dissabte, 29 de juny del 2013

Excursió a Mallorca el 1980?



L'antiga alumna Amparo Pellissa ha recuperat un parell d'imatges de la seva excursió de fi de curs a Mallorca. L'Amparo és de la generació del 1966, però pensa que l'excursió no és la del 1979 (que podieu veure recentment aquí i aquí), ja que ella va repetir setè curs. Per tant, el més lògic seria que l'excursió fos la del 1980.

A més de l'Amparo, també surt a les fotos la Neus Roig. Ella també és de l'any 1966 i també va repetir setè, segons ens explica l'Amparo. Tot sembla quadrar en la idea que les imatges siguin de 1980, però si algun antic alumne té alguna altra referència pot fer-la saber, per descomptat.

Com ja explicàvem en les recents entrades sobre els viatges a Mallorca, per molts era el primer cop que es viatjava en avió. I d'aquí que sempre es conservin fotos amb motiu aeronàutic, a més dels posats més o menys habituals en els indrets que es visitaven durant les excursions. La segona imatge és d'aquest tipus i hem de dir que ens sona d'altres fotos publicades al bloc, però no recordem a quin lloc podria correspondre.

dimarts, 25 de juny del 2013

L'excursió a Mallorca el 1979 (2)

Publiquem en aquesta entrada la resta de fotos aportades per Pili Castellà, corresponents a l'excursió que els de vuitè d'EGB nascuts el 1966 van fer a Mallorca l'any 1979. Aquí trobareu l'entrada original. Entre altres companys, hi veiem la Roser Bel, la Yolanda Ortega, l'Antoni Monforte, l'Albert Sanjuan, l'Ester Galindo, la Dolors Monfort, l'Alícia Lores, la Maribel Lalana, l'Encarna Castellà, la Joana Burgos, el Jaume Benet, el Toni Gallardo, el José Manuel del Val..., a més de la pròpia Pili Castellà. Si reconeixeu més antics companys, podeu deixar comentaris identificant-los.












divendres, 21 de juny del 2013

Els germans Padrosa, dels anys 1965 i 1967

Als germans Lourdes i Alfonso Padrosa Badia els van fer la "versió doble" de la foto escolar. Aquesta fórmula gràfica per als germans va aplicar-se a principis de la dècada de 1970 i al bloc n'hi ha altres testimonis. Lourdes és de la generació dels nascuts l'any 1965 i Alfonso, dels de l'any 1967. Quan els van fer el retrat, ella aniria a cinquè o sisé i ell, a tercer o a quart. Per tant, seria l'any 1974 o 1975.

dimarts, 18 de juny del 2013

L'excursió a Mallorca el 1979 (1)


Pili Castellà Vargas ha recuperat unes quantes fotos de l'excursió de final de curs a Mallorca de l'any 1979. Érem la generació del 1966 els que acabàvem vuitè curs de la desapareguda EGB. Després de moltes activitats al llarg de l'any per recaptar fons (des de la tradicional rifa nadalenca a una llegendària festa al gimnàs de l'escola del carrer Montcada), vam enfilar el viatge cap a la principal illa balear en el que per a molts era el primer viatge en vaixell de la seva vida. Avui les coses han canviat molt i als 13-14 anys, les criatures han voltat molt, però llavors aquella era per a molts la primera gran sortida; la primera en què s'anava en vaixell i en avió; i la primera que es feia sense el control-vigilància-protecció de la família...

El viatge en vaixell va ser mogudet. Vam agafar mala mar i el viatge es va allargar més del previst, de forma que vam arribar tard a l'hotel i vam sopar un àpat fred que ens havien deixat, en un menjador on no hi havia ningú més. Era l'hotel "Los Príncipes", situat a Can Picafort, ala badia d'Alcúdia, al nord de l'illa; una destinació que pel que sembla era freqüent en aquesta mena d'excursions de fi de curs. Com l'agència, Viajes Kontiki, que hi estava especialitzada, fins al punt que al seu logotip sortida el típic barret estudiantil anglosaxó. Si no recordo malament, l'excursió es va contractar a través d'una agència de viatges tortosina, ubicada al costat del Bar Ribera.

