La sala d'actes del carrer Montcada, el primer curs després de la Guerra Civil

Continuem recuperant imatges de l'edifici del carrer Montcada. Un casalici que al llarg dels seus cinc segles d'història va experimentar tota mena de canvis arquitectònics, alguns d'ells forçats per les circumstàncies, com els grans danys que va patir durant la Guerra Civil 1936-1939. Però alguns canvis no eren tant de totxo i ciment, com de decoració. I en concret de "decorats" forçats pels canvis històrics i polítics.

És el cas que es veu en aquesta foto, feta a la sala d'actes durant el primer curs de la postguerra, el 1939-1940. Aquesta sala havia estat habilitada, pel que sembla, cap a 1930, poc després que l'Institut de Batxillerat es creés de nou a Tortosa, tot instal·lant-se a l'antic seminari.

Després de la Guerra Civil, la sala d'actes es va adaptar a la iconografia del nou règim polític, com es pot comprovar a simple vista. Però és més, l'escenari té un aire d'altar religiós molt evident. I és que realment, la sala d'actes es va fer servir com a capella durant uns anys. No hi havia capella? Bé, més que capella, l'edifici havia tingut una senyora església, la més gran de Tortosa després de la Catedral, però havia quedat molt danyada durant la guerra i no podia usar-se.

De fet, el temple va quedar tan danyat que, després d'una primera neteja d'enderrocs en els mesos posteriors al final de la guerra, es va decidir no salvar-la. El que en quedava va ser enderrocat definitivament uns anys després.

La manca de capella i el fet d'haver-la de tenir habilitada a la sala d'actes era un dels arguments dels freqüents memoràndums que l'equip directiu que va fer-se càrrec de l'Institut després de la guerra enviava al ministeri d'Educació reclamant la reconstrucció i rehabilitació de l'edifici. Van ser anys de molta precarietat en tots sentits. Però també veiem que gaires problemes per aconseguit retrats de Franco i domassos amb l'escut del nou règim tampoc n'hi havia precisament... Coses de les dictadures.

La fotografia, com les de les anteriors entrades, prové del llibre "L'Institut de Batxillerat de Tortosa", publicat per l'Institut "Joaquín Bau" el 1982 i del qual en va ser l'historiador  Ramon Miravall Dolç (Roquetes, 1940).

Una altra imatge del pati del carrer Montcada, del curs 1939-1940

Aquesta és una altra image que ens sonarà, tot i que no de forma exacta. Si, és el pati de l'edifici del carrer Montcada, de l'època en què era institut. Però d'un curs molt especial, el 1939-1940, just acabada la Guerra Civil, moment en què el casalici havia représ l'activitat docent, si bé amb una gran precarietat, a causa dels danys patits durant el conflicte, tant pel bombardeig de Tortosa com per actes de saqueig.

L'Ajuntament de Tortosa va fer unes reparacions d'emergència que van permetre continuar usant l'edifici, però no va ser fins l'any 1953 que s'hi va fer una gran reforma, realitzada per Regiones Devastadas i acabada el 1956, que va canviar notòriament l'edifici, sobretot el seu interior.

Per això, la foto no mostra l'aspecte que el pati va tenir després d'aquesta reconstrucció i que és la que coneixem els que vam ser alumnes de la Mercè entre els anys 1970 i 1982. No hi són les galeries que va "inventar-se" Regiones Devastadas, a títol de passadís per accedir a les aules. Però en aquesta perspectiva que mira cap al carrer Montcada hi podem descobrir detalls, que tot i les moltes modificacions que va haver-hi, eren perfectament identificables en la "versió" posterior.

Entre aquests elements que continuaven després de la reconstrucció, hi ha la porta del fons, que donava a una vestíbul a l'altra banda del qual hi havia la porta del carrer. També les tres arcades i les dues columnes, que recordem en un format rectilini. Però també recordarem les escales que pujaven cap a una mena d'altell i que era un habitatge on residien els porters del centre. En la nostra època, la casa era ocupada per la portera i cuinera Asunción Sorribes, els dos fills de la qual Mateu i Ramon Izquierdo Sorribes, eren també alumnes de la Mercè.

Del pou no se'n va tenir més notícia després de la rehabilitació. Segurament deuria ser segellat. I encara que costi de creure, atés el canvi d'imatge experimentat, la porta que es veu a l'esquerra era la de la sala d'actes. Una sala que a l'època de la foto tenia un escenari que era més un altar que una altra cosa, com podrem comprovar en una altra imatge que publicarem properament.

La fotografia prové del llibre "L'Institut de Batxillerat de Tortosa", publicat per l'Institut "Joaquín Bau" el 1982 i del qual en va ser l'historiador  Ramon Miravall Dolç (Roquetes, 1940), tal com explicàvem en aquesta entrada anterior.

El record de la Mercè del curs 1939-1940, el primer després de la Guerra Civil

Recentment, us explicàvem (cliqueu aquí) l'ensorrament de la casa que va acollir la Mercè durant el curs 1939-1940, mentre l'edifici de l'escola era reparat dels estralls que havia patit durant la Guerra Civil. Hi ha pocs testimonis gràfics d'aquell curs. Pocs en general, tant perquè el pas de la Mercè per la casa ara ensorrada va ser molt efímer, però sobretot perquè les penúries de la postguerra no permetien gaires luxes. Com la fotografia, que a diferència d'ara, era cara.

Però això no vol dir que no es fessin algunes fotos, ni que no s'hagin conservat. És el cas de la imatge que encapçala aquesta entrada, que ens arriba gràcies a la infatigable recerca de l'exalumne Joan Ramírez Montserrat. En primer terme hi apareix l'alumna Teresa Subirats. S'hi veu alguna cara més, que no tenim identificada.

L'edifici del carrer Sant Felip Neri, potser per miracle, va sobreviure intacte a la guerra. El curs 1939-1940 va ser un any de batibull d'edats entremesclades, perquè la guerra havia desorganitzat tant la vida escolar com la vida de les famílies: hi havia infants que no van començar l'escola a l'edat reglamentària, altres que van deixar d'anar-hi durant un curs o dos i que es van reincorporar més grans del compte...

Curiosament, o potser no, aquella situació, dura i anòmala, va crear uns vincles molt especials entre els alumnes que van patir tals circumstàncies. Especialment, entre les noies, que l'any 1990 van voler commemorar el 50è aniversari del retorn a l'escola i van aprofitar per retre un homenatge a la mestra Teresa Marro. Amb més de 80 anys la més jove, conserven el contacte i l'amistat i gràcies a elles s'han pogut documentar i escriure uns quants capítols de la història de la nostra escola.