitats més bàsiques, però també vaig aprendre a superar moltes limitacions i prejudicis, i a entendre el valor real de la vida. El terrabastall que aquests anys van suposar per a la meva formació com a persona no es poden explicar en quatre ratlles, ni en quatre fulls, ni en quatre llibres... Em vaig transformar completament, vaig aprendre a marxes forçades a relativitzar, a estimar, a valorar les coses essencials de la vida, i a oblidar completament les supèrflues...

En tornar, el xoc de trobar-me amb la Barcelona post-olímpica, i tots els canvis que s’havien produït amb només 3 anys, tant en la ciutat com en les persones i la forma de viure, va ser majúscul. Després vaig anar entenent que si bé és cert que els jocs olímpics havien transformar molt la ciutat, encarint-la, modernitzant-la, convertint-la en destinació turística, fent-li perdre moltes de les coses entranyables que tenia..., els canvis de veritat s’havien produït sobretot a dintre meu. Em va resultar més difícil adaptar-me a viure novament a Barcelona, que l’esforç que m’havia suposat l’adaptació al Brasil.

Mentre m’anava re-ubicant, vaig haver de fer una mica de tot per guanyar-me la vida: de becària a la biblioteca de la facultat d’econòmiques, fent traduccions, classes a tots els cursos que podia per explicar el meu treball amb els indis Guajajara, coordinant cursos a l’escola d’estudis polítics Randa, elaborant materials didàctics sobre Amèrica Llatina. Vaig seguir col·laborant amb el grup de suport als pobles indis d’Amèrica, que ara també s’havien modernitzat i adaptat a les circumstàncies, muntant una ONG: Sodepau.

També hem vaig reciclar, fent un màster sobre educació intercultural, i finalment vaig crear el meu propi projecte, en el qual encara hi treballo des de fa gairebé 10 anys (els farà l’any que ve): Edualter, una Xarxa de Recursos d’Educació per a la Pau, el Desenvolupament i la Interculturalitat, que vol fer de pont entre les escoles i les ONG, per tal d’apropar aquests temes al professorat que els vol incorporar en la seva tasca docent. Elaborem materials didàctics i de sensibilització, fem formació, i també ens dediquem a la recerca, sistematització i difusió dels materials i recursos existents a través del nostre portal: http://www.edualter.org/index.ca.htm

Els quatre moments més importants de la meva vida adulta han estat conèixer el Xavier, el meu company de vida, la mort de la meva mare, després d’una operació de cor que no va superar, i el naixement dels meus dos fills: Joana, que ara té 4 anys, i Oriol, que en té 1.

A MERCE CON TODO MI CARIÑO

En 30 años creo que te he visto un par de veces, el dia 7 fue muy especial pues siento un gran cariño hacia ti. UN BESOTE MUY FUERTE

dijous, 10 de juliol del 2008

Creu de Sant Jordi a l 'Escola La Mercè

Us informo que el dossier a l'Ajuntament el va presentar el Col·legi, després d'haver informat al Claustre de Professors/es i al darrer Consell Escolar del Centre, del curs acadèmic 2007-2008, el 27 de juny, que va donar-hi el vist-i-plau.
Aquesta petició, ja ha passat un tràmit, com és l'aprovació unànim de la corporació local de Tortosa, cosa que estem molt contents i agraïts. Ara cal més adhesions i fer el seguiment, perquè "la creu" no està atorgada.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Doña M. Cinta Febrer


Tal i com comentava el company Toni, aquí la tenim:
Doña M. Cinta Febrer.

Un joc d'aquells que fèiem

Al bloc vam fer un joc (Com érem, com som) que va tenir la seva gràcia. Ens va permetre veure la cara que fem en l'actualitat. En alguns casos vam poder comprovar que hi ha persones que són com el vi bo: ja sabeu, allò que el pas del temps els senta de meravella. En altres, entre els que m'incloc, vam constatar que el temps també fa estralls :-)

Per altra banda, la "modorra" estiuenca no significa necessàriament gaudir de més temps lliure, com molt bé s'ha dit per aquí, però sempre hi ha estonetes per posar-se davant de la pantalla que no es tenen la resta de l'any. Per això deixo caure una idea per si la voleu posar en marxa com a joc de l'estiu del bloc. O si més no, perquè la paim ara i ja la posarem en marxa a partir del setembre.

El "joc" consistiria en fer una breu presentació personal de cadascú, intentant explicar que ha estat de nosaltres i de la nostra vida des que vam deixar l'escola. No es tracta de penjar currículums ni d'escriure gaire. La cosa pot ser fins i tot molt esquemàtica: si tenim criatures, si hem estudiat, on hem treballat, on hem viscut...

