La carta per adherir-se a la sol·licitud de la creu de Sant Jordi per a l'escola de La Mercè, la podeu descarregar des d'aquí. Una vegada emplenada l'heu de fer arribar al Col·legi, per segellar-la i afegir-la a la resta de peticions.
nota:
el document està en format pdf a la web personal del director:
http://www.xtec.cat/~aismael/2007_08_A/Creu%20de%20Sant%20Jordi.pdf
diumenge, 13 de juliol del 2008
dissabte, 12 de juliol del 2008
Acabem d'arribar a les 200.000 visites
Només perquè quedi constància del fet, fa un moment el bloc ha superat les 200.000 visites. Recordeu que aquesta xifra correspon a les pàgines vistes. En l'altra magnitud, de visites úniques, que vaig explicar en un post anterior, estem en 55.200. Cliqueu aquí si voleu llegir l'explicació del que signifiquen aquestes dues formes de comptar les visites a un lloc d'internet.
Sembla mentida fins on ha arribat aquest bloc. Ningú s'ho podia pensar quan el vam posar en marxa el passat 5 d'abril, com hem dit en altres ocasions. I és més, tant que parlem de la baixada que ha fet tot plegat desprès de la Trobada d'exalumnes del 7 de juny (no fa ni cinc setmanes, i a vegades sembla que hagin passat anys, la qual cosa no sé si és bona o mala senyal), però resulta que des d'aquell dia i el d'avui hi ha hagut 80.000 visites.
No podem oblidar tampoc que, tot i que ara quedem actius sobre una desena dels autors, n'hem arribat a tenir vuitanta. Els descens també és normal, per tot allò de l'anticlímax i tal. Però també s'ha de matisar, en positiu, que una part dels autors originals volien penjar una imatge o un comentari i res més. Si fos apropiat parlar en termes de pèrdua d'autors, que no és apropiat, hauríem de dir llavors que alguns ja estaven perduts després de la primera, i única, col·laboració. Consti no obstant que no m'agrada expressar-me així, perquè encara sembla que ens haguem de justificar d'alguna cosa.
Una altra dada interessant és que hem superat també les 400 entrades, gairebé 120 de les quals després de la Trobada. Naturalment, la major part s'han produït en els dies anteriors i immediatament posteriors al 7 de juny.
Tot plegat forma part de l'assentament que aquest bloc havia de fer desprès d'un creixement potentíssim, que tenia una lògica i unes raons, però que no podia durar eternament. Dins d'aquest procès de trobar-li el pes ideal al bloc, s'han représ activitats com la recuperació d'imatges antigues de la història de la Mercè, s'ha anat informant d'algunes novetats relacionades amb el 160è aniversari, han aparegut encara més fotos de la Trobada i s'ha posat en marxa un nou joc perquè qui vulgui pugui explicar què ha estat de la seva vida.
Anem fent, ara bastant pausadament, però em sembla que de forma bastant saludable.
Sembla mentida fins on ha arribat aquest bloc. Ningú s'ho podia pensar quan el vam posar en marxa el passat 5 d'abril, com hem dit en altres ocasions. I és més, tant que parlem de la baixada que ha fet tot plegat desprès de la Trobada d'exalumnes del 7 de juny (no fa ni cinc setmanes, i a vegades sembla que hagin passat anys, la qual cosa no sé si és bona o mala senyal), però resulta que des d'aquell dia i el d'avui hi ha hagut 80.000 visites.
No podem oblidar tampoc que, tot i que ara quedem actius sobre una desena dels autors, n'hem arribat a tenir vuitanta. Els descens també és normal, per tot allò de l'anticlímax i tal. Però també s'ha de matisar, en positiu, que una part dels autors originals volien penjar una imatge o un comentari i res més. Si fos apropiat parlar en termes de pèrdua d'autors, que no és apropiat, hauríem de dir llavors que alguns ja estaven perduts després de la primera, i única, col·laboració. Consti no obstant que no m'agrada expressar-me així, perquè encara sembla que ens haguem de justificar d'alguna cosa.
