Bloc dels exalumnes del Col·legi de la Mercè de Tortosa i de tothom que sent com a pròpia aquesta escola emblemàtica, creada el 1848 i la pública més antiga de Catalunya. Internet 2.0 per compartir relació, idees i coneixement. A la xarxa des del 5 d'abril de 2008.
divendres, 26 de setembre del 2008
L'ENSENYAMENT DE LA RELIGIÓ AVUI EN DIA
Parlant de l'ensenyament què passa amb la religió a les escoles? És bó educar en la religió actualment? Crec que és un debat prou interessant com per anar opinant.
Jo t'ho contesto ràpid. En sentit estricte, jo no ensenyaria cap religió concreta a l'escola. Si més no, a la pública.
Però estic a favor que hi hagi una assignatura tipus "Història de les religions". La incidència de les religions, de totes, en el substrat cultural de la humanitat és innegable. Moltes coses que pensem i que diem, o moltes coses que caracteritzen les nostres societats, tenen origen en la religió. La Clara Massip, que es dedica a l'antropologia, ens ho pot explicar amb més detall, però em sembla que ja s'entén.
En tot cas, jo ho plantejo com una formació en els factors culturals que integren l'entorn en què vivim. I per tant, com que no té res a veure amb les creences personals, estic d'acord que sigui una assignatura avaluable.
Educar en una religió concreta, s'ha de fer a casa. O si no, a la parròquia, a la mesquita, a la sinagoga...
És una qüestió d'opcions personals. A casa hem fet l'opció que les filles no estiguin batejades en cap fe i que decideixin elles mateixes si en volen tenir alguna o no tenir-ne cap, quan tinguin prou ús de raó (que no vol dir necessàriament la majoria d'edat).
En conseqüència, a l'escola sempre han fet l'alternativa a la religió. No és millor "alternativa" (perdona el joc de paraules), ja que s'hi han passat massa estones pintant i retallant, però la cosa va, si més no, en la direcció correcta.
Tot això no ha tret que totes dues hagin desenvolupat una gran curiositat per les religions, gràcies a la qual han entés moltes coses del món on viuen.
Estic d'acord amb el plantejament que fas, Toni, sempre i quan l'assignatura d'història de les religions, que considero molt interessant i necessària per entendre el substracte cultural de cada societat, la impartissin mestres seglars, i no capellans o mestres triats per la comissió episcopal... perquè llavors ja hi som!
Només cal veure com s'han posat els bisbes amb l'assignatura d'educació per la ciutadania, i és que encara es pensen que poden determinar els continguts de l'escola (laica???), i no van del tot equivocats, perquè segueixen tenint el reducte de l'assignatura de religió, que es maneguen com volen...
no he dit res dels professors perquè donava per suposat que se sobreentenia.
És evident que una assignatura d'història de les religions, plantejada des d'un punt de vista neutre pel que fa a les creences personales, no pot ser importida per algú designat pel bisbe, per l'imam o pel Dalai Lama.
A més, aprofito per afegir que a casa hem d'ajudar a donar sortida a les inquietuds que puguin tenir els nostres fills en aquestes qüestions. Però com a molt es tracta de facilitar-los informació i ajudar-los a formar-se un criteri propi.
Això no sempre és fàcil, sobretot si has pres partit amb claredat. Però si ets honrat amb tu mateix, més ho has de ser amb els teus fills. Informar no és sinònim d'influir.
En tot cas, jo el que voldria és que les meves filles creixin i madurin amb la ment oberta. Sense tancar-se a res, però amb la independència de criteri suficient per aconseguir que allò que puguin fer sigui perquè s'ho creuen de debó.
3 comentaris:
Jo t'ho contesto ràpid. En sentit estricte, jo no ensenyaria cap religió concreta a l'escola. Si més no, a la pública.
Però estic a favor que hi hagi una assignatura tipus "Història de les religions". La incidència de les religions, de totes, en el substrat cultural de la humanitat és innegable. Moltes coses que pensem i que diem, o moltes coses que caracteritzen les nostres societats, tenen origen en la religió. La Clara Massip, que es dedica a l'antropologia, ens ho pot explicar amb més detall, però em sembla que ja s'entén.
En tot cas, jo ho plantejo com una formació en els factors culturals que integren l'entorn en què vivim. I per tant, com que no té res a veure amb les creences personals, estic d'acord que sigui una assignatura avaluable.
Educar en una religió concreta, s'ha de fer a casa. O si no, a la parròquia, a la mesquita, a la sinagoga...
És una qüestió d'opcions personals. A casa hem fet l'opció que les filles no estiguin batejades en cap fe i que decideixin elles mateixes si en volen tenir alguna o no tenir-ne cap, quan tinguin prou ús de raó (que no vol dir necessàriament la majoria d'edat).
En conseqüència, a l'escola sempre han fet l'alternativa a la religió. No és millor "alternativa" (perdona el joc de paraules), ja que s'hi han passat massa estones pintant i retallant, però la cosa va, si més no, en la direcció correcta.
Tot això no ha tret que totes dues hagin desenvolupat una gran curiositat per les religions, gràcies a la qual han entés moltes coses del món on viuen.
Estic d'acord amb el plantejament que fas, Toni, sempre i quan l'assignatura d'història de les religions, que considero molt interessant i necessària per entendre el substracte cultural de cada societat, la impartissin mestres seglars, i no capellans o mestres triats per la comissió episcopal... perquè llavors ja hi som!
Només cal veure com s'han posat els bisbes amb l'assignatura d'educació per la ciutadania, i és que encara es pensen que poden determinar els continguts de l'escola (laica???), i no van del tot equivocats, perquè segueixen tenint el reducte de l'assignatura de religió, que es maneguen com volen...
Clara,
no he dit res dels professors perquè donava per suposat que se sobreentenia.
És evident que una assignatura d'història de les religions, plantejada des d'un punt de vista neutre pel que fa a les creences personales, no pot ser importida per algú designat pel bisbe, per l'imam o pel Dalai Lama.
A més, aprofito per afegir que a casa hem d'ajudar a donar sortida a les inquietuds que puguin tenir els nostres fills en aquestes qüestions. Però com a molt es tracta de facilitar-los informació i ajudar-los a formar-se un criteri propi.
Això no sempre és fàcil, sobretot si has pres partit amb claredat. Però si ets honrat amb tu mateix, més ho has de ser amb els teus fills. Informar no és sinònim d'influir.
En tot cas, jo el que voldria és que les meves filles creixin i madurin amb la ment oberta. Sense tancar-se a res, però amb la independència de criteri suficient per aconseguir que allò que puguin fer sigui perquè s'ho creuen de debó.
Publica un comentari a l'entrada