Em sembla que a tots ens va quedar un record molt marcat d'aquells cinc dies, de dilluns a divendres, que va durar l'excursió. Segurament pel que explicava en el primer paràgraf. Era com sentir-se gran de repent. Amb totes les rebel·lies adolescents que podem imaginar-nos, des de fumar a prendre una copa amb alcohol, passant per intentar "apretar" en les peces lentes del ball que va fer-se com a mínim una de les nits. Alguns afortunats i afortunades, a més, van esmunyir-se a "passejar" a la llum de la lluna per la platja que hi havia al costat de l'hotel...

També va ser un viatge ple de descobriments. Bé, les persones més decidides d'entre el grup a Mallorca només van demostrar que n'eren molt de decidides. La gran sorpresa va ser adonar-nos-en de com eren en banyador alguns dels nostres companys i companyes. Una meravella, perquè ens entenguem... Testimonis d'altres generacions que s'han recollit en aquest bloc coincideixen en la idea d'uns "cuerpos Danone" que ningú havia sabut apreciar anteriorment... En fi, si els nostres fills i filles llegeixen això pensaran que som uns troglodites o uns freakies acabats...

Ens acompanyaven una parella de mestres, perquè a més que érem menors d'edat, una mica d'ordre s'havia de garantir. Ja recordareu que sempre eren un mestre i una mestra, per allò que érem nois i noies. Aquell any van venir don Rafael i doña María Pilar, que eren matrimoni. No feia gaires anys que havien arribat a la Mercè i, pel que tinc entés, quan l'escola del carrer Montcada va ser abandonada a correcuita el 1982 van acabar recalant al col·legi de Ferreries. Vaig sentir no fa gaire que don Rafael ja s'havia jubilat. Algú en té més informació?

Evidentment, no totes les experiències del viatge van ser edificants al 100%, sobretot si ho considerem des del punt de vista dels nostres pares. I ara que tenim fills potser ens ho mirem d'una altra forma, tot i que també els temps han canviat molt i em vull pensar que ens agafem les coses amb una altra filosofia, una mica més relaxada... En tot cas, estic molt agraït a l'experiència amb un tabac negre que es deia "Kaiser". Gràcies als cigarrets d'aquesta marca que em vaig fumar a Mallorca, no he fumat mai més a la vida. Tot això que la salut s'ha trobat...

Hi ha molts records que es remeten als tòpics més tronats dels viatges a Mallorca: la visita a la fàbrica de perles, el recorregut per les Coves del Drac o les ensaïmades. N'hi va haver d'altres de curioses, pròpies d'aquesta excursió, com les freqüents bromes sobre l'oferta gastronòmica de l'hotel, una mica limitada, i l'abundància de meduses a la platja...

No voldria fer un relat unidireccional d'aquella excursió, tot i tenir-hi records propis com a participant en la mobuda. Potser millor ho deixo aquí i obrim un fil per qui vulgui afegir les seves anècdotes i vivències. En una entrada posterior publicarem més fotos de les recuperades per la Pili Castellà.

divendres, 14 de juny del 2013

El camp de futbol municipal de Tortosa portarà el nom de l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre


L'Ajuntament de Tortosa posarà el nom de l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre al camp de futbol municipal. Ho ha anunciat l'alcalde, Ferran Bel, en l'acte de lliurament al Club Deportiu Tortosa de la Medalla d'Or de la Ciutat (vegeu la notícia aquí). Segons Bel, aquesta designació recordarà "una persona que tan bé representa els valors de l'esport i el sentiment del CD Tortosa".

