dijous, 26 de setembre del 2013

L'estadi de Tortosa ja porta el nom de l'antic alumne Josep Otero Gendre

Aquest diumenge passat, 22 de setembre de 2013, va "batejar-se" l'estadi de Tortosa amb el nom de l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre (1928-2013). Un just homenatge al que possiblement va ser l'esportista més emblemàtic de la Tortosa del segle XX. La família ens ha fet arribar les imatges d'aquest àlbum. Agraim l'aportació dels diferents "fotògrafs", dels quals només tenim constància, per citar-los, del Gabinet de premsa de l'Ajuntament de Tortosa.
 
Més informació
  








diumenge, 22 de setembre del 2013

Unes notes sobre la creu de la Mercè (2)

Continuem la història sobre la creu de la Mercè que vam començar aquí. Com us explicàvem, Pere Nolasc (després elevat a la categoria de sant) va fer diana en la seva idea de constituir una orde religiosa, i militar a la vegada com d'altres de la seva època, per continuar la tasca de rescat de captius que havia endegat quinze anys abans a títol particular i, amb el temps, amb una certa estructura de molt primitiva ONG.

Era el mes d'agost de 1218 i no van passar ni deu dies del somni que la llegenda atribueix a Pere Nolasc que la nova orde, anomenada Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, es constituïa a la Catedral de Barcelona. La sintonia del projecte amb les autoritats religioses i civils de la Catalunya del segle XIII va ser immediata. Tant, que perquè no quedés dubte de la identificació, o del patrocini, tant el rei, Jaume I, com el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, van atorgar a l'orde naixent l'ús dels seus símbols. El rei, les quatre barres vermelles sobre fons groc, originades en la llegenda de Guifré el Pilós, que formaven l'escut reial i acabarien esdevenint la bandera de Catalunya. El bisbe, el símbol heràldic de la catedral de Barcelona, una creu de planta grega, de color blanc o d'argent, que els mercedaris van adoptar sobre un fons vermell.

Aquests signes tenien el seu significat religiós. El blanc de la creu era símbol d'innocència i puresa. El vermell del fons era el color de la sang i volia transmetre decisió entusiasta. Les quatre barres catalanes no eren altra cosa que expressió del suport del poder civil: en realitat, el patrocini reial s'expressava en la freqüent aparició d'una corona al capdamunt de l'escut.

Sobre aquesta base, s'han realitzat milers i milers de versions. És curiós com tanta diversitat no ha enterbolit la percepció gràfica del subjecte. Potser és pel fet que, per més variants que hagin existint, s'han mantingut permanentment els dos elements més identificatius i de més contingut: la creu blanca i el fons vermell. Perquè us en feu una idea, hem recollit algunes mostres. N'hi ha una dotzena, però hauríem pogut penjar-ne centenars.


 


Com veureu, n'hi ha d'allò més clàssics, altres més moderns. I en podríem trobar d'autènticament avantguardistes, per no parlar de les aplicacions per a dispositius mòbils. També es troben en les formes més diverses com aquesta.



O aquesta altra.


També ho trobareu per aquests mons de Déu en forma de composició floral, mural...


Sí, n'hi ha de mil formes i dissenys, però mantenint uns mínims que permeten afirmar que l'escut de la Mercè és l'element més identitari d'aquest orde religiós. En realitat, per tot arreu on hagin passat els mercedaris hi apareix, d'una forma o d'una altra, l'escut com signe i record de la seva presència.

dimecres, 18 de setembre del 2013

Diumenge 22 de setembre, "bateig" de l'estadi de futbol Josep Otero Gendre



La família de l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre ens informa que diumenge vinent, 22 de setembre, es farà el "bateig" de l'estadi municipal de futbol de Tortosa amb el seu nom. Josep Otero, que va morir el passat 6 de març (cliqueu aquí), va ser possiblement l'esportista més emblemàtic de la Tortosa del segle XX. La decisió de posar el seu nom al camp de futbol, adoptada per unanimitat de totes les forces polítiques a l'Ajuntament, fa justícia a un futbolista que, com a jugador, va viure l'època de més esplendor del CD Tortosa, però que com a entrenador va ser un segon pare per a generacions i generacions d'esportistes.

Segons ens fa saber Joan Otero Roselló, la descoberta de la placa amb el nom del seu pare es farà durant els actes de presentació del primer equip del CD Tortosa i dels seus equips de futbol base. La festa començarà a les 16.30 hores, amb la presentació de la base. A les 17 hores es jugarà el partit de presentació a l'afició del CD Tortosa, que tindrà com a rival la UE La Cava. Justament abans es farà l'acte en memòria de Josep Otero Gendre.

