dilluns, 29 d’abril del 2013

Retirem la darrera enquesta per raons tècniques

De vegades, la tecnologia fa jugades que no entenem. Coses que passen perquè passen. Sense cap raó aparent. Alguna n'hi deu haver, però que no sabem veure o que resulta inexplicable. És el que ha ocorregut amb la darrera enquesta que vam penjar al bloc. Els primers dies es van registrar alguns vots, però aquests van desaparèixer per raons que se'ns escapen. La realitat és que qui ha votat pot fer enrera el seu vot, o canviar-lo. Però després de fer algunes proves, hem arribat a la conclusió que, per alguna causa que no esbrinem, el problema està en el mòdul de l'enquesta, no pas en el canvi d'opinió dels participants.

Les enquestes són una funcionalitat que ofereix Blogger, que és qui acull aquest bloc. Tot el servei que rebem és gratuït, excepte l'allotjament de fotografies, que com que ha arribat a tal volum requereix un servei de pagament, que gentilment és patrocinat per un antic alumne. Cas contrari, no es podrien penjar ja més fotos, o caldria borrar-ne d'anteriors, que no és cosa...

Per això, no podem queixar-nos gaire que l'enquesta hagi sortit fallida, llevat de comunicar la incidència a Blogger. Ens sap greu que aquest problema hagi sorgit precisament en un sondeig que podia picar una mica, per abordar un tema que és motiu de controvèrsia, com la immersió lingüística a les escoles. Però podem donar paraula que la polèmica no ens ha acovardit. De fet, amb no penjar l'enquesta n'hauríem tingut prou, no?

No té sentit mantenir penjada una enquesta que no suma els vots rebuts, o que no els manté més enllà d'unes poques hores. Mentre no ens arribi resposta de Blogger, no penjarem cap enquesta més, no fos que es repetís el problema. Disculpeu la molèstia, especialment els que havieu participat.

divendres, 26 d’abril del 2013

Els edificis de la Mercè sempre han estat molt "multiusos": notícies del 1885


Els que vam anar a la Mercè al carrer Montcada recordem que a aquell casalici, antic institut, s'hi encabien moltes altres activitats: des del local de l'històric Club Sport, on jugàvem llegendàries partides de tennis de taula, als partits de la lliga local de futbol sala. L'actual edifici del carrer de la Providència també acull part de la vida social del barri del Rastre, per exemple les festes majors, que se celebren al mes d'agost. Per unes coses o altres, la Mercè ha acollit sempre a les seves instal·lacions el batec viu de la vida social i cultural de la ciutat de Tortosa.

Però sense cap mena de dubte, si més no pel que fa versatilitat, la palma se l'emporta l'edifici original, a l'antic convent mercedari que va donar nom al carrer i a la mateixa escola. Allí va existir des d'un teatre al parc de bombers de la ciutat, passant per la casa de caritat i la primera seu del museu de Tortosa. Sense oblidar que, un cop abandonada l'escola per una pretesa ruïna el desembre de 1970, va aprofitar-se com a caserna de policia.

L'antic alumne Joan Ramírez ens ha fet arribar un retall de premsa del segle XIX que ens demostra fins on van arribar aquests múltiples usos. El diari tortosí "La Verdad" publicava el 3 de febrer del 1885 l'avís que encapçala aquesta entrada. Era un avís sobre el trasllat d'un anomenat "Gimnasio Higiénico" que, fins llavors, havia funcionat provisionalment a un teatre ubicat al barri del Rastre: el Teatro García Tió, del qual no teníem notícia.

El cas és que aquest centre esportiu "higiènic" s'instal·lava definitivament, segons s'anunciava, en el "patio del Teatro, calle de la Merced". Aquesta descripció correspon al recinte de l'antic convent mercedari, una part del qual (on avui s'aixeca l'església de la Reparació) s'havia usat com a teatre després que l'Ajuntament es fes amb la propietat arran de la Desamortització del 1836.

En Joan Ramírez ens indica que les activitats gimnàstiques es desenvoluparien probablement al que molts coneixem com a pati escolar d'aquell edifici: si no vam anar-hi, l'hem vist en fotos. És una hipòtesi molt plausible, ja que abunden els testimonis gràfics més diversos en l'espai d'aquest pati. En aquest bloc n'hem publicat uns quants. Ens hem de fer el càrrec, no obstant això, que fins al 1897, quan va enderrocar-se l'edifici principal de l'antic monestir, que no era ocupat originàriament per l'escola, no va agafar aquesta la configuració que va tenir al segle XX i que és la que resta documentada fotogràficament.