Efectivament, l'exalumne Josep Otero (1928-2013) no és l'esportista tortosí més emblemàtic del segle XX pels seus resultats com a jugador, que també, sinó per haver estat el mestre esportiu i de la vida de tres o quatre generacons d'esportistes locals. Otero, que va morir el passat 6 de març, era un heroi discret. Un home que pensava que, més important que el resultat, era seguir les regles. I que tan important era saber guanyar com encara més saber perdre. Una filosofia molt senzilla que enaltia els valors que s'atribueixen genèricament a l'esport, però que tan es troben a faltar en el món d'avui, inclòs l'esport hiperprofessionalitzat.

Joan Otero Rosselló, un dels fills de Josep Otero i antic amic i col·laborador d'aquest bloc, ens ha fet arribar unes paraules que reproduim per l'emoció que transmeten:

"No tenim paraules per agraïr aquesta distinció, que ens omple de satisfacció i orgull. També estem convençuts que ha estat una empenta de tots vosaltres, cadascú en la mesura de la seva força, i que ha estat recollida pels nostres representants, als qui agraim la disposició, discrecció i actitud de consens en pendre aquesta decisió. Valorem que aquestes iniciatives tinguin un caliu popular, sense distincions, sense pressions i sobretot sense discusions ni objeccions".

"Desitgem de tot cor que els valors, actituds, pensaments, treball..., de Josep Otero Gendre, continuïn agafats a les parets, graderies, camp, vestidors, del que ara serà el seu camp de futbol, i que puguin ser absorbits per tots els qui, des de avui, passin per qualsevol racó de l'Estadi Municipal de futbol Josep Otero. Tothom es pot sentir partícep d'aquesta distinció per que així ho hagués volgut el nostre estimat pare i per tots vosaltres el senyor José, el senyor Otero, Pepe Otero i Oteret".

I per a mostra d'aquesta filosofia, un botó: el fotomuntatge que ens envia la família Otero, amb alguns dels escrits que el nostre company d'escola escrivia en fitxes. Una autèntica joia que compartim.



dimarts, 11 de juny del 2013

El sacrifici de la felicitat



No voldria pecar de massa ensucrat amb el títol d'aquesta entrada. Tampoc suggerir que el nostre company difunt, Josep Prades Favà, a qui hem acomiadat aquest 11 de juny de 2013, a la parròquia dels Dolors de Tortosa, fos una persona que no va ser feliç. Però com que, a més d'antic alumne, era familiar meu, puc afirmar que va ser una persona que va sacrificar moltes coses per encarar circumstàncies familiars molt difícils en els durs temps de la postguerra.

No es tracta tampoc d'entrar en detalls ni d'explicar penes, però sí de preguntar-se, per exemple, perquè el Josep no va casar-se mai. Que no va ser per falta de ganes, sinó perquè es va trobar amb la família al seu càrrec per diverses circumstàncies, entre elles un germà amb una gran invalidesa i una germana, vídua molt jove amb dos fills. Tot, en el context difícil de la dictadura franquista i sent d'una família de "rojos", que havia tingut alguns dels seus membres a la presó pel gravíssim delicte de ser demòcrates i catalanistes.

El propi Josep va ser militant d'Esquerra Republicana abans de la guerra i també després, durant la llarguíssima nit del franquisme. Va ser de les persones que, recuperada la democràcia, va tornar a muntar el partit a Tortosa. Per això avui estava indicadíssim que la senyera fos sobre el seu fèretre. No una bandera, era una simple cinta amb un llaç, però amb un simbolisme molt apropiat per a una persona que es va jugar alguna cosa més que un disgust per la seva estima al país i per les seves idees.

M'hauria agradat veure entre els assistents al funeral algú del seu partit de sempre. No he sabut adonar-me si hi eren i, en aquest cas, els demano disculpes. Hi ha una generació que s'està apagant, per motius merament biològics, a la qual devem molt. Fora bo no oblidar-ho en uns moments de desprestigi de la política (guanyat a pols, cal dir-ho també). Sobretot que hi ha hagut persones que han pagat alts preus personals perquè ara ens poguéssim donar el luxe de criticar-ho tot.

