La lluita per la nova escola als anys 80 del segle passat

En ocasions anteriors ens hem referit a la lluita de la Mercè per aconseguir la nova escola als anys 80 del segle passat. La Mercè havia evacuat a correcuita l'edifici del carrer Montcada el novembre de 1982 i va començar un exili que va durar cinc anys. Van ser uns cursos molt durs, en els quals es va arribar a qüestionar la continuïtat de l'escola. I això que era la pública més antiga de Catalunya, fundada el 1848, com aquí no ens cansarem de recordar...

La Mercè es va desperdigar en diferents ubicacions, inclosos racons d'escoles privades que ens acceptaven als de l'"escola dels pobres" de molt relatiu bon grat, i les famoses "caragoles" de la carretera de la Simpàtica, que van esdevenir el símbol d'aquella època: d'aquella generació d'alumnes se n'hauria pogut dir fàcilment la generació de l'exili, però aquells antics alumnes han triat dir-se "generació de les caragoles"...

La Mercè va salvar-se gràcies a tres factors fonamentals:

–la tenacitat heroïca del claustre de professors, que no va defallir en cap moment, quan eren els que més fàcil tenien (eren funcionaris) demanar-se plaça a una altra escola.

–la tenacitat no menys lloable de les famílies, que tot i els inconvenients (per exemple, el de tenir fills petits escolaritzats en diferents indrets) tampoc va defallir. Segurament ho explica que molts pares i mares eren ells mateixos antics alumnes de la Mercè. I ja hem vist les fidelitats que això significa.

–el suport de les entitats i d'allò que avui s'anomena societat civil, especialment quan el suport institucional i polític podia semblar que flaquejava.

Les mobilizacions que la Mercè va inspirar han estat les més importants a la història contemporània de Tortosa, immediatament després de les que, anys a venir, suscitaria la defensa de l'Ebre i l'oposició als transvasaments. L'antic alumne Joan Ramírez Montserrat ens ha fet a mans tres imatges d'aquelles protestes. Dues fotos són de les manifestacions que van produir-se en diferents moments. La tercera, d'un ple de l'Ajuntament de Tortosa en el qual es debatia la situació de la Mercè: la comunitat educativa de l'escola va omplir la sala.

Alguns lemes d'aquella manifestació esdevindrien mítics en l'imaginari col·lectiu tortosí de finals del segle XX. "La Mercè quan s'ha de fer" era la tornada d'una cançó composada per Joan Redó, mestre de msica de l'escola, que ell interpretava, guitarra en mà i amb uns cors molt nombrosos, en les manifestacions. Va acabar sent el lema de les pancartes de totes les mobilitzacions, com pot veure's precisament en aquestes fotos.

No sabem si sembla que va ser ahir, però en fa trenta anys...

A partir d'avui, 25+1

El títol potser és una mica forçat. Però no vol dir altra cosa que avui, 21 de desembre de 2013, acaba el 25è aniversari de l'actual edifici de la Mercè, al carrer Providència de Tortosa. Ara fa un any van commemorar-se els 25 anys de la inauguració oficial, per bé que l'escola ja funcionava en aquest emplaçament des del mes de setembre, coincidint amb l'inici del curs 1987-1988.

Amb l'estrena de l'edifici acabaven els cinc anys més durs de la història del centre, els anys de l'exili amb l'escola desperdigada per mitja Tortosa, desprès del tancament urgent de l'edifici del carrer Montcada. Va ser una època que els alumnes que la van viure van batejar, amb considerable encert, com la Generació de les Caragoles.


La lluita per la construcció de la nova escola va mobilitzar mitja Tortosa. De fet, va ser la mobilització social més important que va haver-hi a la ciutat abans que arribessin les lluites i l'oposició als transvasaments de l'Ebre. Les protestes van multiplicar-se, la major part sota un lema molt senzill, com tots els lemes que valen la pena, però que ho deia tot: "La Mercè, quan s'ha de fer". Si llegendari era el lema, no menys llegendària era l'estampa del mestre don Joan Redó, guitarra en mà, dirigint la interpretació a les manifestacions d'una petita cançó que havia composat.

