La resposta ja l'hem donat en alguna altra ocasió. És la creu de la Mercè, la creu que identifica l'Orde mercedària, la dels frares redemptors de captius sobre el convent dels quals va fundar-se la nostra escola. És per això que tant la creu com la resta de motius mercedaris apareixen en l'escut del col·legi, i d'aquí vam agafar la idea.
Però en la conversa que citàvem al principi, els nostres interlocutors ens van demanar si podíem explicar alguna cosa més d'aquesta creu de la Mercè. I com que buscar i explicar és un plaer, i la raó de ser d'aquest bloc, aquí va una petita història de tot plegat.
L'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut com l'Orde dels Mercedaris o l'Orde de la Mercè, va ser fundat a Barcelona l'any 1218 per sant Pere Nolasc. La idea era redimir els cristians captius dels musulmans. Penseu en una península ibèrica encara ocupada en bona part pels sarraïns i en les freqüents incursions que aquests feien a territori cristià per, entre altres coses, capturar persones per les quals demanar rescat.
Consti que els cristians feien exactament el mateix. Els almogàvers, sense anar més lluny, van ser al principi una mena d'infanteria lleugera especialitzada en incordiar darrera les línies enemigues, en petits grups que saquejaven, incendiaven, mataven, recollien informació i segrestaven (per demanar rescat o com a forma de xantatge). Com les incursions que sortien de Cordòva i arribaven a Barcelona, i més amunt, es tractava de mantenir animat el cotarro durant els inevitables períodes d'inactivitat que es produïen al llarg d'això que s'ha anomenat Reconquesta. Penseu que hauria estat impossible mantenir una guerra continuada de vuit segles sense parar. De fet, les pauses sense grans batalles ni guanys territorials havien arribat a durar vuitanta anys. I les escaramusses evitaven que el rival consolidés posicions i, a la vegada, alimentava la moral de lluita pròpia.
Finalitzada l'expulsió dels musulmans de la Península Ibèrica, el 1492, el problema dels captius cristians no va extingir-se. La pirateria amb base al nord d'Àfrica atacava tant la navegació com les costes mediterrànies per robar i saquejar..., i per segrestar a tort i a dret. Per això no ens ha de sorprendre que el rescat de captius realitzat per l'Orde de la Mercè continués actiu fins cap a l'any 1779.
La idea original era molt senzilla. Es tractava, en la pràctica, d'intercanviar un captiu cristià en mans sarraïnes per un frare mercedari. Evidentment, ens podem preguntar què hi guanyaven els musulmans amb l'intercanvi, ja que els captius sovint eren persones acomodades (no segrestaven a cegues, no) i els frares eren pobres per obligació (vot de pobresa). La realitat és que, molt sovint, l'Orde de la Mercè actuava com a mitjancera en la negociació del rescat i no era estrany que el lliurament de la persona d'un mercedari fos a títol provisional i com a garantia del rescat, mentre la persona captiva ja no és que fruís de la llibertat, sinó que podia dedicar-se a recollir diners per satisfer la penyora.
També passava que l'Orde, que era una organització de grans dimensions i comptava amb molts recursos, podia avançar el rescat i la persona alliberada el rescabalava després.
Som conscients que això pot fer semblar la tasca dels mercedaris menys heroïca del que ens pensàvem. Però ens equivocaríem si ho creguéssim des d'aquesta única òptica. L'Orde tenia un esperit fundacional basat en el sacrifici personal i no van ser pocs els mercedaris que van pagar el preu de la pròpia vida.
La redempció de captius tenia una innegable utilitat política i militar. Els captius pobres que eren capturats circumstancialment acabaven al mercat d'esclaus, però els segrestats susceptibles de rescat eren persones acabalades o influents. D'aquí que el projecte primitiu de Pere Nolasc trobés el suport immediat del rei Jaume I i del poder tant eclesiàstic com civil.
En realitat, Pere Nolasc havia començat la seva feina el 1203. Era un jove comerciant de teixits que s'hi va embarcar sol. Després seria ajudat per un petit grup de col·laboradors. Durant quinze anys van fer molta feina. Però l'èxit del projecte era tal que desbordava les possibilitats d'una iniciativa individual. La llegenda diu que, demanant la inspiració de Déu, la nit de l'1 d'agost de 1218, va tenir una visió de la Mare de Déu que li deia que transformés el seu grup en un orde religiós que, amb la protecció de l'Església i la corona, podria aconseguir els seus objectius.
Al dia següent, continua la tradició, Pere Nolasc va adreçar-se al palau reial de Barcelona per a explicar el seu projecte al rei Jaume I i va trobar que aquest també havia tingut el mateix somni. La proposta va agradar i el 10 d'agost de 1218 el nou orde va ser constituït a la Catedral de Barcelona. El bisbe Berenguer de Palou va donar al nou orde l'hàbit blanc i la Regla de Sant Agustí com a norma de vida, i els va concedir l'ús del símbol heràldic de la catedral, que era una creu d'argent. El rei va completar-ho atorgant-los l'ús del símbol reial, que no era altre que les quatre barres vermelles sobre un fons d'or o groc.
Continuarem la història en una propera entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada