El nostre bloc arriba a les 400.000 visites

Una de les experiències digitals més peculiars dels darrers temps a les Terres de l’Ebre, el bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa acaba d’assolir 400.000 visites. La fita s’ha superat quan falten pocs dies perquè el bloc compleixi quatre anys de presència a la xarxa (els complirà el proper 5 d’abril). Són 400.000 visites comptabilitzades en termes de pàgines vistes. L’estadística de visites úniques (que resumeix en una totes les que faci un usuari en el termini d’una hora) se situa en les 135.000.

Nascut arran de la gran trobada d’exalumnes que va celebrar-se el 7 de juny   de 2008, el bloc ha esdevingut un punt de trobada de moltes persones amb independència que passessin o no per les aules de la que és l’escola pública més antiga de Catalunya. La recuperació i salvaguarda de fotos antigues de l’escola, que la responsable última de la gran eclosió d’aquest bloc, és avui la principal activitat d’aquest espai d’internet.

Un terç de les visites van produir-se en els primers mesos, al caliu de la trobada d’exalumnes i de les emocions que va despertar poder trobar-se amb companys que potser feia trenta anys a qui no es veia. En poques setmanes el bloc va multiplicar per cinc les visites que tenia el de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en una època de mobilitzacions per les “captacions temporals” per la sequera.

Això no treu cap valor a la defensa de l’Ebre, és clar. Només vol dir que l’internet que coneixem com a 2.0, o amb el nom de xarxes socials, permet fer grans coses i que mobilitzen molta gent des d’iniciatives molt modestes i sense cost econòmic. I el que més singular és que els protagonistes d’aquesta experiència eren en origen persones de més de 40 anys, analfabets digitals en bona mesura i   residents a un territori amb una escletxa digital molt acusada.

El bloc va néixer com a bloc cooperatiu. És a dir, un bloc on pengen continguts diverses persones. Ha arribat a tenir 80 autors simultanis. Actualment, hi ha un grup de col·laboradors més reduït, que es dedica bàsicament a la recerca i documentació d’imatges escolars. Entre les joies gràfiques que el bloc ha publicat en aquests quatre anys, la més antiga, publicada aquest mateix mes de març, data del 1895. Una selecció d’aquestes imatges va convertir-se ara fa dos anys en una exposició itinerant que ha recorregut tota Tortosa i altres municipis de les Terres de l’Ebre i que ara encara un camí a altres indrets de Catalunya.

La recuperació de la memòria escolar és una contribució a la memòria històrica local. Les fotos que hem anat a buscar a casa dels pares o dels avis retraten socialment diferents èpoques de la història de Tortosa del darrer segle i escaig.

I no tan sols això. El bloc és la principal eina amb què treballen els ex-alumnes de la Mercè en el seu objectiu de donar suport a l’actual escola. Un exemple recent ha estat la participació en la campanya per recollir llibres per la biblioteca del centre.

Guardioles amb història (1)

La Mercè conserva unes peces que molts portem a la memòria. Unes guardioles del Domund que van convertir-se en icona que apareixia a les fotos escolars de tota una època. Fa poc hem estat al col·legi i n'hem obtingut aquestes imatges.

Quan la Mercè era també parc de bombers

Joan Ramírez ens fa arribar una informació que aporta dades poc conegudes sobre la Mercè. És un document de l'any 1895 que ens informa que a l'escola, o si més no en el recinte del que havia estat l'antic convent de la Mercè, va funcionar-hi un parc de bombers.

El document és un text informatiu que apareixia en una mena de guia comercial d'aquell 1895. Era una guia publicitària, amb uns anuncis que el Joan Ramírez qualifica, amb tota la raó, de preciosos. Al final de l'entrada en reproduim tres que ens ha fet arribar. La guia incorporava també informació de servei, que en diríem avui: una relació d'establiments comercials tortosins ordenats per activitat, les tarifes telegràfiques i postals, els horaris dels trens, el nomènclator de carrers i places...

Una d'aquestes informacions era una mena de "manual de bombers", que incloïa les diferents alarmes que identificaven l'existència d'un incendi segons el sector de la ciutat. També assenyalava la plantilla, formada íntegrament per bombers voluntaris, sota la direcció de l'arquitecte municipal: els que tenim més de 40 anys encara recordem que la cosa funcionava encara així en la nostra infantesa. I finalment, s'indicava que el magatzem dels bombers, on es guardaven "los útiles y aparatos destinados á la estinción (sic) de incendios" estava situat "en la calle de la Merced, en los bajos del edificio ex-convento de la Merced, destinado á escuelas públicas de ambos sexos".