L'aniversari no és que hagi tingut un ressó extraordinari, si més no que nosaltres sàpiguem, però ja és bo això. Significa que la Mercè continua gaudint d'una prolongada etapa de normalitat, després d'una dècada i mitja molt convulsa, amb continuats canvis d'ubicació i seus provisionals, que va acabar ara fa un quart de segle. A ningú se li oculta que la Mercè viu una etapa molt complexa, que no és altra cosa que un reflex de la realitat del nucli antic de Tortosa.

La Mercè ho fa, però, sense la preocupació que la teulada li caigui a sobre, o que li tremolin els fonaments. És un gran què. I per descomptat, compleix, potser ara més que mai, una missió que va rebre quan va ser fundada el 1848, quan naixent com una escola de pobres, va fer-se càrrec de garantir la igualtat d'oportunitats a peu d'obra. Ara, amb el mèrit afegit de treballar cada cop amb menys recursos, per bé que la situació no és precisament nova en la història de la nostra escola, un centre que ha demostrat sempre que podia fer el màxim amb el mínim.

Val la pena recordar-ho. Qui millor per fer-ho que els que tant vam rebre de la Mercè?

L'escola actual compleix 25 anys

Una imatge de l'exili al Seminari (1986)

Ara fa uns dies, l'antiga alumna Pili Muñoz Nieto ens feia arribar dos imatges molt buscades de la inauguració de l'actual edifici de l'escola de la Mercè, al carrer Providència de Tortosa. Eren fotos de les danses tradicionals tortosines que van ballar-se en aquell acte, que algunes persones demanaven pel Facebook des de feia temps (podeu veure les corresponents entrades clicant aquí i aquí).

Però Pili Muñoz ens ha enviat una altra foto, un d'aquells documents valuosos de la història de la Mercè. És una imatge dels anys trists de l'exili, de l'anomenada Generació de les Caragoles. Concretament, feta al pati del Seminari de Tortosa, edifici on va fer cap una part de l'alumnat de la Mercè, quan l'edifici del carrer Montcada va ser abandonat a correcuita a finals del 1982.

La Pili és de la generació dels nascuts l'any 1972, una de les generacions que va patir aquell periple que semblava inacabable per mitja Tortosa. Ens explica que la foto que ha recuperat deu ser de l'any 1986. A banda d'ella mateixa, hi surten Marta Ferrando, José Antonio Cano, Yolanda Pla, M. Pilar Pla, Cristina Arrufat, Joan Ernest Redó, les germanes Guasch i dos noies que identifica (sense cognoms) com a Carlota i Cinta.

Però a més a més, a la foto apareixen dos mestres històriques de la Mercè. Una, Montserrat Viladrich Martorell, última representant d'una nissaga de mestres que va treballar durant la major part del segle XX a la nostra escola. Donya Montse va ser una mestra especialment estimada per moltes generacions d'antics alumnes. Una mestra de les d'abans, però a la vegada molt "moderna", que animava les classes amb tot d'experiències personals: les seves visites a Londres eren argument freqüent de les classes d'anglès que impartia.

L'altra mestra és Eva Morelló Culubret, que va viure l'època de les caragoles i va continuar a l'escola al carrer Providència, fins a la seva jubilació fa uns deu anys. Donya Eva va recollir molt material gràfic dels seus anys a la Mercè. En vam publicar algunes mostres aquí i aquí. Tot i que no apareix a la foto, recordeu que l'Eva Morelló és inseparable d'una altra mestra de la mateixa època, Joana Querol Beltrán. Sempre les veureu juntes pel carrer i a molts actes culturals que es fan a Tortosa. Com ens recorda la Pili Muñoz, "les veig a vegades passejant pel carrer Sant Blai i aquella zona. Quan veus els mestres que tenies de petit et dóna alegria, no com abans...".

