Perquè la Mercè porta un nom religiós, tot i ser una escola pública des que va fundar-se?

Ara que aquest modest espai ha iniciat una nova etapa ens fan una pregunta: com podeu parlar d'escola pública, si porta un nom religiós. Fa anys ho vam explicar, però no ens fa res tornar-hi. És una història amb trets més que interessants.

Començarem per la trajectòria de l’Orde mercedària a Tortosa, que és d’on va sorgir tant la nostra escola com el seu nom.

L'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut com l'Orde dels Mercedaris o l'Orde de la Mercè, va ser fundat a Barcelona el 1218 per sant Pere Nolasc. El fundador era un jove mercader de teles que portava quinze anys dedicant-se al rescat de cristians captius dels musulmans. La seva tasca va agafar tal volada que difícilment podia continuar funcionant com una mena de voluntariat de l’època.

El rei Jaume I el Conqueridor i el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou van apadrinar la idea, en la qual hi veien un vehicle mig militar i mig religiós que els podia ser d’utilitat. Com a força militar, els mercedaris es van destacar al capdavant de les tropes catalanes en les conquestes de Mallorca i València. 

La consagració religiosa de Pere Nolasc, fundador de l'Orde de la Mercè.

El vessant de redempció de captius tenia un perfil més religiós ja que els mercedaris feien un quart vot, a banda dels tradicionals d’obediència, castedat i pobresa: el de lliurar-se personalment com a ostatges en intercanvis de cristians presoners. De vegades, s’intercanviaven per salvar la vida d’un presoner comdemnat a mort. Alguns dels membres de l’orde elevats als altars (sant Ramon Nonat, sant Serapi i sant Pere Ermengol) van deixar-hi la pell... 

Fins a l’any 1779, els mercedaris van aconseguir la redempció de 60.000 captius. A partir de 1812, l’Orde va abandonar la tasca original, ja que l’esclavitud s’havia abolit als territoris del Regne d’Espanya, si més no en teoria. Els mercedaris es van reorientar llavors per atendre noves formes de redempció de les “noves captivitats”, com la pobresa, la margjnació, les addiccions, la presó...

Però tornem una mica enrera. Després de la fundació el 1218 a Barcelona, l’Orde de la Mercè va rebre el 1235 el reconeixement papal, mitjançant una butlla del pontífex Gregori IX. I pocs anys després, els mercedaris arribaven a Tortosa. Concretament, cap al 1244, i s’instal·laven dins del recinte emmurallat de la ciutat. El 1250, però, es van traslladar a una nova casa fora muralla, propera al convent de Sant Francesc: per situar-nos en la Tortosa contemporània, a la zona de l’actual carrer Cervantes.

El 1446, la casa de la Mercè va tornar dins de les muralles. Unes obres de reforçament de la fortificació de la porta de Sant Francesc (situada al punt on connecten els actuals carrers de Cervantes i Sant Blai) l’afectaven. Els mercedaris van traslladar-se al carrer de Gènova, segons la denominació de l’època, però van acabar donant nom al carrer (carrer de la Mercè), malgrat alguns canvis al llarg dels segles.

Imatge de finals del segle XIX,  del punt de trobada entre els carrers Sant Blai i Cervantes. Aquí va estar el convent de la Mercè entre 1250 i 1446.

La casa mercedària va ocupar un edifici que possiblement havia estat propietat dels hospitalers (Orde de Sant Joan de Jerusalem, també coneguda com a Orde dels Germans Hospitalers). Això d’ocupar cases antigues que després donen problemes de conservació ja era una creu que la Mercè portava molt abans de ser escola: el 1628, l’església del nou convent es va haver de refer a fons.

A principis del segle XIX, van començar a succeir-se els infortunis. El 1808, els mercedaris van ser expulsats i el convent, transformat en polvorí. La comunitat mercedària va retornar i va subsistir fins al 1835, quan, coincidint amb l’inici de les desamortitzacions, es va disoldre de manera definitiva.

L’Ajuntament es va quedar el recinte de la Mercè dins dels processos de desamortització i al conjunt ser li van donar tota mena d’usos: oficines públics, magatzem de sal, caserna, parc de bombers, museu municipal, teatre i escola... El 7 de juny de 1848, l’Ajuntament va acordar establir-hi un centre d’educació gratuïta per les famílies amb poc recursos. Així naixia el col·legi de la Mercè.

Com a notes finals, recordarem que, amb la desamortització, l’església del convent de la Mercè es va transformar en teatre. A causa del seu precari estat de conservació, va acabar enderrocant-se l’any 1897. Al mateix lloc es va bastir el nou temple de la Reparació, un edifici obra de l’arquitecte modernista Joan Abril i Guanyabens, que va consagrar-se el 1903. 

L’escola va conviure durant molts anys amb altres serveis municipals, fins que va acabar ocupant tot l’antic convent,excepte la part de la Reparació. Abandonada a correcuita el 1970 per una declaració de ruina immiment, la Mercè va ser usada encara durant prop d’una dècada com a caserna de policia. Abandonat definitivament, l’edifici va restar encara dempeus 20 anys i escaig més, fins que va ser enderrocat el 2002 per construir-hi l’actual Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Imatge actual, des del carrer del Vall, del que va ser el convent mercedari de Tortosa.

