De vacances a Lisboa

Us faig cint cèntims d’aquesta ciutat amb encant nostàlgic.

Té una dimensió i uns serveis que per ser una ciutat petita no té res que envejar a la resta de capitals europees. A més té el valor afegit de conservar el caliu, l’olor i el sabor de les barriades. Les cases tenen balconades de forja i la majoria de façanes són de manises, algunes amb motius “art déco”. Ciutat cosmopolita, multiracial amb gent vinguda de tot el món al que va ser un gran imperi colonial.


El transport més típic de la ciutat és el tranvia. Lisboa té carrers costeruts i empedrats, els tranvies ajuden a pujar i baixar la ciutat des de la plazo do Comercio, al peu del Tejo fins a les barriades d’Alfama, i el barri de Belem.


El pont Vasco da Gama sobre el riu Tajo, té 17 quilòmetres, és el més llarg d’Europa i està situat al que ells anomenen el Parc de les Nacions, el lloc on es va fer l’Expo ’98. Aquesta zona de la capital em va recordar molt a la Barcelona de les olimpíades i del Fòrum. Es nota la millora d’espais públics, grans infraestructures de cimen, hotels, en resum van modernitzar una part de la ciutat que mira al Tajo

Els concerts i festivals omplen la programació de la ciutat, vam escoltar Fado per allò de -ja que estem aquí; però a mi no m’agrada el trobo soso i melancòlic.
Clara Masip, vaig estar a Belem escoltant a Toni Allen, estil afrobeat una mescla entre jazz i funk que es va posar de moda en alguns països africans als anys 70, això si que m’agrada, i Rabih Abou-Khali el mestre del llaüt el seu estil és mescla de l’àrab i jazz també espectacular, em fa gràcia explicar-t’ho a tu, perquè en una entrada teva al bloc em recomanaves els concerts a la fresca de Belem. Pos mira vaig estar i vaig pensar en tu.

I museus més no en vulguis, i palaus d’estil manuelino també i castells moros també. La cuina: abadejo, molt d’abadejo, cuinat de totes les varietats.

Hi ha llocs on he anat i no tornaria per res del món, a Portugal tant prompte com tingui l’oportunitat tornaré.

si, la foto justeta, una mica més i no surto i el tranvia no és veu

Què hauríem d'esperar de l'escola

Voldria aprofitar l'inici del curs, demà dilluns, per dir unes poques coses sobre el que hauríem d'esperar de l'escola a aquestes alçades de la pel·lícula. Qui pensi que parlaré de l'absurd calendari escolar o dels horaris decimonònics, o que esperi alguna diatriba sobre els papers que corresponen a l'escola i a la família, no cal que segueixi llegint. Tot i tenir opinions fermes al respecte, són discussions que ja no em motiven, bàsicament perquè un es cansa de lluitar contra actituds immobilistes i de conveniència i comoditat, per molt que vinguin embolcallades amb l'excusa perfecta d'allò que és millor per als nostres fills i filles.

No. Posats a no sortir-me'n, prefereixo mirar una mica per damunt de l'horitzó i buscar, si de cas, una línia d'atac que no sigui la frontal. De fer servir el cap per a alguna cosa més que portar gorra, ara, en llenguatge políticament correcte, se'n diu reflexionar. No sé si això meu són reflexions o algunes idees més o menys connexes, que se m'acuden com si fos el jenet d'un cavall desbocat. Però si algú vol compartir-les, aquí van.

Què hauriem d'esperar de l'escola del segle XXI, doncs? Doncs alguna cosa més del que habitualment n'esperem, que, diguem-ho tot, s'acaben resumint en un seguit de tòpics pobres en qualitat (tipus l'escola forma, és la família qui ha d'educar) i quantitat (no arriben ni a la mitja dotzena).

He de reconèixer que en aquestes qüestións estic bastant inspirat per un sensacional discurs que va pronunciar, aviat farà un any, el director d'un institut de Calafell. Ho vaig explicar en el meu bloc personal i si a algú li interessa pot llegir-ho clicant aquí. La meva inspiració ve del fet que el director, que atén per Manolo Gómez, va tenir l'excepcional habilitat de reunir en una breu intervenció una colla de conceptes importantíssims, explicats de la forma més senzilla i accessible possible. Però no va ser un mer resum dels tòpics a l'ús. El Manolo Gómez va saber donar algunes claus fonamentals sobre aquesta escola que hauria de ser del segle XXI i que en tants aspectes és encara la del XIX.

Em costa resumir en una frase la tesi principal d'aquell gran discurs. Més aviat he preferit extractar algunes idees fonamentals i adobar-les amb les meves opinions:

–Davant dels canvis que viu la societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat. És una qüestió cabdal, que no pot ser més sagnant si considerem que la tendència a continuar allà enrera és molt viva a l'escola, tot i les freqüents apel·lacions (retòriques?) a la renovació.

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir. No pot ser més evident. La societat que està naixent permet, potser per primer cop a la història, que els canvis siguin possibles des de la iniciativa pròpia, sense esperar revolucions ni altres mandangues, i de fer fàcilment la bola grossa compartint el coneixement.

