L'alumna Cinta Montserrat Barceló, de la generació de 1923

El costum de les fotos escolars ja havia començat als anys 30 del segle XX. L'any 1932 va ser un any del qual ens han arribat diverses imatges que hem anat publicant en aquest bloc al llarg del temps. Són fotos d'una escenografia molt característica i, per això, fàcilment reconeixibles. Ara recuperem una foto de l'alumna Cinta Montserrat Barceló, de la generació dels nascuts l'any 1923.

Cinta Montserrat era coneguda per tothom com a Irene La Valenta. Això de valenta era un renom familiar. I Irine el nom pel qual la coneixia tothom, malgrat que el nom oficial era Cinta, com van descobrir als anys 40 del segle XX. Sembla que la cosa va deure's a un error en el registre civil. De fet, l'error era bastant complet: també van descobrir que tenia un any més dels que es pensava.
La nostra companya havia nascut el 8 d'agost de 1923 i va morir el 30 d'abril de 2009, als 85 anys.

Aquesta mena de situacions no eren estranyes en absolut, perquè sovint les famílies no anaven a inscriure els fills immediatament, i els funcionaris del registre cometien freqüents errors en documents que eren del primer a l'últim manuscrits. La gent ho descobria de gran, quan per qualsevol tràmit oficial (moltes vegades per casar-se) havien de demanar el certificat de naixement.

Després de la Guerra Civil, els "canvis de nom" van ser pa de cada dia durant un temps, ja que les inscripcions efectuades durant aquells tres anys van ser declades nul·les pel nou règim franquista. No poques persones van ser reinscrites amb un altre nom, generalment el del sant o santa principal del dia que havien nascut. Per descomptat, van ser borrats tots els noms que no fossin religiosos... Aquí podeu llegir una d'aquestes històries.

Podem publicar aquesta imatge gràcies a l'aportació de Joan Ramírez Montserrat, col·labodor habitual del bloc i fill de la Irene, o Cinta, com preferiu dir-li.

El solar del carrer Montcada: com canvien les coses

Aquesta imatge prové de l'època que l'edifici de la Mercè del carrer Montcada (antic institut i antic seminari) ja havia estat enderrocat, va ser l'any 2002, però encara no s'hi havia començat a fer res. A la foto poden veure's les restes arqueològiques que van aparèixer quan es va començar a excavar, ja fa sis o set anys, per fer-hi l'aparcament soterreni, operatiu des d'aquest passat desembre.

No és una foto extraordinària, però ens permet comprovar com canvien les coses. Ja no pel pas del temps, que també, com al nucli antic de Tortosa des que va començar a ser abandonat als anys 80 del segle XX. O del poc que canvien, segons com ho mirem. Si veiem aquesta altra foto, molt més recent, de l'any 2013, i feta des d'una perspectiva una mica més baixa, s'aprecia que al solar ja s'hi havien fet obres, però que en l'entorn potser el principal canvi era la recuperació de l'església de Sant Antoni.

Ara, si tirem enrera el rellotge, el resultat també és molt suggerent. La Tortosa actual, en aquest punt, ha canviat moltíssim en relació a la primera dècada del segle XX, de quan és aquesta foto que va editar-se com a postal publicitària.

Tot plegat també que ens confirma que el barri de Santa Clara, o el cim del turó de Sant Francesc, on hi ha avui l'Hospital Verge de la Cinta, han estat sempre unes fantàstiques talaies sobre la ciutat, amb unes possibilitats fotogràfiques molt interessants.

Trobada 2014 de les antigues alumnes dels anys 1954, 1955 i 1956 (4)

Trobada 2014 de les antigues alumnes dels anys 1954, 1955 i 1956 (3)

Trobada 2014 de les antigues alumnes dels anys 1954, 1955 i 1956 (2)

Trobada 2014 de les antigues alumnes dels anys 1954, 1955 i 1956

Un de les trobades amb més caliu de la “minitemporada” de sopars que els antics alumnes de la Mercè organitzem a la tardor és el de les alumnes nascudes els anys 1954, 1955 i 1956. Aquest 28 de novembre de 2014, s’han tornat a trobar, en el que és l’encontre amb més trajectòria dels que se celebren: van començar el 1995, quan la major part van complir 40 anys. I des de llavors, sense parar fins ara.

