dissabte, 29 de setembre del 2012

L'antic alumne Arturo Vidiella Almela


El degoteig d'imatges d'antics alumnes de la Mercè que podem localitzar no s'atura. És gràcies a la col·laboració de persones, com l'antic alumne Joan Ramírez, que fan una tasca impagable. En aquest cas, el Joan ens fa arribar una imatge de l'antic alumne Arturo Vidiella Almela.

Joan Ramírez ha trobat aquesta foto a una publicació de la gent gran. Ens explica que Arturo Vidiella era de Remolins i va treballar molts anys a Transportes Ebro.

És una foto de l'any 1932. Al bloc n'hem publicat unes quantes d'aquest mateix curs, que es carateritzen per ser totes elles verticals (les fotos escolars són més sovint horitzontals) i per aquesta escenografia amb fons negre i la inscripció "Grupo Escolar de la Merced". També l'"actitud" amb què van retratar els alumnes, amb un llibre a les mans i amb aquesta mirada en tercera persona, com si fos mirant l'infinit...

Una foto com aquesta, del mateix any, va ser elegida pel cartell anunciador de la gran trobada d'antics alumnes que vam celebrar el 7 de juny de 2008. Sense saber llavors la gran collita de fotos escolars que ens donaria l'any 1932, ja vam ensumar en certa forma els trets.


Aquí en teniu altres exemples.





dilluns, 24 de setembre del 2012

La Generació de les Caragoles obre la seva trobada a tots els antics alumnes


Una imatge de la trobada de la Generació de les Caragoles de 2011, al Coll de l'Alba.


La Generació de les Caragoles, que aplega antics alumnes que van viure els cinc anys d'exili de la Mercè als anys vuitanta del segle passat, celebrarà el proper dissabte 6 d'octubre la seva trobada anual. Serà la seva cinquena cita i la plantegen amb novetats significatives. La primera és més o menys "logística": faran un sopar en comptes de l'habitual dinar. I la segona, de més transcendència, és que obren la trobada a alumnes d'altres generacions que vulguin participar-hi.

El sopar es farà a la Taverna del Mestre, un nou establiment de restauració de Tortosa, situat al carrer Jardí, Besuldo i Terol, número 18 b. El local està ubicat al darrera de l'Hotel Corona. Segons ens fet saber els organitzadors, el menú serà a base de picadetes i tindrà un preu d'entre dotze i quinze euros. El pagament es farà allí mateix, però seria convenient comunicar la vostra intenció d'assistir per poder reservar el nombre de places, ni que sigui aproximat. Podeu contactar amb la Laia Chavarria Bartolomé o amb l'esdeveniment creat a Facebook.

Es dóna el cas que un dels responsables del restaurant, José Antonio Cano León, és un antic alumne de la Mercè. Per això també tindrem l'ocasió de saludar-lo.

divendres, 21 de setembre del 2012

Toni Perulles: "L'escola vol ensenyar massa sense motivar els alumnes"

El setmanari La Veu de l'Ebre publica aquest divendres 21 de setembre de 2012 una entrevista amb Toni Perulles Rull, que va ser molts anys mestre de la Mercè i que s'acaba de jubilar. "Don Antonio", com el coneixíem els d'algunes generacions ja una mica madures, diu coses ben interessants a l'entrevista. Malgrat que piquen, o precisament per això.


Toni Perulles va voler fer-se la foto davant de la Biblioteca 
Marcel·lí Domingo, on va haver-hi la primera escola de la Mercè.



Toni Perulles Rull
Mestre molt conegut a Tortosa. S’acaba de jubilar.

‘L’escola vol ensenyar massa sense motivar els alumnes’


Jubilat finalment. Els mestres poden jubilar-se als 60 anys. Però ell ha estirat la jubilació fins als 65. Més de quatre dècades d’experiència, de la cua de l’escola franquista, on era “don Antonio”, a les plataformes educatives en xarxa.
   
Pregunta: Vostè aguantava estoïcament que els alumnes li tiressin boles de paper a l’esquena, mentre escrivia a la pissarra...
Resposta: No me’n recordo.

P: Aquest entrevistador sap de què parla. Era un dels culpables.
R: De vegades donem una importància exagerada a les entremaliadures dels alumnes.