Una altra dada interessant és que hem superat també les 400 entrades, gairebé 120 de les quals després de la Trobada. Naturalment, la major part s'han produït en els dies anteriors i immediatament posteriors al 7 de juny.
Tot plegat forma part de l'assentament que aquest bloc havia de fer desprès d'un creixement potentíssim, que tenia una lògica i unes raons, però que no podia durar eternament. Dins d'aquest procès de trobar-li el pes ideal al bloc, s'han représ activitats com la recuperació d'imatges antigues de la història de la Mercè, s'ha anat informant d'algunes novetats relacionades amb el 160è aniversari, han aparegut encara més fotos de la Trobada i s'ha posat en marxa un nou joc perquè qui vulgui pugui explicar què ha estat de la seva vida.
Anem fent, ara bastant pausadament, però em sembla que de forma bastant saludable.
divendres, 11 de juliol del 2008
Un joc d'aquells que feiem
Ups!, he enviat el missatge a mitges, vinga, aquí va un resum de la meva vida... és clar, de la millor part, tampoc és qüestió d'explicar-nos les penes, no?
Quan vaig acabar el COU vaig marxar cap a Barcelona, a estudiar antropologia. Va ser una època fantàstica de conèixer món, gent nova, noves perspectives per mirar les coses, aprendre a viure sense la família... Tot el que m’envoltava m’interessava tant que no vaig aprofitar del tot la carrera, però igualment en vaig treure moltes coses positives.
Anava alternant els estudis amb la feina, els meus pares sempre em van demanar aquest compromís amb la meva manutenció, cosa que els agraeixo profundament, perquè m’ha ajudat a entendre el valor de les coses i a valer-me per mi mateixa. Durant la carrera vaig fer una mica de tot: dos anys a Ràdio Nacional d’Espanya de correctora lingüística a l’informatiu del matí, un any a l’organització de la CONSEU (Conferencia de les Nacions Sense Estat d’Europa). També vaig col·laborar de forma voluntària amb una associació que treballava per donar a conèixer i defensar els drets dels pobles indis d’Amèrica (Oficina de Suport al Moviment Indi), organitzant jornades, elaborant materials de sensibilització sobre el tema, participant en grups de discussió i formació..., va ser una experiència molt interessant que em va conduir a voler anar a conèixer en directe el continent Americà.
Així, quan vaig acabar la carrera, vaig marxar cap al Brasil, amb l’encàrrec de muntar, juntament amb tres companyes més de la carrera que ja hi eren feia un any, un Centre de Documentació Indígena a Belém, capital de l’Estat del Pará, a la desembocadura de l’Amazònia.
Hi anava per un any i me n’hi vaig quedar tres... Pel camí vaig aconseguir una beca de recerca, i així vaig poder allargar la meva estada al Brasil. La potència d’aquest país em va captivar, i no vaig poder escapar tant fàcilment dels seus encants. La feina va ser duríssima, perquè treballar amb comunitats indígenes de l’Amazònia, amb algunes excepcions, no té res a veure amb la idea romàntica que en tenim, ja que la situació de la majoria d’aquestes poblacions està al límit de la supervivència. Allà vaig saber què era passar gana i privacions de les necessitats més bàsiques, però també vaig aprendre a superar moltes limitacions i prejudicis, i a entendre el valor real de la vida. El terrabastall que aquests anys van suposar per a la meva formació com a persona no es poden explicar en quatre ratlles, ni en quatre fulls, ni en quatre llibres... Em vaig transformar completament, vaig aprendre a marxes forçades a relativitzar, a estimar, a valorar les coses essencials de la vida, i a oblidar completament les supèrflues...
