La foto més antiga que conservem de la Mercè, del 1895. Cedida per Maria Cinta Monllaó.
L’origen de l’actual Escola de la Mercè cal buscar-lo en els processos de desamortització tirats endavant pels governs espanyols del segle XIX. La desamortització no era altra cosa que l’expropiació i subhasta de terrenys i béns improductius en mans de la noblesa, l’església catòlica o les ordes religioses. Les “mans mortes”, que així s’anomenaven, s’havien acumulat per segles de donacions, molt sovint testamentàries, però rarament s’explotaven, per una mentalitat feudal que centrava el poder i el prestigi social en la mera propietat de la terra i no en el benefici que se n’extregués.
Ja al segle XVIII es van produir els primers processos i els jesuïtes en van ser els afectats, després de la seva expulsió d’Espanya. Fins i tot José I Bonaparte, el Pepe Botella imposat pels francesos entre 1808 i 1812, va fer una desamortització, si bé petita i per la via de confiscar les rendes de la terra i no la terra mateixa. La més coneguda, no obstant, és la que va impulsar Juan Álvarez Mendizábal el 1836. Els termes desamortització i Mendizábal s’identifiquen amb tanta facilitat que sovint s’oblida que la desamortització de debò (fins i tot per la via bèstia, si es vol plantejar així) va ser la engegada dos decennis després per Pascual Madoz.
Mendizábal, un personatge de biografia pintoresca fins al punt de l’aventurerisme, va ser ministre d’Hisenda i, durant un temps, president interí del govern. Des del càrrec ministerial va idear una desamortització que no va arribar a executar més que inicialment, en caure en desgràcia política i ser cessat. La intenció de Mendizábal era fomentar l’aparició d’una nova burgesia, si més no una nova classe propietària que fes produir la terra i aportés creixement econòmic. Era un plantejament que no tan sols s’havia fet abans i es faria després, sinó que era comú a altres països europeus en aquelles èpoques.
Darrera de tan bones intencions, però, s’ocultava també la necessitat de l’Estat d’aconseguir ingressos. Les finances públiques estaven tan acollades, i era tanta la necessitat de líquid, que l’expropiació dels béns religiosos es va fer fins i tot sense indemnització. És curiosíssim llegir una mica d’història econòmica espanyola i descobrir la de vegades que l’Estat ha fet suspensió de pagaments o fallida tècnica (per exemple, quatre cops durant el regnat de Felip II).
Amb la desamortització de Mendizábal, l’Estat va fer caixa, però la intenció transformadora de la societat va resultar un fracàs absolut. Les terres expropiades es van subhastar en grans lots, de forma que només van poder accedir-hi persones acabalades. Al final, simplement es van substituir unes oligarquies per unes altres.
L’expropiació dels béns religiosos va tenir una segona cara negativa. Les terres de conreu van trobar compradors, en la mesura que eren explotables. Però molts edificis, que no eren productius per ells mateixos, com seria el cas dels monestirs i convents, van restar abandonats durant anys i es va malmetre o perdre un important patrimoni cultural i històric. La desamortització també va tallar en sec nombroses obres pies que les ordes religioses desenvolupaven arreu.
El procés no va estar exempt de beneficis per a la societat, malgrat l’explicat fins aquí. La desaparició d’alguns d’aquests edificis va permetre la renovació urbana de les ciutats, amb l’aparició de nous eixamples i espais públics i la consolidació dels edificis en alçada (que abaratien l’habitatge). És més, una part dels convents i monesttirs que es van conservar es van convertir en edificis públics com a museus, hospitals, escoles i fins i tot casernes militars. En alguns casos, el servei públic ofert no va ser més que la continuació del que ja prestaven anteriorment les ordes religioses desamortitzades.
L’Orde Mercedària, que es dedicava a la redempció de captius, va instal·lar-se a Tortosa l’any 1230. La primera ubicació va ser fora les muralles. El 1446 es va traslladar al llavors carrer de Gènova (l’actual carrer de la Mercè, que va agafar el nom del nou convent), perquè l’anterior edifici de l’Orde quedava afectat per unes obres de reforçament de les muralles. El 1628, una part important del convent va ser reconstruïda a fons. El 1835, en ser desamortitzat el convent, la comunitat mercedària es va disoldre i el recinte va tenir diversos usos al llarg del temps, inclòs el de teatre, magatzem de sal, parc de bombers, museu local, caserna, casa de beneficiència i fins i tot polvorí...