P: Hi ha algun altre mite equivocat sobre l’educació?
R: Que l’ofici de mestre crema molt. Això és fins a cert punt. Depén molt de com t’ho agafis.

P: I com s’ho agafa vostè?
R: La família pressionava des que vaig fer 60 anys, però jo encara podia fer molt.

P: A això anàvem. Jubilar-se als 60 no és malaguanyar capital humà i experiència?
R: Sí. I als 65 també. Jo seguiria al peu del canó més temps, però he fet una concessió a la família.

P: L’esperit inquiet fa amics?
R: La veritat és que no. Tinc experiències molt variades.

P: En què treballava ara?
R: En el desenvolupament de noves plataformes educatives digitals. Però el problema de les plataformes oficials és que són tancades i no sempre atenen totes les necessitats dels alumnes.

P: Quin paper correspon a Internet en l’educació?
R: Un de molt important, però no per tecnologia, sinó per filosofia. Fins i tot el Facebook pot ser útil. A l’ensenyament superior això hauria d’estar superat.

P: L’educació en xarxa no acaba sent un “copiar-enganxar”?
R: Hi ha el risc. Però fins i tot una tesi doctoral és un remix de coneixements previs, l’autoria dels quals s’ha de citar, per descomptat. I les aportacions pròpies i originals sovint no passen de mitja dotzena de fulls.

P: Perquè la feina sigui productiva t’ha d’agradar?
R: Sí. I més quan el “producte” és un nen.

P: Hem de diferenciar entre el magisteri vocacional i una forma de guanyar-se la vida?
R: Seria molt pretenciós contestar. Però a cap Estat europeu hi ha tants funcionaris com aquí. Hauríem d’anar cap a una situació en què el funcionariat, al magisteri, fos el mínim. Sé que és una opinió que molestarà, però ja que em demana que posi carn a la graella, jo la hi poso.

P: Què té el sistema educatiu de Finlàndia, el millor del món, que no tinguem els altres?
R: Una tesi doctoral de fa quatre o cinc anys, feta a Barcelona, ho analitzava. Arribava a la conclusió que hi ha més vocació.

P: Si comparem les xifres, no sembla realment un problema de diners. Potser la diferència és com els gasten?
R: És que no és un problema de diners. Les coses han de sortir de l’alumne i a Finlàndia a l’alumne li fan confiança. Aquí, en canvi, imposem massa. I no és només com fem l’acte didàctic.

P: Alguna mala notícia més?
R: Sí. Tenim currículums llargs, mentre que a Finlàndia estudien menys.

P: Costaria convèncer algú que això és negatiu...
R: Però és que és justament així. Aquí donem molts continguts, sense preocupar-nos de motivar els alumnes perquè els aprenguin. També els donem a edats inadequades.

P: Inadequades?
R: A Finlàndia ensenyen a llegir a partir dels set anys. I l’anglès, als nou. Però això no és cap novetat. Fa més d’un segle ho deia Maria Montessori. També els inicis del moviment pedagògic Rosa Sensat. Fins que el nen no està madur l’ensenyament és contraproduent. Un aprenentatge abans d’hora produeix ansietat.

P: Confonem quantitat amb  qualitat?
R: Sí. Matem la creativitat de l’alumne. La càrrega lectiva és molt gran, però improductiva. El mestre ha de repartir joc i fer aflorar les potencialitats de cadascú. Part de la culpa és de les famílies. Qui no vol que als quatre anys el seu fill ja sàpigue llegir i escriure, números i fins i tot anglès?


dimarts, 18 de setembre del 2012

El record de l'alumne Leandre Roig Roig (6)

Completem aquí la publicació de la darrera remesa de fotos enviades des de Suïssa per Anna Roig Chavarria, que serveixen per recordar la memòria del seu pare, l'antic alumne de la Mercè Leandre Roig Roig. Trobareu aquí la primera part d'aquesta entrada doble.




dijous, 13 de setembre del 2012

Resultats de l'enquesta sobre la taxa per la carmanyola

La darrera enquesta del bloc versava sobre la introducció d'una taxa que gravaria el fet de portar el dinar de casa a l'escola. L'Administració ho ha justificat perquè la presència dels nens a l'escola al migdia genera una despesa de monitors perquè estiguin convenientment atesos o guardats (no sé si custodiats és una forma adequada d'expressar-ho. També ha explicat que, encara que mínima, s'ocasionarà alguna despesa si s'ha de disposar de microones perquè els alumnes escalfin el menjar que portin a la carmanyola o al tàper.