En tornar, el xoc de trobar-me amb la Barcelona post-olímpica, i tots els canvis que s’havien produït amb només 3 anys, tant en la ciutat com en les persones i la forma de viure, va ser majúscul. Després vaig anar entenent que si bé és cert que els jocs olímpics havien transformar molt la ciutat, encarint-la, modernitzant-la, convertint-la en destinació turística, fent-li perdre moltes de les coses entranyables que tenia..., els canvis de veritat s’havien produït sobretot a dintre meu. Em va resultar més difícil adaptar-me a viure novament a Barcelona, que l’esforç que m’havia suposat l’adaptació al Brasil.
Mentre m’anava re-ubicant, vaig haver de fer una mica de tot per guanyar-me la vida: de becària a la biblioteca de la facultat d’econòmiques, fent traduccions, classes a tots els cursos que podia per explicar el meu treball amb els indis Guajajara, coordinant cursos a l’escola d’estudis polítics Randa, elaborant materials didàctics sobre Amèrica Llatina. Vaig seguir col·laborant amb el grup de suport als pobles indis d’Amèrica, que ara també s’havien modernitzat i adaptat a les circumstàncies, muntant una ONG: Sodepau.
També hem vaig reciclar, fent un màster sobre educació intercultural, i finalment vaig crear el meu propi projecte, en el qual encara hi treballo des de fa gairebé 10 anys (els farà l’any que ve): Edualter, una Xarxa de Recursos d’Educació per a la Pau, el Desenvolupament i la Interculturalitat, que vol fer de pont entre les escoles i les ONG, per tal d’apropar aquests temes al professorat que els vol incorporar en la seva tasca docent. Elaborem materials didàctics i de sensibilització, fem formació, i també ens dediquem a la recerca, sistematització i difusió dels materials i recursos existents a través del nostre portal: http://www.edualter.org/index.ca.htm
Els quatre moments més importants de la meva vida adulta han estat conèixer el Xavier, el meu company de vida, la mort de la meva mare, després d’una operació de cor que no va superar, i el naixement dels meus dos fills: Joana, que ara té 4 anys, i Oriol, que en té 1.
Quan vaig acabar el COU vaig marxar cap a Barcelona, a estudiar antropologia. Va ser una època fantàstica de conèixer món, gent nova, noves perspectives per mirar les coses, aprendre a viure sense la família... Tot el que m’envoltava m’interessava tant que no vaig aprofitar del tot la carrera, però igualment en vaig treure moltes coses positives.
Anava alternant els estudis amb la feina, els meus pares sempre em van demanar aquest compromís amb la meva manutenció, cosa que els agraeixo profundament, perquè m’ha ajudat a entendre el valor de les coses i a valer-me per mi mateixa. Durant la carrera vaig fer una mica de tot: dos anys a Ràdio Nacional d’Espanya de correctora lingüística a l’informatiu del matí, un any a l’organització de la CONSEU (Conferencia de les Nacions Sense Estat d’Europa). També vaig col·laborar de forma voluntària amb una associació que treballava per donar a conèixer i defensar els drets dels pobles indis d’Amèrica (Oficina de Suport al Moviment Indi), organitzant jornades, elaborant materials de sensibilització sobre el tema, participant en grups de discussió i formació..., va ser una experiència molt interessant que em va conduir a voler anar a conèixer en directe el continent Americà.
Així, quan vaig acabar la carrera, vaig marxar cap al Brasil, amb l’encàrrec de muntar, juntament amb tres companyes més de la carrera que ja hi eren feia un any, un Centre de Documentació Indígena a Belém, capital de l’Estat del Pará, a la desembocadura de l’Amazònia.