Altres vegades hem comentat que aquesta generació era un model de fidelitat, absolutament encomiable, no tan sols als records d’infantesa i a l’amistat sorgida a l’època escolar, sinó també a una escola que tant ens va donar. No són les úniques, és clar. Però la constància és un grau...

Ja fa uns anys que seguim aquests sopars. És curiós: a pràcticament totes només les veiem una vegada l’any, aquest dia, i durant la breu estona que fem el reportatge fotogràfic. Però ens sentim extraordinàriament ben acollits quan els fem la visita. I no és perquè a la gent li agradi veure’s fotografiada, com ja hem dit altres vegades, sinó perquè, fins i tot amb la diferència d’edat, compartim quelcom molt preuat. Sí, l’esperit de la Mercè, del qual feia molt que no parlàvem...

En diferents entrades que vindran en els propers dies penjarem unes quantes fotos. Ho fem així perquè les imatges podran descarregar-se en alta resolució si algú les vol guardar o imprimir en paper. Per qui les vulgui veure avui mateix, sense que importi tant la resolució, podeu visitar l'àlbum que hem penjat a Facebook.

Els mestres Carme Martorell i Fermí Viladrich, als anys 30 del segle XX

Fa poc, en aquesta entrada, avancem que teníem algun altre material gràfic sobre el matrimoni de mestres Carme Martorell i Fermí Viladrich. La nissaga Viladrich-Martorell és segurament una de les més destacades de la història de la Mercè. En la seva època era també mestre de la nostra escola Joan Martorell, germà de la Carme i cunyat del Fermí. I tots dos van tenir una filla, Montserrat Viladrich Martorell, que va ser també una referència de la Mercè fins a la seva tràgica desaparició.

Aquí teniu la foto promesa, que ens ha arribat des de l'arxiu que recull l'antic alumne Joan Ramírez Montserrat. Prové del fons fotogràfic de Josep Daufí.

No tenim datada la foto, però hem preguntat a exalumnes nascuts després de la Guerra Civil que els van tenir com a mestres. Ens apunten que en aquesta imatge se'ls veu "joves", que ells els recorden més grans, sobretot a Carme Martorell, que en els seus darrers anys a la Mercè (es va jubilar el 1957) tenia el cabell completament blanc. Alguns se'n recorden perfectament perquè van participar en l'homenatge que Carme Martorell va rebre amb motiu de la jubilació, un acte que va tenir tal ressó que resta en la seva memòria gairebé 60 anys després.

Aquest detall i altres de la vestimenta ens fan pensar en la possibilitat que la foto sigui de la dècada dels anys 30 o 40 del segle passat. Un cop publicada l'entrada, Joan Ramírez ens ha enviat el resultat de les seves indagacions: la foto seria de l'any 1946, d'un acte celebrat a l'escola de Roquetes.

En tot cas, serveixi aquest testimoni gràfic d'homenatge a una família que ho va donar tot per la Mercè, amb unes trajectòries vitals que han quedat en la memòria de tothom que els va conèixer. I això és així perquè no eren únicament bons mestres, sinó excel·lents persones.

La classe de don Fermín Viladrich, als anys 30 o 40

Gràcies a l'inagotable arxiu recollit per l'alumne Joan Ramírez Montserrat, podem publicar una foto històrica d'un grup de la Mercè de la primera part del segle XX. Amb la informació que tenim, no podem datar-la amb excessiva precisió: podria ser dels anys 30, com a molt principis dels 40. Algú en té alguna referència, reconeix parents?

És una classe de nois i, molt segurament, la dels nois més grans. El mestre que hi apareix és don Fermín Viladrich, que va ser el mestre dels nois grans durant gairebé tota la seva carrera docent a la Mercè, que va començar durant la dècada de 1910 i es va prolongar fins a la seva jubilació el 1957.

