dimarts, 24 de març del 2015

600.000 visites: alegria, però també una mínima reflexió


El bloc acaba d'arribar a les 600.000 visites. Els puristes de la mètrica digital dirien que hem assolit les 600.000 pàgines vistes. I ja és així. En tot cas, la forma de contar, que en aquestes qüestions té si més no dues mesures (visites úniques i pàgines vistes), no posa mèrit a les coses. Tampoc en treu. En el fons no deixa de ser una petita heroïcitat que aquest bloc hagués assolit un ressó més enllà de qualsevol expectativa raonable en els seus primers temps, com no deixa de ser-ho que la seva existència s'acosti ja als set anys. A un ritme molt diferent, com no podia ser d'altra forma.

Hem aprofitat algunes d'aquestes xifres rodones per comentar aspectes de l'evolució d'aquest racó d'internet. També per manifestar una raonable i saludable alegria per veure que aquí continuàvem. Aquesta vegada potser toca també una mínima reflexió sobre on estem i sobre quines expectatives podem mantenir a data d'avui.

No sé si aquesta vegada el fet de tombar novament el marcador amb un centenar de milers de visites més li interessarà a ningú. És evident que no serà un abans i un desprès, faltaria més. Però sí que hi ha elements suficients per mantenir l'opinió que, si bé el bloc va trobar el seu pes ideal després de la bogeria inicial, potser ara acusa una certa fatiga.

No és ben bé una fatiga dels qui el fan, col·laborant de formes diverses. Potser és un cert agotament de la fórmula. Si parléssim de l'estructura d'una construcció, en diríem fatiga de materials. Bé, pot ser que no sigui res d'això, que tot plegat només sigui una impressió. Al capdavall si el contador corre deu ser que algú es mira les coses... I despertaran el mínim interés necessari perquè siguin mirades...

La veritat és que aquestes opinions no estan dictades pel pessimisme ni pel cansament, més enllà del fet que aquesta mena de projectes no és normal que es mantinguin eternament a partir d'esforços del tot individuals. Tampoc pel pretés mal ambient que alguns anònims han volgut sembrar en els darrers temps (què més voldrien ells o elles). Encara menys perquè certes mogudes personals hagin enterbolit algunes coses i hagin provocat malentesos d'aquells que estaria bé que algú ens expliqués. Aquí hem estat sempre al mateix lloc i si algú ens veu com a "enemics" no és que sigui per al·lucinar, és que ja s'ho farà per més trist que sigui. Que ho és i molt.

És simplement valorar si tot plegat val la pena. I no és si ho val per qui ho està fent materialment dia a dia, que això és el de menys. És si ho considerem entre tots. Un pot pensar que sí, però no és qüestió només d'un. I és més, hi ha actituds que estan per complet fora de lloc, amb independència que a mi, que signo això en nom propi i no en nom de ningú, no m'afectin i em siguin igual. Però hi ha persones que no es mereixen determinades mogudes. Fora bo recordar també que aquest bloc, o les persones que el fan, no és enemic de ningú i que si no col·labora més en algunes coses no és per falta de ganes. A buen entendedor...

Per descomptat, aquest text no té la intenció de provocar que mitja dotzena de persones diguin, posem per cas, "no, no, endavant, no defallim" i tal i tal. Que tots som prou grans, em penso...

Una vegada dit això, només resta recordar que aquesta aventura digital ens ha regalat moments preciosos i extraordinaris. Coses que fan que molts professionals de les xarxes socials es freguin els ulls. I comprovar que continua tenint vida és un motiu d'alegria, evidentment. Que ningú dubti que les alegries han estat moltes i que ens donem per més que pagats amb el que hem arribat a gaudir.

dijous, 19 de març del 2015

La sala d'actes del carrer Montcada, el primer curs després de la Guerra Civil


Continuem recuperant imatges de l'edifici del carrer Montcada. Un casalici que al llarg dels seus cinc segles d'història va experimentar tota mena de canvis arquitectònics, alguns d'ells forçats per les circumstàncies, com els grans danys que va patir durant la Guerra Civil 1936-1939. Però alguns canvis no eren tant de totxo i ciment, com de decoració. I en concret de "decorats" forçats pels canvis històrics i polítics.

