166 anys de l'escola de la Mercè: una mica més d'història

Aquest 7 de juny de 2014, l’escola de la Mercè compleix 166 anys. Per bé que no és un aniversari rodó, sempre aprofitem la data per evocar de forma una mica especial o singular la història de la Mercè. És clar que avui també fa sis anys d’aquella grandíssima trobada d’antics alumnes de l’any 2008. I que va ser un dia tan extraordinari que mereixieria pàgines i pàgines. Però si més no, la trobada la tenim fresca a la memòria i, en canvi, val la pena rememorar els orígens històrics de l’escola o dels edificis que l’han acollit.

Sembla que darrerament s’hagi posat de moda parlar de la Mercè autèntica per referir-ne a la seva seu original. Certament, el pas per l’antic seminari i institut del carrer Montcada podria ser considerat provisional o fins i tot anecdòtic, entre l’edifici original i el que ja porta funcionant més d’un quart de segle al carrer Providència. Però és evident que algú podria sentir-se molest. Com si li diguessin que “la seva Mercè” és d’inferior qualitat...Bé, no farem controvèrsia en un dia de celebració, però que també quedi clar el que potser toca dir.

I un cop dit, ens centrarem en la història de l’Orde mercedària a Tortosa, que és d’on va sorgir tant la nostra escola com el seu nom.

L'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut com l'Orde dels Mercedaris o l'Orde de la Mercè, va ser fundat a Barcelona el 1218 per sant Pere Nolasc. El fundador era un jove mercader de teles que portava quinze anys dedicant-se al rescat de cristians captius dels musulmans. La seva tasca va agafar tal volada que difícilment podia continuar funcionant com una mena de voluntariat de l’època.

La consagració religiosa de Pere Nolasc, fundador de l'Orde de la Mercè.

Com hem explicat en ocasions anteriors, el rei Jaume I el Conqueridor i el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou van apadrinar la idea, en la qual hi veien un vehicle mig militar i mig religiós que els podia ser d’utilitat. Com a força militar, els mercedaris es van destacar al capdavant de les tropes catalanes en les conquestes de Mallorca i València.

El vessant de redempció de captius tenia un perfil més religiós ja que els mercedaris feien un quart vot, a banda dels tradicionals d’obediència, castedat i pobresa: el de lliurar-se personalment com a ostatges en intercanvis de cristians presoners. De vegades, s’intercanviaven per salvar la vida d’un presoner comdemnat a mort. Alguns dels membres de l’orde elevats als altars (sant Ramon Nonat, sant Serapi i sant Pere Ermengol) van deixarhi la pell...

Fins a l’any 1779, els mercedaris van aconseguir la redempció de 60,000 captius. A partir de 1812, l’Orde va abandonar la tasca original, ja que l’esclavitud s’havia abolit als territoris del Regne d’Espanya, si més no en teoria. Els mercedaris es van reorientar llavors per atendre noves formes de redempció de les “noves captivitats”, com la pobresa, la marignació, les addiccions, la presó...

Pintura del segle XVI, que il·lustra la tasca redemptora de captius dels mercedaris.

Però tornem una mica enrera. Després de la fundació el 1218 a Barcelona, l’Orde de la Mercè va rebre el 1235 el reconeixement papal, mitjançant una butlla del pontífex Gregori IX. I pocs anys després, els mercedaris arribaven a Tortosa. Concretament, cap al 1244, i s’instal·laven dins del recinte emmurallat de la ciutat. El 1250, però, es van traslladar a una nova casa fora muralla, propera al convent de Sant Francesc: per situar-nos en la Tortosa contemporània, a la zona de l’actual carrer Cervantes.

El 1446, la casa de la Mercè va tornar dins de les muralles. Unes obres de reforçament de la fortificació de la porta de Sant Francesc (situada al punt on connecten els actuals carrers de Cervantes i Sant Blai) l’afectaven. Els mercedaris van traslladar-se al carrer de Gènova, segons la denominació de l’època, però van acabar donant nom al carrer (carrer de la Mercè), malgrat alguns canvis al llarg dels segles.

Imatge de finals del segle XIX,  del punt de trobada entre els carrers Sant Blai i Cervantes.

La casa mercedària va ocupar un edifici que possiblement havia estat propietat dels hospitalers (Orde de Sant Joan de Jerusalem, també coneguda com a Orde dels Germans Hospitalers). Això d’ocupar cases antigues que després donen problemes de conservació ja era una creu que la Mercè portava molt abans de ser escola: el 1628, l’església del nou convent es va haver de refer a fons. 

A principis del segle XIX, van començar a succeir-se els infortunis. El 1808, els mercedaris van ser expulsats i el convent, transformat en polvorí. La comunitat mercedària va retornar i va subsistir fins al 1835, quan, coincidint amb l’inici de les desamortitzacions, es va disoldre de manera definitiva.

L’Ajuntament es va quedar el recinte de la Mercè dins dels processos de desamortització i al conjunt ser li van donar tota mena d’usos: oficines públics, magatzem de sal, caserna, parc de bombers, museu municipal, teatre i escola... El 7 de juny de 1848, l’Ajuntament va acordar establir-hi un centre d’educació gratuïta per les famílies amb poc recursos. Així naixia el col·legi de la Mercè. La nostra va ser la primera escola pública de Catalunya...

Del que va passar a partir d’aquí n’hem parlat molt sovint i el bloc és ple d’entrades i fotografies que en parlen, malgrat que ens queden importants buits per falta de documentació o material gràfic. No som historiadors ni tampoc ho pretenem... La nostra guerra és una altra.

Com a notes finals, recordarem que, amb la desamortització, l’església del convent de la Mercè es va transformaren teatre. A causa del seu precari estat de conservació, va acabar enderrocant-se l’any 1987. Al mateix lloc es va bastir el nou temple de la Reparació, un edifici obra de l’arquitecte modernista Joan Abril i Guanyabens, que va consagrar-se el 1903.

L’escola va conviure durant molts anys amb altres serveis municipals, fins que va acabar ocupant tot l’antic convent,excepte la part de la Reparació. Abandonada a correcuita el 1970 per una declaració de ruina immiment, la Mercè va ser usada encara durant prop d’una dècada com a caserna de policia. Abandonat definitivament, l’edifici va restar encara dempeus 20 anys i escaig més, fins que va ser enderrocat el 2002 per construir-hi l’actual Biblioteca Marcel·lí Domingo.