El Joan reforça la informació d'aquest document amb un record familiar del seu avi, que va ser bomber voluntari, que sempre comentava aquest fet.

Aquesta és l'altra pàgina que la guia comercial dedicava a la informació sobre el servei de bombers. Tot i que no s'hi esmenta la Mercè, la reproduim perquè té un interès innegable, ni que sigui el de la curiositat.

Caldria alguna recerca més perquè l'antic convent de la Mercè només era ocupat en part per l'escola. L'edifici principal, que havia estat el convent pròpiament dit, estava abandonat i molt deteriorat i va ser enderrocat amb posterioritat al 1895 per tal d'aixecar-hi el temple de la Reparació. No és descartable, no obstant, que s'usés com a magatzem de bombers. Aquest dubte ens sorgeix perquè tot i que el document de 1895 esmenta específicament l'escola, es refereix també al convent, que com heu vist no són exactament el mateix. Potser és una mera qüestió de denominacions: probablement la gent es referia com a convent a tot el recinte, inclosa la part on va aixecar-se l'escola, i no cal buscar-li tres peus al gat.

Tanquem l'entrada amb els tres fantàstics anuncis de la guia comercial del 1895 que ens ha fet arribar el Joan Ramírez.

"Tresors bibliogràfics" trobats a la biblioteca de la Mercè (6)

Fins ara us havíem mostrat unes quantes "joies franquistes" que havien sobreviscut a la biblioteca de la Mercè. Però a l'escola s'havien conservat uns pocs exemplars de la celebèrrima Biblioteca Patufet, una col·lecció de literatura infantil que va arrencar l'any 1907 i va publicar 72 títols fins al 1938. La dictadura va impedir la continuïtat de la col·lecció, però no així de les reedicions: se'n van fer algunes als 40, de forma clandestina, i el 1982 es van editar algunes de les obres que Josep Maria Folch i Torres havia publicat a la col·lecció original. Durant la dictadura, a més, es van publicar algunes traduccions al castellà.

La Biblioteca Patufet va ser un intent seriós i reeixit de publicar literatura en català adreçada als joves. El més conegut dels autors de la col·lecció va ser Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950), que signa 61 de les 72 edicions, però altres escriptors van publicar-hi també la seva obra: M. Marinel·lo, J. Morató, E. de Fuentes, P. Creuet, R. Suriñach Baell o P. Prat Gaballí. Entre els títols n'hi ha de mítics, com "Les aventures extraordinàries d'en Massagran", novel·la que Folch i Torres va publicar el 1910. En moltes ocasions no eren relats originals, sinó contalles tradicionals que els autors adaptaven.

A la biblioteca de la Mercè s'han conservat dos títols, "Per les terres roges" i "L'infant de la diligència". Tots són de Folch i Torres. Van publicar-se l'any 1935, amb il·lustracions de J. Llaverias. L'editor va ser Josep  Baguñá i el distribuidor un altre clàssic llibresc, "Hogar del libro, SA". Les tapes de color roig van ser la senya d'identitat de la col·lecció durant els anys 30. Tot i que la Biblioteca Patufet va tenir més de mitja dotzena de formats i dissenys, potser el més conegut és aquest de tapes vermelles.

Records i emocions personals sobre la Medalla d'Or

Ha fet dos anys de l'acte de la Medalla d'Or de Tortosa. Tinc aquell dia guardat com un petit tresor. Per aquelles coses de la vida, em vaig trobar fent un parlament a l'acte a l'Espai Sant Domènec. Vaig intentar fer-ho el millor possible i no sé si me'n vaig sortir. Només jo i alguna persona molt propera a mi sabem el que em va costar parlar en públic aquell dia i els dubtes que vaig tenir com qui diu fins hores abans.

A un servidor li bullien moltes emocions contraposades, algunes per qüestions personals recents en aquell moment, i no estava segur de no poder parlar a l'hora de la veritat. Que se'm fes un nus a la gola o fins i tot que em saltessin les llàgrimes. Algú va pensar que el discurs em va sortir com si coses com aquella jo les fes de tota la vida? Doncs no saben la processó que anava per dins.