És el cas que es veu en aquesta foto, feta a la sala d'actes durant el primer curs de la postguerra, el 1939-1940. Aquesta sala havia estat habilitada, pel que sembla, cap a 1930, poc després que l'Institut de Batxillerat es creés de nou a Tortosa, tot instal·lant-se a l'antic seminari.

Després de la Guerra Civil, la sala d'actes es va adaptar a la iconografia del nou règim polític, com es pot comprovar a simple vista. Però és més, l'escenari té un aire d'altar religiós molt evident. I és que realment, la sala d'actes es va fer servir com a capella durant uns anys. No hi havia capella? Bé, més que capella, l'edifici havia tingut una senyora església, la més gran de Tortosa després de la Catedral, però havia quedat molt danyada durant la guerra i no podia usar-se.

De fet, el temple va quedar tan danyat que, després d'una primera neteja d'enderrocs en els mesos posteriors al final de la guerra, es va decidir no salvar-la. El que en quedava va ser enderrocat definitivament uns anys després.

La manca de capella i el fet d'haver-la de tenir habilitada a la sala d'actes era un dels arguments dels freqüents memoràndums que l'equip directiu que va fer-se càrrec de l'Institut després de la guerra enviava al ministeri d'Educació reclamant la reconstrucció i rehabilitació de l'edifici. Van ser anys de molta precarietat en tots sentits. Però també veiem que gaires problemes per aconseguit retrats de Franco i domassos amb l'escut del nou règim tampoc n'hi havia precisament... Coses de les dictadures.

La fotografia, com les de les anteriors entrades, prové del llibre "L'Institut de Batxillerat de Tortosa", publicat per l'Institut "Joaquín Bau" el 1982 i del qual en va ser l'historiador  Ramon Miravall Dolç (Roquetes, 1940).

diumenge, 15 de març del 2015

Una altra imatge del pati del carrer Montcada, del curs 1939-1940


Aquesta és una altra image que ens sonarà, tot i que no de forma exacta. Si, és el pati de l'edifici del carrer Montcada, de l'època en què era institut. Però d'un curs molt especial, el 1939-1940, just acabada la Guerra Civil, moment en què el casalici havia représ l'activitat docent, si bé amb una gran precarietat, a causa dels danys patits durant el conflicte, tant pel bombardeig de Tortosa com per actes de saqueig.

L'Ajuntament de Tortosa va fer unes reparacions d'emergència que van permetre continuar usant l'edifici, però no va ser fins l'any 1953 que s'hi va fer una gran reforma, realitzada per Regiones Devastadas i acabada el 1956, que va canviar notòriament l'edifici, sobretot el seu interior.

Per això, la foto no mostra l'aspecte que el pati va tenir després d'aquesta reconstrucció i que és la que coneixem els que vam ser alumnes de la Mercè entre els anys 1970 i 1982. No hi són les galeries que va "inventar-se" Regiones Devastadas, a títol de passadís per accedir a les aules. Però en aquesta perspectiva que mira cap al carrer Montcada hi podem descobrir detalls, que tot i les moltes modificacions que va haver-hi, eren perfectament identificables en la "versió" posterior.

Entre aquests elements que continuaven després de la reconstrucció, hi ha la porta del fons, que donava a una vestíbul a l'altra banda del qual hi havia la porta del carrer. També les tres arcades i les dues columnes, que recordem en un format rectilini. Però també recordarem les escales que pujaven cap a una mena d'altell i que era un habitatge on residien els porters del centre. En la nostra època, la casa era ocupada per la portera i cuinera Asunción Sorribes, els dos fills de la qual Mateu i Ramon Izquierdo Sorribes, eren també alumnes de la Mercè.

Del pou no se'n va tenir més notícia després de la rehabilitació. Segurament deuria ser segellat. I encara que costi de creure, atés el canvi d'imatge experimentat, la porta que es veu a l'esquerra era la de la sala d'actes. Una sala que a l'època de la foto tenia un escenari que era més un altar que una altra cosa, com podrem comprovar en una altra imatge que publicarem properament.

La fotografia prové del llibre "L'Institut de Batxillerat de Tortosa", publicat per l'Institut "Joaquín Bau" el 1982 i del qual en va ser l'historiador  Ramon Miravall Dolç (Roquetes, 1940), tal com explicàvem en aquesta entrada anterior.

dimecres, 11 de març del 2015

El pati del carrer Montcada, quan encara era institut, cap a 1968


La Mercè només va estar una dotzena d'anys, entre 1970 i 1982, a l'edifici del carrer Montcada, que prèviament havia estat l'institut "Joaquín Bau", anteriorment seminari diocesà de Tortosa i encara abans convent dels jesuïtes. Es conserven relativament poques fotos d'aquell edifici, una part significativa de les quals correspon al període del segle XX que va funcionar com a centre d'ensenyament secundari.

