dissabte, 27 de setembre del 2014

El 150è aniversari de la Mercè



L'any 1998, l'escola de la Mercè va celebrar el 150è aniversari de la seva creació. A interrnet hem trobat aquesta senzilla imatge de com el nostre col·legi va recordar el seu segle i mig d'història. En properes entrades publicarem altres imatges sobre aquell aniversari.

La nostra escola va ser fundada per acord de l'Ajuntament de Tortosa del 7 de juny de 1848 com a escola gratuïta per les famílies pobres, a les dependències del convent de la Mercè, que desamortitzat en els anys precedents havia acabat en mans municipals. Com hem explicat en moltes ocasions anteriors, la Mercè va romandre a l'antic convent, molt remodelat, això sí, fins al desembre de 1970, quan es va haver d'abandonar, pel seu presumpte estat de ruïna.

La Mercè podia celebrar els 150 anys gaudint d'un edifici propi i nou, per primera vegada en tota la seva història. És el de la foto, al carrer Providència, al barri del Rastre de Tortosa. Quan l'efemèride del segle i mig, no feia ni una dècada que la nostra escola era aquí, després d'un pas efímer pel carrer Montcada i dels atzarosos anys de les caragoles.

dissabte, 20 de setembre del 2014

Homenatge a Migueli a toc de guitarra (1)


Diuen que ningú se'n va del tot mentre el recordem. Si això és així, el mític Migueli segueix entre nosaltres. En l'homenatge al nostre company d'escola Miquel Zaragoza no vam ser milers de persones, però els que hi eren eren els que més l'estimaven. I van deixar molt clar que no l'han oblidat.

Va ser un homenatge a toc de guitarra, amb el rock senzill i directe, amb la crítica i la ràbia del punk, que Migueli va conrear com a líder del grup tortosí "La Familia Armando Ruido". Un grup gairebé mític per moltes persones que ara tenen entre 40 i 50 anys i que recorden com aquest grup va sacsejar la Tortosa dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat, amb una música contundent i unes lletres que vessaven crítica sense complexos ni miraments.

Molts d'ells, fills de la Mercè, com en diu José Manuel Cardona. Fills de la Mercè també, i sobretot, a l'escenari, perquè "La Familia Armando Ruido" va ser format de forma majoritària per antics alumnes de la nostra escola, tant a la formació original com en les incorporacions temporals que va tenir en diferents moments de la seva trajectòria.

No toca aquí fer la crítica musical (vam quedar que José Manuel Cardona diria alguna cosa més). És més, segur que musicalment no va ser una festa apta per a tots els gustos, malgrat que els assistents van aplaudir a rabiar. Però sí que volem parlar del record de Migueli, del munt d'anècdotes que tothom contava abans i després del concert...

La que em va arribar més al cor. Sent encara nens, Migueli va convocar a casa seva José Manuel Cardona i Bernardo García, i va fundar el seu primer grup. Li va posar de nom "Migueli el Gandul y los Dropos". En la seva línia directa, i de showman nat, els va etzibar: "Vosaltres aquí asseguts sense fer res, que ja ho faré tot jo". I es va arrencar a "tocar la bateria" amb un barril de detergent Dixan.

Així era Migueli: un huracà de creativitat sense límits, la contradicció personalitzada (era tan bon bateria que havia de cantar, igual que era un gran porter de futbol i volia jugar de davanter). Migueli en estat pur.

dimecres, 17 de setembre del 2014

Recordeu, aquest divendres 19 de setembre, homenatge a Migueli


Us recordem que aquest divendres, 19 de setembre de 2014, tindrà lloc l'homenatge al nostre company Miquel Zaragoza Vileta, Migueli (1967-2012). El grup musical que ell va liderar, La Familia Armando Ruido, organitza aquest homenatge, que tindrà lloc a partir de les 22.30 hores al Pub Sancho de Tortosa (Rambla de Catalunya 23). A Facebook hi ha creat un esdeveniment on podeu confirmar la vostra assistència (cliqueu aquí).