Com vam explicar en aquesta entrada de setembre de 2013, Fermín Viladrich estava casat amb una altra mestra històrica de la Mercè, Carme Martorell, que va ser-ne directora i que va rebre fins i tot un homenatge ciutadà per la seva trajectòria, amb un acte al Patronat Escolar Obrer de la Sagrada Família. Però a més, Fermín i Carme van ser pares d'un altre nom propi de la història de la nostra escola. Sí, els cognoms no enganyen: Montserrat Viladrich Martorell. Una nissaga compromesa amb l'educació i fidels tota una vida a la Mercè.

Avancem que properament tindrem més material gràfic sobre la família de mestres Viladrich-Martorell.

166 anys de l'escola de la Mercè: una mica més d'història

Aquest 7 de juny de 2014, l’escola de la Mercè compleix 166 anys. Per bé que no és un aniversari rodó, sempre aprofitem la data per evocar de forma una mica especial o singular la història de la Mercè. És clar que avui també fa sis anys d’aquella grandíssima trobada d’antics alumnes de l’any 2008. I que va ser un dia tan extraordinari que mereixieria pàgines i pàgines. Però si més no, la trobada la tenim fresca a la memòria i, en canvi, val la pena rememorar els orígens històrics de l’escola o dels edificis que l’han acollit.

Sembla que darrerament s’hagi posat de moda parlar de la Mercè autèntica per referir-ne a la seva seu original. Certament, el pas per l’antic seminari i institut del carrer Montcada podria ser considerat provisional o fins i tot anecdòtic, entre l’edifici original i el que ja porta funcionant més d’un quart de segle al carrer Providència. Però és evident que algú podria sentir-se molest. Com si li diguessin que “la seva Mercè” és d’inferior qualitat...Bé, no farem controvèrsia en un dia de celebració, però que també quedi clar el que potser toca dir.

I un cop dit, ens centrarem en la història de l’Orde mercedària a Tortosa, que és d’on va sorgir tant la nostra escola com el seu nom.

L'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut com l'Orde dels Mercedaris o l'Orde de la Mercè, va ser fundat a Barcelona el 1218 per sant Pere Nolasc. El fundador era un jove mercader de teles que portava quinze anys dedicant-se al rescat de cristians captius dels musulmans. La seva tasca va agafar tal volada que difícilment podia continuar funcionant com una mena de voluntariat de l’època.

La consagració religiosa de Pere Nolasc, fundador de l'Orde de la Mercè.

Com hem explicat en ocasions anteriors, el rei Jaume I el Conqueridor i el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou van apadrinar la idea, en la qual hi veien un vehicle mig militar i mig religiós que els podia ser d’utilitat. Com a força militar, els mercedaris es van destacar al capdavant de les tropes catalanes en les conquestes de Mallorca i València.

El vessant de redempció de captius tenia un perfil més religiós ja que els mercedaris feien un quart vot, a banda dels tradicionals d’obediència, castedat i pobresa: el de lliurar-se personalment com a ostatges en intercanvis de cristians presoners. De vegades, s’intercanviaven per salvar la vida d’un presoner comdemnat a mort. Alguns dels membres de l’orde elevats als altars (sant Ramon Nonat, sant Serapi i sant Pere Ermengol) van deixarhi la pell...

Fins a l’any 1779, els mercedaris van aconseguir la redempció de 60,000 captius. A partir de 1812, l’Orde va abandonar la tasca original, ja que l’esclavitud s’havia abolit als territoris del Regne d’Espanya, si més no en teoria. Els mercedaris es van reorientar llavors per atendre noves formes de redempció de les “noves captivitats”, com la pobresa, la marignació, les addiccions, la presó...

Pintura del segle XVI, que il·lustra la tasca redemptora de captius dels mercedaris.