Joan Otero ens diu que "ens sentim molt orgullosos d'aquesta distinció". I també ens comenta, no sense emoció, que "voldríem fer-vos-en sabedors perquè considerem que tots vosaltres també sou protagonistes d'aquesta menció i estem segurs que el nostre pare, Josep Otero, el senyor José, el senyor Pepe, se sentirà molt emocionat de tenir-vos al costat".

"I si no podeu estar", afegeix el Joan, "penseu un momentet que entre el Roser i les muntanyes dels Ports hi ha un raconet on podem sentir-nos tots units evocant els records que tenim de Josep Otero. Les seves lliçons per ser futbolistes, però també de ser homes de profit, d'escoltar més que de parlar, de donar més que rebre, d'alegries contingudes i de disgustos matisats. De la importància de la família en l'educació dels xiquets, que al contrari se'l respecta igual que es respecta un company. D'estimar el que fem, de saber què és compromís, què és sacrifici i que entre les mans tenim una cosa tant valuosa com és el futur d'un xiquet i que per aixó s'ha de ser un artista per saber-lo modelar i preparar-lo per la vida".

Joan acaba dient-nos que "si tot aixó pot ser asumit per tots aquells que passen i han de passar per l'Estadi Municipal de Futbol Josep Otero, tenim molt de guanyat".

divendres, 13 de setembre del 2013

Unes notes sobre la creu de la Mercè (1)

L'altre dia ens preguntaven què significava la creu que apareix tot sovint en els símbols que els antics alumnes hem anat creant en els darrers anys, des de les famoses insígnies de solapa de "Som de la Mercè" al logo dels 25 anys de l'actual edifici de l'escola o al del mig milió de gràcies pel mig milió de visites a aquest racó de la xarxa.



La resposta ja l'hem donat en alguna altra ocasió. És la creu de la Mercè, la creu que identifica l'Orde mercedària, la dels frares redemptors de captius sobre el convent dels quals va fundar-se la nostra escola. És per això que tant la creu com la resta de motius mercedaris apareixen en l'escut del col·legi, i d'aquí vam agafar la idea.

Però en la conversa que citàvem al principi, els nostres interlocutors ens van demanar si podíem explicar alguna cosa més d'aquesta creu de la Mercè. I com que buscar i explicar és un plaer, i la raó de ser d'aquest bloc, aquí va una petita història de tot plegat.

L'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut com l'Orde dels Mercedaris o l'Orde de la Mercè, va ser fundat a Barcelona l'any 1218 per sant Pere Nolasc. La idea era redimir els cristians captius dels musulmans. Penseu en una península ibèrica encara ocupada en bona part pels sarraïns i en les freqüents incursions que aquests feien a territori cristià per, entre altres coses, capturar persones per les quals demanar rescat.

Consti que els cristians feien exactament el mateix. Els almogàvers, sense anar més lluny, van ser al principi una mena d'infanteria lleugera especialitzada en incordiar darrera les línies enemigues, en petits grups que saquejaven, incendiaven, mataven, recollien informació i segrestaven (per demanar rescat o com a forma de xantatge). Com les incursions que sortien de Cordòva i arribaven a Barcelona, i més amunt, es tractava de mantenir animat el cotarro durant els inevitables períodes d'inactivitat que es produïen al llarg d'això que s'ha anomenat Reconquesta. Penseu que hauria estat impossible mantenir una guerra continuada de vuit segles sense parar. De fet, les pauses sense grans batalles ni guanys territorials havien arribat a durar vuitanta anys. I les escaramusses evitaven que el rival consolidés posicions i, a la vegada, alimentava la moral de lluita pròpia.

Finalitzada l'expulsió dels musulmans de la Península Ibèrica, el 1492, el problema dels captius cristians no va extingir-se. La pirateria amb base al nord d'Àfrica atacava tant la navegació com  les costes mediterrànies per robar i saquejar..., i per segrestar a tort i a dret. Per això no ens ha de sorprendre que el rescat de captius realitzat per l'Orde de la Mercè continués actiu fins cap a l'any 1779.

La idea original era molt senzilla. Es tractava, en la pràctica, d'intercanviar un captiu cristià en mans sarraïnes per un frare mercedari. Evidentment, ens podem preguntar què hi guanyaven els musulmans amb l'intercanvi, ja que els captius sovint eren persones acomodades (no segrestaven a cegues, no) i els frares eren pobres per obligació (vot de pobresa). La realitat és que, molt sovint, l'Orde de la Mercè actuava com a mitjancera en la negociació del rescat i no era estrany que el lliurament de la persona d'un mercedari fos a títol provisional i com a garantia del rescat, mentre la persona captiva ja no és que fruís de la llibertat, sinó que podia dedicar-se a recollir diners per satisfer la penyora.

