Nova enquesta, sobre la immersió lingüística en català

Periòdicament al bloc pengem enquestes. Sense pretensions científiques, evidentment, perquè ni el canal ni el mètode, ni per descomptat el volum de participació, poden aspirar a ser fiables. Però la cosa serveix si més no per sondejar per on bufen les opinions del nostre col·lectiu. La que posem en marxa avui versa sobre el model d'immersió lingüística en català a les escoles de Catalunya. No us sonarà de nou, ja que és una qüestió que rebrota amb certa regularitat.

Som conscients que una pregunta que només admet com a resposta un "SÍ" o un "NO" no permet reflectir-hi els possibles matisos, però l'instrument no dóna més de sí. Per això us convidem a deixar comentaris en aquesta entrada si voleu fer alguna aportació o teniu algun argument que creieu rellevant.

No cal ser molt sagaç per adonar-se'n que aquesta és una polèmica amb forta càrrega política, que va molt més enllà de raons merament educatives. Potser no li toca a un bloc com aquest entrar en guerres polítiques, però naturalment restem oberts també a totes les opinions.

L'antic alumne José Rodríguez Colomé, als anys 20 i 30 del segle passat

A través de l'antic alumne Joan Ramírez, ens arriben dues imatges cedides per la família Rodríguez-Subirats. Són de l'antic alumne de la Mercè José Rodríguez Colomé. Són fotos escolars dels anys 20 i 30 del segle passat i constitueixen un document gràfic de gran valor.

Al principi de l'entrada hi veureu una imatge de grup de 1928. José Rodríguez és el noi marcat amb una creu, el quart per l'esquerra de la primera fila. Aquesta, en canvi, és una foto individual de 1932.

Les persones que seguiu aquest bloc reconeixereu segurament l'estil característic de les fotos escolars de la Mercè d'aquell 1932. I és que per diverses circumstàncies, la "collita" gràfica d'aquell any ha estat molt quantiosa. En podeu veure altres exemples clicant aquí.

Ens comenta Joan Ramírez que José Rodríguez Colomé es troba força bé i que, als seus 87 anys, gaudeix d'una memòria envejable.

Cinc anys de bloc, tota una experiència

Aquest 5 d'abri de 2013 el nostre bloc compleix cinc anys. Es diu aviat, perquè la fulgurant velocitat de la vida digital converteix un lustre en un període gairebé a comptar en temps geològic. En realitat, si aquesta moguda la poséssim en marxa avui, el més segur és que no faríem un bloc. Això no vol dir que aquest canal no tingui encara una vida, més pausada i assossegada que altres xarxes socials molt més dinàmiques i fresques, però tenint encara (un bloc) recursos suficients per donar guerra i, sobretot, per oferir coses que valen la pena de compartir. Sí, compartir és el verb clau de tot.

Es podrien dir tantes coses d'aquest bloc, i totes bones, que un servidor, que ha tingut la fortuna de posar-lo en marxa i administrar-lo durant aquests cinc anys, de vegades es conté i no diu tot el que podria dir-se. No fos cosa que algú pensés que li robo el protagonisme (!), com ha passat alguna vegada. Les petites misèries són inevitables en singladures tan llargues i amb la participació de tanta gent. Per les experiències viscudes aquests cinc anys no puc posar la mà al foc per tothom (sento el mal rollo implícit, però som majors d'edat i no té sentit enganyar-se) (*), però estic segur que per la immensa majoria dels antics alumnes tot això ha estat una font d'alegries. Actives o contemplatives, perquè això ho ha gaudit tothom com ha volgut, que aquesta és una de les gràcies de l'invent. Per mi ho ha estat, sense cap mena de dubte, i dono per ben emprat el temps, la feina i, quan ha calgut, els diners.

I ha estat sense buscar ni esperar res a canvi. Per la cara, per la patilla... Perquè ens ha donat la real gana i perquè hem gaudit molt.