Primers moviments de la "temporada de sopars" d'aquesta tardor

De 2008 ençà s'ha anat consolidant una "temporada de sopars" d'antics alumnes de la Mercè. Alguna d'aquestes trobades de tardor se celebrava molt abans d'aquella gran trobada de fa cinc i anys i escaig, però la major part van sorgir al caliu d'aquell gran moviment. A banda d'altres coses són una de les mostres més visibles que l'esperit de la Mercè, com el va anomenar algú aquí mateix, continua viu i amb una salut més que raonable.

Ens arriben les primeres informacions sobre els sopars que es convocaran enguany. Un dels més arrelats, dels apareguts després de 2008, és el de la generació de 1964. Des d'aquest col·lectiu ens indiquen que la seva celebració tira endavant i que ens donaran més detalls quan la cosa es concreti. També sabem que el sopar organitzat a finals de novembre pels nascuts l'any 1969, i obert a totes les generacions) ja comença a rutllar.

I podem anunciar, així mateix, que ja és en marxa una nova edició del més antics de tots aquests sopars, que se celebra des del 1995 i que aplega antigues alumnes dels anys 1954, 1955 i 1956 (aquí en trobareu més informació).

No tenim tan bones notícies d'una altra trobada que s'havia consolidat, la de la generació de les caragoles. Sembla ser que aquest grup passa per un cert impasse organitzatiu, però estem segurs que al final se'n sortiran. No deixen de ser un grup molt cohesionat, segurament per haver compartit una etapa tan difícil com la de l'exili de la Mercè per mitja Tortosa.

Com deien abans a les notícies, seguiremos informando.

L'actual escola compleix 25 anys (11)

Hi ha un grup de Facebook, anomenat Baix Ebre i Montsià Antic (cliqueu aquí per visitar-lo), que lidera l'antic alumne de la Mercè Joan Ramírez Montserrat. S'hi posa sobre la taula, digital, la recerca d'imatges antigues que realitzen diverses persones de les Terres de l'Ebre. Una feina tan de recollida i preservació, com de documentació, sovint gràcies al treball en xarxa dels qui pengen fotos i dels qui només les veuen, però poden aportar informació.

Gràcies al Joan Ramírez i a aquest grup de Facebook podem publicar sovint imatges que tenen a veure amb la història de l'escola de la Mercè. Com aquesta, una postal de principis del segle XX amb una vista parcial de Tortosa des de la Costa dels Capellans. Per nosaltres, la gràcia de la foto és que hi apareix, en una posició més o menys destacada, l'antiga fàbrica del gas de Tortosa, sobre la qual va construir-se, ara fa 25 anys, la nova escola de la Mercè.

Aquesta foto va ser feta per la Fotothipia Thomas, una empresa familiar barcelonina que es dedicava al negoci de les postals i que va estar activa fins als anys cinquanta del segle XX. Va ser fundada el 1880 per Josep Thomas i Bigas (Barcelona, 1853–Berna, Suïssa, 1910). L'arxiu històric de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya conserva actualment una col·lecció de 22.000 imatges, del període de màxima activitat de l'empresa (des de finals del segle XIX al primer terç del segle XX).

Els autors són molt diversos, ja que la Fotothipia Thomas comptava amb una xarxa de fotògrafs escampada per tot arreu. Això es devia al fet que el negoci de les postals comportava un seguiment exhaustiu de ciutats i poblacions de tot l'Estat espanyol i les mans del nucli familiar no donaven per a tot. La temàtica de la col·lecció està centrada en el paisatge i l'arquitectura. També feien reproduccions fotogràfiques d'obres d'art, com quadres i escultures.

Aquest intens seguiment permetia als fotògrafs de la Thomas obtenir imatges costumistes de valor documental, com és el cas d'aquesta foto de Tortosa. Potser la dona que apareix en primer terme no passava casualment per allí, però el que està clar és que fins i tot introduïda expressament a l'escena aporta moltes coses sobre com era la vida en aquella època.


Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (10)
L'actual escola compleix 25 anys (9)
L'actual escola compleix 25 anys (8)
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (10)

Una altra imatge de l'antiga fàbrica del gas de Tortosa, al solar de la qual s'aixeca l'actual escola de la Mercè. La foto està feta, als anys 40 del segle passat, des de les Avançades de Sant Joan. Si cliqueu aquí, trobareu la història d'aquesta històrica fàbrica tortosina i un parell d'imatges més.

La Mercè va aconseguir arrelar-se definitivament en aquest espai del barri del Rastre, després d'una època molt moguda. No van ser només els cinc anys d'exili (1982-1987), provocats per la declaració de ruïna de l'edifici del carrer Montcada, l'antic institut de Batxillerat. La provisionalitat havia començat ja una desena d'anys abans quan, també a correcuita, va ser abandonada la primera escola, la del carrer de la Mercè. El pas pel carrer Montcada va esdevenir efímer i de poc que no acaba amb la desaparició de la nostra escola. Només la tenacitat de la comunitat escolar, secundada per gran part de la societat tortosina, va aconseguir salvar la Mercè en el que van ser els anys més difícils dels seus 165 anys d'història.

La solució va ser ocupar un gran espai del nucli històric de Tortosa que es trobava abandonat, després que la fabricació de gas ciutat passés a la història. I ara que en fa 25 anys, ens ve de gust, com recordàvem en una anterior entrada, recuperar les imatges i els records de tot plegat, de la mà d'antics alumnes com Joan Ramírez i el seu immens arxiu gràfic.


Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (9)
L'actual escola compleix 25 anys (8)
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (9)

Recuperem en aquesta entrada dues imatges de l'antiga fàbrica del gas de Tortosa. El solar que va ocupar durant un segle i escaig aquesta instal·lació industrial va ser ocupat per l'actual escola de la Mercè, després dels cinc anys d'exili (1982-1987) causats per la declaració de ruïna de l'anterior edifici, al carrer Montcada. Ara que fa 25 anys de la nova escola ens ve de gust retrobar aquells records, que, en aquest cas concret, ho són potser més de la ciutat de Tortosa que de la mateixa Mercè. Hem d'agrair a l'antic alumne Joan Ramírez Montserrat, i al seu inabastable arxiu gràfic, poder reproduir aquestes dues petites joies.

 

L'empresa que explotava aquesta fàbrica, amb la denominació inicial de Gas Tortosa i altres noms posteriors, va constituir-se el 1867. El 27 de novembre d'aquell mateix any va inaugurar-se la fàbrica, emplaçada al carrer Providència, al barri del Rastre. Les cròniques del dia narren una gran celebració ciutadana. Hem de pensar que en aquella època les novetats industrials, i en especial les que tenien a veure amb l'energia, eren considerades signes de progrés i aixecaven grans expectatives de futur. L'explotació del petroli té els seus orígens en aquella mateixa època i la bombeta elèctrica (i per tant, l'ús industrial i domèstic del corrent elèctric) estava a punt d'inventar-se...

La fàbrica va construir-se en uns terrenys que fins llavors havien estat jardins públics. Hi ha coses que, com veiem, ja passaven llavors i no han canviat gaire. I la ubicació va triar-se pensant en qüestions de seguretat. Si bé la zona ja era habitada (la urbanització del barri del Rastre era molt recent), es va creure convenient ubicar la fàbrica als afores de la ciutat. Els diaris del segle XIX citen la persona de Felip Tallada i Bages com el pare de la idea d'introduir aquesta tecnologia a la ciutat.

