600.000 visites: alegria, però també una mínima reflexió

El bloc acaba d'arribar a les 600.000 visites. Els puristes de la mètrica digital dirien que hem assolit les 600.000 pàgines vistes. I ja és així. En tot cas, la forma de contar, que en aquestes qüestions té si més no dues mesures (visites úniques i pàgines vistes), no posa mèrit a les coses. Tampoc en treu. En el fons no deixa de ser una petita heroïcitat que aquest bloc hagués assolit un ressó més enllà de qualsevol expectativa raonable en els seus primers temps, com no deixa de ser-ho que la seva existència s'acosti ja als set anys. A un ritme molt diferent, com no podia ser d'altra forma.

Hem aprofitat algunes d'aquestes xifres rodones per comentar aspectes de l'evolució d'aquest racó d'internet. També per manifestar una raonable i saludable alegria per veure que aquí continuàvem. Aquesta vegada potser toca també una mínima reflexió sobre on estem i sobre quines expectatives podem mantenir a data d'avui.

No sé si aquesta vegada el fet de tombar novament el marcador amb un centenar de milers de visites més li interessarà a ningú. És evident que no serà un abans i un desprès, faltaria més. Però sí que hi ha elements suficients per mantenir l'opinió que, si bé el bloc va trobar el seu pes ideal després de la bogeria inicial, potser ara acusa una certa fatiga.

No és ben bé una fatiga dels qui el fan, col·laborant de formes diverses. Potser és un cert agotament de la fórmula. Si parléssim de l'estructura d'una construcció, en diríem fatiga de materials. Bé, pot ser que no sigui res d'això, que tot plegat només sigui una impressió. Al capdavall si el contador corre deu ser que algú es mira les coses... I despertaran el mínim interés necessari perquè siguin mirades...

La veritat és que aquestes opinions no estan dictades pel pessimisme ni pel cansament, més enllà del fet que aquesta mena de projectes no és normal que es mantinguin eternament a partir d'esforços del tot individuals. Tampoc pel pretés mal ambient que alguns anònims han volgut sembrar en els darrers temps (què més voldrien ells o elles). Encara menys perquè certes mogudes personals hagin enterbolit algunes coses i hagin provocat malentesos d'aquells que estaria bé que algú ens expliqués. Aquí hem estat sempre al mateix lloc i si algú ens veu com a "enemics" no és que sigui per al·lucinar, és que ja s'ho farà per més trist que sigui. Que ho és i molt.

És simplement valorar si tot plegat val la pena. I no és si ho val per qui ho està fent materialment dia a dia, que això és el de menys. És si ho considerem entre tots. Un pot pensar que sí, però no és qüestió només d'un. I és més, hi ha actituds que estan per complet fora de lloc, amb independència que a mi, que signo això en nom propi i no en nom de ningú, no m'afectin i em siguin igual. Però hi ha persones que no es mereixen determinades mogudes. Fora bo recordar també que aquest bloc, o les persones que el fan, no és enemic de ningú i que si no col·labora més en algunes coses no és per falta de ganes. A buen entendedor...

Per descomptat, aquest text no té la intenció de provocar que mitja dotzena de persones diguin, posem per cas, "no, no, endavant, no defallim" i tal i tal. Que tots som prou grans, em penso...

Una vegada dit això, només resta recordar que aquesta aventura digital ens ha regalat moments preciosos i extraordinaris. Coses que fan que molts professionals de les xarxes socials es freguin els ulls. I comprovar que continua tenint vida és un motiu d'alegria, evidentment. Que ningú dubti que les alegries han estat moltes i que ens donem per més que pagats amb el que hem arribat a gaudir.