Hi ha una cosa que es diu fidelitat a les arrels, que pot exercir-se de moltes formes, també des de la distància. Fidelitat que vol dir també agraïment a qui t'ha ajudat a ser com ets, a qui t'ha donat l'oportunitat de millorar i fer-te persona de profit, a qui ha contribuït, ni que sigui des de la modèstia més mínima, a què aconsegueixis els teus objectius... Crec que només des d'aquest punt de vista s'explica la trajectòria d'aquest bloc. Hi ha hagut un entusiasme, molt intens al principi, més moderat després, per recuperar els nostres records d'infantesa i joventut. Però no ha estat només això, ni tan sols les possibilitats de materialitzar-ho en un projecte comú que ens ofereix internet.

Ha estat sobretot agraïment a una escola que, ves per on, no era exactament com les altres. Que tenia unes característiques especials que potser no són fàcils de definir, però que expliquen perquè la nostra moguda d'antics alumnes ha adquirit les proporcions que ha adquirit, mentre altres col·lectius semblants, d'escoles que no eren iguals a la nostra, no han passat, amb els deguts respectes, del primer sopar.

No es tracta de convertir una petita celebració en un conflicte, no. Ha quedat dit el que calia dir per posar les coses en perspectiva, però no ens barallarem amb ningú. Només acabarem constatant que les coses marxen pausadament, però no s'aturen. El bloc s'acosta a les 900 entrades i no passarà de l'estiu que assolirà el mig milió de visites. Per fregar-se els ulls, escolteu. I no és tan sols l'estadística. La font d'imatges antigues, que és on el bloc ha trobat el seu pes ideal després de la bogeria inicial, no sembla secar-se. Queda feina per fer, si volem. I toca gaudir-ho mentre en tinguem ganes.


(*) Això, naturalment, en el supòsit, improbable, que algú li importi el que un servidor pugui opinar

L'actual escola compleix 25 anys (9)

Recuperem en aquesta entrada dues imatges de l'antiga fàbrica del gas de Tortosa. El solar que va ocupar durant un segle i escaig aquesta instal·lació industrial va ser ocupat per l'actual escola de la Mercè, després dels cinc anys d'exili (1982-1987) causats per la declaració de ruïna de l'anterior edifici, al carrer Montcada. Ara que fa 25 anys de la nova escola ens ve de gust retrobar aquells records, que, en aquest cas concret, ho són potser més de la ciutat de Tortosa que de la mateixa Mercè. Hem d'agrair a l'antic alumne Joan Ramírez Montserrat, i al seu inabastable arxiu gràfic, poder reproduir aquestes dues petites joies.

 

L'empresa que explotava aquesta fàbrica, amb la denominació inicial de Gas Tortosa i altres noms posteriors, va constituir-se el 1867. El 27 de novembre d'aquell mateix any va inaugurar-se la fàbrica, emplaçada al carrer Providència, al barri del Rastre. Les cròniques del dia narren una gran celebració ciutadana. Hem de pensar que en aquella època les novetats industrials, i en especial les que tenien a veure amb l'energia, eren considerades signes de progrés i aixecaven grans expectatives de futur. L'explotació del petroli té els seus orígens en aquella mateixa època i la bombeta elèctrica (i per tant, l'ús industrial i domèstic del corrent elèctric) estava a punt d'inventar-se...

La fàbrica va construir-se en uns terrenys que fins llavors havien estat jardins públics. Hi ha coses que, com veiem, ja passaven llavors i no han canviat gaire. I la ubicació va triar-se pensant en qüestions de seguretat. Si bé la zona ja era habitada (la urbanització del barri del Rastre era molt recent), es va creure convenient ubicar la fàbrica als afores de la ciutat. Els diaris del segle XIX citen la persona de Felip Tallada i Bages com el pare de la idea d'introduir aquesta tecnologia a la ciutat.

Inicialment, el gas "fabricat" (de seguida explicarem com) va destinar-se a abastir un nou enllumenat públic. A Tortosa, el primer projecte d'aquestes característiques va incloure la instal·lació de 270 fanals. I, per exemple, el 1892 es va enllumenar el parc municipal amb aquesta tecnologia. Però els usos també eren domèstics. La creació d'una xarxa de distribució va fer arribar el gas a les les cases particulars, on va substituir les cuines de carbó i va permetre instal·lar sistemes de calefacció arraconar les llars de foc. Certament el nom de gas ciutat no podia ser més apropiat, atesos els seus usos urbans, tant en l'àmbit públic com en el privat.