Però el 7 de juny de 1848, l’Ajuntament va prendre la decisió històrica d’usar les dependències de la Mercè com a escola pública. S’oferia un ensenyament subvencionat per l’Ajuntament en una època en què l’educació gratuïta pràcticament no existia. S'oferien set nivells, que van arribar a tenir una matrícula, durant els primers anys, de fins a 800 alumnes. Els continguts docents eren limitats i molt bàsics, tot i que avançant-se molt en el temps comptava amb escola nocturna. En el pla d'estudis figuraven coneixements elementals de religió i moral, lectura i escriptura, principis d'aritmètica i elements de gramàtica castellana. A l'escola nocturna, s'ensenyava lectura, escriptura, aritmètica, geometria i dibuix linial.
Però l’existència d’una escola gratuïta marcava la gran diferència per a moltes famílies de pocs recursos. L’apel·latiu d’escola dels pobres, amb què sovint s’ha conegut la Mercè, és literalment exacte. Però si l’educació és el millor anivellador social que hi ha (i la garantia última de la igualtat d’oportunitats), benvinguts siguin els adjectius que es vulguin usar, encara que no s’emprin de bona fe.
L’escola va acabar tenint un edifici propi, a partir de la remodelació de les antigues dependències conventuals i de noves construccions. L’edifici principal del convent, que incloïa l'església, romania dempeus i a banda de l'escola pròpiament dita, però es va anar deteriorant fins que el 1897 va haver de ser enderrocat pel seu precari estat de conservació. Sobre el solar es va aixecar el temple de la Reparació, obra de l’arquitecte Joan Abril i Guanyabens, que va consagrar-se el 1903.
Durant la Guerra Civil, l'escola va patir danys d'entitat, arran dels bombardeigs que l'aviació franquista va fer sobre Tortosa i quan la ciutat va esdevenir front bèl·lic. El primer curs després de la guerra, el 1939-1940, les classes van fer-se en una casa particular, encara existent, al carrer de Sant Felip Neri. Reparats la major part dels desperfectes, l'activitat va reprendre's a l'escola el setembre de 1940.
El casalici del carrer de la Mercè va ser abandonat a correcuita el desembre de 1970. La declaració de ruïna resulta una mica sospitosa vista en perspectiva. L’edfici va ser ocupat i usat durant anys per la policia, com tothom recordarà. Potser no estava en les millors condicions de conservació, però és obvi que a punt de caure no devia estar, com es va fer creure als alumnes i a les famílies.
La Mercè va traslladar-se al carrer Montcada, a l’edifici que havia allotjat fins un parell d'anys abans l’Institut de Batxillerat “Joaquín Bau”, que, al seu torn, s'havia traslladat al barri de Ferreries, on encara continua. No era un edifici precisament nou i un repàs per la bibliografia local (amb abundats testimonis gràfics) permet veure que havia estat refet i remodelat en diverses ocasions. Durant la Guerra Civil va patir importants destruccions, que no van ser reparades fins passat catorze anys. Mentrestant, les classes van impartir-se a l'actual edifici dels jutjats, a la plaça dels Estudis, com explicàvem
aquí,
aquí i
aquí.
No obstant, l'edifici havia patit molt i la rehabilitació va fer-se amb la pobresa de mitjans i l'estil decoratiu (per anomenar-lo d'alguna forma) de Regiones Devastadas, l'organisme creat per la Dictadura per dur a terme la reconstrucció de pobles i ciutats malmesos per la guerra. A Tortosa, l'exemple més il·lustratiu que tenim d'aquesta forma de fer és l'actual església del Roser. Però faríem bé de no oblidar com va canviar el barri de pescadors, al voltant de la desapareguda església de Sant Pere, al voltant de l'actual Ajuntament.
Les reparacions fetes ja als anys 50 van tenir una vida operativa curta. La tardor del 1982 l'edifici es declarava en ruina i la Mercè havia d'abandonar a correcuita la que havia estat casa seva durant només dotze anys. L'escola iniciava llavors un diàspora de cinc anys per diferents indrets, fins que el setembre de 1987 començava a funcionar l’actual edifici al carrer de la Providència. Se n'acaben de complir 25 anys.
