Record de la senyora Adela, la portera de la Mercè de fa més de 80 anys

L'antic alumne Joan Ramírez Montserrat ens fa arribar un retall de premsa dels que troba investigant per tot arreu.  En aquest cas, la troballa va efectuar-se al fons de publicacions de la Biblioteca Marcel·lí Domingo. El retall és de la revista "La Veu dels Jubilats". L'any 1990, l'antic alumne Francesc Climent, habitual col·laborador dels mitjans de comunicació i ja difunt, publicava un article que, citant un escrit de Rosa Sánchez, també antiga alumna de la Mercè, evocava la senyora Adela, la portera de la Mercè, a l'edifici original on avui hi ha la Biblioteca, farà pel cap baix 80 anys. Rosa Sánchez va anar a la nostra escola, "com la majoria de la gent del Rastre de la seva època", segons ens ha comentat el seu nebot, Joan Mulet.

Francesc Climent, o Paco Climent, com signava i se'l coneixia, va morir l'any 2010. Ell mateix havia escrit, en el text que aquí reproduim, sobre els pocs companys de la seva generació que encara quedaven en vida. Avui serien gairebé centenaris. Climent va ser-hi a temps d'assistir a la gran trobada d'exalumnes que vam celebrar el 7 de juny de 2008, i que és la mare d'aquesta moguda, que encara continua. Va rebre una placa commemorativa (de mans del llavors regidor Ricard Forés) i vam poder fer-li aquesta foto.

Josep Otero, un adéu emocionant (2)

La Catedral de Tortosa va omplir-se per acomiadar l'antic alumne Josep Otero Gendre, com explicàvem en aquesta entrada anterior. No hi ha millor prova de l'estima que se sentia per ell a Tortosa. Ja hem dit abans el que calia dir d'aquest emotiu i emocionant funeral. Deixem que parlin, si de cas, les imatges.

Josep Otero Gendre, un adéu emocionant

De la meva època de periodista recordo que el més desagradable d'aquella feina era escriure la crònica d'un funeral. Sempre em va costar molt i aquella reticència no se'm va passar ni amb els anys ni l'experiència. Però avui, escriure sobre el comiat a l'antic alumne Josep Otero Gendre resulta sorprenentment fàcil. Perquè l'adéu que li hem donat aquest 7 de març de 2013, a la Catedral de Tortosa, ha estat ple d'una emoció tan serena, i no per això menys intensa, que ha acabat sent un funeral bonic.

Funeral i bonic semblen, no és així?, conceptes antagònics. Però avui s'ha obrat aquest miracle. I no perquè haguem vist una Catedral plena fins a dalt. No perquè s'hi hagin aplegat persones de fins a quatre o cinc generacions diferents. No pas perquè hagin arribat mostres de condol, a través de Facebook, Twitter o Whastapp, com ens comentava la família, des de tot arreu del món, inclosos els Estats Units o el Brasil. No perquè molts assistents portessin samarretes del centenari Club Deportiu Tortosa i del mític Dertusa, en una mostra d'orgull esportiu i tortosí molt senzill, però d'una eficàcia excepcional.

Bé, ha estat per tot això també. Però sobretot ha estat un adéu emocionant per les paraules que Joan Otero Rosselló ha adreçat als assistents, en nom de la família. Una intervenció (dir-ne discurs seria massa formal i allunyat del gran sentiment que l'ha presidit) sentida, però que si ha estat tan emocionant ha estat per la seva enorme dignitat, serenor i generositat. Ens hem quedat amb dues idees, i no ens que no n'hagi hagut d'altres. La primera, "quan vam saber la malaltia del pare, vam decidir que no l'amagaríem, perquè no era res que s'hagués d'amagar". La segona, que "la dignitat estaria per damunt de tot".

Josep Otero va lluitar durant els seus darrers anys contra el flagell de l'Alzheimer. Una malaltia de les dures, que els seus van entomar amb una enteresa admirable. Disposats, com ens ha recordat avui el seu fill Joan, a fer les coses bé, a preparar el final amb dignitat i a fruir mentrestant del temps que encara poguessin fruir. En definitiva, a ser fidels al que havia estat la filosofia de vida de Josep Otero. I al que ell hauria volgut si hagués tingut la possibilitat de decidir-ho.