Josep Prades era d'una família plena d'alumnes de la Mercè per totes les branques. Els seus nebots Tomàs i Victòria han participat activament en moltes trobades i commemoracions organitzades en els darrers cinc anys. Ja sabeu, la fidelitat a les arrels, que persones com el Josep van fer palesa tota la seva vida. Sé que aquesta entrada té més de personal i familiar que d'escolar. Però què carai, el Josep s'ho mereixia sobradament.


dilluns, 10 de juny del 2013

Mor Josep Prades Favà, de la generació de 1916

Aquest 10 de juny de 2013 ha mort a Tortosa l'antic alumne de la Mercè Josep Prades Favà. Era de la generació nascuda l'any 1916 i, amb 97 anys a punt de complir, devia ser dels exalumnes més grans que encara vivien. Josep Prades era d'una família del carrer del Carme a la qual tothom va ser alumne de la Mercè. Com les altres branques de la família, entre les quals es troba un servidor, que avui lamenta tant la pèrdua d'un familiar com la d'un antic company.

Josep Prades va ser molt conegut a Tortosa com a representant comercial de productes fitosanitaris i lubricants. Durant molts anys va tenir una oficina i botiga al carrer Teodor González. Era un home senzill, però amb un ànim encomiable i amb el cap que li bullia d'idees: a casa recordem una sensacional màquina que trencava olives...

També estava compromés amb la llibertat, la democràcia i Catalunya des de l'època de la clandestinitat antifranquista. Militant d'Esquerra Republicana dels d'abans de la guerra civil, va ser una de les persones que va tornar a aixecar el partit a Tortosa després de la dictadura.

La vetlla es fa des d'avui mateix al tanatori del Sabeco i el funeral serà demà, dimarts, 11 de juny, a les 16.30 hores, a la parròquia dels Dolors.

divendres, 7 de juny del 2013

Els orígens històrics de la Mercè, avui que en fa 165 anys


La foto més antiga que conservem de la Mercè, del 1895. Cedida per Maria Cinta Monllaó.


L’origen de l’actual Escola de la Mercè cal buscar-lo en els processos de desamortització tirats endavant pels governs espanyols del segle XIX. La desamortització no era altra cosa que l’expropiació i subhasta de terrenys i béns improductius en mans de la noblesa, l’església catòlica o les ordes religioses. Les “mans mortes”, que així s’anomenaven, s’havien acumulat per segles de donacions, molt sovint testamentàries, però rarament s’explotaven, per una mentalitat feudal que centrava el poder i el prestigi social en la mera propietat de la terra i no en el benefici que se n’extregués.

Ja al segle XVIII es van produir els primers processos i els jesuïtes en van ser els afectats, després de la seva expulsió d’Espanya. Fins i tot José I Bonaparte, el Pepe Botella imposat pels francesos entre 1808 i 1812, va fer una desamortització, si bé petita i per la via de confiscar les rendes de la terra i no la terra mateixa. La més coneguda, no obstant, és la que va impulsar Juan Álvarez Mendizábal el 1836. Els termes desamortització i Mendizábal s’identifiquen amb tanta facilitat que sovint s’oblida que la desamortització de debò (fins i tot per la via bèstia, si es vol plantejar així) va ser la engegada dos decennis després per Pascual Madoz.

Mendizábal, un personatge de biografia pintoresca fins al punt de l’aventurerisme, va ser ministre d’Hisenda i, durant un temps, president interí del govern. Des del càrrec ministerial va idear una desamortització que no va arribar a executar més que inicialment, en caure en desgràcia política i ser cessat. La intenció de Mendizábal era fomentar l’aparició d’una nova burgesia, si més no una nova classe propietària que fes produir la terra i aportés creixement econòmic. Era un plantejament que no tan sols s’havia fet abans i es faria després, sinó que era comú a altres països europeus en aquelles èpoques.