Migueli, nascut el 1967, va ser l'heroi de tota una generació d'antics alumnes de la Mercè, però també d'amplis sectors de la joventut tortosina. Era el cantant i l'ànima d'un conjunt que practicava una crítica social sense complexos, fet que influiria molt en el seu exili al Pirineu a partir d'un històric concert a les festes de la Cinta de 1990 (llegiu-ne la història aquí).

Recuperar la memòria del nostre company de la Mercè és també recuperar la d'un moment de la història recent de Tortosa en què uns joves, la major part de la nostra escola, van significar una glopada d'oxígen que va sacsejar una ciutat adormida. Divendres al Sancho ens trobarem per recordar-ho.

A la foto d'aquesta entrada podeu veure Migueli amb la Suny Caballero, una de les grans amigues que va tenir durant els anys que va viure al Pallars Sobirà.

dissabte, 13 de setembre del 2014

El record de la Mercè del curs 1939-1940, el primer després de la Guerra Civil



Recentment, us explicàvem (cliqueu aquí) l'ensorrament de la casa que va acollir la Mercè durant el curs 1939-1940, mentre l'edifici de l'escola era reparat dels estralls que havia patit durant la Guerra Civil. Hi ha pocs testimonis gràfics d'aquell curs. Pocs en general, tant perquè el pas de la Mercè per la casa ara ensorrada va ser molt efímer, però sobretot perquè les penúries de la postguerra no permetien gaires luxes. Com la fotografia, que a diferència d'ara, era cara.

Però això no vol dir que no es fessin algunes fotos, ni que no s'hagin conservat. És el cas de la imatge que encapçala aquesta entrada, que ens arriba gràcies a la infatigable recerca de l'exalumne Joan Ramírez Montserrat. En primer terme hi apareix l'alumna Teresa Subirats. S'hi veu alguna cara més, que no tenim identificada.

L'edifici del carrer Sant Felip Neri, potser per miracle, va sobreviure intacte a la guerra. El curs 1939-1940 va ser un any de batibull d'edats entremesclades, perquè la guerra havia desorganitzat tant la vida escolar com la vida de les famílies: hi havia infants que no van començar l'escola a l'edat reglamentària, altres que van deixar d'anar-hi durant un curs o dos i que es van reincorporar més grans del compte...


Curiosament, o potser no, aquella situació, dura i anòmala, va crear uns vincles molt especials entre els alumnes que van patir tals circumstàncies. Especialment, entre les noies, que l'any 1990 van voler commemorar el 50è aniversari del retorn a l'escola i van aprofitar per retre un homenatge a la mestra Teresa Marro. Amb més de 80 anys la més jove, conserven el contacte i l'amistat i gràcies a elles s'han pogut documentar i escriure uns quants capítols de la història de la nostra escola.

dilluns, 8 de setembre del 2014

Mirant pel retrovisor. Tortosa, Festes de la Cinta 1990


 En l'entrada anterior, Toni Gallardo publicava una ressenya del mític (s'ha de dir així) concert de bandes locals de rock a festes de la Cinta de 1990.

