dimarts, 23 de setembre de 2008

Quan els dèficits de l'ensenyament freguen la tragèdia (3)

Feia dies que no entrava al bloc, i m’he trobat amb un debat interessantíssim... a més d’algunes experiències estiuenques d’allò més estimulants.


Aniré per parts, començo pel debat sobre l’educació.


Considero que la crisi de l’educació forma part d’una crisi general del coneixement, del pensament i de la consciència, no casual, ja que resulta molt útil al projecte neoliberal de convertir-nos en persones sense capacitat d’analitzar, de decidir ni de transformar el món que ens envolta. Va molt bé que siguem consumidors acrítics i compulsius (El “penso, i per tant existeixo” de Descartes es converteix en “consumeixo, i per tant existeixo”).


D’altra banda, la revolució digital i de les comunicacions fa que l’accés a la informació sigui instantani i constant, però si no tenim criteri i formació per saber què fer amb aquesta informació, ens quedem amb fragments inconnexos que no ens porten a conèixer millor el món que ens envolta, sinó ben al contrari... Ens pensem que ho sabem tot (amb la qual cosa perdem la curiositat, la capacitat de fer-nos preguntes, d’escoltar... ), i perdem el benefici del dubte, primer pas per aprendre qualsevol cosa.


Aquesta superabundància de fragments d’informació ens satura i ens deixa sense temps per concentrar-nos en la lectura (lenta i reposada) d’un bon llibre, amb un principi, un plantejament i un final, coherent i complet. Ja no es llegeix, i això ens porta a l’empobriment del llenguatge, a les faltes d’ortografia, a la pèrdua de la capacitat de concentració, al poc exercici de la imaginació...


La cultura del zàping ens aboca a engolir el que arriba per les pantalles de les televisions, ordinadors, videoconsoles... a gran velocitat, cosa que ens provoca greus indigestions, que no ens deixen assimilar cap dels possibles aliments que rebríem per qualsevol d’aquests canals si tinguéssim una formació adequada.


És evident que el món és cada cop més complex, i comprendre’l en la seva globalitat és difícil, i requereix un esforç constant, però sobretot una base educativa que ajudi a organitzar, relacionar, contextualitzar i interpretar les informacions.
Es tracta no tant d’una reforma de l’educació, sinó d’una reforma de la societat. Però aquest binomi és un peix que es mossega la cua. Com reformarem la societat si no reformem l’escola? I com reformarem l’escola si no reformem la societat?


Edgar Morin parla de canvi de paradigma, i aquest nou paradigma seria el pensament complex. “Cal que entenguem que la nostra lucidesa depèn de la complexitat del sistema d’organització de les nostres idees” (molt recomanable la lectura de dos textos breus d’aquest autor: “Tenir el cap clar per organitzar els coneixements i aprendre a viure” i “Los siete saberes necesarios para la educación del futuro”).


El coneixement es fa cada cop més compartimentat, més fragmentat, més especialitzat (justament en un moment en que cal entendre el món en la seva globalitat, en que cal tenir un pensament complex), i es deixa en mans dels experts el domini del saber... La resta som mers espectadors, consumidors, públic, audiència... sense capacitat per opinar, criticar, proposar.


Gairebé tota la informació que reben infants i adolescents els hi arriba a través dels mitjans audiovisuals, i en aquest sentit és fonamental educar en l’anàlisi dels mitjans de comunicació i audiovisuals, ensenyar a llegir el llenguatge audiovisual de forma crítica, per tal que es pugui aprofitar tot el que arriba per aquest mitjà, i contribueixi a la formació de persones amb capacitat d’interpretar, assimilar, comprendre.


L’escola està desbordada, és clar, perquè se li demana que cobreixi molts buits que els pares i mares anem deixant en relació a l’educació dels nostres fills. Cal tenir-ho molt clar per compatibilitzar la vida familiar y professional, ja que les jornades laborals i escolars no ajuden, i les dones –fonamentalment- hem de renunciar a tenir temps per a nosaltres (per formar-nos, millorar professionalment, o per fer altres coses que ens agraden) per poder dedicar el temps que necessiten els nostres fills, si no volem que passi el que ja estan dient que és comú, que molts nens tornen de l’escola i no hi ha ningú a casa esperant-los per jugar, per explicar com ha anat el dia... i això després d’haver passat per les activitats extraescolars de torn.


Deleguem en l’escola perquè no sabem molt bé com afrontar aquestes dificultats, però és la societat en el seu conjunt que ha de resoldre-ho, facilitant la conciliació laboral i familiar, donant més suport a les famílies amb fills perquè puguin treballar menys i estar més amb ells, etc.


Confiem l’educació dels nostres fills a la institució escolar, però si no estem d’acord amb el tracte dels mestres, no dubtem en interferir en la seva tasca, exigint, desautoritzant-los davant els seus alumnes... tot i que no ens comprometem a col·laborar i implicar-nos en l’escola perquè les coses vagin millor, fent possible que l’educació integri tot l’entorn dels nens i nenes (escola, família, associacions del barri...).


