Josep Otero Gendre, un adéu emocionant

De la meva època de periodista recordo que el més desagradable d'aquella feina era escriure la crònica d'un funeral. Sempre em va costar molt i aquella reticència no se'm va passar ni amb els anys ni l'experiència. Però avui, escriure sobre el comiat a l'antic alumne Josep Otero Gendre resulta sorprenentment fàcil. Perquè l'adéu que li hem donat aquest 7 de març de 2013, a la Catedral de Tortosa, ha estat ple d'una emoció tan serena, i no per això menys intensa, que ha acabat sent un funeral bonic.

Funeral i bonic semblen, no és així?, conceptes antagònics. Però avui s'ha obrat aquest miracle. I no perquè haguem vist una Catedral plena fins a dalt. No perquè s'hi hagin aplegat persones de fins a quatre o cinc generacions diferents. No pas perquè hagin arribat mostres de condol, a través de Facebook, Twitter o Whastapp, com ens comentava la família, des de tot arreu del món, inclosos els Estats Units o el Brasil. No perquè molts assistents portessin samarretes del centenari Club Deportiu Tortosa i del mític Dertusa, en una mostra d'orgull esportiu i tortosí molt senzill, però d'una eficàcia excepcional.

Bé, ha estat per tot això també. Però sobretot ha estat un adéu emocionant per les paraules que Joan Otero Rosselló ha adreçat als assistents, en nom de la família. Una intervenció (dir-ne discurs seria massa formal i allunyat del gran sentiment que l'ha presidit) sentida, però que si ha estat tan emocionant ha estat per la seva enorme dignitat, serenor i generositat. Ens hem quedat amb dues idees, i no ens que no n'hagi hagut d'altres. La primera, "quan vam saber la malaltia del pare, vam decidir que no l'amagaríem, perquè no era res que s'hagués d'amagar". La segona, que "la dignitat estaria per damunt de tot".

Josep Otero va lluitar durant els seus darrers anys contra el flagell de l'Alzheimer. Una malaltia de les dures, que els seus van entomar amb una enteresa admirable. Disposats, com ens ha recordat avui el seu fill Joan, a fer les coses bé, a preparar el final amb dignitat i a fruir mentrestant del temps que encara poguessin fruir. En definitiva, a ser fidels al que havia estat la filosofia de vida de Josep Otero. I al que ell hauria volgut si hagués tingut la possibilitat de decidir-ho.

Al Joan se li ha trencat la veu en dos ocasions, però ha tramés un missatge tan generós que a qui se'ns ha posat un nus a la gola ha acabat sent als centenars de persones, entre ells molts exalumnes de la Mercè, que érem a la Catedral. I si se'ns permet dir-ho, poden estar tranquils el Joan i els seus germans, i la vídua i els néts de Josep Otero. La naturalitat amb què han acompanyat el Josep fins al final dels seus dies, i la transparència i la senzillesa amb què han compartit l'evolució de la malaltia i els sentiments que els despertava, han estat simplement admirables.

A banda de sumar-nos al dolor per la seva pèrdua, no podem sinó dir-los gràcies per aquesta enorme lliçó que ens han donat. Tan de bo tots poguéssim marxar, el dia que ens toqui, com ha pogut fer-ho el Josep.

Se n'ha anat un heroi discret

Des d'ahir es multipliquen tant les mostres de condol com els elogis. Ha mort Josep Otero Gendre, un antic alumne de la Mercè i el futbolista més emblemàtic, com a jugador i com a entrenador, de la Tortosa del segle XX. Ahir, lluny de Tortosa, intentant explicar la seva figura, vaig referir-m'hi com el Guardiola tortosí. No sé si em vaig excedir. Aquest matí he llegit un text que li va dedicar un antic jugador seu de Benicarló i penso que no.

Josep Igual escrivia el maig del 2009 un article a la revista "L'Estel" amb un títol boníssim. Tant per com ho diu, com perquè ho diu tot: "Un discret heroi". Sí, un senyor titular.

"Rostre ovalat amb ulleres de vidres fumats (...). Tenia el cabell cendrós i cert aire d'oficinista pragmàtic, però era tot un estrateg del futbol, quan el futbol era una altra cosa més lligada a les intuïcions i certes èpiques audaces, i no tant un càlcul de pissarres i estadístiques", així arrenca el retrat. I acaba amb un paràgraf que volem recollir expressament: "Hi havia un temps en què la pedagogia també aromatitzava les banquetes properes. Otero la va exercir. Una colleta de xiquets ens ho miràvem des de la dominical graderia assolellada del 1971, i també apreníem lliçons subtils".

Si el títol ho deia tot, també ho diuen tot aquestes frases. I per això hem volgut recollir una imatge que, si no tot, diu moltes coses. És una de les targetes que Josep Otero escrivia amb algunes de les seves idees. Comprovareu, llegint-la, que parla de futbol. Però que, sobretot, parla de la vida. D'unes actituds davant l'existència humils i esforçades. Podrien semblar conformistes, però sobretot són realistes i d'una altura moral, a la vegada, que es troba a faltar molt.

No és casual que moltes generacions de futbolistes consideressin el nostre company avui difunt com un segon pare. Textos tan breus i intensos com aquest no deixen dubtes de perquè.