Però tornem una mica enrera. Després de la fundació el 1218 a Barcelona, l’Orde de la Mercè va rebre el 1235 el reconeixement papal, mitjançant una butlla del pontífex Gregori IX. I pocs anys després, els mercedaris arribaven a Tortosa. Concretament, cap al 1244, i s’instal·laven dins del recinte emmurallat de la ciutat. El 1250, però, es van traslladar a una nova casa fora muralla, propera al convent de Sant Francesc: per situar-nos en la Tortosa contemporània, a la zona de l’actual carrer Cervantes.

El 1446, la casa de la Mercè va tornar dins de les muralles. Unes obres de reforçament de la fortificació de la porta de Sant Francesc (situada al punt on connecten els actuals carrers de Cervantes i Sant Blai) l’afectaven. Els mercedaris van traslladar-se al carrer de Gènova, segons la denominació de l’època, però van acabar donant nom al carrer (carrer de la Mercè), malgrat alguns canvis al llarg dels segles.

Imatge de finals del segle XIX,  del punt de trobada entre els carrers Sant Blai i Cervantes.

La casa mercedària va ocupar un edifici que possiblement havia estat propietat dels hospitalers (Orde de Sant Joan de Jerusalem, també coneguda com a Orde dels Germans Hospitalers). Això d’ocupar cases antigues que després donen problemes de conservació ja era una creu que la Mercè portava molt abans de ser escola: el 1628, l’església del nou convent es va haver de refer a fons. 

A principis del segle XIX, van començar a succeir-se els infortunis. El 1808, els mercedaris van ser expulsats i el convent, transformat en polvorí. La comunitat mercedària va retornar i va subsistir fins al 1835, quan, coincidint amb l’inici de les desamortitzacions, es va disoldre de manera definitiva.

L’Ajuntament es va quedar el recinte de la Mercè dins dels processos de desamortització i al conjunt ser li van donar tota mena d’usos: oficines públics, magatzem de sal, caserna, parc de bombers, museu municipal, teatre i escola... El 7 de juny de 1848, l’Ajuntament va acordar establir-hi un centre d’educació gratuïta per les famílies amb poc recursos. Així naixia el col·legi de la Mercè. La nostra va ser la primera escola pública de Catalunya...

Del que va passar a partir d’aquí n’hem parlat molt sovint i el bloc és ple d’entrades i fotografies que en parlen, malgrat que ens queden importants buits per falta de documentació o material gràfic. No som historiadors ni tampoc ho pretenem... La nostra guerra és una altra.

Com a notes finals, recordarem que, amb la desamortització, l’església del convent de la Mercè es va transformaren teatre. A causa del seu precari estat de conservació, va acabar enderrocant-se l’any 1987. Al mateix lloc es va bastir el nou temple de la Reparació, un edifici obra de l’arquitecte modernista Joan Abril i Guanyabens, que va consagrar-se el 1903.

L’escola va conviure durant molts anys amb altres serveis municipals, fins que va acabar ocupant tot l’antic convent,excepte la part de la Reparació. Abandonada a correcuita el 1970 per una declaració de ruina immiment, la Mercè va ser usada encara durant prop d’una dècada com a caserna de policia. Abandonat definitivament, l’edifici va restar encara dempeus 20 anys i escaig més, fins que va ser enderrocat el 2002 per construir-hi l’actual Biblioteca Marcel·lí Domingo.

Acabem d'identificar tots els mestres de la foto dels anys 70

Reprenem una història que vam explicar fa unes setmanes, i de la qual quedava un serrell per tancar. A la foto dels mestres dels anys 70, quan la Mercè estava al carrer Montcada, ens faltava acabar d'identificar la mestra que apareixia en tercer lloc per l'esquerra. A través de l'antiga alumna Pilar Lalana i de la mestra Hermínia Sabaté, que surt la segona per l'esquerra, sabem que aquesta mestra es deia Pepita i era de Burgos (en aquesta entrada en trobareu més detalls).

Però ara podem informar que es tracta de Pepita Rodríguez. Ho hem sabut per conducte de Joan Otero Roselló, col·laborador del bloc des dels primers temps, tot i no haver estat alumne de la nostra escola. Joan Otero ens ha proporcionat un parell de documents gràfics de la família de la mestra Pilar Pijoan, que a la foto surt en vuitè lloc per l'esquerra (amb un jersei de coll alt de color vermell). Pilar Pijoan va morir fa pocs anys i la seva família conserva divers material gràfic.