També passava que l'Orde, que era una organització de grans dimensions i comptava amb molts recursos, podia avançar el rescat i la persona alliberada el rescabalava després.

Som conscients que això pot fer semblar la tasca dels mercedaris menys heroïca del que ens pensàvem. Però ens equivocaríem si ho creguéssim des d'aquesta única òptica. L'Orde tenia un esperit fundacional basat en el sacrifici personal i no van ser pocs els mercedaris que van pagar el preu de la pròpia vida.

La redempció de captius tenia una innegable utilitat política i militar. Els captius pobres que eren capturats circumstancialment acabaven al mercat d'esclaus, però els segrestats susceptibles de rescat eren persones acabalades o influents. D'aquí que el projecte primitiu de Pere Nolasc trobés el suport immediat del rei Jaume I i del poder tant eclesiàstic com civil.

En realitat, Pere Nolasc havia començat la seva feina el 1203. Era un jove comerciant de teixits que s'hi va embarcar sol. Després seria ajudat per un petit grup de col·laboradors. Durant quinze anys van fer molta feina. Però l'èxit del projecte era tal que desbordava les possibilitats d'una iniciativa individual. La llegenda diu que, demanant la inspiració de Déu, la nit de l'1 d'agost de 1218, va tenir una visió de la Mare de Déu que li deia que transformés el seu grup en un orde religiós que, amb la protecció de l'Església i la corona, podria aconseguir els seus objectius.

Al dia següent, continua la tradició, Pere Nolasc va adreçar-se al palau reial de Barcelona per a explicar el seu projecte al rei Jaume I i va trobar que aquest també havia tingut el mateix somni. La proposta va agradar i el 10 d'agost de 1218 el nou orde va ser constituït a la Catedral de Barcelona. El bisbe Berenguer de Palou va donar al nou orde l'hàbit blanc i la Regla de Sant Agustí com a norma de vida, i els va concedir l'ús del símbol heràldic de la catedral, que era una creu d'argent. El rei va completar-ho atorgant-los l'ús del símbol reial, que no era altre que les quatre barres vermelles sobre un fons d'or o groc.

 Continuarem la història en una propera entrada.

dissabte, 7 de setembre del 2013

Una famosa excursió al velòdrom de Tortosa el 1942 o poster el 1943 (2)

Fa cosa de gairebé un mes publicàvem una entrada (aquesta) que parlava de la cèlebre excursió al velòdrom de Tortosa en els primers anys de la postguerra. Aquella que era tan significativa perquè en van quedar testimonis gràfics en uns anys que no en conserven pràcticament cap, a causa de les gravíssimes penúries del moment. A través de l'antic alumne Joan Ramírez, tenim més informació sobre els mestres de la Mercè que van anar aquella llegendària sortida. I tot seguit la compartim amb vosaltres.





En aquesta imatge hi teniu dues històriques mestres de la Mercè. A l'esquerra, Pepita Climent. A la dreta, Pepita Sol. Van dedicar tota la seva vida a la nostra escola i van ser mestres de diverses generacions d'alumnes al llarg de més de 40 anys. Ens comenta Joan Ramírez que, en l'època d'aquesta foto, entre 1942 i 1943, eren les tutores del grup de noies de darrer any.



Joaquín Marín és també un històric de la Mercè. El seu record el conserven els antics alumnes de més edat, perquè als any seixanta ja es va retirar, mentre que les dues mestres anteriors van continuar treballant fins pràcticament els anys vuitanta. Fa poc a Joaquín Marín vam dedicar-li aquesta entrada, que recordava que era un mestre dels d'abans, capaç de dedicar més hores als seus alumnes que els de la jornada lectiva estricta i d'ensenyar-los coses fora de programa, com mecanografia o taquigrafia. Joaquín Marín va ser professor de diferents grups. Segons ens conta Joan Ramírez, quan Fermín Viladrich va jubilar-se el 1957, va fer-se càrrec de la classe dels nois més grans.


I ja què parlem de Fermí Viladrich, aquí hi ha la seva foto, en la qual apareix (ell és el de l'esquerra) amb Joan Martorell. Van ser mestres de l'últim curs. I fixeu-vos en un detall: en els seus cognoms. Segur que tots us en recordeu de Montserrat Viladrich Martorell, mestra també de moltes generacions. Doncs sí, Fermí Viladrich i Joan Martorell eren cunyats. Fermín Viladrich estava casat amb Carme Martorell, germana de Joan, una altra mestra de les que més han marcat la història de la nostra escola, de la qual va arribar a ser-ne directora i que va rebre fins i tot un homenatge ciutadà epr la seva trajectòria, amb un acte al Patronat Escolar Obrer de la Sagrada Família.

