Aquest 5 d'abril, el bloc ha fet 7 anys

Aquest 5 d'abril, el bloc ha fet set anys. Ho comentem per aquest costum que tenim de deixar constància de dades i dates més o menys rellevants de la trajectòria d'aquest racó d'internet. Però difícilment podríem aportar res que no estigués dit ja, recentment, en aquesta entrada relativa a les 600.000 visites assolides pel bloc. És a dir, alegria, sí, però no exempta d'una mínima reflexió sobre on estem i què volem fer en el futur.

No tindria sentit reiterar-nos sobre el possible agotament de la fórmula, ni insistir sobre coses que seria millor que no passessin. Però no perquè no continuïn sent vàlides, sinó perquè tot plegat va ser explicat fa molts pocs dies.

Tornar enrera, si de cas, ens ha de servir per veure del que hem estat capaços de fer entre tots. Des d'aquella primera entrada, el 5 d'abril de 2008, és evident que han passat moltes coses. La immensa majoria, coses del tot extraordinàries i impensables aquell dia que posàvem en marxa aquest invent. Només podem dir que és qüestió de tothom que se'n pugui parlar igual de bé, el temps que vulguem que això funcioni.

Per descomptat, cal donar les gràcies a tots i a totes els que ho han fet possible al llarg d'aquests set anys.

Al carrer Montcada, any 1948

Gràcies a l'antic alumne Joan Ramírez Montserrat, podem publicar aquesta foto de la Setmana Santa tortosina de 1948. La processó del Diumenge de Rams, històricament la més important d'aquest cicle a la ciutat, passava pel carrer Montcada, just davant del que llavors era Institut de Batxillerat i anys després esdevindria seu de l'escola de la Mercè.

El nostre interès per aquestes imatges és l'habitual en tots aquells espais que han estat importants per a la Mercè, encara que pertanyin a èpoques diferents.

Aquesta foto, en concret, és de l'arxiu del fotògraf tortosí José Daufí. No s'hi arriba a veure la característica portalada de l'edifici, sinó la part de façana en sentit cap a la plaça dels Farols. Just darrera de la figura de Jesucrist del misteri que desfila, es veu el rètol del Colegio Academia de Músicda, que ocupava el pis superior d'aquella part del conjunt. Als baixos estava el taller de Grifoll, local que anys després ocuparia Confecciones Barberà, una botida de roba de grans dimensions.

Segur que tant la imatge com aquests noms activen els records de diverses generacions de tortosins.

600.000 visites: alegria, però també una mínima reflexió

El bloc acaba d'arribar a les 600.000 visites. Els puristes de la mètrica digital dirien que hem assolit les 600.000 pàgines vistes. I ja és així. En tot cas, la forma de contar, que en aquestes qüestions té si més no dues mesures (visites úniques i pàgines vistes), no posa mèrit a les coses. Tampoc en treu. En el fons no deixa de ser una petita heroïcitat que aquest bloc hagués assolit un ressó més enllà de qualsevol expectativa raonable en els seus primers temps, com no deixa de ser-ho que la seva existència s'acosti ja als set anys. A un ritme molt diferent, com no podia ser d'altra forma.

Hem aprofitat algunes d'aquestes xifres rodones per comentar aspectes de l'evolució d'aquest racó d'internet. També per manifestar una raonable i saludable alegria per veure que aquí continuàvem. Aquesta vegada potser toca també una mínima reflexió sobre on estem i sobre quines expectatives podem mantenir a data d'avui.

No sé si aquesta vegada el fet de tombar novament el marcador amb un centenar de milers de visites més li interessarà a ningú. És evident que no serà un abans i un desprès, faltaria més. Però sí que hi ha elements suficients per mantenir l'opinió que, si bé el bloc va trobar el seu pes ideal després de la bogeria inicial, potser ara acusa una certa fatiga.

No és ben bé una fatiga dels qui el fan, col·laborant de formes diverses. Potser és un cert agotament de la fórmula. Si parléssim de l'estructura d'una construcció, en diríem fatiga de materials. Bé, pot ser que no sigui res d'això, que tot plegat només sigui una impressió. Al capdavall si el contador corre deu ser que algú es mira les coses... I despertaran el mínim interés necessari perquè siguin mirades...

La veritat és que aquestes opinions no estan dictades pel pessimisme ni pel cansament, més enllà del fet que aquesta mena de projectes no és normal que es mantinguin eternament a partir d'esforços del tot individuals. Tampoc pel pretés mal ambient que alguns anònims han volgut sembrar en els darrers temps (què més voldrien ells o elles). Encara menys perquè certes mogudes personals hagin enterbolit algunes coses i hagin provocat malentesos d'aquells que estaria bé que algú ens expliqués. Aquí hem estat sempre al mateix lloc i si algú ens veu com a "enemics" no és que sigui per al·lucinar, és que ja s'ho farà per més trist que sigui. Que ho és i molt.

És simplement valorar si tot plegat val la pena. I no és si ho val per qui ho està fent materialment dia a dia, que això és el de menys. És si ho considerem entre tots. Un pot pensar que sí, però no és qüestió només d'un. I és més, hi ha actituds que estan per complet fora de lloc, amb independència que a mi, que signo això en nom propi i no en nom de ningú, no m'afectin i em siguin igual. Però hi ha persones que no es mereixen determinades mogudes. Fora bo recordar també que aquest bloc, o les persones que el fan, no és enemic de ningú i que si no col·labora més en algunes coses no és per falta de ganes. A buen entendedor...

