Bloc dels exalumnes del Col·legi de la Mercè de Tortosa i de tothom que sent com a pròpia aquesta escola emblemàtica, creada el 1848 i la pública més antiga de Catalunya. Internet 2.0 per compartir relació, idees i coneixement. A la xarxa des del 5 d'abril de 2008.
La lluita per la nova escola va ser molt llarga i a molts nivells. Al llarg dels anys 80 del segle XX va haver-hi altres manifestacions, a més de la multitudinària del 22 de novembre del 1985. Sovint es feien o s'acabaven a la plaça de l'Ajuntament (primera foto). La imatge és del 5 de novembre del 1984 i correspon a una protesta organitzada aprofitant la visita a Tortosa del llavors ministre d'Educació del govern central, José María Maravall. La Mercè no desaprofitava cap ocasió per fer-se sentir...
A la segona foto veieu com el director, don Joan Castellà, explicava la situació al ministre. Les competències educatives estaven traspassades a la Generalitat i el ministeri poc podia fer. Però la Mercè no renunciava a cap front en aquesta guerra. S'explica que el ministre va dir-li al director que l'escola estava perdent alumnes. Era tant com dir-li que potser no tocava fer una nova escola... Don Joan Castellà va contestar-li, tranquil·lament però sense arronsar-se, que la Mercè no deixava fora cap alumne, però que què volia, considerant la situació...
Als plens de l'Ajuntament de Tortosa, aquesta situació va ser un tema recurrent al llarg d'aquells cinc anys d'exili. I la comunitat de la Mercè feia acte de presència, sovint amb el suport de moltes persones i entitats de Tortosa que no estaven afectades directament, però que compartien la indignació pel qeu estava passant. Don Agustí Subirats, el primer per la dreta a la foto de baix de tot, era sempre a primera fila.
Aquests passats mesos d'agost i de setembre de 2012 vam publicar una història sobre els antecedents de l'edifici del carrer Montcada de Tortosa, avui desaparegut, que va acollir l'escola de la Mercè durant una dotzena d'anys. Un edifici que prèviament havia estat institut d'ensenyament secundari (l'actual Bau n'és l'hereu) i també seminari de la diòcesi tortosina. Podeu trobar la història repartida en dues entrades, clicant aquí i aquí.
En aquelles entrades, ens centràvem en el què havia passat amb l'església de l'antic seminari, un edifici que va patir importants destrosses durant la guerra civil 1936-1939, tant a causa de la crema de temples dels primers dies de la guerra com sobretot per les bombes de l'aviació franquista. Els danys més importants van produir-se durant els grans bombardeigs de l'any 1938.
Mentre l'edifici escolar pròpiament dit va ser rehabilitat, tot i que passats catorze anys des del final de la guerra, l'església va quedar tan malmesa que se'n va retirar la runa, però mai s'hi va arribar a fer res més. De fet, a principis dels anys 60, les seves restes van ser enderrocades. Això va crear el pati exterior que els que vam ser alumnes de la Mercè en la seva època coneixíem perfectament.
El cas és que l'església del seminari era un temple magnífic, de grans dimensions, que presidia una zona del nucli antic de Tortosa, als peus del barri de Santa Clara. En la foto que encapçala aquesta entrada podeu veure la part superior de la façana i les dues torres bessones que la caracteritzaven. La imatge és d'una postal que va publicar-se entre 1910 i 1925 (no podem afinar més) i que ha estat recuperada pel tortosí Toni Puig. En desconeixem l'autor. A nosaltres ens ha arribat a través del grup de Facebook Baix Ebre i Montsià Antic, que administra l'antic alumne de la Mercè Joan Ramírez.
La foto està presa des d'algun terrat de carrer Gil de Frederich (conegut popularment com a carrer Ample) o del carrer del Vall. S'hi veu part del barri de Santa Clara, però l'element més visible de la imatge, fins i tot més que l'església de l'antic seminari, són les casernes de Sant Francesc. En aquest turó s'aixeca avui l'Hospital Verge de la Cinta.
El 22 de novembre de 1985, els carrers de Tortosa van viure una de les manifestacions més multitudinàries que recorda la ciutat. Segons els mitjans de comunicació locals, van ser 1.200 persones. La manifestació va recórrer el centre i va acabar a la plaça de l'Ajuntament. En aquell moment, la Mercè portava tres anys a l'exili de les caragoles i el cansament de la comunitat educativa, i fins i tot el de la societat tortosina, era perfectament perceptible. L'escola començava a acusar la pèrdua d'alumnes, tot i que cal dir que aquest fet va ser mínim ja que la fidelitat a la Mercè va ser majoritària. Potser no és sobrer recordar que gran part dels alumnes d'aquella època eren fills d'antics alumnes de l'escola...
