Ja ha quedat comentat que ahir va fer un any d'aquell fabulós dia que va ser el 7 de juny de 2008. Avui, però, fa un any any del dia desprès. Del dia que estàvem paint la immensitat que havíem aconseguit, amb una mescla de sentiments entre una alegria enorme i un punt de tristesa (post festum, pestum: crec que ho deia el poeta romà Ovidi i s'entén sense saber llatí) perquè alguns ens temíem que allò d'irrepetible no era un adjectiu admiratiu, sinó una mera descripció.
Un any desprès, el millor que es pot dir de tot plegat és que el 7 de juny de fa un any es va produir una catarsi gegantina de les intenses emocions que havien bullit durant els dos o tres mesos anteriors. Això no és una crítica, sinó una altra descripció. Tampoc vol dir que l'anomenat "esperit de la Mercè" s'hagi mort. Ha tingut temporades com és evident i ara potser en té una de to especialment baix. O no, segons com es mirin les coses.
Perquè la veritat és que en aquests dotze mesos han passat coses que no havien passat durant els 15, 20, 25 o 30 anys anteriors. Alguns grups d'edat s'han consolidat i tenen una vida pròpia força saludable, ho comparteixin o no amb la resta. D'aquest bloc comú han sorgit diverses criatures digitals. A finals de novembre passat va haver també una sèrie de trobades de cursos. S'ha continuat recuperant material històric de la Mercè, si bé és cert que amb molta menys intensitat. S'han fet accions simbòliques com el tema de les insígnies. I potser el més important, estem tirant endavant una associació d'exalumnes, que trigarà més o menys però que acabarà per constituir-se i fer molta i bona feina.
Tot això no surt per casualitat. Però si continuem descrivint, que no criticant, estarem d'acord que les coses han agafat un to extraordinàriament pausat. Això és el més normal del món, i convido a les persones que pensen que estem més acabats que les maraques del Machín, que ens expliquin algun cas d'entitat, col·lectiu o grup que no passi pel mateix "problema" o no tingui les mateixes pujades i baixades que té aquest grup tan heterogeni i afectat d'arrel per "desconnexions" d'un quart de segle o més.
Que tots tenim feina, criatures, compromisos diversos..., és conegut. Que alguns quan més temps tenim per a Internet és quan fem vacances, i que altres a l'estiu no toquen l'ordinador ni que els amenacin amb una pistola, és una altra obvietat. No descobrim res de nou, em sembla. També està clar que la gent tirarà endavant aquelles idees i propostes, pròpies o alienes, que vulgui tirar endavant. I si no les volen tirar endavant, per més que així ho hagin expressat, doncs no ho faran. Però un servidor és pregunta si tenim dret a veure la palla a l'ull aliè i no la biga, al propi.
En aquest any i escaig de recuperació de l' "esperit de la Mercè" s'ha vist de tot. Des de grans mostres de dedicació i compromís, a alguna misèria humana que no té altre valor que el de ser una desgràcia comuna a qualsevol projecte de grans dimensions, especialment si és un projecte amb èxit i projecció pública. No crec que calgui insistir sobre aquest punt. En tot cas, el meu sentit de la decència (que no el del "companyerisme", que no m'arriba per a tant) m'impedeix anar més enllà. És una constatació trista, però perfectament esperable. Seríem il·lusos, si penséssim el contrari. També convido a qui pugui explicar-nos algun cas de moguda tan gran on no hagi aflorat algun moviment estrany o alguna petita enveja.
El bloc? Ha viscut de ple les oscil·lacions de l'"esperit de la Mercè", del qual ha estat únicament un reflex. El bloc és mort? És possible, però en aquest cas la que estaria morta seria la comunitat que l'ha creat. Evidentment, és possible que així sigui. Però un servidor té el lleig costum de raonar les coses. Hem fet poc en l'any transcorregut? Segurament que sí, però torno a convidar a expressar-se a qui pugui fer-me una llista de més de dues línies contant que hem fet durant els 25 anys anteriors.
