dissabte, 20 de setembre del 2014

Homenatge a Migueli a toc de guitarra (1)


Diuen que ningú se'n va del tot mentre el recordem. Si això és així, el mític Migueli segueix entre nosaltres. En l'homenatge al nostre company d'escola Miquel Zaragoza no vam ser milers de persones, però els que hi eren eren els que més l'estimaven. I van deixar molt clar que no l'han oblidat.

Va ser un homenatge a toc de guitarra, amb el rock senzill i directe, amb la crítica i la ràbia del punk, que Migueli va conrear com a líder del grup tortosí "La Familia Armando Ruido". Un grup gairebé mític per moltes persones que ara tenen entre 40 i 50 anys i que recorden com aquest grup va sacsejar la Tortosa dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat, amb una música contundent i unes lletres que vessaven crítica sense complexos ni miraments.

Molts d'ells, fills de la Mercè, com en diu José Manuel Cardona. Fills de la Mercè també, i sobretot, a l'escenari, perquè "La Familia Armando Ruido" va ser format de forma majoritària per antics alumnes de la nostra escola, tant a la formació original com en les incorporacions temporals que va tenir en diferents moments de la seva trajectòria.

No toca aquí fer la crítica musical (vam quedar que José Manuel Cardona diria alguna cosa més). És més, segur que musicalment no va ser una festa apta per a tots els gustos, malgrat que els assistents van aplaudir a rabiar. Però sí que volem parlar del record de Migueli, del munt d'anècdotes que tothom contava abans i després del concert...

La que em va arribar més al cor. Sent encara nens, Migueli va convocar a casa seva José Manuel Cardona i Bernardo García, i va fundar el seu primer grup. Li va posar de nom "Migueli el Gandul y los Dropos". En la seva línia directa, i de showman nat, els va etzibar: "Vosaltres aquí asseguts sense fer res, que ja ho faré tot jo". I es va arrencar a "tocar la bateria" amb un barril de detergent Dixan.

Així era Migueli: un huracà de creativitat sense límits, la contradicció personalitzada (era tan bon bateria que havia de cantar, igual que era un gran porter de futbol i volia jugar de davanter). Migueli en estat pur.