dijous, 28 de febrer del 2013

La família Favà Sans, l'any 1948

Les tres persones que apareixen en aquesta foto són Josep Favà Arasa (1905-1978) i les seves filles, Justina Favà Sans (la petita de l'esquerra) i Lupe Favà Sans. Perquè ens situem, són la meva mare i la meva tia, i el meu avi. La Justina i la Lupe van ser alumnes de la Mercè a finals dels anys 40 i principis dels 50 del segle XX.

La història de les dues germanes la vam publicar aquí, l'agost del 2010. Resumint, totes dues vivien a Barcelona fruit de les circumstàncies de la Guerra Civil. Tot i ser de família tortosina de sempre, la Lupe havia nascut a Tarragona el 1938, quan la seva mare (la meva àvia) fugia a peu del front de guerra, que s'havia situat a costat i costat de riu de Tortosa. La Justina va néixer el 1944 a Barcelona, on la família s'havia instal·lat acabada la Guerra Civil i un cop el Josep va quedar "lliure" de la repressió de què va ser víctima per part de la dictadura. Diem "lliure", i entre cometes, perquè no podia tornar a Tortosa, ja que el desterrament a un mínim de 200 quilòmetres era part d'aquesta repressió.

Però el 1948, la Lupe i la Justina es van quedar òrfenes de mare. El Josep ho tenia difícil per fer-se'n càrrec, ja que, com és obvi, havia de treballar per mantenir la família i les noies, sobretot la Justina, eren petites. Feu-vos el càrrec que a la Barcelona d'aquella època, el Josep havia de fer dues hores de tramvia al matí, i dues més al vespre, per anar a la feina i tornar.

Per això, la Lupe i la Justina van anar a viure a Tortosa, a la casa dels avis paterns. Era un gran pis, situat a la darrera planta d'un edifici del carrer Ample (oficialment, Gil de Frederich) que era propietat de Manuel Beguer Piñol, home acomodat i amb afició a la literatura i l'art en general. El casalici va desaparèixer i avui s'hi aixeca una nova edificació, que conserva la portalada original, però amb entrada pel carrer del Vall. Coses curioses: el pis feia més de 300 metres quadrats i tenia un rebedor al qual un servidor (vaig viure-hi des que vaig néixer fins als cinc anys) organitzava partits de futbol i curses de tricicles.

Una anècdota que sempre els he sentit contar il·lustra com devia ser la Tortosa d'aquell 1948. Quan van arribar en tren a la ciutat eren les 10 de la nit. Acostumades a viure a Barcelona, quan van encarar el carrer Cervantes la Justina va preguntar, amb la candidesa d'una criatura de quatre anys, si és que havien de viure a aquell lloc tan fosc...

Les dues germanes, només arribar a Tortosa, es van inscriure a la Mercè. La Lupe ja havia anat a l'escola a Barcelona, però la Justina va començar la seva escolarització al nostre col·legi. La Lupe s'hi va estar un any i mig. Amb tretze anys va tornar a Barcelona, a viure amb el seu pare, i ja es va posar a treballar. La Justina va quedar-se a Tortosa, i fins avui, 65 anys desprès.

El Josep no va ser alumne de la Mercè. Segons el record familiar, va estudiar amb les monges de la Consolació, en un edifici que aquesta congregació va tenir al carrer de la Rosa número 12 (si us interessa, podeu llegir la història del col·legi de la Consolació de Tortosa clicant aquí).

La foto que surt al principi de l'entrada se la van fer tots tres quan estaven de dol. En aquelles èpoques, la gent es feia fotos com aquesta, que potser costen de creure una mica des de la perspectiva actual. Però la realitat és que les fotos que una persona es feia al llarg de la seva vida eren comptades. La fotografia no estava tan popularitzada pels avenços tecnològics actuals i era un producte car, que es reservava per a algunes ocasions especials: les noces, el record escolar..., i fins i tot quan hi havia una defunció a la família.

La foto se la van fer al fotògraf Andreu de Tortosa, que durant moltíssims anys va tenir l'establiment a la part baixa del carrer Sant Blai, a tocar de la plaça de l'Àngel.

En aquesta imatge final, podeu veure les germanes Favà Sans en la foto escolar de la Mercè. Ha de ser del curs 1948-1949, el primer en què van estar al col·legi. Fixeu-vos que la Justina porta el mateix vestit que a la foto del dol familiar, si bé en aquest segon cas amb unes mànigues o, si més no, un jersei a sota. No podia haver passat gaire temps entre una imatge i l'altra

dimecres, 20 de febrer del 2013

Aquell dia nosaltres hi érem...


Aquest 20 de febrer de 2013 fa ja tres anys d'un acte molt especial i singular en la dilatada història de l'escola de la Mercè: la concessió de la Medalla d'Or de la ciutat de Tortosa (vegeu aquí el fantàstic reportatge fotogràfic que va fer-ne l'antiga alumna Susanna Ferreres). Atorgada per l'Ajuntament, és la màxima distinció que pot rebre una persona o una entitat a Tortosa. I per la Mercè va ser un reconeixement a la seva trajectòria de més de 160 anys al servei de l'educació.

De fet, considerant que la nostra escola ha resistit totes les tempestes imaginables, garantint sempre a peu d'obra la igualtat d'oportunitats, podríem parlar en realitat d'un acte de justícia.

Les emocions d'aquell 20 de febrer de 2010 van ser molt intenses. Segurament perquè tots érem conscients que un acte com aquell només es viu un cop a la vida. Els meus sentiments personals d'aquella jornada els vaig expressar ara fa un any, amb motiu del segon aniversari de tot allò (si algú hi està interessat, pot clicar aquí; si no, tampoc es perdrà gaire).

