L'actual escola compleix 25 anys (11)

Hi ha un grup de Facebook, anomenat Baix Ebre i Montsià Antic (cliqueu aquí per visitar-lo), que lidera l'antic alumne de la Mercè Joan Ramírez Montserrat. S'hi posa sobre la taula, digital, la recerca d'imatges antigues que realitzen diverses persones de les Terres de l'Ebre. Una feina tan de recollida i preservació, com de documentació, sovint gràcies al treball en xarxa dels qui pengen fotos i dels qui només les veuen, però poden aportar informació.

Gràcies al Joan Ramírez i a aquest grup de Facebook podem publicar sovint imatges que tenen a veure amb la història de l'escola de la Mercè. Com aquesta, una postal de principis del segle XX amb una vista parcial de Tortosa des de la Costa dels Capellans. Per nosaltres, la gràcia de la foto és que hi apareix, en una posició més o menys destacada, l'antiga fàbrica del gas de Tortosa, sobre la qual va construir-se, ara fa 25 anys, la nova escola de la Mercè.

Aquesta foto va ser feta per la Fotothipia Thomas, una empresa familiar barcelonina que es dedicava al negoci de les postals i que va estar activa fins als anys cinquanta del segle XX. Va ser fundada el 1880 per Josep Thomas i Bigas (Barcelona, 1853–Berna, Suïssa, 1910). L'arxiu històric de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya conserva actualment una col·lecció de 22.000 imatges, del període de màxima activitat de l'empresa (des de finals del segle XIX al primer terç del segle XX).

Els autors són molt diversos, ja que la Fotothipia Thomas comptava amb una xarxa de fotògrafs escampada per tot arreu. Això es devia al fet que el negoci de les postals comportava un seguiment exhaustiu de ciutats i poblacions de tot l'Estat espanyol i les mans del nucli familiar no donaven per a tot. La temàtica de la col·lecció està centrada en el paisatge i l'arquitectura. També feien reproduccions fotogràfiques d'obres d'art, com quadres i escultures.

Aquest intens seguiment permetia als fotògrafs de la Thomas obtenir imatges costumistes de valor documental, com és el cas d'aquesta foto de Tortosa. Potser la dona que apareix en primer terme no passava casualment per allí, però el que està clar és que fins i tot introduïda expressament a l'escena aporta moltes coses sobre com era la vida en aquella època.


Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (10)
L'actual escola compleix 25 anys (9)
L'actual escola compleix 25 anys (8)
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

Foto escolar, al pati i amb la mestra doña Paca, cap a 1945

Aquesta és una foto que l'antic alumne i gran ànima de la recuperació d'imatges antigues Joan Ramírez Montserrat qualifica de molt bonica. I ho és segurament, però també un document valuós. Ja no tant per l'estampa escolar com pels records que suscitarà a les persones que s'hi reconeguin o hi reconeguin familiars seus. El seu valor fonamental és perquè està presa entre els anys 1944 i 1946, una època de postguerra de la qual queden relativament pocs testimonis gràfics. Bàsicament perquè no es feien fotos, o se'n feien molt poques, a causa de la gran penúria existent.

Hem d'intentar posar-nos en situació i pensar que la fotografia només ha estat un art popular i a l'abast de tothom des de fa pocs anys. Això s'ha degut a dos factors. El primer, la digitalització, que ha abaratit molt el cost de la fotografia. El segon, que la digitalització ha permés que altres aparells diferents de les càmeres facin fotos, i per reblar el clau que aquests ginys, com els mòbils o les tauletes facin ja fotos de qualitat més que raonable.

Però girar la vista enrera ens obliga a tenir present el tresor que són fotos com aquesta, en apariència tan modestes. Això no vol dir que no hi hagi altres testimonis d'aquella època tan dura. No, en podeu trobar uns quants, molts penjats a diferents llocs d'internet. La clau està en què les persones es feien molt poques fotos al llarg de la seva vida. Com que la fotografia era cara, un només es retratava en alguns moments significatius o importants. L'escola era un d'aquests moments, com també ho era el servei militar, gràcies a la perspicàcia comercial de fotògrafs professionals, molts d'ells vinguts de Barcelona, que "copaven" aquest mercat. Aquesta foto en concret va ser feta per una empresa barcelonina anomenada Filmofilm. Ens arriba per la mediació de Joan Ramírez, però que li ha passat a ell és Pepita Fatsini.

