GENERACIO 1964 I RODALIES

La Generació del 1964 i rodalies fa la 4a. Trobada de companys i companyes.

Ho vam emprendre arran de la macro festa del 2008 i ens hem anat trobant any rera any per aquestes dates.

Demà, 19 de novembre, fem un sopar i ens reunim quasi una trentena d'exalumnes de La Mercè de la generació del 1964.

Com sempre esperem passar-ho d'allò més bé, recordant anècdotes i altres coses, perquè ja comencem a tenir una edat.... però encara ens sentim "joves".

Ja us farem arribar alguna foto.

Salutacions

Cinta Chavarria

Històries de la llet en pols i del formatge de la postguerra

Després de llegir les referències a la llet i el formatge que es donava a les escoles a la postguerra (una postguerra que va durar ben bé vint a nys), el Joan Ramírez, exalumne d'aquella època, ens fa arribar un relat ple d'anècdotes a propòsit del consum d'aquests productes, que provenien de l'ajut americà.

Ens diu Joan Ramírez que "jo mateix em vaig fer un tip de remanar la llet en grans cassoles i unes culleres que semblaven rems. Costava molt de diluir, sempre hi quedaven grumolls i molts xiquets no en volien". Ens conta també que la llet "anava envasada en bidons de cartró i era de l'ajut americà. Tots els xiquets anàvem a l'escola amb una bossa de roba o plàstic penjada a la cintura, amb el got, el sucre i la cullera".

El formatge, que es donava a la tarda, també era americà. "Al sortir de classe ens donàvem un tros de formatge. El formatge venia envasat en pots de llauna com si fossin els de 5 quilos de tomata d'ara". No era un formatge fàcil de tallar en porcions regulars. I per això l'escola va encarregar la fabricació d'una eina al pare de Joan Ramírez, que tenia un negoci de materials per hosteleria. Aquest negoci, que llavors estava al carrer Gil de Frederich, va ser regentat pel propi Joan. I ara, ja jubilat, el porten els seus fills.

"Al meu pare li van encarregar", diu, "fer un artefacte semblant als que ara tallen els ous durs. La idea era aconseguir uns talls de formatge regulars".

Al Joan, però, el formatge americà no li agradava. "Era molt mantecós", explica. Que en feia del preuat tall? "Cada dia el posava dins d'una llibreta que portava expressament a la bossa, entre dues fulles. A la nit, anava al repàs del 'Coixo', al carrer d'en Carbó, on se'l menjava el germà de Ramon Cardús, que va ser regidor, que a ell li agrada molt".

La família Cid Ginovart (2)

Els germans Joan i Michel Otero, grans col·laboradors d'aquest bloc, ens fan a mans dues noves imatges de la família Cid Ginovart. En aquest cas, són les fotos escolars de la Dolors Cid Ginovart, la germana que no sortia fotografia en l'anterior entrada sobre els exalumnes de la Mercè d'aquesta família tortosina.

Com podeu veure, són les típiques fotos dels anys cinquanta, que tenen elements decoratius (com el fons, amb imatges de la natura o escenes eqüestres) molt semblants, quan no idèntics. El que si detectareu és que no tots els anys se seguia la mateixa tècnica fotogràfica, malgrat que les fotos fossin pràcticament calcades pel que fa al seu contingut. Aquí podem comprovar com a la Dolors Cid li van fer una foto clavada a la dels seus germans, amb el mateix fons i tot, però la imatge, en comptes de ser colorejada (no eren fotos originals en color, sinó colorejades posteriorment, en la fase de revelat), es va lliurar en blanc i negre. De fet, amb un virat sípia característic de diferents etapes de la historia de la fotografia. La imatge és de 1958.

En canvi, dos anys abans, el 1956, la imatge sí va ser colorejada. Canvia també el fons: enlloc dels cavalls que surten a infinitat de fotos d'aquells anys, es veu un paisatge més general.

Els que conegueu a la Dolors Cid en l'actualitat podreu constatar que a la foto de 1956 potser costa una mica reconèixer-la, però que a la de 1958 la identificació és molt més senzilla.

