Les fotos tornen a casa (2)

Les fotos han tornat a casa seva, sí, si més no a l'escenari on es van fer, en alguns casos, fa més d'un segle. En el lot lliurat a la direcció de l'escola, imprés en suport físic, hi ha imatges aportades per molta gent, tant antics alumnes com no. Però hi ha un esment especial que, sense desmerèixer ningú, és d'estricta justícia. És el matrimoni format pels exalumnes Joan Ramírez Montserrat i Maria Isabel Sabaté Gisbert.

Simplement perquè ells dos no s'han limitat a regirar a casa seva per retrobar les seves pròpies imatges escolars i les de les seves famílies. És que, a més, fa temps que van gratar-se la butxaca i pagar la impressió d'una col·lecció de fotos que no pot ser més interessant. Perquè no tan sols són fotos escolars, sinó també de la vida posterior dels alumnes de la Mercè de les dues nissagues familiars que convergeixen en aquest matrimoni. Hi ha alguna imatge, com la del servei militar al Marroc, d'estètica "Memòries d'Àfrica" total, que són impagables. Pura història gràfica, més enllà del seu fort impacte visual.

Amb tota justícia, vam decidir que la seva aportació mereixia portar un nom que la identifiqués i reconegués. I així va néixer el Fons gràfic Ramírez-Sabaté. Un fons que ha acompanyat l'exposició original durant el seu periple per Tortosa i rodalia, que va durar dos anys, i que ara queda dipositat igualment a l'escola.

Les fotos tornen a casa

Fa més de cinc anys que en aquest bloc es publiquen fotos que sorgeixen de la recerca dels antics alumnes de la Mercè. Alguns han buscat als seus àlbums familiars i altres han anat més enllà i han buscat per tot arreu. El resultat són les 4.000 fotos que ja s'han publicat, que es diu aviat.

Ara fa una mica més de tres anys, quan la Mercè havia de rebre la medalla d'or de la ciutat de Tortosa, aquesta recerca digital va fer un salt cap al món analògic i cap a una major visibilitat social, amb l'exposició "La Mercè. Una història en imatges". L'exposició va voltar per tota Tortosa i la seva rodalia i ens consta que va tenir una bona acceptació. I cal tornar a fer públic el nostre agraïment a tots els que la van fer possible, dels que van donar una petita subvenció als que van escombrar la sala, passant per tots els exalumnes que van contribuir, amb feina o de la forma que fos. És el que tenen els projectes col·lectius, que no hi ha protagonisme de ningú, llevat del compartit al voltant d'alguna cosa que considerem positiva. En el nostre cas, no ja el record de la infantesa, sinó l'agraïment cap a una escola que va fer tant per nosaltres.

I ara (diuen que roda el món i torna al Born), les fotos tornen a casa. Bé, les digitals aquí continuen. Però aquella tria que va imprimir-se per a l'exposició ha estat lliurada a la direcció de la Mercè, perquè la conservi i la pugui exhibir en un moment donat. Aquest 31 de maig de 2013, ens ha rebut l'actual directora de la Mercè, Rosa M. Curto Turon, i li hem fet el lliurament. Tant de l'exposició original com del fons gràfic familiar Ramírez-Sabaté, que s'hi va afegir posteriorment, i del qual parlarem en una altra entrada.

Que l'exposició havia de tenir el seu lloc natural i definitiu a la Mercè era una obvietat que tots crec que hem tingut clar i que ningú discutirà. Pel mig hi ha hagut històries per no dormir i accions incomprensibles (una cosa pot estar molt bé, però no tant fer-la sense preguntar res a ningú), però que com és norma en un servidor no explicaré. No per companyerisme o per tenir-hi implicació personal, sinó perquè em queda sentit de la decència i dono per ben emprades les trompades rebudes ("ahí me las den todas", que diuen en espanyol): simplement, hi ha coses importants, i coses que no.

Tampoc amargarem la festa, és clar. Entre les coses importants d'aquesta vida hi ha les que fem perquè volem. Ja no perquè ens dóna la real gana, sinó perquè pensem que valen la pena. I no compten les hores, ni la feina, ni els diners. Compta el goig i la satisfacció, no l'afany de protagonisme. Per usar un altre refrany espanyol: "es de bien nacido ser agradecido". I aquesta és la clau que explica que aquesta moguda comencés amb una empenta insòlita i que encara continuï, ajustada al desig i les ganes de cadascú. Quants projectes semblants a aquest haurien volgut tenir una trajectòria comparable...

Ara mateix no podria dir-vos si hi haurà algun acte al voltant del 7 de juny, l'aniversari de la creació de la Mercè (enguany en farà 165 anys). Això es cou a un altre negociat, o ho sembla o no se sap exactament, o no volen o no ens ho acaben de dir (és el que deia abans de les coses que no s'acaben d'entendre). Bé, si en tenim notícia ja ens en farem ressó. O les persones presumptament a càrrec ja ho publicaran elles mateixes aquí si volen. No és per tirar coets, però no té sentit enganyar-se ni enganyar ningú sobre com estan certes coses.

