Els germans Padrosa, dels anys 1965 i 1967

Als germans Lourdes i Alfonso Padrosa Badia els van fer la "versió doble" de la foto escolar. Aquesta fórmula gràfica per als germans va aplicar-se a principis de la dècada de 1970 i al bloc n'hi ha altres testimonis. Lourdes és de la generació dels nascuts l'any 1965 i Alfonso, dels de l'any 1967. Quan els van fer el retrat, ella aniria a cinquè o sisé i ell, a tercer o a quart. Per tant, seria l'any 1974 o 1975.

L'excursió a Mallorca el 1979 (1)

Pili Castellà Vargas ha recuperat unes quantes fotos de l'excursió de final de curs a Mallorca de l'any 1979. Érem la generació del 1966 els que acabàvem vuitè curs de la desapareguda EGB. Després de moltes activitats al llarg de l'any per recaptar fons (des de la tradicional rifa nadalenca a una llegendària festa al gimnàs de l'escola del carrer Montcada), vam enfilar el viatge cap a la principal illa balear en el que per a molts era el primer viatge en vaixell de la seva vida. Avui les coses han canviat molt i als 13-14 anys, les criatures han voltat molt, però llavors aquella era per a molts la primera gran sortida; la primera en què s'anava en vaixell i en avió; i la primera que es feia sense el control-vigilància-protecció de la família...

El viatge en vaixell va ser mogudet. Vam agafar mala mar i el viatge es va allargar més del previst, de forma que vam arribar tard a l'hotel i vam sopar un àpat fred que ens havien deixat, en un menjador on no hi havia ningú més. Era l'hotel "Los Príncipes", situat a Can Picafort, ala badia d'Alcúdia, al nord de l'illa; una destinació que pel que sembla era freqüent en aquesta mena d'excursions de fi de curs. Com l'agència, Viajes Kontiki, que hi estava especialitzada, fins al punt que al seu logotip sortida el típic barret estudiantil anglosaxó. Si no recordo malament, l'excursió es va contractar a través d'una agència de viatges tortosina, ubicada al costat del Bar Ribera.

Em sembla que a tots ens va quedar un record molt marcat d'aquells cinc dies, de dilluns a divendres, que va durar l'excursió. Segurament pel que explicava en el primer paràgraf. Era com sentir-se gran de repent. Amb totes les rebel·lies adolescents que podem imaginar-nos, des de fumar a prendre una copa amb alcohol, passant per intentar "apretar" en les peces lentes del ball que va fer-se com a mínim una de les nits. Alguns afortunats i afortunades, a més, van esmunyir-se a "passejar" a la llum de la lluna per la platja que hi havia al costat de l'hotel...

També va ser un viatge ple de descobriments. Bé, les persones més decidides d'entre el grup a Mallorca només van demostrar que n'eren molt de decidides. La gran sorpresa va ser adonar-nos-en de com eren en banyador alguns dels nostres companys i companyes. Una meravella, perquè ens entenguem... Testimonis d'altres generacions que s'han recollit en aquest bloc coincideixen en la idea d'uns "cuerpos Danone" que ningú havia sabut apreciar anteriorment... En fi, si els nostres fills i filles llegeixen això pensaran que som uns troglodites o uns freakies acabats...

Ens acompanyaven una parella de mestres, perquè a més que érem menors d'edat, una mica d'ordre s'havia de garantir. Ja recordareu que sempre eren un mestre i una mestra, per allò que érem nois i noies. Aquell any van venir don Rafael i doña María Pilar, que eren matrimoni. No feia gaires anys que havien arribat a la Mercè i, pel que tinc entés, quan l'escola del carrer Montcada va ser abandonada a correcuita el 1982 van acabar recalant al col·legi de Ferreries. Vaig sentir no fa gaire que don Rafael ja s'havia jubilat. Algú en té més informació?

Evidentment, no totes les experiències del viatge van ser edificants al 100%, sobretot si ho considerem des del punt de vista dels nostres pares. I ara que tenim fills potser ens ho mirem d'una altra forma, tot i que també els temps han canviat molt i em vull pensar que ens agafem les coses amb una altra filosofia, una mica més relaxada... En tot cas, estic molt agraït a l'experiència amb un tabac negre que es deia "Kaiser". Gràcies als cigarrets d'aquesta marca que em vaig fumar a Mallorca, no he fumat mai més a la vida. Tot això que la salut s'ha trobat...

Hi ha molts records que es remeten als tòpics més tronats dels viatges a Mallorca: la visita a la fàbrica de perles, el recorregut per les Coves del Drac o les ensaïmades. N'hi va haver d'altres de curioses, pròpies d'aquesta excursió, com les freqüents bromes sobre l'oferta gastronòmica de l'hotel, una mica limitada, i l'abundància de meduses a la platja...

No voldria fer un relat unidireccional d'aquella excursió, tot i tenir-hi records propis com a participant en la mobuda. Potser millor ho deixo aquí i obrim un fil per qui vulgui afegir les seves anècdotes i vivències. En una entrada posterior publicarem més fotos de les recuperades per la Pili Castellà.

El camp de futbol municipal de Tortosa portarà el nom de l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre

L'Ajuntament de Tortosa posarà el nom de l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre al camp de futbol municipal. Ho ha anunciat l'alcalde, Ferran Bel, en l'acte de lliurament al Club Deportiu Tortosa de la Medalla d'Or de la Ciutat (vegeu la notícia aquí). Segons Bel, aquesta designació recordarà "una persona que tan bé representa els valors de l'esport i el sentiment del CD Tortosa".