El llenguatge amb què s'anuncia el Gimnasio Higiénico és absolutament deliciós. Els elogis decimonònics se'ns fan estranys vists des de la perspectiva actual, és clar, però hi ha descripcions de rebuscada adjectivació que ens arriben al cor. Val la pena llegir les referències al "ilustrado público Tortosino", als "saludables ejercicios higiénicos tan útiles y recomendables", als pares "que tengan a bien enviar sus hijos para aprovecharse" dels dits exercicis "para ambos sexos", o a tothom que vulgués passar per allí a fer-hi un cop d'ull: segons el ditiràmbic anunci, podrien presenciar la "combinación de ejercicios, que, como jueces imparciales podrán dar su fallo sobre la utilidad de la Gimnástica, para todas las edades".

Un últim comentari sobre això del "Gimnasio Higiénico". Aquesta era una denominació molt freqüent en aquella segona meitat del segle XIX. Eren gimnasos que oferien una combinació de taules gimnàstiques, com flexions, estiraments i curses, i d'exercicis gimnàstics amb aparells. La gran novetat és que els exercicis estaven dirigits per professors i supervisats per metges. Eren els primers intents de professionalitzar la docència esportiva, en un moments en què a Europa estaven inventant-se, tot i que aquí encara no havien arribat o no havien arribat tots, la major part d'esports contemporanis.

És probable que la denominació d'higiènics derivés de la supervisió mèdica, ja que durant el segle XIX van estendre's diversos corrents que defensaven l'exercici físic per millorar la salut, sense cap pretensió educativa, de cohesió social o d'espectacle públic, com tindria l'esport després. Els impulsors d'aquestes idees usaven el terme "higiene" com a sinònim de "salut", o tots dos termes indistintament.

Les dones eren admeses, però com és d'esperar per l'època, les classes estaven rigorosament separades per sexes. I com que l'espai acostumava a ser únic, homes i dones anaven a hores diferents. En general, les dones tenien reservades poques hores al dia i els exercicis que tenien a la seva disposició eren molt inferiors en nombre.

dilluns, 22 d’abril del 2013

L'actual escola compleix 25 anys (10)


Una altra imatge de l'antiga fàbrica del gas de Tortosa, al solar de la qual s'aixeca l'actual escola de la Mercè. La foto està feta, als anys 40 del segle passat, des de les Avançades de Sant Joan. Si cliqueu aquí, trobareu la història d'aquesta històrica fàbrica tortosina i un parell d'imatges més.

La Mercè va aconseguir arrelar-se definitivament en aquest espai del barri del Rastre, després d'una època molt moguda. No van ser només els cinc anys d'exili (1982-1987), provocats per la declaració de ruïna de l'edifici del carrer Montcada, l'antic institut de Batxillerat. La provisionalitat havia començat ja una desena d'anys abans quan, també a correcuita, va ser abandonada la primera escola, la del carrer de la Mercè. El pas pel carrer Montcada va esdevenir efímer i de poc que no acaba amb la desaparició de la nostra escola. Només la tenacitat de la comunitat escolar, secundada per gran part de la societat tortosina, va aconseguir salvar la Mercè en el que van ser els anys més difícils dels seus 165 anys d'història.

La solució va ser ocupar un gran espai del nucli històric de Tortosa que es trobava abandonat, després que la fabricació de gas ciutat passés a la història. I ara que en fa 25 anys, ens ve de gust, com recordàvem en una anterior entrada, recuperar les imatges i els records de tot plegat, de la mà d'antics alumnes com Joan Ramírez i el seu immens arxiu gràfic.


Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (9)
L'actual escola compleix 25 anys (8)
L'actual escola compleix 25 anys (7)
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

dilluns, 15 d’abril del 2013

Nova enquesta, sobre la immersió lingüística en català

Periòdicament al bloc pengem enquestes. Sense pretensions científiques, evidentment, perquè ni el canal ni el mètode, ni per descomptat el volum de participació, poden aspirar a ser fiables. Però la cosa serveix si més no per sondejar per on bufen les opinions del nostre col·lectiu. La que posem en marxa avui versa sobre el model d'immersió lingüística en català a les escoles de Catalunya. No us sonarà de nou, ja que és una qüestió que rebrota amb certa regularitat.

Som conscients que una pregunta que només admet com a resposta un "SÍ" o un "NO" no permet reflectir-hi els possibles matisos, però l'instrument no dóna més de sí. Per això us convidem a deixar comentaris en aquesta entrada si voleu fer alguna aportació o teniu algun argument que creieu rellevant.