Però ja que hi érem, i segurament tranquil·litzat pel simple fet de posar-me a parlar, vaig voler dir unes quantes coses i no limitar-me a fer un discurs florit. S'havia de reivindicar la trajectòria de la Mercè, però identificant els seus valors autèntics, sense maquillar-los de cap forma. Escola dels pobres? Doncs sí, sense cap vergonya, però amb un capital humà extraordinari que ho compensava amb escreix. I ja que era un acte en honor d'una escola, tampoc vaig voler renunciar a dir quatre coses que creia que s'havien de dir sobre la situació actual del sistema educatiu i del desastre que són els seus resultats. Si a algú li pot interessar el que vaig dir, pot trobar-ho aquí.

Poques coses han canviat des de llavors pel que fa al drama del fracàs escolar. Aquests dies estic escrivint, a estones, un article d'opinió sobre aquest tema. Quan l'acabi el penjaré també aquí. El títol que hi he posat, si més no provisionalment, no pot ser més clar: "Generació perduda". Sembla dramàtic, però el crec exacte.

Però no és d'això del que volia parlar ara, sinó comentar les emocions que vaig sentir aquell dia. Si llegiu el discurset que vaig fer, sobretot al principi i al final, les podreu veure bastant ben reflectides. L'emoció no venia únicament de la confiança que em van dipositar tots els organitzadors de l'acte, i que mai no agrairé prou, perquè estar present allà és una cosa que no ens tornarà a passar mai més en la vida. No, l'emoció venia també per la feina que havia precedit aquell 20 de febrer de 2010. Una feina que, per exemple, s'havia concretat en l'exposició commemorativa que duranta aquests dos anys ha pogut visitar-se a diverses sales i locals de Tortosa i Roquetes.

Vam treballar molt unes quantes persones i penso que cal recordar-ho perquè l'agraïment també els arribi. Van haver molts exalumnes, professionals i empreses que van aportar fotos per a l'exposició i van oferir el seu suport i ajut. Espero no deixar-me ningú: Àngel Ismael, Aurèlia Subirats, Joan Otero Roselló, Maria Jesús Nadal, Hermínia Sabater, Victòria Ventura Moratalla, Carme Castellà, Susanna Vela, Toia Segarra, Cinta Chavarria, Mateu Izquierdo, Carme Pla, Òscar Molina, Javi Lluís, Maria Lourdes Moreso, Laura Campanals, Ximo Solé, Rosa Maria Solé, Joan Josep Carot, Joan Ramírez, Maria Isabel Sabaté, Abraham Sebastià, Marta Martínez, El Punt, La Veu de l'Ebre, Diari de Tarragona, Cinta Monllaó i Maragarita Montañés.

No podem oblidar qui va patrocinar els costos de muntar l'exposició, que van ser la regidoria d'Ensenyament de l'Ajuntament de Tortosa i l'Ampa de la Mercè, que en aquella època presidia Javi Lluís. I també cal agrair les institucions, equipaments culturals i locals privats que en aquests dos anys han acollit l'exposició a les seves parets.

El matrimoni Joan Ramírez-Maria Isabel Sabaté es mereixen un comentari a banda. No tan sols han recuperat desenes de fotos que poden veure's aquí al bloc, sinó que han sufragat els plafons que s'han afegit a l'exposició i que amb tota justícia considerem com a fons gràfic familiar Ramírez-Sabaté. Moltes gràcies, Joan i Maria Isabel.

Hi ha més persones que van ajudar i vull esmentar especialment Fito Font, exalumne de la generació dels dinosaures, i gerent de Gràfica Dertosense, la històrica impremta del carrer Cervantes. No crec ni que Fito cobrís despeses, sense comptar les hores que li vam fer perdre (i que ell segurament no considera perdudes). Però coses com aquestes s'expliquen per l'estima i la gratitud cap a la Mercè.

Va haver-hi altres persones que van ser decisives per a l'èxit de la festa de la Medalla d'Or. Per algunes era la seva feina, sí, però la van fer bé i donant totes les facilitats. Del col·lectiu d'exalumnes, voldria destacar els que van estar més al peu del canó i espero no oblidar-me tampoc de ningú: la Cinta March, la Neus Jover, el José Manuel Cardona, la Susanna Ferreres o la Justina Gallardo.

A tots i a totes, moltes gràcies. Encara que vaig dir moltes coses personals i expressar opinions meves, jo només vaig parlar en nom de tots vosaltres. Ja sé que han passat dos anys i que potser ja no importa, però m'agradaria pensar que no vaig defraudar els que van voler que els representés en aquest acte tan important. Tant, que ja sabem que no veurem cap altra vegada en les nostres vides.