Est any, la meua filla gran és pubilleta a la Cinta. Això ve a compte perquè en la presentació feta al casal lo dimarts passat vaig viure una mostra del "poderío" de les tradicions tortosines, cosa que m'enorgulleix. Les actuacions dels Cantaires, en l'incombustible Jordi Angelats al front, la presentació per part d'un clàssic com és Conrad Duran, lo Cor Flumine, los Dolçainers que mos van tocar la fibra en una brutal versió del pasdoble "Tortosa"...en fin. I qué té a vere això en "La Mercé"? Pos té a vere que, cantant cantant, allí estaba, crec que en l'Orfeó Tortosí, un antic mestre del nostre col.legi. Una persona diferent, una bonhomia que li caia (i li segueix caent) per totes parts. És don (si, per a natros los mestres encara eren "don" i les mestres "donya") Antoni Perulles Rull. Quan lo vaig "assaltar" entre pastisset i pastisset a última hora, i contant que jo el vaig tindre a sèptim i octau, o sigue, als cursos 81-82 i 82-83; encara recordaba que "sempre et posava notables". Només li fallava la memòria en lo meu cognom, que immediàtament va recordar. Per aquelles dates donava naturals i no sé qué més, també penso que va estar pocs cursos al centre, crec que posteriorment va passar a inspector d'ensenyament o alguna cosa pareguda. I era una persona en qui, la crueltat dels xiquets de l'època potser insistia més del compte, ja que tothom sabia que era massa bona persona. Recordo a octau, una tarde que ja estàvem exiliats al seminari, en aquells baixos humits que van acollir-nos un temps, que a classe s'en va montar alguna, no recordo exactament quina, i el damnificat va ser Migueli (tots sabeu de qui parlo, de Migueli a La Mercé sempre n'hi haurà només un, lo del 1967). No sé quin càstig li va caure, però si sé que, en plena classe en don Antoni, a la meua fila de detràs, va aparéixer un foli en alt en tonalitat reivindicativa que demanava
"AMNISTIA PER A MIGUELI". La cara del bò de don Antoni va ser d'època, va diguer pensar "estos crios van per a politicastres"...i és que recent estava la transició. Massa corda tenia, i penso que segueix tenint. Pos parlant el ell este dimarts passat, va dir-me que ja es podia jubilar però que volia morir ensenyant, que treballava a la UNED i a la Rovira i Virgili, que quedava a la meua dispossició per qualsevol cosa que pugués necessitar...des d'aquí, don Antoni, mil gràcies. Li prenc la paraula.
PS
Sempre tindré al cap que, quan feem octau, ell era lo psicòleg o orientador o psicopedagog del col.legi. I quan va tocar-me a mi l'entrevista per a vere cap on tiraria lo meu futur com estudiant, la meua idea era ser
pilot de combat!!! (si, podeu apedregar-me per les meues vel.leïtats militaristes dels tretze anys, ho accepto, mea culpa). Sort que en posar-me en les meues mans la decissió d'ingressar a l'acadèmia militar de l'Aire de Saragossa, lo meu "apego" a la terra va puguer més i vaig tirar cap a un atre costat. Però això és una atra història.