El resultat de l'enquesta, que com sempre diem no s'ha d'agafar com una veritat científica, ha estat el següent:

Esteu d'acord que l'escola cobri una taxa als nens que es porten el dinar de casa?
Sí. Hi ha unes despeses que s'han de cobrir igualment (monitors, microones...): 2 (19%)
 

No. És penalitzar encara més les famílies que necessiten el servei de menjador però no poden pagar-lo: 5 (45%)
 

Caldria trobar alguna altra solució, potser ampliant beques: 4 (36%)

Dins de les limitacions importants que té aquesta fórmula de sondeig, s'aprecia clarament que hi ha un descontentament majoritari cap a la mesura, que no és difícil de relacionar amb l'empipament general que les retallades estan provocant. Hi ha qui considera raonable cobrir les despeses que la caramanyola genera igualment, sí, però no són ni la meitat que els anteriors. No podem estirar més el braç que la màniga a partir de resultats tan minsos, però el quadre està bastant clar.
Finalment, hi ha un sector d'opinió gens menyspreable que, sense descartar del tot la taxa, pensa que caldria trobar altres solucions, tot citant l'ampliació de beques com a possible alternativa. El problema de les beques, com bé sabem, és que els augments de taxes o les taxes noves queden, i l'increment de beques (en nombre o en quantitat) mai s'acaba de percebre.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Antic seminari, antic institut, antiga escola... (2)

Recentment publicàvem una entrada amb imatges de l'església de l'antic seminari de Tortosa, destruïda durant la guerra civil 1936-1939. El seminari, situat al carrer Montcada, va ser després institut i, finalment, seu de l'escola de la Mercè quan es va haver d'abandonar l'edifici original. L'edifici escolar va quedar també danyat per la guerra, però es va rehabilitar passats uns anys. L'església va abandonar-se després de retirar-hi la runa, com ens explicava l'antic alumne Joan Ramírez. Finalment, el que en quedava va ser enderrocat als anys 60 i el solar, convertit en pati escolar.


Ara, Joan Ramírez, ens fa arribar imatges del que va quedar de l'església després de la guerra civil. És aquesta foto, de 1939, que va fer l'agència EFE, l'agència de notícies oficial que, com el NO-DO i altres plataformes propagandístiques de la dictadura franquista, documentaven les destrosses de la guerra per imputar-les als "rojos". La paradoxa és que, si bé l'església del seminari va patir la crema de temples dels primers dies de la guerra, els principals danys els van provocar les bombes franquistes, especialment durant els grans bombardeigs del 1938.


I aquesta segona imatge està presa durant els treballs de retirada de la runa de l'interior de l'edifici. Si us fixeu, a la part superior del mur de la dreta es veu un dels obrers que hi van participar. També pot comprovar-se l'importantíssim grau de destrucció, que a la foto de més amunt només s'insinua.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Joan Ramírez Montserrat: "Les fotos antigues retraten una Tortosa més viva que ara"

El setmanari "La Veu de l'Ebre" publica aquest passat divendres, 31 d'agost de 2012, una entrevista amb l'antic alumne de la Mercè Joan Ramírez Montserrat. El tema principal de l'entrevista és la tasca de recerca de fotografies antigues que fa el Joan, i de la qual tant es beneficia aquest bloc, que ha publicat autèntiques joies aportades per ell, la seva família i el seu petit cercle de col·laboradors. En l'entrevista parla també de nosaltres, cosa que li agraim. Reproduïm l'entrevista aquí, per l'interès que té i en reconeixement també a la tasca d'un antic alumne que pot fer-nos sentir orgullosos a tots.


Joan Ramírez, amb la seva foto escolar de fa més de mig segle.