Per descomptat, aquest text no té la intenció de provocar que mitja dotzena de persones diguin, posem per cas, "no, no, endavant, no defallim" i tal i tal. Que tots som prou grans, em penso...

Una vegada dit això, només resta recordar que aquesta aventura digital ens ha regalat moments preciosos i extraordinaris. Coses que fan que molts professionals de les xarxes socials es freguin els ulls. I comprovar que continua tenint vida és un motiu d'alegria, evidentment. Que ningú dubti que les alegries han estat moltes i que ens donem per més que pagats amb el que hem arribat a gaudir.

La sala d'actes del carrer Montcada, el primer curs després de la Guerra Civil

Continuem recuperant imatges de l'edifici del carrer Montcada. Un casalici que al llarg dels seus cinc segles d'història va experimentar tota mena de canvis arquitectònics, alguns d'ells forçats per les circumstàncies, com els grans danys que va patir durant la Guerra Civil 1936-1939. Però alguns canvis no eren tant de totxo i ciment, com de decoració. I en concret de "decorats" forçats pels canvis històrics i polítics.

És el cas que es veu en aquesta foto, feta a la sala d'actes durant el primer curs de la postguerra, el 1939-1940. Aquesta sala havia estat habilitada, pel que sembla, cap a 1930, poc després que l'Institut de Batxillerat es creés de nou a Tortosa, tot instal·lant-se a l'antic seminari.

Després de la Guerra Civil, la sala d'actes es va adaptar a la iconografia del nou règim polític, com es pot comprovar a simple vista. Però és més, l'escenari té un aire d'altar religiós molt evident. I és que realment, la sala d'actes es va fer servir com a capella durant uns anys. No hi havia capella? Bé, més que capella, l'edifici havia tingut una senyora església, la més gran de Tortosa després de la Catedral, però havia quedat molt danyada durant la guerra i no podia usar-se.

De fet, el temple va quedar tan danyat que, després d'una primera neteja d'enderrocs en els mesos posteriors al final de la guerra, es va decidir no salvar-la. El que en quedava va ser enderrocat definitivament uns anys després.

La manca de capella i el fet d'haver-la de tenir habilitada a la sala d'actes era un dels arguments dels freqüents memoràndums que l'equip directiu que va fer-se càrrec de l'Institut després de la guerra enviava al ministeri d'Educació reclamant la reconstrucció i rehabilitació de l'edifici. Van ser anys de molta precarietat en tots sentits. Però també veiem que gaires problemes per aconseguit retrats de Franco i domassos amb l'escut del nou règim tampoc n'hi havia precisament... Coses de les dictadures.

La fotografia, com les de les anteriors entrades, prové del llibre "L'Institut de Batxillerat de Tortosa", publicat per l'Institut "Joaquín Bau" el 1982 i del qual en va ser l'historiador  Ramon Miravall Dolç (Roquetes, 1940).

Una altra imatge del pati del carrer Montcada, del curs 1939-1940

Aquesta és una altra image que ens sonarà, tot i que no de forma exacta. Si, és el pati de l'edifici del carrer Montcada, de l'època en què era institut. Però d'un curs molt especial, el 1939-1940, just acabada la Guerra Civil, moment en què el casalici havia représ l'activitat docent, si bé amb una gran precarietat, a causa dels danys patits durant el conflicte, tant pel bombardeig de Tortosa com per actes de saqueig.

L'Ajuntament de Tortosa va fer unes reparacions d'emergència que van permetre continuar usant l'edifici, però no va ser fins l'any 1953 que s'hi va fer una gran reforma, realitzada per Regiones Devastadas i acabada el 1956, que va canviar notòriament l'edifici, sobretot el seu interior.

Per això, la foto no mostra l'aspecte que el pati va tenir després d'aquesta reconstrucció i que és la que coneixem els que vam ser alumnes de la Mercè entre els anys 1970 i 1982. No hi són les galeries que va "inventar-se" Regiones Devastadas, a títol de passadís per accedir a les aules. Però en aquesta perspectiva que mira cap al carrer Montcada hi podem descobrir detalls, que tot i les moltes modificacions que va haver-hi, eren perfectament identificables en la "versió" posterior.

Entre aquests elements que continuaven després de la reconstrucció, hi ha la porta del fons, que donava a una vestíbul a l'altra banda del qual hi havia la porta del carrer. També les tres arcades i les dues columnes, que recordem en un format rectilini. Però també recordarem les escales que pujaven cap a una mena d'altell i que era un habitatge on residien els porters del centre. En la nostra època, la casa era ocupada per la portera i cuinera Asunción Sorribes, els dos fills de la qual Mateu i Ramon Izquierdo Sorribes, eren també alumnes de la Mercè.

Del pou no se'n va tenir més notícia després de la rehabilitació. Segurament deuria ser segellat. I encara que costi de creure, atés el canvi d'imatge experimentat, la porta que es veu a l'esquerra era la de la sala d'actes. Una sala que a l'època de la foto tenia un escenari que era més un altar que una altra cosa, com podrem comprovar en una altra imatge que publicarem properament.

La fotografia prové del llibre "L'Institut de Batxillerat de Tortosa", publicat per l'Institut "Joaquín Bau" el 1982 i del qual en va ser l'historiador  Ramon Miravall Dolç (Roquetes, 1940), tal com explicàvem en aquesta entrada anterior.