Tampoc cal explicar batalletes de la mili o si hem tingut moltes nòvies (o nòvios), o de presumir de res, és clar, tot i que la cosa queda a la discreció de cadascú.

Us semblarà una proposta pocasolta, però el dia de la Trobada vaig constatar que entre nosaltres ens feiem autèntics interrogatoris per saber de les nostres vides. És normal, alguns feia més de vint i més de trenta anys que no ens havíem vist i hi havia una curiositat lògica i natural. I fins i tot sana.

És una curiositat que potser sentim amb més intensitat els que vivim fora de Tortosa, ja que estem molt més despenjats i hem perdut més fils. Però pel que s'ha vist aquí al bloc i amb tota la moguda de la Trobada, també hi ha molts exalumnes residents a Tortosa que havien perdut el contacte i el 7 de juny es preguntaven els uns als altres amb ganes no menors.

En el millor dels casos, aquest joc pot esdevenir també un intent seriós de fer una mica de "networking". És a dir, d'anar consolidant una xarxa de contactes personals. Em sembla que aquesta comunitat digital, tot i estar bastant relaxada en les darreres dos o tres setmanes, té elements, interessos i coincidències com per generar altres comunitats i grups en diferents àmbits. Fins i tot de caràcter professional, tot i que no és imprescindible, és clar.

Ah, per cert. Si al joc li voleu posar nom, s'accepten propostes.

dimarts, 8 de juliol del 2008

L'Ajuntament de Tortosa demana la Creu de Sant Jordi per a la Mercè





L'Ajuntament de Tortosa va aprovar, en el ple celebrat ahir al vespre, demanar la Creu de Sant Jordi per a la Mercè. L'acord reclama aquesta concessió com a colofó del 160è aniversari que estem celebrant.

És una bona iniciativa, ja que, si fructifica, reconeixerà el paper que la Mercè ha tingut en la història de Tortosa. No es tracta de valorar únicament si ara la Mercè és una escola millor o pitjor, si està ben equipada o no, si fa bé o no la seva feina, sinó de destacar que la nostra escola ha estat un punt de referència per a la ciutat. Un lloc per on ha passat mitja Tortosa, com deia, si no recordo malament, la Susanna Ferreres molt al principi d'aquest bloc.

La Creu de Sant Jordi és la màxima distinció que poden atorgar les institucions catalanes i es pot lliurar tan a persones individuals com a entitats i col·lectius. Sovint es critica que, en els darrers anys, se n'han donat massa, per la qual cosa la condecoració hauria pogut perdre part del seu valor. I fins i tot corre de fa anys una broma macabra, segons la qual l'autèntica recompensa és que, el dia que et mors, la Generalitat posa una esquela als diaris.

Què voleu que us digui! Ja veieu que els catalans no sabem fruir gaire de les nostres coses. Deu ser que, a base de trompades, se'ns ha acabat incorporant als gens un cert component de "mal rollo", que es diu ara.

Si alguna crítica se li ha de fer a la Creu de Sant Jordi és que s'ha donat a alguna persona que no s'ho mereixia i, sense ànim de polemitzar, diria que hem portat massa lluny l'afany de perdó cap a certs franquistes més o menys reciclats. Ho deixo aquí, però en tot cas afegeixo que a mi no me'n faria de nosa un reconeixement com aquest.

Ja ho veurem l'abril de l'any vinent, quan per Sant Jordi surti la nova llista de guardonats. Si s'arribés a donar el cas, crec que s'hauria de fer perquè quedés reconeguda tota la comunitat escolar, els mestres, els alumnes, les famílies... Però aprofitant la conjuntura històrica que estem vivint, en la qual els exalumnes hem tirat molt del carro, també hi hauríem d'aparèixer d'alguna forma. No voldria discutir sobre qui ha de sortir a buscar una medalla que no ens han donat. A més, això és el de menys. Ho plantejo en un altre sentit: si aquest premi arriba, serà mèrit de moltíssima gent. També de molts que ja no són entre nosaltres.

Alguns reconeixements de la Trobada

El 7 de juny, a la Trobada, es van fer un seguit de reconeixements a persones significades en la història del centre. Algunes pel seu paper al llarg del temps. Altres, per la col·laboració amb la trobada. Altres finalment per ser l'alumne o el mestre més antic... Vaig fer algunes fotos. La Neus Jové, a qui he demanat ajut per no equivocar-me en cap nom, m'ha apuntat que falta una imatge de l'homenatge a la mestra més gran que va assistir al dinar, M. Cinta Febrer. Lamento dir que no tinc aquesta foto. Si algú li va fer mentre rebia una placa (em consta, però, que algú ha penjat al bloc una imatge en què se la veu a taula), que la pengi o que me la faci arribar a info@consultoralocal.com i ja la penjaré jo.



