5 d'abril de 2017, nou anys de bloc

Ha fet nou anys del bloc? Doncs sí. Aquest 5 d'abril de 2017, bufa nou espelmes aquest modestíssim racó d'Internet. Aquí va començar tot.

Arribem al novè aniversari amb el bloc una mica apagat. En part és perquè el canal se'ns ha fet gran, fins i tot vell, a la velocitat que corren aquestes coses. Ja ho hem dit altres vegades: si comencéssim de nou aquesta moguda faríem una altra cosa, usaríem un o altres canals, i ja fa dies d'això.

En part, és perquè un espai que es basa en les aportacions voluntàries de la gent, depén de la disponibilitat, el temps, les ganes..., d'aquesta mateixa gent. I és pràcticament impossible que molta gent pugui o vulgui molt, durant tant de temps. I no és cap retret, només una simple constatació del que passa a les xarxes socials i, de fet, a qualsevol àmbit de la vida.

També ens passa que potser ens queda poc per publicar, sobretot fotos antigues, que és on el bloc va trobar el seu espai natural després de la gran explosió de les primeres setmanes. Però mirem-ho des d'un vessant positiu: hem publicat moltíssim, hem recuperat imatges increïbles, hem construït una memòria escolar, però també local... I ho hem fet d'una forma absolutament modèlica: amb una xarxa de cooperació entre persones que se'n senten concernides i implicades a partir d'una emoció que comparteixen.

Se'n podria escriure un llibre de l'experiència, però en deixeu afegir una cosa? Que a nosaltres no ens cal elaborar profundes tesis i teories. Simplement ho hem fet.

Pel camí ha passat de tot. Fins i tot coses que ens hauríem pogut estalviar, però que són igual, ja que pesen més, infinitament més, les bones. En el global de l'experiència, ha estat magnífic. Permeteu un nou apunt personal a un servidor: ha estat la millor experiència digital de la meva vida. Us ho diu algú que es guanya la vida de les xarxes socials i que, modestament, creu saber de què parla.

Aquí seguirà aquest espai, molt possiblement amb publicacions espaiades en el temps, el ritme de les quals potser s'intensificarà cap a final de cada any, quan hi ha les trobades dels antics alumnes. Però sempre podrem mirar enrera, a tornar als records que aquí s'han acumulat. També mirar enrera per sentir orgull del que hem estat capaços de fer des de pràcticament el no res: per fregar-se els ulls. I per descomptat, per un altre orgull o sentiment: el de ser de la Mercè i estar agraïts a aquella escola que tant va fer per nosaltres.