El gas ciutat va ser, doncs, una tecnologia revolucionària en el seu moment. Era un combustible fòssil manufacturat, que es produïa a partir de la combustió de naftes de petroli o, d'una forma més tradicional de la destilació seca del carbó. En el primer cas, s'utilitzava la tècnica del craqueig del petroli, és a dir la fragmentació de les mol·lècules d'hidrocarburs que contenia. En el segon, es tractava d'escalfar materials sòlids, el carbó, fins a produir gasos. Era el cas de la fàbrica de Tortosa, que s'abastia, com la resta de fàbriques de gas de Catalunya, d'hulla que arribava al port de Barcelona i es distribuia posteriorment pel territori.

El gas produït s'emmagatzemava en grans dipòsits cilíndrics, anomenats gasòmetres i que permetien regular la pressió (d'aquí el seu nom) de la xarxa de distribució. El gas ciutat va significar un avenç molt important en la seva època, però al cap d'un segle va quedar-se obsolet. L'ús domèstic del gas butà i, sobretot, la introducció massiva del gas natural, el van arraconar. El gas natural, en particular, és molt més senzill i barat d'obtenir i el seu poder calorífic duplica amb escreix el del gas ciutat.

La fàbrica del gas del Rastre va acusar molt els canvis tecnològics i de la història. Alguns canvis no van ser negatius per ells mateixos. Per exemple, l'any 1923 van fer-s'hi importants obres de reforma. I el 1935, la raó social "Gas de Tortosa" va canviar-se per la de "Gas Mansana", en record i reconeixement de Josep Mansana i Terrés, que va ser el primer propietari de la fàbrica. Però altres canvis posaven de manifest que el gas ciutat anava quedant-se enrera. L'any 1962, l'Ajuntament de Tortosa va fer-se càrrec de l'empresa, quan tot i conservar la rendibilitat tenia unes instal·lacions ja antiquades i obsoletes. El 1975, la fàbrica ja no era rendible. La seva mort definitiva va produir-se amb l'arribada del gas natural a Tortosa, a principis dels anys vuitanta del segle XX.

L'Ajuntament de Tortosa, que s'havia convertit en propietari de la fàbrica el 1962, va cedir els terrenys a la Generalitat l'any 1985 per tal que hi contruís la nova escola de la Mercè (vegeu més informació clicant aquí). De l'antiga fàbrica se'n va conservar una petita part, com a record d'aquest passat industrial. Pot veure's vora el Portal de la Bassa.

Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (8)
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

Quan la Mercè era casa de caritat

L'edifici original de l'escola de la Mercè,  al carrer tortosí d'aquest aquest mateix nom, tenia molts usos a més de l'educatiu. De fet, l'antic convent mercedari desamortitzat el 1836 s'havia usat fins i tot com a teatre i com a corral. Després de 1848, quan va crear-se la nostra escola, l'edifici va acollir diferents serveis: de parc de bombers a museu provisional, passant per casa de caritat.

És sobre aquest ús com a casa de caritat que parlem avui, a partir de la fotografia que ens fa arribar l'exalumne Joan Ramírez Montserrat. La imatge va prendre's al pati de la Mercè el dia 3 de gener de 1914. Hi apareix un grup de persones que esperaven rebre l'ajut d'una festa amb l'expressiu títol de "Navidad del pobre". Organitzava tal "festivitat" una entitat anomenada Requeté Jaimista, d'orientació política carlista.

Els "jaimistes" eren els seguidors de Jaime de Borbón y Borbón-Parma (1870-1931), pretendent carlista a la corona d'Espanya amb el nom de Jaime III. També reclamava el tron de França amb el nom de Jaime I. Aquí trobareu una breu ressenya biogràfica del personatge, en part digna de "Hazañas bélicas".

Fet aquest apunt històric, només ens resta tornar a agrair Joan Ramírez les seves nombrosíssimes aportacions a aquest bloc, que són d'un valor històric i documental incalculable.