Hi anava per un any i me n’hi vaig quedar tres... Pel camí vaig aconseguir una beca de recerca, i així vaig poder allargar la meva estada al Brasil. La potència d’aquest país em va captivar, i no vaig poder escapar tant fàcilment dels seus encants. La feina va ser duríssima, perquè treballar amb comunitats indígenes de l’Amazònia, amb algunes excepcions, no té res a veure amb la idea romàntica que en tenim, ja que la situació de la majoria d’aquestes poblacions està al límit de la supervivència. Allà vaig saber què era passar gana i privacions de les necessitats més bàsiques, però també vaig aprendre a superar moltes limitacions i prejudicis, i a entendre el valor real de la vida. El terrabastall que aquests anys van suposar per a la meva formació com a persona no es poden explicar en quatre ratlles, ni en quatre fulls, ni en quatre llibres... Em vaig transformar completament, vaig aprendre a marxes forçades a relativitzar, a estimar, a valorar les coses essencials de la vida, i a oblidar completament les supèrflues...
En tornar, el xoc de trobar-me amb la Barcelona post-olímpica, i tots els canvis que s’havien produït amb només 3 anys, tant en la ciutat com en les persones i la forma de viure, va ser majúscul. Després vaig anar entenent que si bé és cert que els jocs olímpics havien transformar molt la ciutat, encarint-la, modernitzant-la, convertint-la en destinació turística, fent-li perdre moltes de les coses entranyables que tenia..., els canvis de veritat s’havien produït sobretot a dintre meu. Em va resultar més difícil adaptar-me a viure novament a Barcelona, que l’esforç que m’havia suposat l’adaptació al Brasil.
Mentre m’anava re-ubicant, vaig haver de fer una mica de tot per guanyar-me la vida: de becària a la biblioteca de la facultat d’econòmiques, fent traduccions, classes a tots els cursos que podia per explicar el meu treball amb els indis Guajajara, coordinant cursos a l’escola d’estudis polítics Randa, elaborant materials didàctics sobre Amèrica Llatina. Vaig seguir col·laborant amb el grup de suport als pobles indis d’Amèrica, que ara també s’havien modernitzat i adaptat a les circumstàncies, muntant una ONG: Sodepau.
També hem vaig reciclar, fent un màster sobre educació intercultural, i finalment vaig crear el meu propi projecte, en el qual encara hi treballo des de fa gairebé 10 anys (els farà l’any que ve): Edualter, una Xarxa de Recursos d’Educació per a la Pau, el Desenvolupament i la Interculturalitat, que vol fer de pont entre les escoles i les ONG, per tal d’apropar aquests temes al professorat que els vol incorporar en la seva tasca docent. Elaborem materials didàctics i de sensibilització, fem formació, i també ens dediquem a la recerca, sistematització i difusió dels materials i recursos existents a través del nostre portal: http://www.edualter.org/index.ca.htm
Els quatre moments més importants de la meva vida adulta han estat conèixer el Xavier, el meu company de vida, la mort de la meva mare, després d’una operació de cor que no va superar, i el naixement dels meus dos fills: Joana, que ara té 4 anys, i Oriol, que en té 1.
A MERCE CON TODO MI CARIÑO
En 30 años creo que te he visto un par de veces, el dia 7 fue muy especial pues siento un gran cariño hacia ti. UN BESOTE MUY FUERTEdijous, 10 de juliol del 2008
Creu de Sant Jordi a l 'Escola La Mercè
Us informo que el dossier a l'Ajuntament el va presentar el Col·legi, després d'haver informat al Claustre de Professors/es i al darrer Consell Escolar del Centre, del curs acadèmic 2007-2008, el 27 de juny, que va donar-hi el vist-i-plau.
Aquesta petició, ja ha passat un tràmit, com és l'aprovació unànim de la corporació local de Tortosa, cosa que estem molt contents i agraïts. Ara cal més adhesions i fer el seguiment, perquè "la creu" no està atorgada.
Aquesta petició, ja ha passat un tràmit, com és l'aprovació unànim de la corporació local de Tortosa, cosa que estem molt contents i agraïts. Ara cal més adhesions i fer el seguiment, perquè "la creu" no està atorgada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)