Inicialment, el gas "fabricat" (de seguida explicarem com) va destinar-se a abastir un nou enllumenat públic. A Tortosa, el primer projecte d'aquestes característiques va incloure la instal·lació de 270 fanals. I, per exemple, el 1892 es va enllumenar el parc municipal amb aquesta tecnologia. Però els usos també eren domèstics. La creació d'una xarxa de distribució va fer arribar el gas a les les cases particulars, on va substituir les cuines de carbó i va permetre instal·lar sistemes de calefacció arraconar les llars de foc. Certament el nom de gas ciutat no podia ser més apropiat, atesos els seus usos urbans, tant en l'àmbit públic com en el privat.

El gas ciutat va ser, doncs, una tecnologia revolucionària en el seu moment. Era un combustible fòssil manufacturat, que es produïa a partir de la combustió de naftes de petroli o, d'una forma més tradicional de la destilació seca del carbó. En el primer cas, s'utilitzava la tècnica del craqueig del petroli, és a dir la fragmentació de les mol·lècules d'hidrocarburs que contenia. En el segon, es tractava d'escalfar materials sòlids, el carbó, fins a produir gasos. Era el cas de la fàbrica de Tortosa, que s'abastia, com la resta de fàbriques de gas de Catalunya, d'hulla que arribava al port de Barcelona i es distribuia posteriorment pel territori.

El gas produït s'emmagatzemava en grans dipòsits cilíndrics, anomenats gasòmetres i que permetien regular la pressió (d'aquí el seu nom) de la xarxa de distribució. El gas ciutat va significar un avenç molt important en la seva època, però al cap d'un segle va quedar-se obsolet. L'ús domèstic del gas butà i, sobretot, la introducció massiva del gas natural, el van arraconar. El gas natural, en particular, és molt més senzill i barat d'obtenir i el seu poder calorífic duplica amb escreix el del gas ciutat.

La fàbrica del gas del Rastre va acusar molt els canvis tecnològics i de la història. Alguns canvis no van ser negatius per ells mateixos. Per exemple, l'any 1923 van fer-s'hi importants obres de reforma. I el 1935, la raó social "Gas de Tortosa" va canviar-se per la de "Gas Mansana", en record i reconeixement de Josep Mansana i Terrés, que va ser el primer propietari de la fàbrica. Però altres canvis posaven de manifest que el gas ciutat anava quedant-se enrera. L'any 1962, l'Ajuntament de Tortosa va fer-se càrrec de l'empresa, quan tot i conservar la rendibilitat tenia unes instal·lacions ja antiquades i obsoletes. El 1975, la fàbrica ja no era rendible. La seva mort definitiva va produir-se amb l'arribada del gas natural a Tortosa, a principis dels anys vuitanta del segle XX.

L'Ajuntament de Tortosa, que s'havia convertit en propietari de la fàbrica el 1962, va cedir els terrenys a la Generalitat l'any 1985 per tal que hi contruís la nova escola de la Mercè (vegeu més informació clicant aquí). De l'antiga fàbrica se'n va conservar una petita part, com a record d'aquest passat industrial. Pot veure's vora el Portal de la Bassa.

Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (8)
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (8)

 

La construcció de la nova escola de la Mercè, al carrer Providència, van ser seguides amb força interès al barri del Rastre. Els terrenys en desús de l'antiga fàbrica del gas s'estaven convertint en un equipament públic al barri. I era un gran esdeveniment, perquè el Rastre estava i està envoltat de serveis públics pels quatre costats, però no gaudia de cap equipament que pogués considerar propi. La nova escola, òbviament, no era només per al barri, sinó per tot el nucli antic i de fet, per tot el centre de Tortosa (si més no, així es planificava en aquell moment: les coses després no van anar en aquesta exacta direcció). Per això al Rastre es vivien les obres amb la màxima expectació.

En dóna prova el fet que el veïnat crivellava les obres amb les càmeres fotogràfiques. No amb la intensitat que ho faríem ara, gràcies a les càmeres digitals o directament els telèfons mòbils: la fotografia encara era una afició cara, si més no més cara que ara. En realitat encara subsistien formats com el de les dues imatges d'aquesta entrada, quadrats, que es fa estrany als ulls actuals, però que no ha estat gens infreqüent, ans el contrari, al llarg de la història de la fotografia.