Darrera de tan bones intencions, però, s’ocultava també la necessitat de l’Estat d’aconseguir ingressos. Les finances públiques estaven tan acollades, i era tanta la necessitat de líquid, que l’expropiació dels béns religiosos es va fer fins i tot sense indemnització. És curiosíssim llegir una mica d’història econòmica espanyola i descobrir la de vegades que l’Estat ha fet suspensió de pagaments o fallida tècnica (per exemple, quatre cops durant el regnat de Felip II).

Amb la desamortització de Mendizábal, l’Estat va fer caixa, però la intenció transformadora de la societat va resultar un fracàs absolut. Les terres expropiades es van subhastar en grans lots, de forma que només van poder accedir-hi persones acabalades. Al final, simplement es van substituir unes oligarquies per unes altres.

L’expropiació dels béns religiosos va tenir una segona cara negativa. Les terres de conreu van trobar compradors, en la mesura que eren explotables. Però molts edificis, que no eren productius per ells mateixos, com seria el cas dels monestirs i convents, van restar abandonats durant anys i es va malmetre o perdre un important patrimoni cultural i històric. La desamortització també va tallar en sec nombroses obres pies que les ordes religioses desenvolupaven arreu.

El procés no va estar exempt de beneficis per a la societat, malgrat l’explicat fins aquí. La desaparició d’alguns d’aquests edificis va permetre la renovació urbana de les ciutats, amb l’aparició de nous eixamples i espais públics i la consolidació dels edificis en alçada (que abaratien l’habitatge). És més, una part dels convents i monesttirs que es van conservar es van convertir en edificis públics com a museus, hospitals, escoles i fins i tot casernes militars. En alguns casos, el servei públic ofert no va ser més que la continuació del que ja prestaven anteriorment les ordes religioses desamortitzades.

L’Orde Mercedària, que es dedicava a la redempció de captius, va instal·lar-se a Tortosa l’any 1230. La primera ubicació va ser fora les muralles. El 1446 es va traslladar al llavors carrer de Gènova (l’actual carrer de la Mercè, que va agafar el nom del nou convent), perquè l’anterior edifici de l’Orde quedava afectat per unes obres de reforçament de les muralles. El 1628, una part important del convent va ser reconstruïda a fons. El 1835, en ser desamortitzat el convent, la comunitat mercedària es va disoldre i el recinte va tenir diversos usos al llarg del temps, inclòs el de teatre, magatzem de sal, parc de bombers, museu local, caserna, casa de beneficiència i fins i tot polvorí...
 
Però el 7 de juny de 1848, l’Ajuntament va prendre la decisió històrica d’usar les dependències de la Mercè com a escola pública. S’oferia un ensenyament subvencionat per l’Ajuntament en una època en què l’educació gratuïta pràcticament no existia. S'oferien set nivells, que van arribar a tenir una matrícula, durant els primers anys, de fins a 800 alumnes. Els continguts docents eren limitats i molt bàsics, tot i que avançant-se molt en el temps comptava amb escola nocturna. En el pla d'estudis figuraven coneixements elementals de religió i moral, lectura i escriptura, principis d'aritmètica i elements de gramàtica castellana. A l'escola nocturna, s'ensenyava lectura, escriptura, aritmètica, geometria i dibuix linial.

Però l’existència d’una escola gratuïta marcava la gran diferència per a moltes famílies de pocs recursos. L’apel·latiu d’escola dels pobres, amb què sovint s’ha conegut la Mercè, és literalment exacte. Però si l’educació és el millor anivellador social que hi ha (i la garantia última de la igualtat d’oportunitats), benvinguts siguin els adjectius que es vulguin usar, encara que no s’emprin de bona fe.

L’escola va acabar tenint un edifici propi, a partir de la remodelació de les antigues dependències conventuals i de noves construccions. L’edifici principal del convent, que incloïa l'església, romania dempeus i a banda de l'escola pròpiament dita, però es va anar deteriorant fins que el 1897 va haver de ser enderrocat pel seu precari estat de conservació. Sobre el solar es va aixecar el temple de la Reparació, obra de l’arquitecte Joan Abril i Guanyabens, que va consagrar-se el 1903.

