Una famosa excursió al velòdrom de Tortosa el 1942 o poster el 1943 (2)

Fa cosa de gairebé un mes publicàvem una entrada (aquesta) que parlava de la cèlebre excursió al velòdrom de Tortosa en els primers anys de la postguerra. Aquella que era tan significativa perquè en van quedar testimonis gràfics en uns anys que no en conserven pràcticament cap, a causa de les gravíssimes penúries del moment. A través de l'antic alumne Joan Ramírez, tenim més informació sobre els mestres de la Mercè que van anar aquella llegendària sortida. I tot seguit la compartim amb vosaltres.

En aquesta imatge hi teniu dues històriques mestres de la Mercè. A l'esquerra, Pepita Climent. A la dreta, Pepita Sol. Van dedicar tota la seva vida a la nostra escola i van ser mestres de diverses generacions d'alumnes al llarg de més de 40 anys. Ens comenta Joan Ramírez que, en l'època d'aquesta foto, entre 1942 i 1943, eren les tutores del grup de noies de darrer any.

 

Joaquín Marín és també un històric de la Mercè. El seu record el conserven els antics alumnes de més edat, perquè als any seixanta ja es va retirar, mentre que les dues mestres anteriors van continuar treballant fins pràcticament els anys vuitanta. Fa poc a Joaquín Marín vam dedicar-li aquesta entrada, que recordava que era un mestre dels d'abans, capaç de dedicar més hores als seus alumnes que els de la jornada lectiva estricta i d'ensenyar-los coses fora de programa, com mecanografia o taquigrafia. Joaquín Marín va ser professor de diferents grups. Segons ens conta Joan Ramírez, quan Fermín Viladrich va jubilar-se el 1957, va fer-se càrrec de la classe dels nois més grans.

I ja què parlem de Fermí Viladrich, aquí hi ha la seva foto, en la qual apareix (ell és el de l'esquerra) amb Joan Martorell. Van ser mestres de l'últim curs. I fixeu-vos en un detall: en els seus cognoms. Segur que tots us en recordeu de Montserrat Viladrich Martorell, mestra també de moltes generacions. Doncs sí, Fermí Viladrich i Joan Martorell eren cunyats. Fermín Viladrich estava casat amb Carme Martorell, germana de Joan, una altra mestra de les que més han marcat la història de la nostra escola, de la qual va arribar a ser-ne directora i que va rebre fins i tot un homenatge ciutadà epr la seva trajectòria, amb un acte al Patronat Escolar Obrer de la Sagrada Família.

Segurament la nissaga Viladrich-Martorell ha estat una de les nissagues de mestres més històriques de la Mercè i segurament de tota Tortosa durant el segle XX, sense desmerèixer en cap cas la molta i bona feina que van fer la resta. Una família compromesa amb l'educació i fidels fins al moll de l'os amb la Mercè.

Joaquín Marín, un mestre dels d'abans

El gran capital que sempre ha tingut l'escola de la Mercè ha estat una plantilla extraordinària de mestres. Sense ells no s'expliquen els resultats acadèmics que oferia el col·legi, considerant la pobresa de recursos que ha patit durant la major part de la seva història: tot allò d'escola dels pobres que hem contat en moltes altres ocasions i que no cal reiterar.

Avui toca explicar una història sobre Joaquín Marín, don Joaquín, un mestre de la Mercè dels anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX. En la foto que encapçala aquesta entrada, apareix fotografiat amb la seva classe, en un moment imprecís de finals dels quaranta i principis dels cinquanta.

L'antic alumne Joan Ramírez el va tenir de mestre i ens ha fet un relat de com eren les coses en aquells temps al sistema educatiu i de com persones com don Joaquín prenien iniciatives individuals per millorar la qualitat de l'ensenyament.

Ens explica Joan Ramírez que "en aquell temps, malgrat tot, l'ensenyament era prou complert. A banda d'estudiar Geometria i Aritmètica (anys després les van englobar en una sola matèria), Geografia, Història, Religió, 'Formación del Espíritu Nacional' i cal·ligrafia (era obligat que tota la classe fes el mateix tipus de lletra vertical), fèiem molta redacció i proves de lectura ràpida". Afegeix que "cantant, ens apreníem 'capitales del mundo, cordilleras, mares, ríos, cabos y golfos de todo el mundo". I que "de tot això encara me'n recordo de moltes coses, inclosos els partits judicials de la província".

Però hi havia mestres, com Joaquín Marín, que anaven més enllà del temari oficial. "Era un sant home que, en acabar la tarda, ens ensenyava, matí i tarda, taquigrafia (sistema Martí) i comptabilitat". Fora d'hores i matí i tarda? Algú s'ho imagina avui?

Continua el relat de Joan Ramírez: "en aquella època a la Mercè no hi havia director ni secretària. Don Joaquín va aprofitar el 'buit de poder' per agafar una màquina d'escriure Olivetti Lexicon 80 i portar-la a classe. Ens ensenyava mecanografia. I tot de franc".

Però la cosa va durar el que va durar. En els darrers anys de Joan Ramírez com a alumne de la Mercè, "va arribar un director que es deia Heliodoro Niño i es va acabar la màquina d'escriure i les classes extra". Això no desmereix en el més mínim, ans al contrari, la tasca de Joaquín Marín. "Era un gran mestre i una gran persona", com ens recorda Joan Ramírez. Sí, i una història fantàstica que ajuda a entendre moltes coses. No ja de com funcionava tot llavors, sinó també de com funcionen ara.