Un dels dos documents és la foto, que Joan ha pogut escannejar des de la imatge original en paper. L'altre document és aquest, una llista escrita al revers amb el nom de tots els que hi surten:

La pràctica d'anotar noms i altres dades en el revers de les fotos no era infreqüent en les èpoques de les imatges en paper. Era un sistema "bueno, bonito y barato" de documentar el record. Agraim a Joan Otero aquesta aportació, que ens permet tancar el cercle d'aquesta història.

Com està avui l'antiga Mercè del carrer Montcada (i 3)

Com està avui l'antiga Mercè del carrer Montcada (2)

Com està avui l'antiga Mercè del carrer Montcada (1)

 El 2 d'abril vam passar pel carrer Montcada i vam fer unes fotos de l'estat actual de l'espai que havia de ser la seu de la Generalitat a les Terres de l'Ebre i que, a causa de les retallades, serà de moment un aparcament soterrani. I això el dia que obri, que sembla que encara trigarà un temps.

L'interès que hi tenim, més enllà de com a ciutadans, ve del fet que aquest espai del nucli històric de Tortosa va acollir l'escola de la Mercè entre 1970 i 1982. El casalici, ja desaparegut, havia estat el Seminari de Tortosa i, posteriorment, havia acollit l'institut de batxillerat de la ciutat, conegut a partir dels anys 50 del segle XX, amb el nom, encara vigent, de "Joaquín Bau".
 
Al carrer Montcada va arribar la Mercè a correcuita, quan es va declarar la ruïna de l'escola original, al carrer de la Mercè. I d'allí no vam marxar amb menys velocitat, el novembre de 1982, també per l'estat de conservació de l'edifici. Eren construccions antigues, molt refetes i remodelades al llarg dels anys i que havien patit molt a la guerra... Avui en queda poc menys que el record. I les fotos, per descomptat.

Mestres de la Mercè als anys 70 del segle XX (3)

De mica en mica estem completant la identificació dels mestres que apareixen en aquesta foto de la Mercè dels anys 70 del segle XX, de l'etapa de la nostra escola al carrer Montcada. Ja a la primera entrada d'aquesta sèrie vam poder afegir, gràcies a l'alumna Pilar Lalana, la informació que la mestra identificada amb el número 7 era Victoria Hernández. I també vam saber que la mestra amb el número 3 es deia Pepita i era de Burgos. Tenim pendent el seu cognom. Algú en sap alguna cosa?

El que sí podem és completar la identificació del mestre número 15, de qui ja havíem apuntat que es deia Vicente. Ara, gràcies al periodista Joan Josep Carot, que va ser alumne de la Mercè en aquella època, podem afegir que el nom complet era Vicente Salvador Pauner. Joan Josep Carot el va tenir de tutor el curs 1972-1973, a tercer A. Segons ens va informar la mestra Hermínia Sabaté, via Pilar Lalana, don Vicente va morir temps enrera, com un dels seus grans amics a l'escola, don Santos Nieto.

Entrades anteriors
Mestres de la Mercè als anys setanta del segle XX (2)
Mestres de la Mercè als anys setanta del segle XX

Mestres de la Mercè als anys 70 del segle XX (2)

Més informació sobre la foto dels mestres de la Mercè dels anys 70 del segle XX que publicàvem en aquesta entrada anterior. Tal com us avançàvem, l'antiga alumna Pilar Lalana havia aconseguit el testimoni d'una de les mestres que apareixia a la imatge, Hermínia Sabaté. És la mestra identificada amb el número 2 (segur que els alumnes d'aquella època la recorden, ho posem únicament pels lectors que no han estat alumnes, que ens costa que en són uns quants).