En darrera instància, un ha pogut crear aquest bloc, ha pogut administrar-lo i ha pogut dinamitzar-lo amb major o menor fortuna, segons les èpoques. Però la meva opinió sobre la seva continuïtat o tancament importa ben poc, la veritat. En el seu moment, ja vaig dir el que pensava. En general, em rebenta molt tenir raó en temes com aquest. Sí que trobo un mica preocupant que hagi persones que feien fins i tot befa del tema i que ara serien els primers a matar aquest racó d'internet (i ves a saber perquè). Però això també funciona així i si algú que creu que no hi estic avesat, punxa os. O pica ferro fred.
Que som pocs? Sí, però som els que volem estar. A més, em faig el càrrec que no tothom entén que la gràcia d'internet no es basa en el lideratge, sinó en el fet de compartir. Que les coses es poden fer en horitzontal, en comptes de fer-les en vertical com al llarg de tota la història, i que fer-les en horitzontal és una part importantíssima de la gràcia de l'invent. Fins i tot si el resultat és minso, que tampoc crec que sigui el cas d'aquesta aventura (i n'hi hauria prou de remetre's a unes poques xifres que no poden ser més significatives). I si no és més, com a mímin és millor, cosa que no sempre es pot dir de tot el que fem en aquesta vida. Com diria el president del Barça, estarem tot el cascats que vulgueu, però "Al loro, que no estamos tan mal". Només cal veure els cops de colze que, de vegades, es donen dins d'aquesta comunitat.
Dit tot això, no ens mengem la moral. Com diu la Neus Jové, referint-se a l'associació d'exalumnes, però en un comentari que podríem generalitzar, aquí no hi ha més que oportunitats. De dificultats, únicament les que ens vulguem crear.
dilluns, 8 de juny del 2009
diumenge, 7 de juny del 2009
dilluns, 25 de maig del 2009
diumenge, 17 de maig del 2009
Nou projecte mediambiental impulsat per la Mercè
La Mercè tira endavant un nou projecte relacionat amb el medi ambient. En aquesta ocasió, es tracta de substituir les bosses de plàstic de la compra per bosses de tela. El diari El Punt se'n fa ressó en aquesta notícia. El periodista, Gustau Moreno, també ho recull en el seu bloc La Marfanta.
La iniciativa no és exactament nova, ja que en els darrers temps s'han fet uns quants projectes semblants a Catalunya, promoguts per escoles i per alguns ajuntaments. També hi ha una campanya "Catalunya Lliure de Bosses" que hi treballa activament. Però que La Mercè ho engegi és molt positiu, perquè és una passa en la direcció correcta, ja que tothom pot tenir clar que hi ha una generació que està pràcticament perduda a efectes de canviar les coses i que cal tornar a començar per la base.
No és tan sols una qüestió de reutilització, sinó de valorar quina sostenibilitat té un producte, la bossa de plàstic, que té una vida útil mitjana d'uns dotze minuts i que, convertida en residu, pot trigar entre 400 i 1.000 anys en descompondre's (llegiu més informació aquí).
Hi ha hàbits de consum massa arrelats i no és que les grans empreses facin gaire per modificar-los. És un tema de costos, però com sempre que les coses es plantegen econòmicament, hi ha una part que és molt enganyosa. Quant costa tenir milions i milions de bosses de plàstic "contaminant" durant 1.000 anys? Quant costa intentar el reciclatge d'un residu del qual s'aprofita poquíssim, a sobre amb una despesa energètica molt alta? I en el fons, quant costen els catorze milions de bosses de plàstic que cada cap de setmana es gasten a Catalunya?
Tornant al fil de la qüestió, com en tants altres aspectes de la vida, l'esperança de canvi està en les generacions que ara pugen. I per això no pot ser més important tenir escoles sensibles que treballin en aquesta línia. Sense oblidar el paper de les famílies, que hi tenim més responsabilitat que l'escola, tot i que també ens hi repengem, com en altres coses.
