diumenge, 1 de juny del 2008

Posada al dia del meu tortosinisme deficient



Tots venim d'algun lloc i, desprès, la vida ens porta on ens porta. No sempre és mer atzar. Nosaltres prenem decisions sobre què volem fer i on. De vegades, una cosa porta l'altra. Jo fa molts anys (24 per ser precisos) que vaig deixar Tortosa per anar a la Universitat. Des de llavors, llevat uns pocs mesos el 1990, en què treballava a Tarragona i venia a dormir a casa dels meus pares, fins que vaig trobar habitatge propi, he viscut sempre fora de Tortosa.

Com també passa, les visites s'havien anat espaiant cada cop més en el temps. És una qüestió de quilòmetres i de les obligacions que tenim allà on vivim i treballem. I no ens enganyem tampoc en una cosa: al final acabem sent d'allà no sé si d'on volem, però si d'on fem la vida. Al final, fins i tot en el nostre llenguatge quotidià, som d'on vivim i no d'on venim o hem nascut. Jo fa dotze anys que visc a Calafell i al final quan parlo del meu poble em refereixo a Calafell i no a Tortosa. Potser ho fa que la meva família l'estic pujant aquí (les meves filles tenen molt poc de tortosines) o que no estic integrat a cap entitat tortosina i en canvi em dedico a activitats tan frikies com la de cantar horrorosament malament al Cor Orfeó Calafellenc, que en un acte de suprema irresponsabilitat em va acollir en les seves files, secció de baixos per més senyes.

Per això, en algun comentari del bloc he explicat que sóc un pèssim tortosí. O un tortosí de tortosinisme manifestament millorable. No em penedeixo ben bé de res, ja que moltes de les alegries professionals que he tingut a la vida difícilment les hauria pogut aconseguir a Tortosa. Les alegries personals són d'un altre ordre i importa poc on es produeixin. Però sempre m'ha quedat aquest regust amarg del meu poc tortosinisme. Per exemple, poques coses em dolen més a la vida que no haver viscut directament la moguda contra el PHN. En aquella època jo estava embarcat en altres guerres que ara no fan al cas i que, amb bones raons personals, considerava prioritàries.

Per no fer-ho més llarg, la trobada dels exalumnes de la Mercè, i no diguem ja aquest bloc, m'ha donat la immensa alegria de posar al dia els meus vincles amb el que, Calafell al marge, és el meu poble.

I tot aquest romanç que he escrit aquí és únicament per justificar la foto que penjo dins del joc "Com érem, com som". Jo ja m'havia retratat al principi d'aquesta juguesca. Com que faig moltes fotos, però no hi surto mai, vaig haver de recórrer a una imatge que em van fer a Londres, l'estiu de 2006 (ja veieu si el meu arxiu està apurat). Però ahir dissabte vaig passar per Tortosa per uns temes personals i em vaig donar el gust de fer-me una foto al meu poble. A més, a la vora de l'Ebre. No és una obra d'art ni m'agrada especialment haver coincidit amb una riuada d'aquestes que donen arguments als transvasistes. Però per complir ja és més que suficient.

Aquí va la cosa, tot assumint que potser ningú no entendrà el simbolisme que per a mi, i d'una forma molt íntima, té aquesta foto davant l'Ebre.

5 comentaris:

José Manuel ha dit...

I tant que t'entenc,Toni. I recordo les allabances de donya Montse que veia en tu un futur periodista o escriptor de lo ve que escribies... De tota manera, sóc dels que agradant-me més que res el viatjar, me seria impossible viure fora del meu pais que és Tortosa. La meua vella i a vegades incomprensible ciutat, que tot i els seus defectes me té agafat com un arbre a la terra. Entenc els que heu marxat, però per a mi és impossible, no tindria cap sentit. Tampoc sé si m'entendreu, je je je, sobretot los exiliats.Mos veem.

caty garcía ha dit...

Toni yo te entiendo perfectamente,porque aunque nosotros tampoco somos de Tortosa,somos de Cádiz,yo me criado ahí,he ido al colegio,he trabajado y hasta mis hijos me fuí a tenerlo a Tortosa,entonces yo cuando pienso en mi pueblo pienso en Tortosa, y viviendo aquí en Valencia no veas la de disputas que tengo con la gente por lo del trasvase.De todas formas estoy bastante en contacto,recibo l´estel y mis hermanos me cuentan cosas y subo un par de veces al año.Tengo ya hace tiempo pagada la comida,pero me temo que al final no podré ir por motivos personales graves, pero no te creas que aún así no viviré , dentro de mi corazón el 160 aniversirio.

galàxia - imma monserrat ha dit...

Jo també sóc dels tortosins de fora. També amb el tortosinisme una mica enterrat. Tot i que jo porto amb orgull un pin del nus que em delata (sobretot ara que s'ha despertat el tema i jo sóc dels que consumim l'aigua als volants de Barcelona).
La meva filla es diu Cinta, nom que també sovint em delata.
Visc a L'Hospitalet de Llobregat, ciutat que m'ha acollit i on he fet arrels. Poc a poc vas deixant enrerra el poble de naixement per trobar la teva nova identitat, és una necessitat...
Aquesta trobada ha servit per adonar-me que el meu passat i els meus origens també són vius. Sabem que després del 2008, pels "exiliats" com nosaltres tindrem una nova Tortosa, perquè són totes aquelles persones que compareixent amb nosaltres un mateix passat i unes mateixes emocions.
Estiguem on estiguem, Benicarlo, Calafell, L'Hospitalet... sempre serem tortosins.

Toni Gallardo ha dit...

Imma, trobo molt interessant això que dius de la necessitat de fer arrels i trobar una nova identitat allà on vius. Ho he viscut a Calafell, on la dinàmica entre els de tota la vida i els nouvinguts és molt viva i, a vegades, molesta fins i tot.

Clar que és un poble que viu una transformació brutal, perquè la població empadronada s'ha triplicat en menys de 10 anys. I ja no és com amb els estiuejants, que marxen a finals d'agost. És un desembarcament massiu provinent de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb un creixement percentual anual que només es registra a tres llocs del món: Calafell, Calcuta i Bombai. Sembla impossible, però sé perfectament de què parlo.

Un cop situada la qüestió, trobo bé no renunciar als teus autèntics orígens i no creguis que em satisfà haver-me de sotmetre a cap examen dels que reparteixen carnet de calafellenc, que n'hi ha uns quants i amb poca feina, pel que sembla. Però tampoc et pots anar barallant amb tothom a totes hores i has d'acabar cercant espais no ja d'integració, sinó de certa acceptació.

I desprès hi ha altres coses inevitables. Les meves filles parlen català oriental. És normal, han nascut i creixen en aquest àmbit dialectal. Jo no els sóc de gaire ajuda: desprès de 24 anys fora se m'ha acabat enganxant bastant el català oriental. No és un fet conscient, és que t'acaba sortint així.

Però com tampoc es tracta de renegar de res, estic molt agraït a la Trobada per l'oportunitat que m'ha donat de posar-me al dia amb els meus orígens.

galàxia - imma monserrat ha dit...

Crec que una mica també sóm d'on hem plantat la llavor.
Jo m'he integrat molt en l'entorn dels meus fills.
Els meus fills també parlen "oriental" (xinès encara no... però podria ser)però mejen BAJOQUES,tenen l'avia a Barcelona i la IAIA a Tortosa que els diu XIQUETS... i estimen el riu de Tortosa, on van a tirar pedretes sempre que poden.