Joan Ramírez ens explica, però, alguns elements que apareixen a la foto, a partir de la seva pròpia experiència com alumne. Ens conta que a l'esquerra de la imatge treuen el nas unes rajoles que eren part d'una font que hi havia al pati de l'escola, que et trobaves de cara tal com entraves del carrer. El Joan la recorda sense aigua.

Una altra anècdota peculiar. Darrera del xiquet de la darrera fila, a l'esquerra, s'hi entreveu una mena de petita portella. Segons relata el Joan, "en l'època de la llet en pols, per aquesta porteta, que comunicava amb la cuina, allargaven coses des de dins".

Com podeu comprovar, el grup és un grup de xiquets i xiquetes. De les classes de pàrvuls, sense cap mena de dubte, ja que eren les úniques on nois i noies anaven "mesclats". La mestra és donya Paca, una històrica professora de la nostra escola, que feia classe precisament als més menuts.

Som 165 al Facebook, quan la Mercè fa 165 anys

Hi ha coses que segurament són casualitat. Però si és així, són casualitats boniques i oportunes. És el que ha passat amb el grup de Facebook Som de la Mercè (cliqueu aquí), el nombre de membres del qual ha arribat a 165, a pocs dies que es compleixi el 165è aniversari de la nostra escola.

Aquest grup de Facebook no és l’únic que funciona en l’àmbit dels antics alumnes de la Mercè. Tanmateix és el que està més directament vinculat a l’aventura digital que aquest bloc va iniciar l’abril del 2008.

Avui, la coincidència de xifres no té altre valor que l’anecdòtic. Però com dèiem al principi, hi ha coincidències molt felices. Queda dit.

Retirem la darrera enquesta per raons tècniques

De vegades, la tecnologia fa jugades que no entenem. Coses que passen perquè passen. Sense cap raó aparent. Alguna n'hi deu haver, però que no sabem veure o que resulta inexplicable. És el que ha ocorregut amb la darrera enquesta que vam penjar al bloc. Els primers dies es van registrar alguns vots, però aquests van desaparèixer per raons que se'ns escapen. La realitat és que qui ha votat pot fer enrera el seu vot, o canviar-lo. Però després de fer algunes proves, hem arribat a la conclusió que, per alguna causa que no esbrinem, el problema està en el mòdul de l'enquesta, no pas en el canvi d'opinió dels participants.

Les enquestes són una funcionalitat que ofereix Blogger, que és qui acull aquest bloc. Tot el servei que rebem és gratuït, excepte l'allotjament de fotografies, que com que ha arribat a tal volum requereix un servei de pagament, que gentilment és patrocinat per un antic alumne. Cas contrari, no es podrien penjar ja més fotos, o caldria borrar-ne d'anteriors, que no és cosa...

Per això, no podem queixar-nos gaire que l'enquesta hagi sortit fallida, llevat de comunicar la incidència a Blogger. Ens sap greu que aquest problema hagi sorgit precisament en un sondeig que podia picar una mica, per abordar un tema que és motiu de controvèrsia, com la immersió lingüística a les escoles. Però podem donar paraula que la polèmica no ens ha acovardit. De fet, amb no penjar l'enquesta n'hauríem tingut prou, no?

No té sentit mantenir penjada una enquesta que no suma els vots rebuts, o que no els manté més enllà d'unes poques hores. Mentre no ens arribi resposta de Blogger, no penjarem cap enquesta més, no fos que es repetís el problema. Disculpeu la molèstia, especialment els que havieu participat.

Els edificis de la Mercè sempre han estat molt "multiusos": notícies del 1885

Els que vam anar a la Mercè al carrer Montcada recordem que a aquell casalici, antic institut, s'hi encabien moltes altres activitats: des del local de l'històric Club Sport, on jugàvem llegendàries partides de tennis de taula, als partits de la lliga local de futbol sala. L'actual edifici del carrer de la Providència també acull part de la vida social del barri del Rastre, per exemple les festes majors, que se celebren al mes d'agost. Per unes coses o altres, la Mercè ha acollit sempre a les seves instal·lacions el batec viu de la vida social i cultural de la ciutat de Tortosa.