Concretament, Hermínia Sabaté, ens dóna pistes sobre els mestres identificats amb els números 3 i 15. De la mestra (núm 3) ens comenta que "es deia Pepita, era de Burgos. Va venir a Tortosa amb el seu marit, que era el metge titular de Jesús. Vivien a la plaça d'Alfonso, a la casa dels Ballester". Pel que fa al mestre (núm 15), que surt tapant-se la cara, "era Vicente, valencià, vivia al carrer Sant Blai i era amic íntim i de la colla de Santos Nieto i Miquel Accensi". Hermínia Sabaté ens informa també que Vicente va morir. Tanmateix, no recorda els cognoms de cap dels dos.

Seguirem investigant amb la xarxa del bloc.

Mestres de la Mercè als anys 70 del segle XX

De les profunditats de l'arxiu que s'ha anat formant al bloc rescatem una imatge dels anys 70 del segle XX. Un grup de professors de la Mercè, que van fer-se una foto a la galeria del pati interior de l'edifici del carrer Montcada. Això ens permet datar, si més no, la dècada, ja que la nostra escola va estar a l'antic seminari i antic institut entre 1970 i 1982. Ens és difícil afinar l'any exacte, perquè en aquells anys van haver-hi algunes baixes a la plantilla docent (per jubilació i altres causes), que podria ser una referència, però no tenim la seguretat que a la foto s'hi posessin tots els mestres.

A més, lamentem no recordar ni tenir localitzat qui va aportar la foto. Podria ser la Carme Castellà, filla del director Joan Castellà?

Si no anem mal fixats, la foto va fer-se al primer dels dos pisos que hi havia al voltant del pati. Des d'una banda a l'altra i segurament que amb una càmera molt senzilla. Algú sap qui la va fer? Potser un altre mestre?

L'estètica de l'espai retratat és la que va introduir-hi Regiones Devastadas quan va rehabilitar l'edifici després de la guerra civil. El casalici va quedar molt danyat, tant que les obres van haver d'esperar catorze anys. I com hem explicat en altres entrades, l'església (monumental, era la més gran de Tortosa després de la Catedral) va ser abandonada i enderrocada en dues fases: al seu lloc s'hi va habilitar una pista poliesportiva que els alumnes de la Mercè vam usar com a pati.

Però el més important és identificar correctament els protagonistes de la foto. D'alguns no tenim el nom. Amb la col·laboració de la Pilar Lalana, hem completat part del llistat. La Pilar també ha contactat amb donya Hermínia Sabaté, que ha aportat algunes informacions sobre els mestres numerats com a 7 i com a 15, que ampliarem en una propera entrada.

Ens ajudeu a acabar-ho? Podeu fer-ho posant comentaris a l'entrada, o comentant a l'habitual enllaç que posem a Facebook. Amb les vostres aportacions anirem completant el llistat.

1. Pilar Querol
2. Hermínia Sabaté
3. Pepita (?)
4. Josefa Blay
5. Agustí Subirats
6. Maria Cinta Febrer
7. Victoria Hernández (*)
8. Pilar Pijoan
9. Josefina Climent
10. Joan Castellà
11. Santos Nieto
12. Josep Lluís Sebastià
13. Miquel Accensi
14. Joan Redó
15. Vicente (?)


(*) Aportació després de la publicació

Ja fa quatre anys del dia històric de la Medalla d'Or

Com passa el temps. Gairebé costa de creure, però aquest 20 de febrer de 2014 ja fa quatre anys d'un dia històric per a la Mercè: el dia que la ciutat de Tortosa va reconèixer la seva trajectòria concedint-li la màxima recompensa local, la Medalla d'Or. Sembla que hagi passat una eternitat, però dins de la dilatada història de la nostra escola, fa tres telenotícies, com qui diu.

Servidor no sap dir si en aquests moments l'esperit de la Mercè té un moment d'efervescència tan alt com aquell. Ep! No vull dir que la cosa no rutlli bé, en la mesura que els antics alumnes ho volem i de les formes que volem. Però és que aquell dia va ser espectacular. Potser no tan curull d'emocions com la gran trobada del 7 de juny de 2008, però és que aquell dia la part emocional va ser d'autèntica sobredosi.

