No voldria pecar de massa ensucrat amb el títol d'aquesta entrada. Tampoc suggerir que el nostre company difunt, Josep Prades Favà, a qui hem acomiadat aquest 11 de juny de 2013, a la parròquia dels Dolors de Tortosa, fos una persona que no va ser feliç. Però com que, a més d'antic alumne, era familiar meu, puc afirmar que va ser una persona que va sacrificar moltes coses per encarar circumstàncies familiars molt difícils en els durs temps de la postguerra.
No es tracta tampoc d'entrar en detalls ni d'explicar penes, però sí de preguntar-se, per exemple, perquè el Josep no va casar-se mai. Que no va ser per falta de ganes, sinó perquè es va trobar amb la família al seu càrrec per diverses circumstàncies, entre elles un germà amb una gran invalidesa i una germana, vídua molt jove amb dos fills. Tot, en el context difícil de la dictadura franquista i sent d'una família de "rojos", que havia tingut alguns dels seus membres a la presó pel gravíssim delicte de ser demòcrates i catalanistes.
El propi Josep va ser militant d'Esquerra Republicana abans de la guerra i també després, durant la llarguíssima nit del franquisme. Va ser de les persones que, recuperada la democràcia, va tornar a muntar el partit a Tortosa. Per això avui estava indicadíssim que la senyera fos sobre el seu fèretre. No una bandera, era una simple cinta amb un llaç, però amb un simbolisme molt apropiat per a una persona que es va jugar alguna cosa més que un disgust per la seva estima al país i per les seves idees.
M'hauria agradat veure entre els assistents al funeral algú del seu partit de sempre. No he sabut adonar-me si hi eren i, en aquest cas, els demano disculpes. Hi ha una generació que s'està apagant, per motius merament biològics, a la qual devem molt. Fora bo no oblidar-ho en uns moments de desprestigi de la política (guanyat a pols, cal dir-ho també). Sobretot que hi ha hagut persones que han pagat alts preus personals perquè ara ens poguéssim donar el luxe de criticar-ho tot.
Josep Prades era d'una família plena d'alumnes de la Mercè per totes les branques. Els seus nebots Tomàs i Victòria han participat activament en moltes trobades i commemoracions organitzades en els darrers cinc anys. Ja sabeu, la fidelitat a les arrels, que persones com el Josep van fer palesa tota la seva vida. Sé que aquesta entrada té més de personal i familiar que d'escolar. Però què carai, el Josep s'ho mereixia sobradament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada