Feia dies que no entrava al bloc, i m’he trobat amb un debat interessantíssim... a més d’algunes experiències estiuenques d’allò més estimulants.
Aniré per parts, començo pel debat sobre l’educació.
Considero que la crisi de l’educació forma part d’una crisi general del coneixement, del pensament i de la consciència, no casual, ja que resulta molt útil al projecte neoliberal de convertir-nos en persones sense capacitat d’analitzar, de decidir ni de transformar el món que ens envolta. Va molt bé que siguem consumidors acrítics i compulsius (El “penso, i per tant existeixo” de Descartes es converteix en “consumeixo, i per tant existeixo”).
D’altra banda, la revolució digital i de les comunicacions fa que l’accés a la informació sigui instantani i constant, però si no tenim criteri i formació per saber què fer amb aquesta informació, ens quedem amb fragments inconnexos que no ens porten a conèixer millor el món que ens envolta, sinó ben al contrari... Ens pensem que ho sabem tot (amb la qual cosa perdem la curiositat, la capacitat de fer-nos preguntes, d’escoltar... ), i perdem el benefici del dubte, primer pas per aprendre qualsevol cosa.
Aquesta superabundància de fragments d’informació ens satura i ens deixa sense temps per concentrar-nos en la lectura (lenta i reposada) d’un bon llibre, amb un principi, un plantejament i un final, coherent i complet. Ja no es llegeix, i això ens porta a l’empobriment del llenguatge, a les faltes d’ortografia, a la pèrdua de la capacitat de concentració, al poc exercici de la imaginació...
La cultura del zàping ens aboca a engolir el que arriba per les pantalles de les televisions, ordinadors, videoconsoles... a gran velocitat, cosa que ens provoca greus indigestions, que no ens deixen assimilar cap dels possibles aliments que rebríem per qualsevol d’aquests canals si tinguéssim una formació adequada.
És evident que el món és cada cop més complex, i comprendre’l en la seva globalitat és difícil, i requereix un esforç constant, però sobretot una base educativa que ajudi a organitzar, relacionar, contextualitzar i interpretar les informacions.
Es tracta no tant d’una reforma de l’educació, sinó d’una reforma de la societat. Però aquest binomi és un peix que es mossega la cua. Com reformarem la societat si no reformem l’escola? I com reformarem l’escola si no reformem la societat?
Edgar Morin parla de canvi de paradigma, i aquest nou paradigma seria el pensament complex. “Cal que entenguem que la nostra lucidesa depèn de la complexitat del sistema d’organització de les nostres idees” (molt recomanable la lectura de dos textos breus d’aquest autor: “Tenir el cap clar per organitzar els coneixements i aprendre a viure” i “Los siete saberes necesarios para la educación del futuro”).
El coneixement es fa cada cop més compartimentat, més fragmentat, més especialitzat (justament en un moment en que cal entendre el món en la seva globalitat, en que cal tenir un pensament complex), i es deixa en mans dels experts el domini del saber... La resta som mers espectadors, consumidors, públic, audiència... sense capacitat per opinar, criticar, proposar.
Gairebé tota la informació que reben infants i adolescents els hi arriba a través dels mitjans audiovisuals, i en aquest sentit és fonamental educar en l’anàlisi dels mitjans de comunicació i audiovisuals, ensenyar a llegir el llenguatge audiovisual de forma crítica, per tal que es pugui aprofitar tot el que arriba per aquest mitjà, i contribueixi a la formació de persones amb capacitat d’interpretar, assimilar, comprendre.
L’escola està desbordada, és clar, perquè se li demana que cobreixi molts buits que els pares i mares anem deixant en relació a l’educació dels nostres fills. Cal tenir-ho molt clar per compatibilitzar la vida familiar y professional, ja que les jornades laborals i escolars no ajuden, i les dones –fonamentalment- hem de renunciar a tenir temps per a nosaltres (per formar-nos, millorar professionalment, o per fer altres coses que ens agraden) per poder dedicar el temps que necessiten els nostres fills, si no volem que passi el que ja estan dient que és comú, que molts nens tornen de l’escola i no hi ha ningú a casa esperant-los per jugar, per explicar com ha anat el dia... i això després d’haver passat per les activitats extraescolars de torn.
Deleguem en l’escola perquè no sabem molt bé com afrontar aquestes dificultats, però és la societat en el seu conjunt que ha de resoldre-ho, facilitant la conciliació laboral i familiar, donant més suport a les famílies amb fills perquè puguin treballar menys i estar més amb ells, etc.
Confiem l’educació dels nostres fills a la institució escolar, però si no estem d’acord amb el tracte dels mestres, no dubtem en interferir en la seva tasca, exigint, desautoritzant-los davant els seus alumnes... tot i que no ens comprometem a col·laborar i implicar-nos en l’escola perquè les coses vagin millor, fent possible que l’educació integri tot l’entorn dels nens i nenes (escola, família, associacions del barri...).
Està clar que falten més recursos perquè el sistema d’ensenyament rutlli millor, (és vergonyós pensar que es gasta un 66% més diners en defensa que en educació)
però també cal un canvi d’actitud per part de tothom perquè transformar l’escola.
Bufff! Com m'he enrotllat... deixaré el tema de les vacances per un altre dia...