Són fotos, per exemple, que una veïna del Rastre, Maria Cinta Prades Moragrega, feia des del balcó de casa seva, situada al mateix carrer de la Providència, a tocar de l'escola. Aquestes dues ens les va cedir la tardor de 2010 (cliqueu aquí) i testimonien tant les obres (dalt) com la jornada inaugural del 21 de desembre de 1987 (baix). Sempre des de la perspectiva de casa seva. Aprofitem per renovar-li l'agraïment per la seva aportació. També a les diferents persones que contribueixen tan destacadament a la publicació d'uns documents valuosos que ens recorden un passat, de vegades proper, de vegades llunyà, sense el qual no s'expliquen un munt de coses.

Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (7)

I al final, la roda va començar a girar, després de molts esforços i lluites. L'Ajuntament de Tortosa va cedir a la Generalitat els terrenys de l'antiga fàbrica del gas, al carrer Providència, al barri del Rastre. Les obres van ser llargues: les escoles no es construïen prefabricades com ara. Però el resultat va valdre la pena. Un edifici nou, però amb una certa imatge "retro" per encaixar-lo en un entorn històric, al peu de les muralles i del Castell de la Suda, i envoltat d'edificis amb segles a les espatlles.

La Mercè va fer fins i tot una campanya per donar a conèixer els serveis i els avantatges de la nova escola, de la inauguració de la qual acaben de complir-se 25 anys. Era orgull, sí, però també necessitat. Després de cinc anys d'exili, la matrícula havia baixat a extrems alarmants que havien fet qüestionar a les autoritats educatives si tenia sentit fer aquella inversió per a una escola "sense futur"...

Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (6)

Més retalls de premsa. "La Veu del Baix Ebre", en data 14 de desembre de 1984, destacava que la situació de la Mercè estava en vies de solució. Com passa molt sovint en històries tan prolongades, la sensació que la solució ja era tocar dels dits, i la corresponent successió de grans decepcions i el seu efecte acumulatiu, va ser freqüent en el cas de la Mercè. I a finals del 1985, "Ebre Informes" publicava una cronologia molt detallada dels tres anys que feia que durava en aquell moment aquesta història.

Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (5)

Els mitjans de comunicació locals van ser un dels altaveus de la problemàtica de la Mercè durant els cinc anys de l'exili. Recollim aquí alguns dels retalls de premsa que ens han arribat al bloc i que hem anat publicant al llarg del temps. Hi haurà una segona entrada amb més notícies com aquestes.

Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (4)

Antoni Perulles ens fa arribar uns comentaris sobre la seva experiència durant els durs anys de l'exili de la Mercè (1982-1987). La mobilització de la comunitat educativa era molt intensa i es multiplicaven les gestions a tota arreu. "Don Antonio" hi participava com a secretari de l'escola. Ens ho explica així:

"La quantitat de gestions per tal de portar a termini la construcció del nou edifici fou descomunal. Les actes del claustre de professors es lliuraven directament al registre de les entrades de l'Ajuntament per mi com a secretari i amb el vist i plau del director, que era Joan Castellà Tafalla".

Ens dóna més detalls: "Aquesta 'lluita sostinguda i vital' ja va nàixer amb una impulsivitat desmesurada dins de l'antic edifici del carrer Montcada. I és que a la sala d'actes s'hi realitzaven les convocatòries que eren, sovint, diverses vegades en un mateix mes".

I el rastre documental de tot aquell moviment? Doncs s'ha perdut. "Vaig passar moltes nits sense dormir tot escrivint aquell ventall de documents. Aquelles actes, dins del seu corresponent llibre, i llurs fulls, i ben expansius, de les redaccions no es conserven".


Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

L'actual escola compleix 25 anys (3)

La lluita per la nova escola va ser molt llarga i a molts nivells. Al llarg dels anys 80 del segle XX va haver-hi altres manifestacions, a més de la multitudinària del 22 de novembre del 1985. Sovint es feien o s'acabaven a la plaça de l'Ajuntament (primera foto). La imatge és del 5 de novembre del 1984 i correspon a una protesta organitzada aprofitant la visita a Tortosa del llavors ministre d'Educació del govern central, José María Maravall. La Mercè no desaprofitava cap ocasió per fer-se sentir...

A la segona foto veieu com el director, don Joan Castellà, explicava la situació al ministre. Les competències educatives estaven traspassades a la Generalitat i el ministeri poc podia fer. Però la Mercè no renunciava a cap front en aquesta guerra. S'explica que el ministre va dir-li al director que l'escola estava perdent alumnes. Era tant com dir-li que potser no tocava fer una nova escola... Don Joan Castellà va contestar-li, tranquil·lament però sense arronsar-se, que la Mercè no deixava fora cap alumne, però que què volia, considerant la situació...

Als plens de l'Ajuntament de Tortosa, aquesta situació va ser un tema recurrent al llarg d'aquells cinc anys d'exili. I la comunitat de la Mercè feia acte de presència, sovint amb el suport de moltes persones i entitats de Tortosa que no estaven afectades directament, però que compartien la indignació pel qeu estava passant. Don Agustí Subirats, el primer per la dreta a la foto de baix de tot, era sempre a primera fila.

 

Anteriors entrades

L'actual escola compleix 25 anys (2)

L'actual escola compleix 25 anys

L'actual escola compleix 25 anys (2)

El 22 de novembre de 1985, els carrers de Tortosa van viure una de les manifestacions més multitudinàries que recorda la ciutat. Segons els mitjans de comunicació locals, van ser 1.200 persones. La manifestació va recórrer el centre i va acabar a la plaça de l'Ajuntament. En aquell moment, la Mercè portava tres anys a l'exili de les caragoles i el cansament de la comunitat educativa, i fins i tot el de la societat tortosina, era perfectament perceptible. L'escola començava a acusar la pèrdua d'alumnes, tot i que cal dir que aquest fet va ser mínim ja que la fidelitat a la Mercè va ser majoritària. Potser no és sobrer recordar que gran part dels alumnes d'aquella època eren fills d'antics alumnes de l'escola...

Van sumar-se a aquella manifestació els sindicats i una part de les forces polítiques. També moltes entitats i, tot i que és difícil destacar-ne unes per no oblidar les altres, cal destacar la participació, que es repetiria en posteriors mobilitzacions i protestes, dels col·lectius de jubilats.

Encara faltaven prop de dos anys perquè la Mercè tornés a tenir un edifici propi. Però a partir d'aquella protesta les coses van començar a anar coll avall.

 

Anteriors entrades

L'actual escola compleix 25 anys

L'actual escola compleix 25 anys

Aquest 21 de setembre de 2012 fa 25 anys de la inauguració oficial de l'actual edifici de la Mercè, al carrer Providència de Tortosa. La nova escola havia començat a funcionar, realment, amb l'inici del curs 1987-1988, al mes de setembre. Amb l'estrena de l'edifici acabaven els cinc anys més durs de la història del centre, els anys de l'exili amb l'escola desperdigada per mitja Tortosa, desprès del tancament urgent de l'edifici del carrer Montcada. Va ser una època que els alumnes que la van viure van batejar, amb considerable encert, com la Generació de les Caragoles.

La lluita per la construcció de la nova escola va mobilitzar mitja Tortosa. De fet, va ser la mobilització social més important que va haver-hi a la ciutat abans que arribessin les lluites i l'oposició als transvasaments de l'Ebre. Les protestes van multiplicar-se, la major part sota un lema molt senzill, com tots els lemes que valen la pena, però que ho deia tot: "La Mercè, quan s'ha de fer". Si llegendari era el lema, no menys llegendària era l'estampa del mestre don Joan Redó, guitarra en mà, dirigint la interpretació a les manifestacions d'una petita cançó que havia composat.

