Unes notes sobre la creu de la Mercè (2)

Continuem la història sobre la creu de la Mercè que vam començar aquí. Com us explicàvem, Pere Nolasc (després elevat a la categoria de sant) va fer diana en la seva idea de constituir una orde religiosa, i militar a la vegada com d'altres de la seva època, per continuar la tasca de rescat de captius que havia endegat quinze anys abans a títol particular i, amb el temps, amb una certa estructura de molt primitiva ONG.

Era el mes d'agost de 1218 i no van passar ni deu dies del somni que la llegenda atribueix a Pere Nolasc que la nova orde, anomenada Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, es constituïa a la Catedral de Barcelona. La sintonia del projecte amb les autoritats religioses i civils de la Catalunya del segle XIII va ser immediata. Tant, que perquè no quedés dubte de la identificació, o del patrocini, tant el rei, Jaume I, com el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, van atorgar a l'orde naixent l'ús dels seus símbols. El rei, les quatre barres vermelles sobre fons groc, originades en la llegenda de Guifré el Pilós, que formaven l'escut reial i acabarien esdevenint la bandera de Catalunya. El bisbe, el símbol heràldic de la catedral de Barcelona, una creu de planta grega, de color blanc o d'argent, que els mercedaris van adoptar sobre un fons vermell.

Aquests signes tenien el seu significat religiós. El blanc de la creu era símbol d'innocència i puresa. El vermell del fons era el color de la sang i volia transmetre decisió entusiasta. Les quatre barres catalanes no eren altra cosa que expressió del suport del poder civil: en realitat, el patrocini reial s'expressava en la freqüent aparició d'una corona al capdamunt de l'escut.

Sobre aquesta base, s'han realitzat milers i milers de versions. És curiós com tanta diversitat no ha enterbolit la percepció gràfica del subjecte. Potser és pel fet que, per més variants que hagin existint, s'han mantingut permanentment els dos elements més identificatius i de més contingut: la creu blanca i el fons vermell. Perquè us en feu una idea, hem recollit algunes mostres. N'hi ha una dotzena, però hauríem pogut penjar-ne centenars.

 

Com veureu, n'hi ha d'allò més clàssics, altres més moderns. I en podríem trobar d'autènticament avantguardistes, per no parlar de les aplicacions per a dispositius mòbils. També es troben en les formes més diverses com aquesta.

O aquesta altra.

També ho trobareu per aquests mons de Déu en forma de composició floral, mural...

Sí, n'hi ha de mil formes i dissenys, però mantenint uns mínims que permeten afirmar que l'escut de la Mercè és l'element més identitari d'aquest orde religiós. En realitat, per tot arreu on hagin passat els mercedaris hi apareix, d'una forma o d'una altra, l'escut com signe i record de la seva presència.