4ª Trobada "Generació 1964 i rodalies"

La Generació 1964 i Rodalies va celebrar la seva 4a. trobada el passat dissabte 19 de novembre.

Vam sopar al Restaurant Matadero de Remolins, en un ambient molt agradable i acollidor i un menú molt bo.

Vam passar una bona estona, parlant, rient, recordant anècdotes, contant acudits, etc, etc.

I com ja és habitual vam escollir Rei i Reina 64, amb una votació lliure i democràtica.

Vam ser 27 exalumnes d'aquella emblemàtica Mercè que no volem deixar de repetir cada any aquesta trobada.

I tot i que "encara ens queda molt per a complir els 50..." ja vam començar a proposar idees per a celebrar el canvi de dècada d'una manera especial i divertida.

Us deixem unes fotos que simbolitzen l'esperit de la trobada: un enorme i exquisit pastís fet per una de les companyes on cada any bufem les espelmes del 64 i un detall de record fet per una altra companya que representa el "bibi" del col·le.

La pluja que va caure no ens va deixar fer foto de grup a la porta del Restaurant.

Salutacions a tots els que segueixen aquest blog

GENERACIÓ 1964 I RODALIES

Imatges d'entre 1920 i 1925

Joan Otero ens fa arribar dues fotografies que ha aconseguit mitjançant un periple que és gairebé tan interessant com les mateixes imatges (i no és el primer cop). La història de la recuperació d'aquestes fotos comença al Bar Sport de Tortosa, on tenim exposades una selecció de les imatges més antigues que fins ara hem recopilat.

Aquest mes d'octubre, va anar-hi a sopar un dia Joaquim Peransi, que és el gerent de l'empresa Samsa, la concessionària de Citroën a Tortosa.  El Joaquim veu l'exposició i decideix buscar altres fotos que pugui tenir a casa, ja que recorda que el seu pare li havia parlat de l'escola de la Mercè i d'un mestre a qui identificava com a senyor Duart.

Les fotos apareixen i el Joaquim les deixa al bar Sport. El Joan Otero passa un dia pel local i els seus responsables li fan a mà, sabedors que el Joan recull imatges antigues i que col·labora en aquest bloc. Però com ja hem explicat altres vegades, el Joan Otero i el seu germà Michel no tan sols les recullen, sinó que les investiguen: entrevisten i demanen dades a les persones que els cedeixen fotos.

D'aquesta recerca, resulta que les dues fotos són d'entre 1920 i 1925. I no tan sols apareix el pare del Joaquim (Emili Peransi Hidalgo), sinó també un germà d'aquest i tiet de Joaquim (Ramon Peransi Hidalgo). En aquesta foto que ve a continuació, l'Emili Peransi és el primer per la dreta de la primera fila que estan drets. I el Ramon Peransi, el cinquè per l'esquerra de la fila de dalt de tot.

I en aquesta segona foto, Emili Peransi apareix el primer per l'esquerra de la primera fila. I el Ramon Peransi, el quart per l'esquerra de la segona fila.

Hi ha alguna dificultat per ubicar exactament l'emplaçament de les fotos. El més normal és que es fessin al pati. El Joaquim Peransi ho ha consultat amb una cosina germana seva, però cap dels dos pot identificar aquest espai. Com de costum, fem una crida als lectors del bloc per si poden aportar alguna dada al respecte. La crida és extensiva a la identificació dels professors. N'hi ha un que apareix a les dues fotos (amb corbata clara a una i gavardina a l'altra). En cap dels dos casos en sabem els noms.

GENERACIO 1964 I RODALIES

La Generació del 1964 i rodalies fa la 4a. Trobada de companys i companyes.

Ho vam emprendre arran de la macro festa del 2008 i ens hem anat trobant any rera any per aquestes dates.

Demà, 19 de novembre, fem un sopar i ens reunim quasi una trentena d'exalumnes de La Mercè de la generació del 1964.

Com sempre esperem passar-ho d'allò més bé, recordant anècdotes i altres coses, perquè ja comencem a tenir una edat.... però encara ens sentim "joves".