Això sí, tots els que vam ser a l'Espai Sant Domènec vam tenir la sensació d'estar participant en una ocasió única i irrepetible. Un acte de justícia de Tortosa cap a l'escola dels pobres, després de dècades d'un cert menyspreu altiu i classista. Una reivindicació pública, davant la plana major social i política de la ciutat, del molt que vam rebre de la Mercè els seus alumnes; un reconeixement explícit al gran capital humà de la nostra escola, encarnat en uns mestres extraordinaris; una mostra evident del que pot aconseguir-se amb pocs recursos, de com fer el màxim amb el mínim... Sí, diguem-ho clar, un dia per expressar l'orgull de ser de la Mercè.

El titular que resumeix tot això ens el va donar fet Àngel Ismael, que era llavors el director de la Mercè (poc després es jubilaria). Una frase que, en poques paraules, ho deia tot. D'aquí a molts anys, i mentre tinguem vida, podrem dir que nosaltres hi érem. Sí...


Aquell dia nosaltres hi érem
Nosaltres vam ser-hi
Ja fa un any de la Medalla d'Or

Les estadístiques de les 500.000 visites al bloc (i 5)

I amb aquesta cinquena entrada, concloem la sèrie sobre les estadístiques de les 500.000 visites al bloc. Analitzarem des d'on es connecten els visitants, tant pel que fa a l'origen geogràfic com al dispositiu que usen per fer-ho.

Des d'on es connecten els visitants

Un 85% es connecten des de l'Estat espanyol. La immensa majoria, com és fàcil imaginar ateses les característiques de la nostra comunitat. Però, i l'altre 15%? Doncs curiosament arriben des d'altres països, el més important dels quals és Estats Units, seguit per França, Alemanya, Rússia i Alemanya. Amb una quota més residual hi ha els Països Baixos, el Regne Unit, Suïssa, Canadà i Xina.

Com hem explicat en altres ocasions, cal tenir en compte que alguns operadors que ofereixen connexió a Internet tenen la matriu a altres països i el "senyal" que deixen a les estadístiques és la del lloc on tenen la seu, no des d'on s'ha fet realment la connexió. Però una lectura més profunda de les dades ens apunta un parell de noves pistes:

–una, és que hi ha motors de recerca que, de forma automàtica, rastregen la xarxa buscant paraules clau o moviment en general. No estem parlant de cap mena d'espionatge, no ens espantem. És simplement que hi ha operadors que monitoritzen la xarxa per detectar llocs que els cridin l'atenció o els puguin interessar.

–dues, tenim un determinat percentatge, no superior en cap cas al 5%, de visitants que arriben al nostre bloc de rebot. Per exemple, són persones que posen "Tortosa" a un cercador i en el llistat de resultats els apareix el bloc. O algú que busca blocs educatius de forma genèrica i també ens hi troba. És molt accidental, sí, però deixa la seva petja, més notable del que podria semblar.

Amb quin dispositiu?

Des de l'ordinador? Des del mòbil? Des d'una tablet? El 90% és de dispositius de sobretaula. És a dir, des de l'ordinador fixe. I el 10% restant, des de dispositius mòbils. En això no hi ha canvis des del darrer cop que vam parlar d'estadístiques. Hem de reconèixer que el bloc no és el format més còmode per un telèfon mòbil. Però la realitat és que la major part de membres d'aquesta comunitat tenim implicat un factor d'edat. Encara som dels que preferim llegir sobre paper els textos de certa longitud. I en el pitjor dels casos, en la pantalla "gran" de l'ordinador.

Així les coses, el principal dispositiu mòbil des del qual es connecten els visitants del bloc és l'Iphone (el 5% de les visites), seguit dels smartphones equipats amb el sistema Android (el 2%). Des de la tauleta Ipad es produeixen l'1% de les visites. I la resta, fins al 10%, se'l reparteixen, amb quotes sempre inferiors a l'1%, les Blackberry, els Nokia i altres.