Segurament la nissaga Viladrich-Martorell ha estat una de les nissagues de mestres més històriques de la Mercè i segurament de tota Tortosa durant el segle XX, sense desmerèixer en cap cas la molta i bona feina que van fer la resta. Una família compromesa amb l'educació i fidels fins al moll de l'os amb la Mercè.

dilluns, 2 de setembre del 2013

El poder d'internet (2)

Un servidor publica un article d'opinió al diari digital e-noticies.cat, que en continua un d'anterior que parlava sobre la nostra escola i el nostre bloc. No vestiré el que penso sobre aquestes qüestions amb la socorreguda denominació de "reflexions". Però vaja, com acostumo a fer, dic el que penso, després de pensar-ho... El comparteixo aquí per si a algú li pot interessar (aquí l'original).


Fa unes setmanes, els explicava (en aquest article) la peripècia d’un humil bloc que tiren endavant (5 anys, mig milió de visites) els antics alumnes de l’escola de la Mercè de Tortosa, la pública més antiga de Catalunya, creada el 1848. Allà hi feia unes consideracions sobre el poder d’internet, que m’agradaria ampliar una mica i, si els ve de gust, compartir amb vostès.

Hi ha una pregunta òbvia quan observem que l’èxit acompanya projectes sense pressupost ni estructura, mentre grandioses iniciatives, emparades en recursos fabulosos, s’ensorren com a castells de cartes, sense resistir de vegades la seva primera exhibició en públic. La pregunta òbvia és quin és el secret. Perquè alguna cosa deu haver-hi, no? Però el secret és que no hi ha secret. La resposta és només que una cosa així pugui fer-se. És a dir, que pugui fer-se sense que costi diners (bé, això de moment i cada dia menys) i sobretot d’una forma tan senzilla que fins i tot els analfabets digitals poden tirar-se de cap a la piscina d’internet.

I no creguin que la capbussada sigui per xatejar o comprar-se un bitllet d’avió, tot i que també. No, la gràcia de l’invent és que tirar-se a l’aigua sigui per crear continguts i compartir-los. Per escriure textos o per buscar fotos i, sobretot, per publicar-los. No es tracta de ser espectador passiu d’internet, sinó per fer sentir la nostra pròpia veu a la xarxa i compartir, amb qui vulgui compartir-ho, el que pensem, el que sentim o simplement el que tenim ganes de dir.

Això ens porta, de forma gairebé natural, a una consideració sobre les boles de neu. Sovint escoltem que a internet es fan grans amb molta facilitat. És veritat, però les boles de neu sempre s’han fet grans quan roden muntanya avall, amb internet o sense. L’autèntica novetat, la clau de tot plegat, és que que clavar-li la primera puntada de peu a la neu està avui a l’abast de qualsevol de nosaltres.

Les xarxes socials signifiquen tenir un camp que ens permet relacionarnos i compartir el coneixement i la informació sense passar pels viaductes tradicionals de la informació. El coneixement ja no es distribueix necessàriament en vertical (de dalt a baix, per entendre’ns), sinó que pot fer-ho en horitzontal. Ja no calen oracles ni veus autoritzades. En realitat, allò singular és que la informació es comparteixi, no que es distribueixi.

I sí, no sempre s'aconsegueixen resultats espectaculars. No oblidem, però, que la importància no està en la quantitat, sinó en què pugui fer-se.

I tornant a les preguntes òbvies, n’hi ha una que pot semblar incòmoda, però que m’encanta que em facin. La pregunta és si tot això és comestible. És a dir, fa molt bonic, sí, però quina utilitat pràctica té exactament?

Contestem-ho d’una forma rotunda perquè s’entenguí bé. Les xarxes socials no acaben les guerres ni resolen la fam al món. Però a les persones amants de la pau i sensibles davant les injustícies ens permet organitzar-nos per a treallar en pro de tan nobles causes. Molt sovint, des d’una simple iniciativa individual que, no obstant, pot ser excepcionalment eficaç.

És clar que a les xarxes podem trobar les més grans estupideses i frivolitats. Continua sent necessari tenir criteri per saber discernir. La qual cosa ens recorda, a la vegada, que la felicitat de l’invent no acaba amb tenir canals per on tothom pugui fer-hi passar coses. Què hi fem passar per aquests canals tan fantàstics i estupends no hauria de ser una qüestió secundària, com de vegades sembla. Però no dubtin que tenir aquests canals oberts és un fet importantíssim i del tot estratègic.