Un comentari, 7 anys després

Avui fa set anys que aquest bloc va aturar-se. Havia viscut moments d’autèntic esplendor digital en la seva etapa inicial, al voltant de la gran trobada d’exalumnes de l’any 2008. Passat aquell encontre, el seu tarannà col·laboratiu va atenuar-se, però encara quedava un petit grup de persones que el tirava endavant, bé escrivint, bé buscant i documentant la història gràfica de La Mercè.

Com tot en la vida, els projectes tenen un cert recorregut, però un dia la cosa va apagant-se i arriba el moment de deixar-ho quan pot fer-se bé. No va ser cansament ni desinterés. Tampoc va influir-hi alguna moguda rara que ens hauríem pogut estalviar. Ara, tot són etapes i un dia hi ha un altre projecte que et crida més. I el que cal és saber parar i deixar i mantenir el millor dels records. 

I això darrer ho té claríssim qui signa amb nom i cognoms aquestes línies, sense representar a ningú. Però compartint alguns comentaris al respecte, perquè crec que val la pena fer-los i potser a algú li poden interessar.

Si em permeteu una disgressió personal: ha estat el millor projecte digital en què participat en la meva vida; i ho diu un individu que aquests afers s’hi dedica professionalment i ha tingut ocasió de viure experiències molt i molt boners.

Arribats aquí, caldia dir res avui? Doncs potser no, pels motius expressats fins ara. Però és que he fet un cop d’ull a la criatura (ho faig de tant en tant) i he al·lucinat per les estadístiques de visites. N’hi ha hagut prop de 100.000 des de l’aturada. És a dir, unes 14.000 anuals, una mitjana de 40 al dia. Per fregar-se els ulls en un bloc aturat des de fa tant temps.

Evidentment, hi ha ajudat molt la celebració del 175 aniversari de la nostra escola, ara fa dos anys. En els dies previs i posteriors va haver-hi ràfegues de moviment i emoció que recordaven els primers temps d’aquest bloc. Va ser, però, bàsicament a les criatures que encara remenen la cua a les xarxes socials. Aquí només hi havia visites i fotos compartides, però Déu n’hi do les que hi havia.

Per descomptat, l’orgull de ser la Mercè hi continua sent, encara que s’expressi d’altres formes.

Per acabar… Aquesta entrada d’avui és un híbrid de nostàlgia, d’estima per La Mercè i de les grates sorpreses que internet pot deparar-nos. Però una vegada dit el que he volgut dir, el bloc torna al seu silenci, que no necessàriament solitud, mentre algú continuï passant-se per aquí de tant en tant a buscar records.

Moltes gràcies a tots.

Toni Gallardo

Trobada de la generació de 1965

Aquest 3 de febrer, un grup d'antics alumnes de la generació dels nascuts el 1965 s'ha trobat a Tortosa a sopar. No és la primera vegada que convoquen una trobada, des que van començar a organitzar-se fa dos o tres anys. I com passa en aquesta generació, o en qualsevol altra d'antics alumnes, les cares que surten a les fotos ho diuen tot: alegria, record, companyonia... I sobretot un sentiment de pertinença que algú, fa temps, va batejar molt encertadament com "l'esperit de la Mercè".

Perquè la festa fos completa, van sopar al restaurant que regenta un altre antic alumne, el mític Tasio, Tasio Juan Rocha. 

Agraim a la Pili Nielles les facilitats que ens ha donat per poder publicar aquesta informació. Hi haurà més fotos en una propera entrada.

Migueli en la seva salsa

Ja sabeu que el proper 19 de setembre se celebra a Tortosa un homenatge a l'antic alumne de la Mercè Miquel Zaragoza Vileta (vegeu informació aquí). I amb motiu d'aquest acte hem tornat a recordar Migueli, com tothom el coneixia, en la faceta en la qual més va mostrar-se com era: radical, clar, sense complexos ni manies. És a dir, com a líder del grup musical tortosí "La Familia Armando Ruido".

Molta gent recorda com aquesta crítica social desacomplexada va significar-li a Migueli haver de marxar de Tortosa, a un exili al Pirineu de més de mitja vida, arran d'un concert a les festes de la Cinta de 1990. Avui ens en riuríem que aquell concert pogués tenir tals conseqüències. I l'enrenou majúscul ens sorprendria i segurament no l'entendríem. Però la Tortosa eterna (ves a saber si ara també) estava molt activa...

Avui podem dir tranquil·lament que Migueli i "La Familia Armando Rudio" serien molt extrems, però que van significar una alenada d'aire fresc a una ciutat molt esmorteïda. Ho explicàvem ja aquí.

Hem recuperat un vídeo que existeix d'aquell concert, al parc municipal de Tortosa. Potser no és apte per ànimes sensibles, perquè la crítica contundent i desacomplexada no fa precisament amics. Però més enllà de les consideracions musicals, aquí més aviat estem recordant un antic company. I el recordem com era, no de cap altra forma.