Per bé que aquella etapa és aliena a la Mercè, la història dels edificis que han acollit en un moment o altre la nostra escola sempre ens ha interessat. Entre altres raons, perquè ens permet recuperar imatges que podem recordar, encara que siguin d'èpoques anteriors. Però també perquè l'edifici del carrer Montcada és la referència d'algunes de les generacions més actives d'antics alumnes.

La foto d'aquesta entrada correspon al pati interior, amb les característiques galeries obertes que donaven accés a les aules i que provenien de la reconstrucció a fons que va fer-ne Regiones Devastadas després de la Guerra Civil. De fet, es va trigar gairebé 15 anys a recuperar l'edifici, que no va tornar a usar-se fins a 1954, pel volum de danys que havia patit.

La imatge està presa probablement l'any 1968, en els dies previs a les festes de Nadal. La data no és segura, però la foto ha estat publicada amb altres que sí que estan datades aquell any amb un percentatge més alt de certesa. L'autor ens és desconegut, però la foto forma part d'una col·lecció que devia estar en mans de l'institut "Joaquín Bau", ja que es va incloure en el llibre "L'Institut de Batxillerat de Tortosa, publicat pel propi centre el 1982.

Aquella obra va ser escrita per l'historiador Ramon Miravall Dolç (Roquetes, 1940) i incloïa un annex sobre els actes del cinquantenari del centre, que s'havia celebrat el 1978, a càrrec del que llavors n'era director, Antoni Gomà.

divendres, 6 de març del 2015

Les reparacions a l'edifici de la Mercè de 1968


La Mercè ha passat moltes circumstàncies als edificis que ha ocupat al llarg de la seva història. Els dos primers (al carrer de la Mercè i al carrer Montcada) van ser abandonats a correcuita, amb l'amenaça de ruïna, que si més no en el primer cas va resultar ser bastant un pretext. Però que l'edifici orginal de l'escola estava atrotinat no podia discutir-se. Era un casalici els orígens del qual es remuntaven a ni més ni menys que 1446, que va ser sotmés a innombrables reformes, millores i remodelacions.

El pas dels anys cada cop deixava sentir el seu efecte. I el 1968, només dos anys abans que l'escola abandonés l'edifici per traslladar-se a l'antic seminari i institut del carrer Montcada, el ministeri d'Educació i Ciència i l'Ajuntament acordaven dedicar una partida de diners a la seva reparació i millora.

L'hemeroteca del diari "La Vanguardia" és un gran tresor informatiu que ha estat digitalitzat íntegrament i posat a disposició gratuïtament de tothom. Això ens permet accedir a notícies d'altres èpoques de forma molt pràctica i eficaç. És el cas d'aquesta notícia, apareguda el 25 de febrer de 1968, signada pel llavors corresponsal del diari a Tortosa, Josep Bayerri Raga. S'informava que, en el marc d'un conveni existent entre el ministeri i l'Ajuntament, s'havia assignat una quantitat propera als tres milions de pessetes de l'època a obres de reparació, ampliació i construcció en diferents grups escolars (com se'ls anomenava llavors) del terme municipal.

Els diners s'havien de destinar a "la reparación general y mejora del Colegio Nacional de la Merced, en Tortosa; acondicionamiento y reparaciones en el Grupo Esoolar del barrio rural de Bítem; construcción de cinco nuevas aulas en el Grupo Escolar Daniel Mangrané, del barrio de Jesús".

Afegia la notícia que "no obstante, la obra más importante es la construcción de nueva planta de un grupo escolar que, inicialinente, tendrá cinco aulas, en la barriada del Lígajo del Gánguil de la partida de Camarles, con lo cual se trata de resolver el problema docente que existía en este núcleo de población del término municipal tortosino".

Segons l'acord existent, l'Ajuntament de Tortosa havia de fer-se càrrec del 20% de la inversió i de les gestions generals de les obres. Deurien arribar a temps? O tot va ser un subterfugi encaminat ja llavors a habilitar l'edifici com a seu de la Policia Armada?