No cal ser molt sagaç per adonar-se'n que aquesta és una polèmica amb forta càrrega política, que va molt més enllà de raons merament educatives. Potser no li toca a un bloc com aquest entrar en guerres polítiques, però naturalment restem oberts també a totes les opinions.

dimecres, 10 d’abril del 2013

L'antic alumne José Rodríguez Colomé, als anys 20 i 30 del segle passat


A través de l'antic alumne Joan Ramírez, ens arriben dues imatges cedides per la família Rodríguez-Subirats. Són de l'antic alumne de la Mercè José Rodríguez Colomé. Són fotos escolars dels anys 20 i 30 del segle passat i constitueixen un document gràfic de gran valor.

Al principi de l'entrada hi veureu una imatge de grup de 1928. José Rodríguez és el noi marcat amb una creu, el quart per l'esquerra de la primera fila. Aquesta, en canvi, és una foto individual de 1932.


Les persones que seguiu aquest bloc reconeixereu segurament l'estil característic de les fotos escolars de la Mercè d'aquell 1932. I és que per diverses circumstàncies, la "collita" gràfica d'aquell any ha estat molt quantiosa. En podeu veure altres exemples clicant aquí.

Ens comenta Joan Ramírez que José Rodríguez Colomé es troba força bé i que, als seus 87 anys, gaudeix d'una memòria envejable.

divendres, 5 d’abril del 2013

Cinc anys de bloc, tota una experiència

Aquest 5 d'abri de 2013 el nostre bloc compleix cinc anys. Es diu aviat, perquè la fulgurant velocitat de la vida digital converteix un lustre en un període gairebé a comptar en temps geològic. En realitat, si aquesta moguda la poséssim en marxa avui, el més segur és que no faríem un bloc. Això no vol dir que aquest canal no tingui encara una vida, més pausada i assossegada que altres xarxes socials molt més dinàmiques i fresques, però tenint encara (un bloc) recursos suficients per donar guerra i, sobretot, per oferir coses que valen la pena de compartir. Sí, compartir és el verb clau de tot.

Es podrien dir tantes coses d'aquest bloc, i totes bones, que un servidor, que ha tingut la fortuna de posar-lo en marxa i administrar-lo durant aquests cinc anys, de vegades es conté i no diu tot el que podria dir-se. No fos cosa que algú pensés que li robo el protagonisme (!), com ha passat alguna vegada. Les petites misèries són inevitables en singladures tan llargues i amb la participació de tanta gent. Per les experiències viscudes aquests cinc anys no puc posar la mà al foc per tothom (sento el mal rollo implícit, però som majors d'edat i no té sentit enganyar-se) (*), però estic segur que per la immensa majoria dels antics alumnes tot això ha estat una font d'alegries. Actives o contemplatives, perquè això ho ha gaudit tothom com ha volgut, que aquesta és una de les gràcies de l'invent. Per mi ho ha estat, sense cap mena de dubte, i dono per ben emprat el temps, la feina i, quan ha calgut, els diners.

I ha estat sense buscar ni esperar res a canvi. Per la cara, per la patilla... Perquè ens ha donat la real gana i perquè hem gaudit molt.

Hi ha una cosa que es diu fidelitat a les arrels, que pot exercir-se de moltes formes, també des de la distància. Fidelitat que vol dir també agraïment a qui t'ha ajudat a ser com ets, a qui t'ha donat l'oportunitat de millorar i fer-te persona de profit, a qui ha contribuït, ni que sigui des de la modèstia més mínima, a què aconsegueixis els teus objectius... Crec que només des d'aquest punt de vista s'explica la trajectòria d'aquest bloc. Hi ha hagut un entusiasme, molt intens al principi, més moderat després, per recuperar els nostres records d'infantesa i joventut. Però no ha estat només això, ni tan sols les possibilitats de materialitzar-ho en un projecte comú que ens ofereix internet.

Ha estat sobretot agraïment a una escola que, ves per on, no era exactament com les altres. Que tenia unes característiques especials que potser no són fàcils de definir, però que expliquen perquè la nostra moguda d'antics alumnes ha adquirit les proporcions que ha adquirit, mentre altres col·lectius semblants, d'escoles que no eren iguals a la nostra, no han passat, amb els deguts respectes, del primer sopar.

No es tracta de convertir una petita celebració en un conflicte, no. Ha quedat dit el que calia dir per posar les coses en perspectiva, però no ens barallarem amb ningú. Només acabarem constatant que les coses marxen pausadament, però no s'aturen. El bloc s'acosta a les 900 entrades i no passarà de l'estiu que assolirà el mig milió de visites. Per fregar-se els ulls, escolteu. I no és tan sols l'estadística. La font d'imatges antigues, que és on el bloc ha trobat el seu pes ideal després de la bogeria inicial, no sembla secar-se. Queda feina per fer, si volem. I toca gaudir-ho mentre en tinguem ganes.


(*) Això, naturalment, en el supòsit, improbable, que algú li importi el que un servidor pugui opinar