Però sense cap mena de dubte, si més no pel que fa versatilitat, la palma se l'emporta l'edifici original, a l'antic convent mercedari que va donar nom al carrer i a la mateixa escola. Allí va existir des d'un teatre al parc de bombers de la ciutat, passant per la casa de caritat i la primera seu del museu de Tortosa. Sense oblidar que, un cop abandonada l'escola per una pretesa ruïna el desembre de 1970, va aprofitar-se com a caserna de policia.

L'antic alumne Joan Ramírez ens ha fet arribar un retall de premsa del segle XIX que ens demostra fins on van arribar aquests múltiples usos. El diari tortosí "La Verdad" publicava el 3 de febrer del 1885 l'avís que encapçala aquesta entrada. Era un avís sobre el trasllat d'un anomenat "Gimnasio Higiénico" que, fins llavors, havia funcionat provisionalment a un teatre ubicat al barri del Rastre: el Teatro García Tió, del qual no teníem notícia.

El cas és que aquest centre esportiu "higiènic" s'instal·lava definitivament, segons s'anunciava, en el "patio del Teatro, calle de la Merced". Aquesta descripció correspon al recinte de l'antic convent mercedari, una part del qual (on avui s'aixeca l'església de la Reparació) s'havia usat com a teatre després que l'Ajuntament es fes amb la propietat arran de la Desamortització del 1836.

En Joan Ramírez ens indica que les activitats gimnàstiques es desenvoluparien probablement al que molts coneixem com a pati escolar d'aquell edifici: si no vam anar-hi, l'hem vist en fotos. És una hipòtesi molt plausible, ja que abunden els testimonis gràfics més diversos en l'espai d'aquest pati. En aquest bloc n'hem publicat uns quants. Ens hem de fer el càrrec, no obstant això, que fins al 1897, quan va enderrocar-se l'edifici principal de l'antic monestir, que no era ocupat originàriament per l'escola, no va agafar aquesta la configuració que va tenir al segle XX i que és la que resta documentada fotogràficament.

El llenguatge amb què s'anuncia el Gimnasio Higiénico és absolutament deliciós. Els elogis decimonònics se'ns fan estranys vists des de la perspectiva actual, és clar, però hi ha descripcions de rebuscada adjectivació que ens arriben al cor. Val la pena llegir les referències al "ilustrado público Tortosino", als "saludables ejercicios higiénicos tan útiles y recomendables", als pares "que tengan a bien enviar sus hijos para aprovecharse" dels dits exercicis "para ambos sexos", o a tothom que vulgués passar per allí a fer-hi un cop d'ull: segons el ditiràmbic anunci, podrien presenciar la "combinación de ejercicios, que, como jueces imparciales podrán dar su fallo sobre la utilidad de la Gimnástica, para todas las edades".

Un últim comentari sobre això del "Gimnasio Higiénico". Aquesta era una denominació molt freqüent en aquella segona meitat del segle XIX. Eren gimnasos que oferien una combinació de taules gimnàstiques, com flexions, estiraments i curses, i d'exercicis gimnàstics amb aparells. La gran novetat és que els exercicis estaven dirigits per professors i supervisats per metges. Eren els primers intents de professionalitzar la docència esportiva, en un moments en què a Europa estaven inventant-se, tot i que aquí encara no havien arribat o no havien arribat tots, la major part d'esports contemporanis.

És probable que la denominació d'higiènics derivés de la supervisió mèdica, ja que durant el segle XIX van estendre's diversos corrents que defensaven l'exercici físic per millorar la salut, sense cap pretensió educativa, de cohesió social o d'espectacle públic, com tindria l'esport després. Els impulsors d'aquestes idees usaven el terme "higiene" com a sinònim de "salut", o tots dos termes indistintament.

Les dones eren admeses, però com és d'esperar per l'època, les classes estaven rigorosament separades per sexes. I com que l'espai acostumava a ser únic, homes i dones anaven a hores diferents. En general, les dones tenien reservades poques hores al dia i els exercicis que tenien a la seva disposició eren molt inferiors en nombre.