La Dolors és avui la "baldanera" de la família. La Rosita, que va heretar el renom de la seva mare, Rosa Ginovart (Rosa la baldanera), està jubilada. La Dolors es va fer càrrec de la popular parada que regentava la Rosita al Mercat Municipal i, amb el seu marit, ha impulsat un negoci que coneixereu sota la marca Forés & Cid Cansaladers.

La família Cid Ginovart

Els germans Otero, Joan i Michel, ens fan arribar unes imatges d'antics alumnes de la Mercè i tota la història personal i familiar que hi ha darrera de les fotos. En aquest cas, és l'exalumna Rosa Cid Ginovart. Potser el nom no us dirà gaire. Però si us parlen de Rosita la baldanera, la cosa potser canviarà. Sobretot si teniu certa edat.

Rosita va regentar durant molts anys l'antiga parada número 52 del Mercat Municipal de Tortosa, al costat del riu i prop de la plaça de la Pau. Avui aquesta activitat de cansaladeria i carnisseria ha evolucionat. Rosita està jubilada i el negoci el porten la seva germana Dolors i el seu marit. Els coneixereu sota la marca Forés & Cid Cansaladers i al mercat els trobareu al passadís central cap a la banda de la plaça de Barcelona.

Rosita, Dolors i un altre germà, José, eren fills de José Cid Mascarell, que era fuster de professió, i de Rosa Ginovart, que ja era coneguda com a Rosa la baldanera (Rosita va heretar el renom) perquè es dedicava a l'elaboració d'aquest producte tan tortosí. Vivien a la Costa de Capellans i tenien una caseta enganxada a la muralla del Castell de la Suda on elaboraren les baldanes. És aquesta que es veu a la foto.

Els germans Cid Ginovart van estudiar a la Mercè. A principis dels anys 50, Rosita i José es van fer junts la tradicional foto escolar. Comprovareu que els motius decoratius són els mateixos que en altres fotos d'aquella època que han estat publicades aquí al bloc. És la imatge que encapçala aquesta entrada.

La Rosita ha explicat al Joan i al Michel Otero diverses anècdotes escolars d'aquells anys. Ha recordat la llet i el formatge que es donava als escolars per completar la magra alimentació de la postguerra. I amb un detall curiós: al matí tocava llet i a la tarda, formatge, però si no et prenies la llet, a la tarda no hi havia formatge.

La Rosita recorda una bona mitja dotzena de professors que va conèixer a la Mercè: don Paco, don Joaquín, donya Rosita Rico (que vivia prop de l'escola, situada llavors al carrer de la Mercè, a la vora de l'església de la Reparació), donya Maria i donya Pepita Solé. També un matrimoni de mestres del tot emblemàtics a la Mercè: don Fermín Viladrich i donya Carme Martorell. La parella van ser pares d'una altra mestra il·lustre de la nostra escola: la malaguanyada Montserrat Viladrich.

Però Rosita també ens ha aportat altres records de la vida tortosina de la seva infantesa. Conserva la memòria de les festes pròpies que feien a la Costa dels Capellans. Unes festes que després s'ampliarien als carrers immediatament propers. I com a testimoni, ens ha deixat aquesta imatge en què apareix amb el seu germà amb els vestits típics tortosins.

800 entrades

L'entrada anterior, la de la trobada d'exalumnes del passat 5 de novembre, era la número 800 que es publica en aquest bloc. El número no és ni tan sols rodó, (500, 1.000...) i tampoc té una significació especial. Però mira, si més no té el valor de la curiositat.

Les èpoques en que el bloc treia fum han quedat enrera. Però aquest racó d'internet també ha aconseguit resituar-se en el seu pes ideal. Una cosa pausada, però no exempta de continguts interessants i que valen la pena. A un servidor li agrada molt, en particular, que no s'hagi exhaurit la font de fotos antigues. Hem publicat autèntiques joies, que retraten no tan sols una època escolar, sinó la mateixa història d'una ciutat i d'un temps.

Bé, no cal fer-ho més llarg. Només constatar (feia dies que no m'hi fixava) que el comptador de visites marca ara mateix més de 378.000 visites. No està mal, no. Algun dia d'aquests, si estic inspirat, escriuré alguna cosa sobre la teoria de la llarga cua (The Long Tail), que espero que ajudi a explicar l'evolució que ha tingut aquest bloc i la seva llarga permanència a la blocosfera, sense deixar de donar guerra en cap moment.