Aquí trobareu el projecte.
La iniciativa no és exactament nova, ja que en els darrers temps s'han fet uns quants projectes semblants a Catalunya, promoguts per escoles i per alguns ajuntaments. També hi ha una campanya "Catalunya Lliure de Bosses" que hi treballa activament. Però que La Mercè ho engegi és molt positiu, perquè és una passa en la direcció correcta, ja que tothom pot tenir clar que hi ha una generació que està pràcticament perduda a efectes de canviar les coses i que cal tornar a començar per la base.
No és tan sols una qüestió de reutilització, sinó de valorar quina sostenibilitat té un producte, la bossa de plàstic, que té una vida útil mitjana d'uns dotze minuts i que, convertida en residu, pot trigar entre 400 i 1.000 anys en descompondre's (llegiu més informació aquí).
Hi ha hàbits de consum massa arrelats i no és que les grans empreses facin gaire per modificar-los. És un tema de costos, però com sempre que les coses es plantegen econòmicament, hi ha una part que és molt enganyosa. Quant costa tenir milions i milions de bosses de plàstic "contaminant" durant 1.000 anys? Quant costa intentar el reciclatge d'un residu del qual s'aprofita poquíssim, a sobre amb una despesa energètica molt alta? I en el fons, quant costen els catorze milions de bosses de plàstic que cada cap de setmana es gasten a Catalunya?
Tornant al fil de la qüestió, com en tants altres aspectes de la vida, l'esperança de canvi està en les generacions que ara pugen. I per això no pot ser més important tenir escoles sensibles que treballin en aquesta línia. Sense oblidar el paper de les famílies, que hi tenim més responsabilitat que l'escola, tot i que també ens hi repengem, com en altres coses.
Aquí trobareu el projecte.
dilluns, 11 de maig del 2009
Algunes idees i propostes sobre el futur de la comunitat d'exalumnes de La Mercè
Aprofitant una estona lliure, passo a explicar les idees i propostes que han anat sorgint en el sí de la Plataforma d'Exalumnes i en les converses que hem tingut recentment. Fem públic aquest resum per a general coneixement i per obrir una discussió sobre com encarar el futur. Ho fem per aquí perquè no és senzill contactar individualment amb desenes de persones d'un grup que té un cert grau de dispersió i nivells de vinculació més activa o més passiva. I això ens planteja un vell tema que ja vam començar a encetar fa un any: el de donar-li alguna continuïtat estructurada al sentiment de pertinença a la Mercè. Però anem per parts.
1. Des de la Plataforma es va plantejar fa temps la idea que cada any, al voltant del 7 de juny, es podia organitzar alguna mena d'acte. No es tracta de repetir la Trobada de 2008, ja que una festa d'aquestes característiques només es pot celebrar cada cinc o deu anys. No ja per la feinada que representa, sinó simplement perquè s'acabaria agotant. Una altra cosa és que un cop l'any es fes un petit acte, a la pròpia escola és el lloc més evident, i que aquell mateix dia pugués ser aprofitat per organitzar trobades de cursos com les de finals de novembre passat.
Imagineu-vos que al col·legi s'organitzen unes portes obertes amb un esmorzar o un berenar per a tots junts. i d'allí, cadascú marxa amb els del seu any a dinar o a sopar, naturalment, si el seu any ho creu oportú i ho ha organitzat així.
Creiem que és una línia que val la pena i la proposem a tothom. Ens consta que hi ha anys, com els del 64, que han preguntat si hi hauria alguna cosa i tot seguit expliquem com ho veiem per a enguany.
2. Estem en portes del primer aniversari de la gran trobada del 7 de juny de 2008 i seria lògic portar a la pràctica la idea expressada en el punt anterior. Però no oblidem que està en marxa el procés per concedir a La Mercè la medalla d'or de Tortosa. Per això pensem si enguany aquesta mena d'acte comú, seguit de trobades de cursos, no s'hauria de traslladar al dia en què es faci el lliurament de la medalla.