Les estadistíques de les 500.000 visites al bloc (4)

Les estadistíques de les 500.000 visites al bloc (3)

Les estadístiques de les 500.000 visites al bloc (2)
Les estadístiques de les 500.000 visites al bloc (1)

Les estadístiques de les 500.000 visites al bloc (4)

La cosa s'ha estirat una mica, sí, ja que vam arribar a les 500.000 visites el passat mes de juliol. Mentrestant hi ha hagut altres històries per contar. Però toca anar-ho completant amb dues entrades més. No es tracta d'allargar-ho innecessàriament, sinó més aviat de no fer entrades gaire llargues i farragoses, que la temàtica ja té prou una derivada cap a la pesadesa de les xifres. En tot cas, també és l'ocasió d'explicar algunes coses generals d'Internet, que pensem que poden ser d'interès.

Qui navegador fan servir els visitants?

El servei d'estadístiques de Bloguer ens arriba a facilitar el navegador que usen els internautes que ens visiten. El navegador més utilitzat és el Firefox, amb un 49%. De fet, l'ús d'aquest navegador ha crescut un parell de punts des del darrer cop que vam analitzar les estadístiques del bloc. Alguns potser el coneixeu com a Mozilla. Però a cap usuari mínimament avesat a les xarxes no se li farà estrany: malgrat que el Firefox té una història llarguíssima, i de fet és un dels dinosaures d'Internet, té molta implantació gràcies a la seva solidesa: es penja molt poc i això és un valor afegit quan, per exemple, s'escriuen directament textos en els gestors de continguts. En les darreres versions ja no té aquesta característica tant com abans, però continua estan molt per sobre de la resta de navegadors...

Parlant d'artefactes digitals antediluvians, l'Internet Explorer, el que va ser el gran navegador clàssic de Microsoft, encara remou la cua. Conserva un 26% del total de visitants del bloc, però no para de caure i la corba de caiguda es va fent cada cop més pronunciada. Ha perdut sis punts des de la darrera vegada que en vam parlar, quan abans anava enrera només de punt en punt. No sé si el trobarem a faltar algun dia l'Explorer (no crec), però va ser una referència gairebé absoluta en els temps "fundacionals" d'Internet.

Va agafant embranzida, però sense arribar a soltar-se el pèl, el Chrome, el navegador de Google. Creix del 10% al 13%. No està mal, però la dada confirma que els innegables avantatges d'aquest navegador (sobretot la seva rapidesa i la netedat i claredat) no acaben de seduir els internautes. No massivament, en tot cas. Chrome, a més, és víctima d'un peix que es mossega la cua. Google no fa aplicacions per dispositius mòbils basades en aquest navegador perquè el nombre d'usuaris no és prou alt... I els usuaris no creixen perquè la vida digital cada dia és més mòbil...

El Safari, navegador de capçalera d'Apple, es manté estable en el 7%. És un bon navegador, ràpid i net, però està vinculat a equips encara minoritaris en el mercat. A més del fet que no pocs usuaris d'Apple fan servir també altres navegadors, malgrat que el Safari ve instal·lat de sèrie. 

Queden serrells solts, amb una incidència mínima: són navegadors com l'Opera, un producte sorgit de l'univers de telecomunicacions escandinau, senzill i ràpid i que es presenta com a alternatiu..., però sense esdevenir referència, malgrat els 350 milions d'usuaris que té arreu del món. Bona paradoxa! Al nostre bloc, els visitants que el fan servir no arriben ni a l'1%. Potser ho fa que som internautes de certa edat i tirem del material que ja ve instal·lat a l'ordinador, sense fer gaires provatures. Podria ser... També deixen la seva petja minúscula en les estadístiques altres navegadors encara més minoritaris, alguns dels quals hem d'investigar d'on surten, perquè, sincerament, no n'havíem sentit a parlar mai.

Entrades anteriors

Les estadistíques de les 500.000 visites al bloc (3)

Les estadístiques de les 500.000 visites al bloc (2)
Les estadístiques de les 500.000 visites al bloc (1)

La trobada 2013 dels antics alumnes nascuts a finals dels 60 (i 6)