La Mercè, a la dècada de 1920

Una connexió  Tortosa-Barcelona-Sant Carles de la Ràpita ens permet publicar aquesta imatge de l'escola de la Mercè dels anys 20 del segle passat. Una imatge presa al pati de l'escola original, la del carrer de la Mercè, i d'un grup de pàrvuls. És fàcil de dedduir, tant per l'aparença física com pel fet que hi apareixen junts els nois i les noies. Això, com hem explicat moltes vegades, només passava a les edats més tendres...

La peripècia geogràfica que comentàvem al principi només ve perquè els antics alumnes de la Mercè estan molt escampats pel món. Però que tresors gràfics com aquest es puguin trobar i compartir té a veure amb una fidelitat als orígens i amb un sentiment de pertinença compartit. Per això hi ha qui guarda una foto i la deixa als seus fills, també antics alumnes. I aquests la conserven i un dia la fan arribar a un altre exalumne, que la documenta i la fa arribar a aquest bloc d'antics alumnes, perquè sigui publicada i arribi a tothom, siguin exalumnes o no.

Posem-hi noms? La foto original era propietat de Salvador Bel, un antic alumne que va morir fa bastants anys. La conservava la seva filla, Rosa Bel Príncep, alumna dels anys 50-60. La Rosa viu a Barcelona, però té una casa a la Ràpita. No fa gaire va entrar en contacte amb Joan Ramírez, també antic alumne i una de les ànimes de la recuperació de fotos antigues de Tortosa. Li va oferir la imatge i el Joan va anar a la Ràpita a buscar-la. I de els mans del Joan al bloc, on tots en podem gaudir.

Però darrera de les fotos sempre hi ha històries de persones. I la de Salvador Bel és d'aquelles que permeten recuperar episodis de la memòria local i fer vibrar algunes emocions. Salvador Bel, ens explica Joan Ramírez, era molt conegut a Tortosa pel seu bon caràcter. També per la seva feina. Era el maquinista de la locomotora de vapor del Carrilet. I quan el trenet que enllaçava Tortosa i la Cava va plegar, va ser el primer repartidor de gas butà a Tortosa. Joan Ramírez ens recorda que dos treballadors de les oficines del Carrilet, els senyors Curto i Montfort, van agafar la concessió per la distribució de butà a la ciutat.

És una història que potser no sortirà mai als llibres, llevat d'aquelles obres (o espais digitals) que es basen precisament en la recuperació de vivències com aquestes. I més que als que publiquen, cal agrair-ho a aquells que primer les han conservat i després han volgut compartir-les.

I ja que hi érem, la Mercè original, 165 anys després

En aquesta entrada anterior, explicàvem que havíem passat pel nucli antic de Tortosa i que havíem aprofitat per fer unes fotos de com està l'obra que havia començat a l'espai de l'escola en la seva etapa al carrer Montcada. Ja que hi érem, i atés que està a dues passes, vam fer unes fotos de la Biblioteca Marcel·lí Domingo i el seu entorn. Aquí va estar la primera escola de la Mercè, fundada per l'Ajuntament de Tortosa el 7 de juny de 1848. Està punt de fer-ne 165 anys. I com és obvi, algunes coses han canviat molt. Altres, no tant...

Com està l'antiga Mercè del carrer Montcada...

Aquesta setmana passàvem pel carrer Montcada de Tortosa i vam fer unes fotos de com estan les obres (o potser seria millor dir les no-obres) de la que algun dia acabarà sent, se suposa, la seu de la Generalitat a les Terres de l'Ebre. Com hem explicat en anteriors ocasions, el projecte es troba aturat a causa de les retallades pressupostàries. Però pel que es veu a simple vista, ni tan sols s'ha obert l'aparcament soterrani, que ja estava acabat i que s'havia anunciat que ja es posaria en servei amb independència de l'ajornament de l'edifici.

Lògicament si ens interessa què passa sobre aquest projecte és, més enllà de ser contribuents preocupats per les retallades, que afecta un espai molt important per a tots els que vam anar a l'escola de la Mercè, durant la dècada i escaig que va ser-hi instal·lada. Un pas efímer si el comparem amb els 120 anys que el col·legi va estar instal·lat a l'antic convent mercedari del carrer de la Mercè (d'aquest doble origen va sorgir el nom del centre) o els 25 que ja porta al barri del Rastre, al carrer de la Providència.

Però una etapa que correspon amb l'època escolar d'algunes de les generacions més actives en tot aquest moviment d'antics alumnes (amb el degut respecte per generacions anteriors, que potser no són tan visibles perquè han arribat tard, per edat, al món d'internet).

No ens vam poder estar de fer algunes fotos d'aquest espai del nucli antic de Tortosa, que no sabem si definir com a buit o com a mig fer. En tot cas, és difícil no sentir una certa punxada quan el recordem com un indret que bullia de vida...