Durant la Guerra Civil, l'escola va patir danys d'entitat, arran dels bombardeigs que l'aviació franquista va fer sobre Tortosa i quan la ciutat va esdevenir front bèl·lic. El primer curs després de la guerra, el 1939-1940, les classes van fer-se en una casa particular, encara existent, al carrer de Sant Felip Neri. Reparats la major part dels desperfectes, l'activitat va reprendre's a l'escola el setembre de 1940.

El casalici del carrer de la Mercè va ser abandonat a correcuita el desembre de 1970. La declaració de ruïna resulta una mica sospitosa vista en perspectiva. L’edfici va ser ocupat i usat durant anys per la policia, com tothom recordarà. Potser no estava en les millors condicions de conservació, però és obvi que a punt de caure no devia estar, com es va fer creure als alumnes i a les famílies.

La Mercè va traslladar-se al carrer Montcada, a l’edifici que havia allotjat fins un parell d'anys abans l’Institut de Batxillerat “Joaquín Bau”, que, al seu torn, s'havia traslladat al barri de Ferreries, on encara continua. No era un edifici precisament nou i un repàs per la bibliografia local (amb abundats testimonis gràfics) permet veure que havia estat refet i remodelat en diverses ocasions. Durant la Guerra Civil va patir importants destruccions, que no van ser reparades fins passat catorze anys. Mentrestant, les classes van impartir-se a l'actual edifici dels jutjats, a la plaça dels Estudis, com explicàvem aquí, aquí i aquí.

No obstant, l'edifici havia patit molt i la rehabilitació va fer-se amb la pobresa de mitjans i l'estil decoratiu (per anomenar-lo d'alguna forma) de Regiones Devastadas, l'organisme creat per la Dictadura per dur a terme la reconstrucció de pobles i ciutats malmesos per la guerra. A Tortosa, l'exemple més il·lustratiu que tenim d'aquesta forma de fer és l'actual església del Roser. Però faríem bé de no oblidar com va canviar el barri de pescadors, al voltant de la desapareguda església de Sant Pere, al voltant de l'actual Ajuntament.

Les reparacions fetes ja als anys 50 van tenir una vida operativa curta. La tardor del 1982 l'edifici es declarava en ruina i la Mercè havia d'abandonar a correcuita la que havia estat casa seva durant només dotze anys. L'escola iniciava llavors un diàspora de cinc anys per diferents indrets, fins que el setembre de 1987 començava a funcionar l’actual edifici al carrer de la Providència. Se n'acaben de complir 25 anys.

dimarts, 4 de juny del 2013

Les fotos tornen a casa (2)


Les fotos han tornat a casa seva, sí, si més no a l'escenari on es van fer, en alguns casos, fa més d'un segle. En el lot lliurat a la direcció de l'escola, imprés en suport físic, hi ha imatges aportades per molta gent, tant antics alumnes com no. Però hi ha un esment especial que, sense desmerèixer ningú, és d'estricta justícia. És el matrimoni format pels exalumnes Joan Ramírez Montserrat i Maria Isabel Sabaté Gisbert.

Simplement perquè ells dos no s'han limitat a regirar a casa seva per retrobar les seves pròpies imatges escolars i les de les seves famílies. És que, a més, fa temps que van gratar-se la butxaca i pagar la impressió d'una col·lecció de fotos que no pot ser més interessant. Perquè no tan sols són fotos escolars, sinó també de la vida posterior dels alumnes de la Mercè de les dues nissagues familiars que convergeixen en aquest matrimoni. Hi ha alguna imatge, com la del servei militar al Marroc, d'estètica "Memòries d'Àfrica" total, que són impagables. Pura història gràfica, més enllà del seu fort impacte visual.