Ja us farem arribar alguna foto.

Salutacions

Cinta Chavarria

Històries de la llet en pols i del formatge de la postguerra

Després de llegir les referències a la llet i el formatge que es donava a les escoles a la postguerra (una postguerra que va durar ben bé vint a nys), el Joan Ramírez, exalumne d'aquella època, ens fa arribar un relat ple d'anècdotes a propòsit del consum d'aquests productes, que provenien de l'ajut americà.

Ens diu Joan Ramírez que "jo mateix em vaig fer un tip de remanar la llet en grans cassoles i unes culleres que semblaven rems. Costava molt de diluir, sempre hi quedaven grumolls i molts xiquets no en volien". Ens conta també que la llet "anava envasada en bidons de cartró i era de l'ajut americà. Tots els xiquets anàvem a l'escola amb una bossa de roba o plàstic penjada a la cintura, amb el got, el sucre i la cullera".

El formatge, que es donava a la tarda, també era americà. "Al sortir de classe ens donàvem un tros de formatge. El formatge venia envasat en pots de llauna com si fossin els de 5 quilos de tomata d'ara". No era un formatge fàcil de tallar en porcions regulars. I per això l'escola va encarregar la fabricació d'una eina al pare de Joan Ramírez, que tenia un negoci de materials per hosteleria. Aquest negoci, que llavors estava al carrer Gil de Frederich, va ser regentat pel propi Joan. I ara, ja jubilat, el porten els seus fills.

"Al meu pare li van encarregar", diu, "fer un artefacte semblant als que ara tallen els ous durs. La idea era aconseguir uns talls de formatge regulars".

Al Joan, però, el formatge americà no li agradava. "Era molt mantecós", explica. Que en feia del preuat tall? "Cada dia el posava dins d'una llibreta que portava expressament a la bossa, entre dues fulles. A la nit, anava al repàs del 'Coixo', al carrer d'en Carbó, on se'l menjava el germà de Ramon Cardús, que va ser regidor, que a ell li agrada molt".

La família Cid Ginovart (2)

Els germans Joan i Michel Otero, grans col·laboradors d'aquest bloc, ens fan a mans dues noves imatges de la família Cid Ginovart. En aquest cas, són les fotos escolars de la Dolors Cid Ginovart, la germana que no sortia fotografia en l'anterior entrada sobre els exalumnes de la Mercè d'aquesta família tortosina.

Com podeu veure, són les típiques fotos dels anys cinquanta, que tenen elements decoratius (com el fons, amb imatges de la natura o escenes eqüestres) molt semblants, quan no idèntics. El que si detectareu és que no tots els anys se seguia la mateixa tècnica fotogràfica, malgrat que les fotos fossin pràcticament calcades pel que fa al seu contingut. Aquí podem comprovar com a la Dolors Cid li van fer una foto clavada a la dels seus germans, amb el mateix fons i tot, però la imatge, en comptes de ser colorejada (no eren fotos originals en color, sinó colorejades posteriorment, en la fase de revelat), es va lliurar en blanc i negre. De fet, amb un virat sípia característic de diferents etapes de la historia de la fotografia. La imatge és de 1958.

En canvi, dos anys abans, el 1956, la imatge sí va ser colorejada. Canvia també el fons: enlloc dels cavalls que surten a infinitat de fotos d'aquells anys, es veu un paisatge més general.

Els que conegueu a la Dolors Cid en l'actualitat podreu constatar que a la foto de 1956 potser costa una mica reconèixer-la, però que a la de 1958 la identificació és molt més senzilla.

La Dolors és avui la "baldanera" de la família. La Rosita, que va heretar el renom de la seva mare, Rosa Ginovart (Rosa la baldanera), està jubilada. La Dolors es va fer càrrec de la popular parada que regentava la Rosita al Mercat Municipal i, amb el seu marit, ha impulsat un negoci que coneixereu sota la marca Forés & Cid Cansaladers.