dilluns, 25 d’agost del 2014

El proper 19 de setembre, homenatge a Migueli


El proper divendres 19 de setembre se celebrarà un homenatge al nostre company Miquel Zaragoza Vileta, conegut com a Migueli per tothom, que ens va deixar l'1 de juny de 2012 (llegiu aquí). El grup musical que ell va liderar, La Familia Armando Ruido, organitza aquest homenatge, que tindrà lloc a partir de les 22.30 hores al Pub Sancho de Tortosa (Rambla de Catalunya 23).

A Facebook hi ha creat un esdeveniment on podeu confirmar la vostra assistència (cliqueu aquí). Quan tinguem més informació d'aquest acte, en donarem més dades.

Migueli, nascut el 1967, va ser l'heroi de tota una generació d'antics alumnes de la Mercè, però també d'amplis sectors de la joventut tortosina. Era el cantant i l'ànima d'un conjunt que practicava una crítica social sense complexos, fet que influiria molt en el seu exili al Pirineu a partir d'un històric concert a les festes de la Cinta de 1990. Però sobretot era una persona que es feia estimar, la qual cosa té el seu mèrit quan s'és tan directe i es parla tan clar.

Des de la seva mort, fa dos anys i escaig, han estat diverses les activitats en record seu. Tant a Tortosa com a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà), on vivia. El desembre de 2013, La Familia Armando Ruido, grup que també integraven altres alumnes de la Mercè, va reaparèixer al festival Xerta Roc (vegeu-ho aquí). Al grup ja li rondava pel cap de feia temps tornar-se a reunir. La mort de Migueli va trastocar els plans, però els nostres companys van creure que era més necessari i just que mai.

dimecres, 20 d’agost del 2014

El "Guernica" del carrer Montcada


Hem trobat a internet aquesta imatge (cliqueu aquí per veure el lloc). Diguem-ho directament: és un dels emblemes de la Mercè del carrer Montcada. La nostra escola només va ser a l'antic seminari i antic institut de Tortosa durant una dotzena d'anys (1970-1982). Va deixar arrel, com és normal, entre els alumnes d'aquella època. Lògicament, els que van anar a l'edifici original del carrer de la Mercè no el senten tan propi. Segurament tampoc els que ja van anar a l'escola actual, al Rastre. Queda inscrustat pel mig un grup de promocions que van conèixer el casalici del carrer Montcada, però també els anys de l'exili, batejats amb gran encert pels seus protagonistes com la generació de les caragoles.

No volem insistir gaire en temes coneguts i que ja hem comentat en moltes ocasions. Simplement posem en situació aquesta foto, que mostra la rèplica del "Guernica" de Picasso, que van pintar l'any 1982 els alumnes de la generació del 1968 i que tots ells (i molta més gent) té en un pedestal. Va ser una referència del carrer Montcada durant anys, fins i tot durant els 20 anys que van passar entre l'abandonament de l'edifici i el seu enderroc definitiu. Cada cop més deterioritat, això sí, com pot veure's a la foto, fins que va anar a terra junt amb aquella porció de la història de la nostra escola.

És curiós com el "Guernica" és el record de la Mercè més arrelat entre molts antics alumnes, de generacions molt diverses, i fins i tot un record per a molts tortosins, especialment els nascuts o residents al nucli antic. Un gest tan senzill..., ja veieu.

La connexió emocional és molt alta perquè entre els autors de la pintura n'hi ha que ja no hi són entre nosaltres. És més, el "Guernica" es va pintar pocs mesos abans de l'abandonament urgent de l'edifici: com si fos un mal presagi... I de fet, s'ha arribat a l'extrem de conservar el motllo de paper amb el qual es va fer el dibuix de base al mur exterior de l'escola. El guardava l'antic alumne Rafael Pedret. Concretament, era a casa de la seva àvia. No s'haguessin guardat coses així si tals coses no s'haguessin estimat i haguessin significat quelcom molt important.

Aquí trobareu una altra entrada, de l'exalumne Ildefonso García, que parla de la seva vivència personal en relació al "Guernica" i sobretot sobre la seva desaparició.

dilluns, 11 d’agost del 2014

Els mestres Carme Martorell i Fermí Viladrich, als anys 30 del segle XX


Fa poc, en aquesta entrada, avancem que teníem algun altre material gràfic sobre el matrimoni de mestres Carme Martorell i Fermí Viladrich. La nissaga Viladrich-Martorell és segurament una de les més destacades de la història de la Mercè. En la seva època era també mestre de la nostra escola Joan Martorell, germà de la Carme i cunyat del Fermí. I tots dos van tenir una filla, Montserrat Viladrich Martorell, que va ser també una referència de la Mercè fins a la seva tràgica desaparició.

Aquí teniu la foto promesa, que ens ha arribat des de l'arxiu que recull l'antic alumne Joan Ramírez Montserrat. Prové del fons fotogràfic de Josep Daufí.

No tenim datada la foto, però hem preguntat a exalumnes nascuts després de la Guerra Civil que els van tenir com a mestres. Ens apunten que en aquesta imatge se'ls veu "joves", que ells els recorden més grans, sobretot a Carme Martorell, que en els seus darrers anys a la Mercè (es va jubilar el 1957) tenia el cabell completament blanc. Alguns se'n recorden perfectament perquè van participar en l'homenatge que Carme Martorell va rebre amb motiu de la jubilació, un acte que va tenir tal ressó que resta en la seva memòria gairebé 60 anys després.