Efectivament, l'exalumne Josep Otero (1928-2013) no és l'esportista tortosí més emblemàtic del segle XX pels seus resultats com a jugador, que també, sinó per haver estat el mestre esportiu i de la vida de tres o quatre generacons d'esportistes locals. Otero, que va morir el passat 6 de març, era un heroi discret. Un home que pensava que, més important que el resultat, era seguir les regles. I que tan important era saber guanyar com encara més saber perdre. Una filosofia molt senzilla que enaltia els valors que s'atribueixen genèricament a l'esport, però que tan es troben a faltar en el món d'avui, inclòs l'esport hiperprofessionalitzat.

Joan Otero Rosselló, un dels fills de Josep Otero i antic amic i col·laborador d'aquest bloc, ens ha fet arribar unes paraules que reproduim per l'emoció que transmeten:

"No tenim paraules per agraïr aquesta distinció, que ens omple de satisfacció i orgull. També estem convençuts que ha estat una empenta de tots vosaltres, cadascú en la mesura de la seva força, i que ha estat recollida pels nostres representants, als qui agraim la disposició, discrecció i actitud de consens en pendre aquesta decisió. Valorem que aquestes iniciatives tinguin un caliu popular, sense distincions, sense pressions i sobretot sense discusions ni objeccions".

"Desitgem de tot cor que els valors, actituds, pensaments, treball..., de Josep Otero Gendre, continuïn agafats a les parets, graderies, camp, vestidors, del que ara serà el seu camp de futbol, i que puguin ser absorbits per tots els qui, des de avui, passin per qualsevol racó de l'Estadi Municipal de futbol Josep Otero. Tothom es pot sentir partícep d'aquesta distinció per que així ho hagués volgut el nostre estimat pare i per tots vosaltres el senyor José, el senyor Otero, Pepe Otero i Oteret".

I per a mostra d'aquesta filosofia, un botó: el fotomuntatge que ens envia la família Otero, amb alguns dels escrits que el nostre company d'escola escrivia en fitxes. Una autèntica joia que compartim.

El sacrifici de la felicitat

No voldria pecar de massa ensucrat amb el títol d'aquesta entrada. Tampoc suggerir que el nostre company difunt, Josep Prades Favà, a qui hem acomiadat aquest 11 de juny de 2013, a la parròquia dels Dolors de Tortosa, fos una persona que no va ser feliç. Però com que, a més d'antic alumne, era familiar meu, puc afirmar que va ser una persona que va sacrificar moltes coses per encarar circumstàncies familiars molt difícils en els durs temps de la postguerra.

No es tracta tampoc d'entrar en detalls ni d'explicar penes, però sí de preguntar-se, per exemple, perquè el Josep no va casar-se mai. Que no va ser per falta de ganes, sinó perquè es va trobar amb la família al seu càrrec per diverses circumstàncies, entre elles un germà amb una gran invalidesa i una germana, vídua molt jove amb dos fills. Tot, en el context difícil de la dictadura franquista i sent d'una família de "rojos", que havia tingut alguns dels seus membres a la presó pel gravíssim delicte de ser demòcrates i catalanistes.

El propi Josep va ser militant d'Esquerra Republicana abans de la guerra i també després, durant la llarguíssima nit del franquisme. Va ser de les persones que, recuperada la democràcia, va tornar a muntar el partit a Tortosa. Per això avui estava indicadíssim que la senyera fos sobre el seu fèretre. No una bandera, era una simple cinta amb un llaç, però amb un simbolisme molt apropiat per a una persona que es va jugar alguna cosa més que un disgust per la seva estima al país i per les seves idees.

M'hauria agradat veure entre els assistents al funeral algú del seu partit de sempre. No he sabut adonar-me si hi eren i, en aquest cas, els demano disculpes. Hi ha una generació que s'està apagant, per motius merament biològics, a la qual devem molt. Fora bo no oblidar-ho en uns moments de desprestigi de la política (guanyat a pols, cal dir-ho també). Sobretot que hi ha hagut persones que han pagat alts preus personals perquè ara ens poguéssim donar el luxe de criticar-ho tot.

Josep Prades era d'una família plena d'alumnes de la Mercè per totes les branques. Els seus nebots Tomàs i Victòria han participat activament en moltes trobades i commemoracions organitzades en els darrers cinc anys. Ja sabeu, la fidelitat a les arrels, que persones com el Josep van fer palesa tota la seva vida. Sé que aquesta entrada té més de personal i familiar que d'escolar. Però què carai, el Josep s'ho mereixia sobradament.

Mor Josep Prades Favà, de la generació de 1916

Aquest 10 de juny de 2013 ha mort a Tortosa l'antic alumne de la Mercè Josep Prades Favà. Era de la generació nascuda l'any 1916 i, amb 97 anys a punt de complir, devia ser dels exalumnes més grans que encara vivien. Josep Prades era d'una família del carrer del Carme a la qual tothom va ser alumne de la Mercè. Com les altres branques de la família, entre les quals es troba un servidor, que avui lamenta tant la pèrdua d'un familiar com la d'un antic company.

Josep Prades va ser molt conegut a Tortosa com a representant comercial de productes fitosanitaris i lubricants. Durant molts anys va tenir una oficina i botiga al carrer Teodor González. Era un home senzill, però amb un ànim encomiable i amb el cap que li bullia d'idees: a casa recordem una sensacional màquina que trencava olives...

També estava compromés amb la llibertat, la democràcia i Catalunya des de l'època de la clandestinitat antifranquista. Militant d'Esquerra Republicana dels d'abans de la guerra civil, va ser una de les persones que va tornar a aixecar el partit a Tortosa després de la dictadura.

La vetlla es fa des d'avui mateix al tanatori del Sabeco i el funeral serà demà, dimarts, 11 de juny, a les 16.30 hores, a la parròquia dels Dolors.