Una imatge al pati del carrer de la Mercè, del curs 1964-1965

L'antic alumne Miquel Castellò ens fa arribar aquesta imatge, que va captar-se al pati del primer edifici de l'escola de la Mercè. El Miquel ens diu que deu ser del curs 1964-1965. Quan hem compartit la imatge a les xarxes, algun altre exalumne, com Joaquim Amaré, s'hi han reconegut. Algú s'hi veu, o reconeix antics companys, i ens poden aportar més informació?

La foto és d'un grup de nois. En aquella època les coses funcionaven així. Les classes no van esdevenir mixtes, com ha de ser, fins a la segona part de la dècada dels 70.

L'alumne José Sebastià Caudet, en una foto de 1932

Posem mans a la feina en el propòsit de divulgar algunes fotos antigues de la Mercè que ens han arribat en les darreres setmanes. En parlàvem aquí. Comencem amb aquesta foto de 1932, de l'alumne José Sebastià Caudet. Al llarg del temps hem publicat altres imatges d'aquell mateix any, la típica foto de record amb idèntica escenografia.

Ens ho fa arribar Jordi Sebastià Ferrer, que és net per part de pare del José.

Reactivem, si voleu recuperar fotos?

En les darreres setmanes, a les xarxes socials hem recordat alguns moments de l'època activa del bloc. Digueu-li nostàlgia, si voleu. En tot cas, rememorar un projecte que va estar viu durant 10 anys, recuperant la història i les vivències d'una escola especialment emblemàtica a Tortosa, la nostra.

El cas és que aquests simples records han tingut una quantitat de visites molt alta, per sobre de la mitjana, no precisament menor, que té el bloc des que va aturar-se el juny 2018. I no tan sols això: és que ens han tornat a arribar unes quantes imatges de la història de la Mercè. El simple esment sembla que hagi animat diversos exalumnes, també descendents seus, a enviar-nos fotos de diverses èpoques.

Com de costum, les imatges són autèntiques joies. I això ens fa plantejar-nos el següent: podem deixar-les sense publicar o val la pena publicar-les i documentar-les, com fèiem abans?

I, per descomptat, potser no és viable, qui sap si desitjable, tornar a l'energia, per anomenar-la d'alguna forma, que aquest bloc va tenir anys enrere. Però de forma puntual, i si la gent té ganes de compilar material i difondre'l, se'n por parlar.

En tot cas, ho intentarem amb la mitja dotzena de fotos que ara mateix tenim. Si en voleu aportar més, o voleu opinar sobre aquest plantejament, esperem els vostres comentaris.

Un comentari, 7 anys després

Avui fa set anys que aquest bloc va aturar-se. Havia viscut moments d’autèntic esplendor digital en la seva etapa inicial, al voltant de la gran trobada d’exalumnes de l’any 2008. Passat aquell encontre, el seu tarannà col·laboratiu va atenuar-se, però encara quedava un petit grup de persones que el tirava endavant, bé escrivint, bé buscant i documentant la història gràfica de La Mercè.

Com tot en la vida, els projectes tenen un cert recorregut, però un dia la cosa va apagant-se i arriba el moment de deixar-ho quan pot fer-se bé. No va ser cansament ni desinterés. Tampoc va influir-hi alguna moguda rara que ens hauríem pogut estalviar. Ara, tot són etapes i un dia hi ha un altre projecte que et crida més. I el que cal és saber parar i deixar i mantenir el millor dels records. 

I això darrer ho té claríssim qui signa amb nom i cognoms aquestes línies, sense representar a ningú. Però compartint alguns comentaris al respecte, perquè crec que val la pena fer-los i potser a algú li poden interessar.

Si em permeteu una disgressió personal: ha estat el millor projecte digital en què participat en la meva vida; i ho diu un individu que aquests afers s’hi dedica professionalment i ha tingut ocasió de viure experiències molt i molt boners.

Arribats aquí, caldia dir res avui? Doncs potser no, pels motius expressats fins ara. Però és que he fet un cop d’ull a la criatura (ho faig de tant en tant) i he al·lucinat per les estadístiques de visites. N’hi ha hagut prop de 100.000 des de l’aturada. És a dir, unes 14.000 anuals, una mitjana de 40 al dia. Per fregar-se els ulls en un bloc aturat des de fa tant temps.

Evidentment, hi ha ajudat molt la celebració del 175 aniversari de la nostra escola, ara fa dos anys. En els dies previs i posteriors va haver-hi ràfegues de moviment i emoció que recordaven els primers temps d’aquest bloc. Va ser, però, bàsicament a les criatures que encara remenen la cua a les xarxes socials. Aquí només hi havia visites i fotos compartides, però Déu n’hi do les que hi havia.

Per descomptat, l’orgull de ser la Mercè hi continua sent, encara que s’expressi d’altres formes.

Per acabar… Aquesta entrada d’avui és un híbrid de nostàlgia, d’estima per La Mercè i de les grates sorpreses que internet pot deparar-nos. Però una vegada dit el que he volgut dir, el bloc torna al seu silenci, que no necessàriament solitud, mentre algú continuï passant-se per aquí de tant en tant a buscar records.

Moltes gràcies a tots.

Toni Gallardo