Està clar que falten més recursos perquè el sistema d’ensenyament rutlli millor, (és vergonyós pensar que es gasta un 66% més diners en defensa que en educació)
però també cal un canvi d’actitud per part de tothom perquè transformar l’escola.


Bufff! Com m'he enrotllat... deixaré el tema de les vacances per un altre dia...

6 comentaris:

Toni Gallardo ha dit...

Clara,

Estic d'acord en el que dius. Però si faig tanta insistència en el tema econòmic i en les obligacions de l'escola (que alguna deu tenir), és perquè polítics i no pocs professionals de l'educació es refugien massa sovint darrera d'aquestes reflexions.

És veritat que el problema és global i que no n'hi ha prou de reformar el sistema educatiu. Però aquesta mena de problemes són fantàstics per a despistar. Com que els problemes tan generals no tenen responsables concrets definits..., doncs tothom pot salvar la cara i anar fent la viu-viu.

Toni Gallardo ha dit...

Ah, i és clar: com més rucs siguem millor per a segons qui.

Clara Massip ha dit...

Toni,

Tinc molt clar que calen més recursos per a l'educació, i no només més diners, sinó també una millor organització: penso en la quantitat de mestres interins que quan comença el curs encara no saben si treballaran, ni on..., potser els hi toca un centre a 100km. de casa seva, i no ho saben fins la primera setmana de setembre...

Falta també molta formació, i no es tracta d'apuntar-se a fer cursos per tenir certificats i crèdits, sinó de tenir voluntat real de formar-se en totes les mancances que es detecten en el dia a dia... Sobretot a l'ESO i Batxillerat, el professorat no té una formació pedagògica, ja que són llicenciats en una matèria, i quan acaben fan el Curs d'Adaptació Pedagògica, que no podem dir que realment prepari molt per afrontar la quotidianitat a l'aula: atenció a la diversitat (i no es tracta només de la població immigrada, sinó en general de ser capaços de compatibilitzar els diferents ritmes d'aprenentatge dintre del grup classe), resolució de conflictes (els problemes de violència, d'indisciplina, són cada vegada més greus, i no se sap com afrontar-los)...

Més pressupost per a l'educació, millor gestió, formació, són els tres pilars per començar a canviar les coses, però sense oblidar que cal tenir clara quina és la funció de l'escola, i exigir-li que sigui de qualitat en allò que li és competència, però no que cobreixi tota la resta de necessitats que en aquests moments la societat no té ben resoltes en relació a l'educació dels infants.

Toni Gallardo ha dit...

Clara, no podem estar més d'acord i les diferències són de matís.

neus ha dit...

avui he parlat en una coneguda que treballa de mestra en contracte interí.
Després de preguntar-li com li havien anat les vacances, li pregunto pel començament de curs. Aquest any el destí a estat el mateix centre que l’any passat.
Em comenta que no està contenta, ja que treballar en aquest col.legi l’obliga a destinar més hores de professió que en qualsevol altre centre.
Després amb un estat d’ànim mandrós em diu que té vint-i-cinc moros, un gitano i una d’aquí. Que li resulta molt complicat planificar les classes. Que l’any passat a mig curs va tenir alumnes nous perquè la matrícula està oberta tot l’any. I que està cansada de plans d’entorn que no funcionen i que vol deixar la feina.
Jo he pensat, menys mal que vol deixar la feina, perquè en aquest ànim, ja em direu vatros què ha d’ensenyar! I no li trac la raó.

Clara Massip ha dit...

Està clar que aquesta concentració de població immigrada en una aula no és bona per a ningú, és una bestiesa crear aquests guettos (25 marroquins!!!), i sembla mentida que no hi hagi mesures per equilibrar el nombre de persones immigrades per aula... crec que simplement no hi ha cap intenció real d'integrar aquesta població en la nostra societat, i per tant com més aïllats visquin, millor.

A nivell d'escola pública això es pot planificar molt bé, i no parlo de les "aules de benvinguda" que se'ls ha acudit de muntar a Vic i a Reus, on se suposa que aniran els immigrants recén arribats abans d'escolaritzar-se, per aprendre no sé què (la llengua, justament en un entorn on no conviuran amb nens i nenes d'aquí?).

Crec que la solució no és crear aules segregades, sinó donar suport al professorat que ha d'assumir l'escolarització de grups diversos i amb problemàtiques o nivells d'aprenentatge diferents. A Europa ja fa molts anys que a cada classe, a més del mestre "titular", hi ha un altre mestre de suport.

Això es podria muntar com un sistema d'incorporar a l'ensenyament les persones recent formades, que durant un temps estarien de suport, ajudant i aprenent alhora l'ofici... Segur que no són tants diners com muntar una estructura paral.lela (aules de benvinguda, aules d'acollida, mestres de compensatòria...).

Però en fi, tot forma part de la mateixa desídia, poques ganes de fer les coses bé, o incapacitat per fer-les millor (?)