Jo feia la mili a Madrid, i per sort aquell cap de setmana tenia permís. Sabia que hi hauria al passeig central del parc un concert de diverses bandes locals: si no recordo malament, hi havia un grup de rock català on tocava Joan Ernest Redó, ex alumde de La Mercé i fill de don Joan Redó, professor d'intatxable moral catòlica i mestre de música, francès, castellà i religió. Un home honrat i recte, rígid, sever. Bon professor i poc amant dels romanços. Hi havia un altre grup del qual recordo molt poc, i com a plat fort, els amics de La Família Armando Ruido. Ells potser no ho sabien, però anaven a quedar aquella nit a l'imaginari col·lectiu com uns herois per a molts jóvens de llavors que ara estem entre els quoranta i els cinquanta. He vist grups grans (AC/DC, Barricada, Metallica, GammaRay, Judas Priest, Iron Maiden...) però potser el concert que més vaig riure i disfrutar va ser lo de la Cinta '90. Entre fum de marihuana i litres de cervesa anava passant la nit. I va arribar el moment de veure els nostres herois que encara ho serien més a partir de llavors. Jordi Sànchez, Jaume Favà i el mateix Migueli representaven gloriosament la cara més rebel dels fills de La Mercé. Vicent Estrada, un roquetero, i Xavi Felip, amic d'estudis meu a l'antic Politècnic de Tortosa, completaven la formació inicial de La Família.

Va començar a sonar la bateria de Jaume, als acords de la festiva "Tots borratxos", i va aparèixer Migueli amb el seu casc de víking preparat per a pegar una canya de les que Tortosa no acostumava (ni acostuma) a veure. Un tema detràs d'atre, l'ambient es caldejava. Les cançons, pràcticament totes filles del talent mai reconegut musicalment parlant de Jaume (un atre artista que mereix entrada apart, per la seua versatilitat instrumental, com a compositor de molts i variats estils, i com a persona) van atronar la nit festera de Tortosa fins que, presa de la inspiració, les cerveses, l'emoció i la marihuana, Migueli va tractar, textualment, de fills de puta a l'alcalde (en aquell temps D. Vicent Veguer) i al bisbe (l'enyorat don Ricardo).

La cara de don Joan Redó era un poema al vere als seus ex-alumnes armant un escàndol majúscul criticant a tort i a dret a les essències immortals de Tortosa, en les figures del seu bisbe i alcalde. Recordo a Jaume deixant la bateria per a dir-li a Migueli que callés, que l'estava liant massa grossa, i ell tirant pel recte, quin tio més espectacular! Evidentment, tot aquest "aquelarre" va ser molt mal paït pels estaments tortosins. I el grup va agafar una aura de maleït entre cometes, que l'acompanyaria per sempre més. Les institucions es van querellar contra la banda, i fins i tot algú dessignat per l'ajuntament va proposar de retirar la querella judicial a canvi de la retractació pública de Migueli. Evidentment, la seua resposta textual va ser "i una merda".

La banda va viure el seu moment de glòria, a un pas d'entrar als circuits del rock nacional (no és broma) però potser perquè el mateix Migueli no creia en comercialitats ni romanços per l'estil, no van ultrapassar l'àmbit català, tocant, per exemple, fins a la plaça de bous (crec) d'Olot. Pocs anys més tard, davant la impossibilitat de trobar feina a Tortosa pel buit que li feien, i diguem-ho clar, pel seu esperit lliure i contradictori, Migueli va marxar a viure al Pallars Sobirà, d'on planejava tornar per reactivar la seua banda fa uns tres anys.

Com sabeu, el passat desembre, en l'àmbit del Xerta Rock, el grup va reaparèixer davant un públic entregat de més de tres-centes persones, sent l'antic baixista "Er Titi" (el petit dels germans Gil, fills de La Maña, del bar de la plaça dels Farols) qui agafaria ara la veu de la banda per recordar el, al meu pensar, millor showman que ha parit Tortosa. La passada primavera van tornar a tocar al Delta, i tenien programat un altre concert a Ulldecona que una lesió al braç de Jordi (Archi) Sànchez va impedir. Així arribem al moment actual: la banda formada ara per Jordi Sànchez a la guitarra, el seu fill Jordi a la bateria, Vicent Estrada a la guitarra, Xavi Felip de nou al baix i "Er Titi" a les veus prepara un atre homenatge al seu desaparegut líder de nou a Tortosa.