Aquest detall i altres de la vestimenta ens fan pensar en la possibilitat que la foto sigui de la dècada dels anys 30 o 40 del segle passat. Un cop publicada l'entrada, Joan Ramírez ens ha enviat el resultat de les seves indagacions: la foto seria de l'any 1946, d'un acte celebrat a l'escola de Roquetes.

En tot cas, serveixi aquest testimoni gràfic d'homenatge a una família que ho va donar tot per la Mercè, amb unes trajectòries vitals que han quedat en la memòria de tothom que els va conèixer. I això és així perquè no eren únicament bons mestres, sinó excel·lents persones.


divendres, 1 d’agost del 2014

Un parell de coses sobre els anònims

Els anònims que pretenen tocar la pera i sembrar mal ambient són un clàssic dels blocs. Tals personatges van ser batejats com a "trolls" quan això del 2.0 començava a remenar la cua, allà pel pleistocè superior. I són com la mala herba. Que no acaben mai de morir per molt que fumiguis. Fins i tot n'hi ha a aquestes altures de la pel·lícula, quan els blocs són una eina digital que va més aviat de baixa.

N'hem tingut fins i tot aquí, malgrat que se suposa que és un punt de trobada de companys, si no d'amics. La cosa ha tingut moments i moments. Potser els lectors no ho hauran percebut, perquè fa ja molt que vam prendre la decisió de filtrar els comentaris i no permetre certa mena d'anònims. Ep, no és que no es pugui criticar, faltaria més. És simplement que les injúries, les calúmnies i les amenaces no són crítiques legítimes. Ni tan sols quan es fan donant la cara, imagineu-vos d'amagat.

En realitat, si algú vol dir-li el nom del porc a algú altre i ho fa donant la cara, és el seu problema. Allà ell, o ella, amb les conseqüències. Però certes coses no es fan ni es diuen des de l'anonimat perquè sí. Simplement, no es farien ni es dirien si s'hagués de donar la cara.

És més, si aquí aquesta mena de comentaris no surten publicats és simplement perquè el bloc és responsable a tots els efectes legals del que hi surt, si no es pot identificar l'autor. Bé, el bloc no pas. És responsable la persona física que administra el bloc. O la persona que el va crear. És el que estableix la llei i diverses sentències ho han ratificat.

Podeu dir-me censor si us ve de gust (algun cop qui subscriu aquestes línies s'ho ha hagut de sentir), però hi ha certs horts als quals no m'hi portaran. Servidor va crear el bloc materialment en el seu moment, no pas perquè fos per mi, sinó perquè algú l'havia de crear, i el "marrón" seria per mi. Mentre pugui evitar-ho, no gràcies.

No obstant, vaig prendre també la decisió de publicar els anònims que es referessin a mi personalment, que pel que podeu veure tenen temporades més o menys intenses. Ja fa temps que no em plantejo el perquè de determinades fixacions cap a mi. I no és perquè jo no sigui ningú per jutjar els actes aliens, sinó perquè hi ha coses més entretingudes a la vida que intentar entendre actes incomprensibles.

Les coses, però, tenen un límit. I ja fa temps que els anònims han adquirit un to tan repugnant que he hagut de deixar de publicar-los (tot i que els guardo als efectes oportuns). No és perquè a mi no em vagi la marxa. De fet, col·lecciono els insults que rebo per la meva dedicació a les xarxes socials i sempre me'n recordo de Gerard Vergés quan parlava de vilipendis que en realitat eren un honor. Ni tan sols és perquè les calúmnies i les amenaces greus siguin sempre mala cosa. Però ni els meus amics ni la meva família, inclosos menors d'edat, tenen la culpa que hi hagi grillats, o grillades, amb molt poca feina.

Per això, volia comentar que faré una cosa que voldria haver evitat, però que tampoc defugiré. I és que s'emprendran accions legals i, com es diu en espanyol, "salga el sol por Antequera". I és clar, ens sentirem a dir de tot quan hi hagi conseqüències. Serem moooooolt dolents. A sobre. Però ja entendrà tothom que és igual.

Una última consideració sobre aquests comentaris anònims, en concret sobre els que em demanen explicacions sobre uns diners que tenia el col·lectiu d'exalumnes, l'apropiació dels quals se m'atribueix. És molt senzill: on estan aquests diners s'ha de preguntar a qui sempre els ha tingut i administrat. En concret, la Plataforma d'Exalumnes, que era qui convocava la trobada d'antics alumnes del 7 de juny de 2008, amb les restes econòmiques de la qual es va constituir un "pot" per fer front a possibles despeses de les nostres activitats.

Servidor no ha tingut mai aquest "pot" en el seu poder, ni l'ha administrat, ni l'ha gestionat. Raó per la qual no puc donar cap explicació sobre on estan aquests diners. Si algú creu necessari demanar explicacions, que ho faci a qui tenia en les seves mans aquests diners i els administrava.

Ep, servidor, a diferència dels anònims, ni suggereixo ni insinuo res. És més, fins on sé amb aquells diners no ha passat res de dolent, tot el contrari, però ho sé molt indirectament. En tot cas, fins i tot sent per a bé, com sembla que és el cas, no em toca a mi donar-ne raons.

Fins aquí el que havia de dir. No tenia cap intenció de convèncer de res a ningú, ni tan sols de que el Liceu me'l pago jo, i des de fa 30 anys. Tampoc pretenc donar cap alegria als "trolls", que suposo que m'estiraven de la llengua per veure si els contestava, a poder ser malament. Servidor dorm bé i té millor gana, a més d'anar molt "suelto", i té suficient vida com per no perdre el temps amb rucades. Era més senzill: allò de l'aigua clara i que cada pal aguanti la seva vela.

Signat: Toni Gallardo