Amb tota justícia, vam decidir que la seva aportació mereixia portar un nom que la identifiqués i reconegués. I així va néixer el Fons gràfic Ramírez-Sabaté. Un fons que ha acompanyat l'exposició original durant el seu periple per Tortosa i rodalia, que va durar dos anys, i que ara queda dipositat igualment a l'escola.


dissabte, 1 de juny del 2013

Les fotos tornen a casa


Fa més de cinc anys que en aquest bloc es publiquen fotos que sorgeixen de la recerca dels antics alumnes de la Mercè. Alguns han buscat als seus àlbums familiars i altres han anat més enllà i han buscat per tot arreu. El resultat són les 4.000 fotos que ja s'han publicat, que es diu aviat.

Ara fa una mica més de tres anys, quan la Mercè havia de rebre la medalla d'or de la ciutat de Tortosa, aquesta recerca digital va fer un salt cap al món analògic i cap a una major visibilitat social, amb l'exposició "La Mercè. Una història en imatges". L'exposició va voltar per tota Tortosa i la seva rodalia i ens consta que va tenir una bona acceptació. I cal tornar a fer públic el nostre agraïment a tots els que la van fer possible, dels que van donar una petita subvenció als que van escombrar la sala, passant per tots els exalumnes que van contribuir, amb feina o de la forma que fos. És el que tenen els projectes col·lectius, que no hi ha protagonisme de ningú, llevat del compartit al voltant d'alguna cosa que considerem positiva. En el nostre cas, no ja el record de la infantesa, sinó l'agraïment cap a una escola que va fer tant per nosaltres.

I ara (diuen que roda el món i torna al Born), les fotos tornen a casa. Bé, les digitals aquí continuen. Però aquella tria que va imprimir-se per a l'exposició ha estat lliurada a la direcció de la Mercè, perquè la conservi i la pugui exhibir en un moment donat. Aquest 31 de maig de 2013, ens ha rebut l'actual directora de la Mercè, Rosa M. Curto Turon, i li hem fet el lliurament. Tant de l'exposició original com del fons gràfic familiar Ramírez-Sabaté, que s'hi va afegir posteriorment, i del qual parlarem en una altra entrada.

Que l'exposició havia de tenir el seu lloc natural i definitiu a la Mercè era una obvietat que tots crec que hem tingut clar i que ningú discutirà. Pel mig hi ha hagut històries per no dormir i accions incomprensibles (una cosa pot estar molt bé, però no tant fer-la sense preguntar res a ningú), però que com és norma en un servidor no explicaré. No per companyerisme o per tenir-hi implicació personal, sinó perquè em queda sentit de la decència i dono per ben emprades les trompades rebudes ("ahí me las den todas", que diuen en espanyol): simplement, hi ha coses importants, i coses que no.

Tampoc amargarem la festa, és clar. Entre les coses importants d'aquesta vida hi ha les que fem perquè volem. Ja no perquè ens dóna la real gana, sinó perquè pensem que valen la pena. I no compten les hores, ni la feina, ni els diners. Compta el goig i la satisfacció, no l'afany de protagonisme. Per usar un altre refrany espanyol: "es de bien nacido ser agradecido". I aquesta és la clau que explica que aquesta moguda comencés amb una empenta insòlita i que encara continuï, ajustada al desig i les ganes de cadascú. Quants projectes semblants a aquest haurien volgut tenir una trajectòria comparable...

Ara mateix no podria dir-vos si hi haurà algun acte al voltant del 7 de juny, l'aniversari de la creació de la Mercè (enguany en farà 165 anys). Això es cou a un altre negociat, o ho sembla o no se sap exactament, o no volen o no ens ho acaben de dir (és el que deia abans de les coses que no s'acaben d'entendre). Bé, si en tenim notícia ja ens en farem ressó. O les persones presumptament a càrrec ja ho publicaran elles mateixes aquí si volen. No és per tirar coets, però no té sentit enganyar-se ni enganyar ningú sobre com estan certes coses.