Aquella va ser una guerra de moltíssimes persones i es fa difícil dir noms, perquè els oblits serien imperdonables. Potser algun dia caldrà escriure la història d'aquells dies amb tot el detall possible i amb ànim de fer una justícia imprescindible. De moment, celebrem que al final ens en vam sortir i que ja en fa 25 anys. En aquest humil racó d'Internet ho recordarem amb un recull de les imatges sobre tots aquells sucessos que hem anat publicant des de l'abril del 2008, en aquesta entrada (dedicada als actes inagurals d'avui fa un quart de segle) i algunes de posteriors.

Aprofitem l'ocasió per agrair la col·laboració de les diferents persones que ens han cedit fotografies d'aquesta època, que són antics alumnes, famílies d'alumnes, periodistes tortosins com Joan Josep Carot i fins i tot veïns del barri del Rastre, on va aixecar-se la nova escola.

L'orgull de ser de la Mercè

Els antics alumnes de la Generació de les Caragoles van aprofitar la seva trobada, el passat 6 d'octubre de 2012, per fer una exhibició del seu orgull per ser de la Mercè. És possible que aquesta afirmació sobre l'orgull de ser de la Mercè us soni, tot i que ha plogut molt des que va posar-se en marxa la idea (cliqueu aquí per més informació).

Recordeu aquelles xapes que podien posar-se a la solapa, o enganxar-se a algun altre lloc, amb el lema "Som de la Mercè". Doncs els "caragoleros" van voler fer visibles novament els sentiments cap a la nostra escola amb aquells humils objectes, però que hem vist a tants i tants actes, exhibits amb un orgull que fa honor a la intenció inicial amb què va nàixer la idea.

El proper gener farà quatre anys que va sorgir aquesta iniciativa. Com passa el temps! La idea va sorgir dels propis exalumnes i va fer fortuna ràpidament. Fins i tot va haver-hi una empresa (d'un antic alumne havia de ser) que les va patrocinar. Des de llavors, s'han distribuït per diferents canals i a un mòdic preu. Els diners recaptats servien per anar pagant les petites despeses que l'activitat d'aquest col·lectiu creava en ocasions. Parlo en passat, perquè actualment estic del tot desvinculat de la gestió d'aquest romanent i no sabria dir-vos.

Potser el dia en què més vam exhibir l'orgull de ser de la Mercè va ser el 20 de febrer de 2010, quan va celebrar-se l'acte d'atorgament a l'escola de la Medalla d'Or de la Ciutat de Tortosa. Una concessió en la qual el col·lectiu d'antics alumnes va tenir-hi molt a veure. Aquell dia gairebé va ser un cap, una xapa.

Em va agradar molt que la gent de la Generació de les Caragoles s'enganxés aquesta xapa, que tant simbolisme conté. Aquí podeu veure alguns d'ells i d'elles amb la xapa en qüestió. Fan autèntic goig.

L'antic alumne José Antonio Cano León

En la recent trobada de la Generació de les Caragoles (cliqueu aquí), vam tenir l'ocasió de saludar l'antic alumne José Antonio Cano León. José Antonio és de la generació dels nascuts l'any 1973. Els cognoms Cano León segurament us sonaran, ja que identifiquen una àmplia nissaga d'exalumnes de la Mercè.

José Antonio és un dels titular de l'establiment on va celebrar-se la trobada dels "caragoleros", el restaurant La Taverna del Metre. És un nou local, de recent obertura, situat a Ferreries, a tocar dels Quatre Camins. Per agrair-li la bona atenció que ens va donar, publiquem aquesta foto que vam fer-li a ell i al seu equip.

La trobada de la Generació de les Caragoles 2012, en imatges (i 3)

La trobada de la Generació de les Caragoles 2012, en imatges (2)

La trobada de la Generació de les Caragoles 2012, en imatges (1)