Van sumar-se a aquella manifestació els sindicats i una part de les forces polítiques. També moltes entitats i, tot i que és difícil destacar-ne unes per no oblidar les altres, cal destacar la participació, que es repetiria en posteriors mobilitzacions i protestes, dels col·lectius de jubilats.
Encara faltaven prop de dos anys perquè la Mercè tornés a tenir un edifici propi. Però a partir d'aquella protesta les coses van començar a anar coll avall.
Hi ha moltes formes de celebrar, recordar o felicitar el Nadal. En aquest bloc no ho hem fet pràcticament mai, però hi ha coses que valen prou la pena i que podríem compartir qualsevol dia de l'any, però que en un 25 de desembre, potser perquè ens toquen una fibra que ja devem tenir més sensible, semblen tenir un sentit afegit. Ens ha arribat un material emocionant sobre l'antic alumne Josep Otero Blanch, que es mereix sobradament aparèixer en aquest racó d'internet. Més aviat el contrari, és tan emocionant que ens engrandeix en la nostra petitesa
El seu fill, Joan Otero Roselló, ens fa arribar una fotografia extraordinària. Bona de veritat i feta per Mònica Galera durant una celebració familiar. Podríem escriure pàgines i pàgines sobre aquesta gran foto, però res milloraria les paraules de Joan Otero, que reproduim textualment:
"Voldria fer-vos particep de les meves sensacions i emocions. Hi han fotos que marquen, que transmeten, que diuen mes que la simple imatge i la de mons pares Josep Otero i Angels Roselló ballant es una d'elles. És positiva, hi ha felicitat, hi ha emoció, hi ha sentiment, hi ha admiració. És el que busquem en el dia a dia i que poques vegades trobem. La vellesa convertida en bellesa.
Tècnicament és molt bona, amb els protagonistes als laterals, els nuvis i ells. L'emoció i felicitat es veu a les cares de la gent. La llum de la foto ens dirigeix a ells i amb una gran nitidesa podem veure la seva expressió, neta i sense amagar res. Tal com són. Em trasllada a un estat emocional molt estable i positiu. Espero que us agrade".
Fins aquí les paraules. I sí ens agraden molt. Però encara ens agrada més, i ens emociona aquest vídeo que ens recorda com viu Josep Otero i la família la malaltia de l'Alzheimer, el partit més complicat de la vida d'aquest esportista emblemàtic del segle XX a Tortosa. Fa prop de quatre anys ja vam publicar un comentari que repassava la trajectòria de Josep Otero i la seva lluita contra l'Alzheimer (cliqueu aquí). Però avui aquest vídeo que us dèiem ens arriba molt a dins i per molts motius, i no és el darrer l'esperit positiu amb què pot encarar-se l'adversitat i fruir del temps que la vida ens vulgui concedir. Molt recomanable per la memòria personal que ens transmet, però també per les emocions que desperta. Gaudiu-lo.
Aquest 21 de setembre de 2012 fa 25 anys de la inauguració oficial de l'actual edifici de la Mercè, al carrer Providència de Tortosa. La nova escola havia començat a funcionar, realment, amb l'inici del curs 1987-1988, al mes de setembre. Amb l'estrena de l'edifici acabaven els cinc anys més durs de la història del centre, els anys de l'exili amb l'escola desperdigada per mitja Tortosa, desprès del tancament urgent de l'edifici del carrer Montcada. Va ser una època que els alumnes que la van viure van batejar, amb considerable encert, com la Generació de les Caragoles.
La lluita per la construcció de la nova escola va mobilitzar mitja Tortosa. De fet, va ser la mobilització social més important que va haver-hi a la ciutat abans que arribessin les lluites i l'oposició als transvasaments de l'Ebre. Les protestes van multiplicar-se, la major part sota un lema molt senzill, com tots els lemes que valen la pena, però que ho deia tot: "La Mercè, quan s'ha de fer". Si llegendari era el lema, no menys llegendària era l'estampa del mestre don Joan Redó, guitarra en mà, dirigint la interpretació a les manifestacions d'una petita cançó que havia composat.
Aquella va ser una guerra de moltíssimes persones i es fa difícil dir noms, perquè els oblits serien imperdonables. Potser algun dia caldrà escriure la història d'aquells dies amb tot el detall possible i amb ànim de fer una justícia imprescindible. De moment, celebrem que al final ens en vam sortir i que ja en fa 25 anys. En aquest humil racó d'Internet ho recordarem amb un recull de les imatges sobre tots aquells sucessos que hem anat publicant des de l'abril del 2008, en aquesta entrada (dedicada als actes inagurals d'avui fa un quart de segle) i algunes de posteriors.
Aprofitem l'ocasió per agrair la col·laboració de les diferents persones que ens han cedit fotografies d'aquesta època, que són antics alumnes, famílies d'alumnes, periodistes tortosins com Joan Josep Carot i fins i tot veïns del barri del Rastre, on va aixecar-se la nova escola.