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud. No hi puc estar més d'acord. Està molt bé que els nostres infants pugin amb referents morals, però això no hauria de ser excusa per formar futurs ciutadans obedients i acrítics. En un moment en què tot és superguai (supersolidari, supersostenible...) fins al punt de no voler dir ben bé res, no hauríem d'oblidar que també ens calen persones inquietes, curioses i crítiques. Perquè al final, si ets de les persones que es queden amb la primera moto que et venen, és indiferent que la moto sigui políticament correcta.

–Igualtat d'oportunitats, equitat, cohesió social, millora de la convivència..., no han de ser meres paraules. Dit en plata, les bones intencions no serveixen per a res si no figuren en els pressupostos públics. És una argumentació que m'arriba directament al cor. És una reflexió (ja m'ha sortit la paraula de marres) que comencen a fer veus preclares de la nova esquerra europea. Són els que diuen que l'esquerra no ha de deixar el discurs de l'eficàcia com a patrimoni exclussiu de la dreta. O que reclamen que no s'ha de dir una cosa des de l'oposició i una altra des del govern: suposo que aquesta idea sonarà molt als lectors antitransvasistes d'aquest bloc. O que la generositat verba no resol els problemes pràctics, o sigui el que deia al principi d'aquest punt.

Ja sé que sembla que hagi parlat més de política que d'educació, i últimament la política cotitza molt a la baixa. Però és evident que una part del problema que està per resoldre correspon a la política. No tota, és clar. Si alguna conclusió final en treia el Manolo Gómez és que aquestes objectius haurien de ser compartits per tota la societat.

Y MAÑANA .... VUELTA AL COLE!!!

Hola a todos!

Lo primero, dar la bienvenida a la gente que se va incorporando al blog después de este largo verano, que ya se nos va de las manos.

También quería poner una nota de color en el blog, y ya que no hay manera de encontrar fotos, he pensado hacer un pequeño "homenaje" a todos los peques y no tan peques , que a partir de mañana se incorporan al colegio.

Vuelta a la normalidad, sobretodo para los padres, que aunque estén trabajando, ya estarán más tranquilos con los peques en el cole, etc.

Seguramente, muchos de vosotros, estáis a estas horas, planificando lo que será la semana, y vuestros hijos pensando en mañana, no creo que con tanta alegría como nosotros cuando estábamos en "La Mercè".

Os acordáis cuando llegaba esta época que si os preguntaban si teníais ganas de volver al cole lo que decíais? Yo si me acuerdo, yo siempre decía que si, tenía muchas ganas. Ahora , sin embargo, preguntarlo a la mayoría de vuestros hijos, y seguro que no dicen lo mismo.

No es que a mi me encantara ir al cole, pero era un volver a ver a algunos amigos que desaparecían todo el verano, proque se iban a "les muntanyes", de vacaciones al "xalet", etc.

Yo, como siempre iba al pueblo de mi padre, tenía ganas de volverme a encontrar con todos mis compañeros, quizás por eso tenía más ganas, no sé.

Bueno, pues eso, ánimo para los que mañana reemprenden la "vuelta al cole" en todos los sentidos, y sobretodo a los alumnos de "La Mercè"!

Saludos!

Nova enquesta sobre l'estat de salut de l'"esperit de la Mercè"

He penjat una nova enquesta perquè opineu sobre el moment que està vivint el tan anomenat aquí "esperit de la Mercè". Aquest mateix bloc i les dificultats que hi ha per quadrar horaris i dates per organitzar activitats dels exalumnes semblen indicar que el 7 de juny vam viure la catarsi de les intenses emocions que s'havien desbordat anteriorment. Desprès, hem anat fent, actuant per inèrcia o per ressaca (o no actuant), però retornant al que havia estat "normalitat" durant anys i panys: un record més o menys emotiu, més o menys amable, de la Mercè i dels antics companys, però poca necessitat d'expressar-ho.

La cosa és esperable i tampoc cal donar-li més importància. Tots tenim molta feina i moltes obligacions familiars, que podem "abandonar" momentàniament per satisfer la nostàlgia. Però la nostàlgia, aquí i a tot arreu, té un recorregut limitat. I en realitat no és dolent que així sigui.

L'enquesta tampoc arreglarà res. Entre altres motius perquè no hi ha realment res que s'hagi d'arreglar. Si la poso és per sondejar l'ambient i veure com respirem els que encara passem per aquí. I no oblideu que un dels meus defectes més molestos és concebre un bloc, sobretot si és un bloc cooperatiu com aquest, com un lloc essenciament actiu i viu. Penseu també que aquestes impressions són més fàcil que es produeixin en algú que viu lluny de Tortosa. Ja m'imagino que els que us veieu cada dia ja aneu conreant l'esperit de marres, encara que sigui simplement dient-vos bon dia quan us trobeu pel carrer.

Publicat a l'Estel de setembre de 2008 per l'Ildefonso García

No estoy segura de que se lea bien.

Sobretodo para los que estáis fuera y no podéis leer esta publicación.

Un saludo!