Joan Ramírez Montserrat
Col·leccionista i divulgador de fotos antigues de Tortosa

‘Les fotos antigues retraten una Tortosa més viva que ara’

Joan Ramírez busca, digitalitza, classifica i publica a Internet fotos antigues de Tortosa. És dels pocs divulgadors del llegat fotogràfic de la ciutat i fa una crida a tothom que conservi imatges a compartir-les.



Pregunta: Com va començar a col·leccionar fotos antigues?
Resposta:
Sempre que he tingut dos objectes del mateix tipus he acabat fent una col·lecció. Una és de cafeteres antigues, que és de les més completes del món, tot i que aquí no es coneix. Però com que aquí vaig copar aviat les que hi havia, els fills em van regalar un ordinador i una alta a internet perquè pugués buscar a altres llocs.

P: I d’aquí a les fotos?
R:
Jo ja col·leccionava retalls de premsa i feia treballs en ferro que es basaven en fotos i postals antigues de Tortosa. Però a internet vaig descobrir que hi havia molt material gràfic antic sobre la ciutat. I m’hi vaig posar.

P: I de les fotos al Facebook...
R:
Jo, al principi no sabia ni com anava un ordinador, però he anat aprenent pel meu compte. Passat un temps vaig començar a col·laborar amb la pàgina Baix Ebre i Montsià Antic i he acabat sent-ne l’administrador.

P: Quantes fotos formen la seva col·lecció?
R:
Després de tres o quatre anys de feina són 11.500 imatges. I uns 3.000 anuncis publicitaris, pàgines de diaris...

P: De quines èpoques?
R:
Tot anterior a 1970 i cap en color, sobretot de la vida al carrer. L’època més recent m’interessa menys.

P: Si les fotos parlessin...
R:
Expliquen molta història. I si bé no sempre ensenyen novetats, sí que aporten molts detalls. L’evolució de la ciutat pot veure’s en fotos fetes al llarg del temps. En vol una sobre els detalls que ensenyen les fotos i que no sempre recullen els llibres?

P: Expliqui.
R:
L’abril de 1899, el polític tortosí Teodoro González va sobreviure a un atemptat en què van morir quatre correligionaris seus. Això diuen els llibres. Tenir retalls dels diaris d’aquells dies ens permet saber que van ser rebuts a trets pels funcionaris quan entraven a l’Ajuntament.

P: Enganyen les imatges?
R:
Poden enganyar una mica. Abans la gent es feia poques fotos perquè eren cares. I les imatges eren pures escenificacions. Tinc la sospista que el fotògraf no es limitava a crear un escenari ostentós sinó que fins i tot deixava vestuari als clients. La foto no devia reflectir gaire la situació real dels protagonistes. Però les fotos de la vida quotidiana diuen un munt de coses.

P: Com era la Tortosa que retraten les fotos?
R:
La Tortosa del 1890 o 1900 m’encanta. Tenia un ambient i un nivell... Molta animació, molts comerços, el carrer de la Rosa ple de part a part de persones passejant: tinc una foto en la qual es veu que fins i tot s’hi feien bous. La vida no era millor, perquè hi havia més desigualtats, però era una ciutat més viva. Molt més viva que ara.

P: Hi ha més col·leccions com la seva a Tortosa?
R:
Hi ha grans col·leccions, però estan amagades, guardades a un armari tronat o a una habitació i sense classificar. Són col·leccions heretades que van fer en altres temps persones de possibles, que tenien la possibilitat de viatjar i compraven a altres ciutats.

P: O sigui que només en coneixem una fracció?
R:
La realitat és que els que divulguem i compartim el que trobem som molts pocs. Un servidor té dos col·laboradors, Manuel Marro, de 90 anys, i un altre pou d’informació, de 84, que no vol figurar. A part d’això, els germans Joan i Michel Otero, que fan una tasca impagable. Els exalumnes de la Mercè també fem molt. Però pari de comptar.

P: Perquè es divulga tan poc?
R:
De vegades és perquè sí o per pensar que una foto familiar no té interès ni aporta informació. I també hi ha col·leccionistes que se senten maltractats pels estaments oficials.

P: Maltractats?
R:
Perquè la medalla se l’han posada altres i no se’ls ha reconegut la feina. També m’arriba que hi ha molta prepotència per part d’alguns autors.