Som conscients que no és molt normal fer una excepció el primer any, però també demanem a tothom que entengui que la concessió de la medalla d'or és un fet molt excepcional. I és més: creiem que estaria molt bé que l'assistència a l'acte de lliurament fos massiva, tant per part de les persones vinculades directament amb el col·legi actualment com per totes les persones que hi hem passat al llarg de la història.
Per tant, ens sembla que no seria apropiat "repetir" o duplicar una convocatòria general durant l'any en curs. Què us sembla?
3. Hem parlat del projecte de tornar a pintar el famós Gernika del carrer Montcada. És una idea que va sorgir aquí al bloc i que semblava que despertava l'interés de les persones que, en el seu dia, van pintar l'original. Constatem que el tema està una mica parat, però volem fer saber que s'han fet gestions davant la direcció de l'escola i que s'ha trobat un espai per ubicar la imatge. És més, hi hauria patrocinador per al cost de la pintura. Per tant, només cal que les persones que vulguin es posin d'acord per posar mans a la feina.
Evidentment, podríem estirar del carro altres persones, però ens sembla que són els que van pintar el Gernika original els que haurien de pilotar tot això. La resta ja vindrem a ajudar. Penseu que el curs s'està acabant.
4. Hem parlat també de temes pendents que s'havien tractat en algun moment, com l'organització d'una exposició o l'edició d'un llibre. Són projectes que no s'abandonen, però que potser requereixen tirar-los endavant amb una estructura i uns mitjans que no estan del tot a l'abast d'un grup d'amics i companys, per molta voluntat que hi posem.
5. Per això, plantegem a tothom tirar endavant la constitució d'una associació d'exalumnes, tal com en algun moment s'havia proposat també des d'aquí. No és que no creguem que no es pot fer bona feina amb la fórmula amb què hem treballat fins ara. És que hi ha bones raons, que intentem resumir a continuació:
–Hi ha subvencions i suports als quals es pot accedir si ets una entitat, però no com a un grup d'amics informal. Això no vol dir que ens hagin de ploure els diners, i menys en una època de vaques flaques com l'actual. Però els diners que menys ragen són els que no es poden demanar.
–Per tirar endavant projectes de certa entitat, com una exposició o un llibre, cal trucar a unes quantes portes. Millor anar-hi ben organitzats. És més, projectes d'aquesta mena obliguen a assumir un moviment econòmic important i és millor tenir una cobertura administrativa i legal que no faci recaure únicament la responsabilitat en unes poques persones, a títol particular.
–I sobre aquest punt, volem dir que la Plataforma d'Exalumnes no deixarà de treballar, integrada si és el cas en la nova associació, però també creu que no pot convertir-se en una referència que decideixi permanentment en tot allò que toca a aquest gran grup. Al capdavall, la Plataforma va néixer per a una activitat concreta i ha anat prolongant les seves "funcions" de forma provisional i potser més enllà del que seria raonable. No són falta de ganes, sinó de plantejar com es podrien fer ben fetes les coses.
–Estem constatant que hi ha molta gent que participa en tota aquesta moguda d'una forma passiva. Demanem que això no s'entengui com una crítica, que no ho és. Però aquest bloc n'és un exemple claríssim: molt poca gent continua penjant entrades, però moltíssima continua entrant a diari. No volen perdre el vincle, encara que no tinguin un paper actiu. Una associació tindrà també un "problema" de membres més i menys actius, però la possibilitat de col·laborar amb una quota anual (després parlarem de com hauria de ser i a què s'hauria de dedicar) dóna una sortida a tots aquells que voldrien participar i col·laborar, però no tenen temps.
–El tema de la quota ha despertat alguna controvèrsia en algun moment anterior. No per l'import en sí, que pensem que hauria de ser simbòlic (hem comentat la xifra d'uns 30 euros anuals, assumible per pràcticament tothom), sinó per la destinació. En tot cas, estarem tots d'acord que l'associació és un mecanisme adequat per a recollir aquest i altres recursos econòmics i trobar-los una sortida sempre relacionada amb La Mercè.