Paco Climent, exalumne i periodista. Col·labora amb la revista Estel. Va néixer l'any 1915. Li va donar la placa el regidor de l'Ajuntament Ricard Forés.



Molts l'haureu vist en una imatge dels anys trenta. És el nen de la foto escolar que apareixia al cartell i al díptic informatiu de la Trobada. Es diu Josep Cardellé Amaré i és nascut l'any 1927. Apareix a la foto amb el regidor Forés i amb el director de la Mercè, Àngel Ismael.



Ramon Segarra va ser el primer president de l'Ampa. A Segarra el coneix molta gent perquè era el cap d'estació de Renfe, però no hauríem d'oblidar que va ser un gran lluitador per la democràcia en èpoques en què lluitar per la democràcia el mínim que et podia representar era un mastegot o un cop de porra. Hi ha una generació que ha quedat molt en segon terme, i que en molts casos es va apagant, a la qual hauríem d'estar-li molt agraïts els que, per edat, no hem hagut de córrer mai davant dels grisos.

Segarra surt a la foto (davant del micro) amb el regidor Forès i el director i amb l'actual president de l'Ampa, Xavier Lluís.

divendres, 4 de juliol del 2008

ELS DEL 70 TAMBÉ ESTABEN


Bé aquí tenim una taula que potser no eren els més jovenets, peró casi casi.





Mire-ho aquesta foto, les xiquetes sentadetes correctament amb un somriure elegant, i....
que passa a la banda dels xicots, pues que un ja va pel terra i els altres ben aprop. I aixó que a la seua época ja anaben junts a la mateixa classe xics i xiques, no com abans que hens separaben per sexes.



Bueno, aquí tinc de dir que etàn tots guapíssims.




Aquestes fotos van dedicades a Teruel, pues he llegit per algún lloc que ell no surtía a cap foto i que va tenir de marxar pronte.
Pues ja veus que sí que surts , i donar-te les gràcies per la teva colaboració amb el tema del dinar.

Un altre ratet penjaré unes cuantes més d`aquest grupet que tinc preparades.

ELS DEL 68 DISFRUTANT DEL DIA 7


Bé, aquí tenim unes quantes fotos que la meva companya Dolores hem va envíar al correu.He tardat uns quans dies a publicar-les, peró aquí les tenim.
Aquestes "quarantanyeres" feia molts, peró que molts anys que no s`habíen vist.
Hem va fer molta ilusió trobar-me amb la Cinta i la Dolores després de tants anys.Una abraçada.



Aquí tenim a Rafel, un tío competent, bon company i caballer, no de cavalls eh ! ja, ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja,ja.... de amable i atés. Sempre tens paraules boniques i estàs dispost a ajudar. Gràcies. Encara que a la foto estigue seriós és molt divertit i ballador, la foto no li fa honra.




La Dolores i la Cinta, fa molts anys eren veïnes i companyes de classe, i jo tant a una com a l`altra feia 26 anys que no les había vist. Alucinada vaig quedar quan les vaig vore al blog al "erem i som" i més alucinada quan el dia 7 vam compartir taula.



Podem veure que el dia 7 va donar els seus fruits i aquestes 3 alumnes que compartien classe,fa més de 25 anys, van poder compartir taula i somriures. Qui hens ho tenía de dir retrobar-se després de tants anys. Qué bónic.



Aquí tenim als ex-profes amb les ex-alumnes, la Dolores, Azucena, Cinta Moreso i Cinta Mora, acompanyades de D. Agustín i de D. Juan Redó.




Mirales elles ! La Carme Pla i la Cinta , teniu que saber que eren de les primeres de la classe. No de la fila eh ! sino que eren de Notables i Sobresalientes.La Carme no era massa puntual a les classes, recordo que sempre feien ella i la seva germana Marga una miqueta tard, peró no els hi feia falta estar més temps, pues el sabíen aprofitar.




A pues, mare meua QUIN CUARTETO ! pareix que estessim fen un anunci de "pasta de dents", peró és que el dia va ser escandalosament fabulós.Tinc de dir que amb la Cinta Mora i la Elena tinc contacte, peró que amb la Azucena Arrufat, feia també 26 anys que no li había parlat, i el dia 7 vam començar dinant, després al pub ballant i vam arretirar juntes.
I COLORÍN COLORADO POR HOY SE HA TERMINADO.