Voldria animar-vos a anar al Sancho d'aquí a dos divendres, "er Titi", (també, com sabeu, un atre antic company nostre d'aules) , és l´únic que pot suplir i supleix amb honra el buit que va deixar O Rei Migueli. Animeus i deixem el pub menut!!! No us arrepentireu. Espectacle low cost i gran de tamany. Mos veem!!!


Foto: la formació original de "La Familia Armando Ruido". En podeu veure més al facebook del grup (cliqueu aquí).

divendres, 5 de setembre del 2014

Migueli en la seva salsa





Ja sabeu que el proper 19 de setembre se celebra a Tortosa un homenatge a l'antic alumne de la Mercè Miquel Zaragoza Vileta (vegeu informació aquí). I amb motiu d'aquest acte hem tornat a recordar Migueli, com tothom el coneixia, en la faceta en la qual més va mostrar-se com era: radical, clar, sense complexos ni manies. És a dir, com a líder del grup musical tortosí "La Familia Armando Ruido".

Molta gent recorda com aquesta crítica social desacomplexada va significar-li a Migueli haver de marxar de Tortosa, a un exili al Pirineu de més de mitja vida, arran d'un concert a les festes de la Cinta de 1990. Avui ens en riuríem que aquell concert pogués tenir tals conseqüències. I l'enrenou majúscul ens sorprendria i segurament no l'entendríem. Però la Tortosa eterna (ves a saber si ara també) estava molt activa...

Avui podem dir tranquil·lament que Migueli i "La Familia Armando Rudio" serien molt extrems, però que van significar una alenada d'aire fresc a una ciutat molt esmorteïda. Ho explicàvem ja aquí.

Hem recuperat un vídeo que existeix d'aquell concert, al parc municipal de Tortosa. Potser no és apte per ànimes sensibles, perquè la crítica contundent i desacomplexada no fa precisament amics. Però més enllà de les consideracions musicals, aquí més aviat estem recordant un antic company. I el recordem com era, no de cap altra forma.

dilluns, 1 de setembre del 2014

S'ensorra la casa que va acollir provisionalment la Mercè el curs 1939-1940


Que s'ensorrin cases al nucli antic de Tortosa ha deixat de ser notícia. És així de trist: si per notícia entenem novetat, fa temps que en va deixar d'haver. Però si destaquem aquest ensorrament, ocorregut el passat 26 d'agost de 2014, a la nit, és perquè va afectar un edifici del carrer Sant Felip Neri que va acollir provisionalment l'escola de la Mercè durant el curs 1939-1940.

La Guerra Civil havia acabat a la primavera de 1939 i l'edifici històric de la Mercè, al carrer que porta el seu nom, havia patit danys que feien impossible fer-hi classes. Durant aquell curs, es van reparar les destrosses i el curs següent, el 1940-1941, l'escola ja es va poder reobrir. Mentrestant, l'activitat docent es va realitzar al casalici que veieu al centre de la foto, que ens ha facilitat l'antic alumne Joan Ramírez Montserrat, amb la façana de color groc o crema.

Va cedir un mur lateral, com es pot apreciar a la imatge, i l'ensulsiada va ser bàsicament interior. La façana aguanta dreta, però, llevat d'alguna actuació o més aviat un miracle, és una simple qüestió de temps que també vagi a terra. Sembla que a la vora s'havien fet en els dies anteriors unes obres d'enderrocament... En realitat, és igual, les cases antigues abandonades durant anys i anys acaben caient per una raó o per una altra.

Amb aquest ensorrament desapareix pràcticament per complet el carrer Sant Felip Neri. Actualment, només queda la casa que fa cantonada amb la plaça de l'absis de la Catedral, que va ser comprada i restaurada per l'Ajuntament.

No tan sols va apagant-se l'esplendor que havia tingut el nucli antic de Tortosa. També s'apaga un episodi de la història de la nostra escola, que si bé va ser molt breu, va coincidir amb una època especialment dura i complicada, de la qual la Mercè, com en altres casos, va aconseguir sobreviure.