Pot ser per a projectes que documentin la memòria històrica de la nostra escola, o per millorar els equipaments amb què compta. Per molt ben equipat que estigui un centre, sempre falten coses, i no són pocs els casos que els exalumnes que ajuden, al costat de l'AMPA, a suplir mancances. Permeteu-me una opinió personal: que els alumnes ajudem l'escola actual no em sembla cap mala idea, tot el contrari, penso que és una fórmula molt bona per mantenir el vincle.
En tot cas, crear una associació no pressuposa com s'administrarà, més enllà de determinar si en els seus objectius socials hi ha unes voluntats o unes altres. Serà la pròpia associació, un cop constituïda, i recollint la voluntat dels seus associats, la que determini en què es gasta allò que pugui recaptar.
Fins aquí, els plantejaments que volíem fer. Disculpeu-ne la longitud, però era important explicar les coses ben explicades. Esperem que opineu i deixeu els vostres comentaris. La gent de la Plataforma que viu a Tortosa farà en els propers dies una tasca de boca orella per escampar aquesta taca d'oli.
1. Des de la Plataforma es va plantejar fa temps la idea que cada any, al voltant del 7 de juny, es podia organitzar alguna mena d'acte. No es tracta de repetir la Trobada de 2008, ja que una festa d'aquestes característiques només es pot celebrar cada cinc o deu anys. No ja per la feinada que representa, sinó simplement perquè s'acabaria agotant. Una altra cosa és que un cop l'any es fes un petit acte, a la pròpia escola és el lloc més evident, i que aquell mateix dia pugués ser aprofitat per organitzar trobades de cursos com les de finals de novembre passat.
Imagineu-vos que al col·legi s'organitzen unes portes obertes amb un esmorzar o un berenar per a tots junts. i d'allí, cadascú marxa amb els del seu any a dinar o a sopar, naturalment, si el seu any ho creu oportú i ho ha organitzat així.
Creiem que és una línia que val la pena i la proposem a tothom. Ens consta que hi ha anys, com els del 64, que han preguntat si hi hauria alguna cosa i tot seguit expliquem com ho veiem per a enguany.
2. Estem en portes del primer aniversari de la gran trobada del 7 de juny de 2008 i seria lògic portar a la pràctica la idea expressada en el punt anterior. Però no oblidem que està en marxa el procés per concedir a La Mercè la medalla d'or de Tortosa. Per això pensem si enguany aquesta mena d'acte comú, seguit de trobades de cursos, no s'hauria de traslladar al dia en què es faci el lliurament de la medalla.
Som conscients que no és molt normal fer una excepció el primer any, però també demanem a tothom que entengui que la concessió de la medalla d'or és un fet molt excepcional. I és més: creiem que estaria molt bé que l'assistència a l'acte de lliurament fos massiva, tant per part de les persones vinculades directament amb el col·legi actualment com per totes les persones que hi hem passat al llarg de la història.
Per tant, ens sembla que no seria apropiat "repetir" o duplicar una convocatòria general durant l'any en curs. Què us sembla?
3. Hem parlat del projecte de tornar a pintar el famós Gernika del carrer Montcada. És una idea que va sorgir aquí al bloc i que semblava que despertava l'interés de les persones que, en el seu dia, van pintar l'original. Constatem que el tema està una mica parat, però volem fer saber que s'han fet gestions davant la direcció de l'escola i que s'ha trobat un espai per ubicar la imatge. És més, hi hauria patrocinador per al cost de la pintura. Per tant, només cal que les persones que vulguin es posin d'acord per posar mans a la feina.
Evidentment, podríem estirar del carro altres persones, però ens sembla que són els que van pintar el Gernika original els que haurien de pilotar tot això. La resta ja vindrem a ajudar. Penseu que el curs s'està acabant.