A ningú se li oculta que la "moguda" que els antics alumnes havíem iniciat l'any 2008 va crear un caliu en què la qüestió de la Medalla d'Or va anar coll avall. Però no ens enganyem: la Mercè es mereixia sobradament el reconeixement, amb nosaltres escalfant l'ambient o sense...

El temps passa volant. El record cada cop es difuminarà més. És normal, fins i tot llei de vida. Però sempre podrem tenir presents unes paraules que va dir en aquell moment qui era director de la Mercè, Àngel Ismael: "Tots podrem dir, d'aquí a molts anys, i mentre tinguem vida, que aquell nosaltres hi érem".


dissabte, 16 de febrer del 2013

Una pissarra "misteriosa" al carrer de la Mercè


Avui recuperem una imatge certament curiosa. L'adjectiu de "misteriosa" del titular és prou apropiat. Una pissarra que té escrita la data del 25 de febrer del 1954, que havia estat oculta un munt d'anys i que va "reaparèixer" ara farà uns deu anys, quan va enderrocar-se l'edifici original de la Mercè per construir-hi la nova Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Ens ha fet arribar aquestes fotos Joan Otero, que les ha rebut de Batiste Pla. És evident que, amb motiu d'alguna reforma que es faria a l'edifici del carrer de la Mercè, la pissarra va quedar "tapiada". No tenim notícies d'aquestes obres, tot i que ja havíem vist alguna foto semblant a aquestes, feta també quan l'enderroc definitiu de l'edifici.

Del que no queda cap dubte és que els escrits que van quedar a la pissarra eren d'una escola de la dictadura franquista. El "Viva Cristo Rey" i el "Arriba España" de l'encapçalament no poden ser més clars.  I el text principal, que explica la salvació de Moisès de les aigües del riu Nil, l'alliberament del poble d'Israel, el seu pelegrinatge pel desert del Sinaí o les plagues biblíques, ens indica també quina "música" era la predominant a l'època. Les operacions matemàtiques de la dreta de la pissarra gairebé ens inspiren pena, veure's mesclades amb la cantarella d'un règim polític autoritari i "nacionalcatolocista", les pobres...

divendres, 8 de febrer del 2013

L'actual escola compleix 25 anys (7)

I al final, la roda va començar a girar, després de molts esforços i lluites. L'Ajuntament de Tortosa va cedir a la Generalitat els terrenys de l'antiga fàbrica del gas, al carrer Providència, al barri del Rastre. Les obres van ser llargues: les escoles no es construïen prefabricades com ara. Però el resultat va valdre la pena. Un edifici nou, però amb una certa imatge "retro" per encaixar-lo en un entorn històric, al peu de les muralles i del Castell de la Suda, i envoltat d'edificis amb segles a les espatlles.

La Mercè va fer fins i tot una campanya per donar a conèixer els serveis i els avantatges de la nova escola, de la inauguració de la qual acaben de complir-se 25 anys. Era orgull, sí, però també necessitat. Després de cinc anys d'exili, la matrícula havia baixat a extrems alarmants que havien fet qüestionar a les autoritats educatives si tenia sentit fer aquella inversió per a una escola "sense futur"...





Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (6)
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)

dilluns, 4 de febrer del 2013

Un homenatge digital a Migueli i a "La Familia Armando Ruido" (2)

Youtube n'és ple del record del mític grup musical tortosí "La Familia Armando Ruido" i del nostre company de la Mercè Miquel Zaragoza Vileta, Migueli, traspassat l'1 de juny de 2012 a Esterri d'Àneu. Publicarem alguns vídeos que són a la xarxa i que ens portaran a la memòria la crítica social desacomplexada i sense manies que practicava aquell grup, amb Migueli al capdavant com a veu solista. Avís per ànimes exageradament sensibles i esperits lírics: el missatge d'aquesta música no és amable, ja que "La Familia Armando Ruido" si alguna cosa tenia era la de parlar clar i sense embuts.

Per això la Tortosa de sempre va actuar com va actuar fa una vintena llarga d'anys i Migueli va acabar exiliat personalment i laboralment al Pirineu. I avui? A Tortosa no se sap mai, però amb la que està caient i amb el desprestigi generalitzat de l'establishment polític i econòmic que regira les cireres, potser pensaríem que "La Familia Armando Ruido" encara feia curt.

Els vídeos que publicarem en aquesta i en dues properes entrades van enregistrar-se tant a les actuacions del grup com als seus assaigs. També podeu gaudir dels vídeos d'homenatge que els amics de Migueli, sobretot de la seva llarga etapa al Pirineu, van penjar a la xarxa després de la seva mort.





divendres, 1 de febrer del 2013

L'actual escola compleix 25 anys (6)

Més retalls de premsa. "La Veu del Baix Ebre", en data 14 de desembre de 1984, destacava que la situació de la Mercè estava en vies de solució. Com passa molt sovint en històries tan prolongades, la sensació que la solució ja era tocar dels dits, i la corresponent successió de grans decepcions i el seu efecte acumulatiu, va ser freqüent en el cas de la Mercè. I a finals del 1985, "Ebre Informes" publicava una cronologia molt detallada dels tres anys que feia que durava en aquell moment aquesta història.




Anteriors entrades
L'actual escola compleix 25 anys (5)
L'actual escola compleix 25 anys (4)
L'actual escola compleix 25 anys (3)
L'actual escola compleix 25 anys (2)
L'actual escola compleix 25 anys (1)