Al Joan se li ha trencat la veu en dos ocasions, però ha tramés un missatge tan generós que a qui se'ns ha posat un nus a la gola ha acabat sent als centenars de persones, entre ells molts exalumnes de la Mercè, que érem a la Catedral. I si se'ns permet dir-ho, poden estar tranquils el Joan i els seus germans, i la vídua i els néts de Josep Otero. La naturalitat amb què han acompanyat el Josep fins al final dels seus dies, i la transparència i la senzillesa amb què han compartit l'evolució de la malaltia i els sentiments que els despertava, han estat simplement admirables.

A banda de sumar-nos al dolor per la seva pèrdua, no podem sinó dir-los gràcies per aquesta enorme lliçó que ens han donat. Tan de bo tots poguéssim marxar, el dia que ens toqui, com ha pogut fer-ho el Josep.

Se n'ha anat un heroi discret

Des d'ahir es multipliquen tant les mostres de condol com els elogis. Ha mort Josep Otero Gendre, un antic alumne de la Mercè i el futbolista més emblemàtic, com a jugador i com a entrenador, de la Tortosa del segle XX. Ahir, lluny de Tortosa, intentant explicar la seva figura, vaig referir-m'hi com el Guardiola tortosí. No sé si em vaig excedir. Aquest matí he llegit un text que li va dedicar un antic jugador seu de Benicarló i penso que no.

Josep Igual escrivia el maig del 2009 un article a la revista "L'Estel" amb un títol boníssim. Tant per com ho diu, com perquè ho diu tot: "Un discret heroi". Sí, un senyor titular.

"Rostre ovalat amb ulleres de vidres fumats (...). Tenia el cabell cendrós i cert aire d'oficinista pragmàtic, però era tot un estrateg del futbol, quan el futbol era una altra cosa més lligada a les intuïcions i certes èpiques audaces, i no tant un càlcul de pissarres i estadístiques", així arrenca el retrat. I acaba amb un paràgraf que volem recollir expressament: "Hi havia un temps en què la pedagogia també aromatitzava les banquetes properes. Otero la va exercir. Una colleta de xiquets ens ho miràvem des de la dominical graderia assolellada del 1971, i també apreníem lliçons subtils".

Si el títol ho deia tot, també ho diuen tot aquestes frases. I per això hem volgut recollir una imatge que, si no tot, diu moltes coses. És una de les targetes que Josep Otero escrivia amb algunes de les seves idees. Comprovareu, llegint-la, que parla de futbol. Però que, sobretot, parla de la vida. D'unes actituds davant l'existència humils i esforçades. Podrien semblar conformistes, però sobretot són realistes i d'una altura moral, a la vegada, que es troba a faltar molt.

No és casual que moltes generacions de futbolistes consideressin el nostre company avui difunt com un segon pare. Textos tan breus i intensos com aquest no deixen dubtes de perquè.

Mor l'antic alumne Josep Otero Gendre, l'esportista més emblemàtic de Tortosa

 

Aquesta passada matinada ha mort a Tortosa l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre. Otero, que havia nascut el 1928, lluitava des de fa uns anys amb la malaltia de l'Alzheimer. La seva família ens havia dit feia anys que era el partit més difícil de la seva vida. I sí, així ha estat. Però aquesta nit, el seu fill, Joan Otero Rosselló, gran col·laborador del bloc, ens ha escrit per fer-nos saber que aquesta lluita ha acabat. Ens ha dit que "el nostre pare se n'ha anat al cel. A entrenar a l'equip de les estrelles. En pau, amb els deures fets i envoltat de tota la seva família. Ens ha demostrat una fortalesa i dignitat que mai oblidarem".

L'al·legoria esportiva no pot ser més apropiada. Otero Gendre és possiblement l'esportista més emblemàtic de la Tortosa del segle XX. Va iniciar-se en el mon del futbol a l'històric Dertusa. Se'l considera un dels jugadors més importants del centenari Club Deportiu Tortosa. En aquest equip va jugar 379 partits durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Després va ser-ne l'entrenador duranr diferents etapes entre els anys seixanta i vuitanta. Ha rebut incomptables reconeixements i se'l tenia per una persona que es preocupava tant per la preparació esportiva com per la formació integral dels jugadors: no pocs el tenien per un segon pare. I això durant tres o quatre generacions.

El vetllatori començarà aquest 6 de març de 2013, al migdia, al tanator situat darrera del supermercat Hiper Simply (antic Sabeco), al carrer del Comerç s/n. El funeral, segons ens comunica la família, serà demà dijous, 7 de març de 2013, a les 5 de la tarda, a la Catedral de Tortosa.