4. Hem parlat també de temes pendents que s'havien tractat en algun moment, com l'organització d'una exposició o l'edició d'un llibre. Són projectes que no s'abandonen, però que potser requereixen tirar-los endavant amb una estructura i uns mitjans que no estan del tot a l'abast d'un grup d'amics i companys, per molta voluntat que hi posem.
5. Per això, plantegem a tothom tirar endavant la constitució d'una associació d'exalumnes, tal com en algun moment s'havia proposat també des d'aquí. No és que no creguem que no es pot fer bona feina amb la fórmula amb què hem treballat fins ara. És que hi ha bones raons, que intentem resumir a continuació:
–Hi ha subvencions i suports als quals es pot accedir si ets una entitat, però no com a un grup d'amics informal. Això no vol dir que ens hagin de ploure els diners, i menys en una època de vaques flaques com l'actual. Però els diners que menys ragen són els que no es poden demanar.
–Per tirar endavant projectes de certa entitat, com una exposició o un llibre, cal trucar a unes quantes portes. Millor anar-hi ben organitzats. És més, projectes d'aquesta mena obliguen a assumir un moviment econòmic important i és millor tenir una cobertura administrativa i legal que no faci recaure únicament la responsabilitat en unes poques persones, a títol particular.
–I sobre aquest punt, volem dir que la Plataforma d'Exalumnes no deixarà de treballar, integrada si és el cas en la nova associació, però també creu que no pot convertir-se en una referència que decideixi permanentment en tot allò que toca a aquest gran grup. Al capdavall, la Plataforma va néixer per a una activitat concreta i ha anat prolongant les seves "funcions" de forma provisional i potser més enllà del que seria raonable. No són falta de ganes, sinó de plantejar com es podrien fer ben fetes les coses.
–Estem constatant que hi ha molta gent que participa en tota aquesta moguda d'una forma passiva. Demanem que això no s'entengui com una crítica, que no ho és. Però aquest bloc n'és un exemple claríssim: molt poca gent continua penjant entrades, però moltíssima continua entrant a diari. No volen perdre el vincle, encara que no tinguin un paper actiu. Una associació tindrà també un "problema" de membres més i menys actius, però la possibilitat de col·laborar amb una quota anual (després parlarem de com hauria de ser i a què s'hauria de dedicar) dóna una sortida a tots aquells que voldrien participar i col·laborar, però no tenen temps.
–El tema de la quota ha despertat alguna controvèrsia en algun moment anterior. No per l'import en sí, que pensem que hauria de ser simbòlic (hem comentat la xifra d'uns 30 euros anuals, assumible per pràcticament tothom), sinó per la destinació. En tot cas, estarem tots d'acord que l'associació és un mecanisme adequat per a recollir aquest i altres recursos econòmics i trobar-los una sortida sempre relacionada amb La Mercè.
Pot ser per a projectes que documentin la memòria històrica de la nostra escola, o per millorar els equipaments amb què compta. Per molt ben equipat que estigui un centre, sempre falten coses, i no són pocs els casos que els exalumnes que ajuden, al costat de l'AMPA, a suplir mancances. Permeteu-me una opinió personal: que els alumnes ajudem l'escola actual no em sembla cap mala idea, tot el contrari, penso que és una fórmula molt bona per mantenir el vincle.
En tot cas, crear una associació no pressuposa com s'administrarà, més enllà de determinar si en els seus objectius socials hi ha unes voluntats o unes altres. Serà la pròpia associació, un cop constituïda, i recollint la voluntat dels seus associats, la que determini en què es gasta allò que pugui recaptar.
Fins aquí, els plantejaments que volíem fer. Disculpeu-ne la longitud, però era important explicar les coses ben explicades. Esperem que opineu i deixeu els vostres comentaris. La gent de la Plataforma que viu a Tortosa farà en els propers dies una tasca de boca orella per escampar aquesta taca d'oli.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)