Mor l'antic alumne Josep Otero Gendre, l'esportista més emblemàtic de Tortosa

 

Aquesta passada matinada ha mort a Tortosa l'antic alumne de la Mercè Josep Otero Gendre. Otero, que havia nascut el 1928, lluitava des de fa uns anys amb la malaltia de l'Alzheimer. La seva família ens havia dit feia anys que era el partit més difícil de la seva vida. I sí, així ha estat. Però aquesta nit, el seu fill, Joan Otero Rosselló, gran col·laborador del bloc, ens ha escrit per fer-nos saber que aquesta lluita ha acabat. Ens ha dit que "el nostre pare se n'ha anat al cel. A entrenar a l'equip de les estrelles. En pau, amb els deures fets i envoltat de tota la seva família. Ens ha demostrat una fortalesa i dignitat que mai oblidarem".

L'al·legoria esportiva no pot ser més apropiada. Otero Gendre és possiblement l'esportista més emblemàtic de la Tortosa del segle XX. Va iniciar-se en el mon del futbol a l'històric Dertusa. Se'l considera un dels jugadors més importants del centenari Club Deportiu Tortosa. En aquest equip va jugar 379 partits durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Després va ser-ne l'entrenador duranr diferents etapes entre els anys seixanta i vuitanta. Ha rebut incomptables reconeixements i se'l tenia per una persona que es preocupava tant per la preparació esportiva com per la formació integral dels jugadors: no pocs el tenien per un segon pare. I això durant tres o quatre generacions.

El vetllatori començarà aquest 6 de març de 2013, al migdia, al tanator situat darrera del supermercat Hiper Simply (antic Sabeco), al carrer del Comerç s/n. El funeral, segons ens comunica la família, serà demà dijous, 7 de març de 2013, a les 5 de la tarda, a la Catedral de Tortosa.

Ràpides notícies sobre la pissarra misteriosa

La xarxa funciona molt eficaçment i ens ajuda a aconseguir notícies sobre fotografies que no tenim documentades o sobre les quals ens queden dubtes. És el cas de la pissarra misteriosa que vam explicar en aquesta entrada de fa un parell de setmanes. L'antic alumne Joan Ramírez Montserrat s'ha posat en contacte amb nosaltres, via Facebook, per explicar-nos que l'aula en qüestió hauria de ser la que tenia com a professor habitual a don Máximo Barrachina. Una classe de nois, atés que estem parlant de la dècada de 1950 i en aquella època els alumnes no tan sols estaven separats per sexe, sinó també els professors (homes amb nois, dones amb noies), llevat del cas dels pàrvuls.

I si parlem de professors habituals és perquè els mestres ho eren d'un mateix curs durant molts anys, si no tota la vida: mestres com doña Pepita Sol van impartir quart de primària fins a tres generacions (àvies, mares i filles). És més, els cursos es feien, in saecula saeculorum, en les mateixes aules.

Joan Ramírez ens conta que la pissarra misteriosa deuria quedar tapiada per motiu d'algunes obres o altra causa, "perquè l'activitat a la classe de don Máximo va continuar uns quants anys més després de 1954". Recordeu que per aquesta pissarra el temps va aturar-se el 25 de febrer del 1954, data que hi figura i que es conservava, tal qual, mig segle després.

La qüestió del tapiament coincideix amb la versió que havíem recollit, farà uns tres anys, de boca d'antics alumnes. Unes fonts que potser tenien en l'oblit l'estampa de la classe i la pissarra, però que van quedar sorpresos fa una dècada, quan les obres d'enderroc del primitiu edifici Mercè, per construir-hi l'actual Biblioteca Marcel·lí Domingo, van fer reaparèixer la pissarra amagada.

No donem per tancada la recerca. Si teniu més informació sobre les peculiars circumstàncies d'aquesta història, feu-nos-les saber. Podeu deixar comentaris aquí mateix, o a qualsevol dels grups de Facebook que parlen de la Mercè. També podeu enviar un correu a info@consultoralocal.com.

La família Favà Sans, l'any 1948

Les tres persones que apareixen en aquesta foto són Josep Favà Arasa (1905-1978) i les seves filles, Justina Favà Sans (la petita de l'esquerra) i Lupe Favà Sans. Perquè ens situem, són la meva mare i la meva tia, i el meu avi. La Justina i la Lupe van ser alumnes de la Mercè a finals dels anys 40 i principis dels 50 del segle XX.

La història de les dues germanes la vam publicar aquí, l'agost del 2010. Resumint, totes dues vivien a Barcelona fruit de les circumstàncies de la Guerra Civil. Tot i ser de família tortosina de sempre, la Lupe havia nascut a Tarragona el 1938, quan la seva mare (la meva àvia) fugia a peu del front de guerra, que s'havia situat a costat i costat de riu de Tortosa. La Justina va néixer el 1944 a Barcelona, on la família s'havia instal·lat acabada la Guerra Civil i un cop el Josep va quedar "lliure" de la repressió de què va ser víctima per part de la dictadura. Diem "lliure", i entre cometes, perquè no podia tornar a Tortosa, ja que el desterrament a un mínim de 200 quilòmetres era part d'aquesta repressió.

Però el 1948, la Lupe i la Justina es van quedar òrfenes de mare. El Josep ho tenia difícil per fer-se'n càrrec, ja que, com és obvi, havia de treballar per mantenir la família i les noies, sobretot la Justina, eren petites. Feu-vos el càrrec que a la Barcelona d'aquella època, el Josep havia de fer dues hores de tramvia al matí, i dues més al vespre, per anar a la feina i tornar.

Per això, la Lupe i la Justina van anar a viure a Tortosa, a la casa dels avis paterns. Era un gran pis, situat a la darrera planta d'un edifici del carrer Ample (oficialment, Gil de Frederich) que era propietat de Manuel Beguer Piñol, home acomodat i amb afició a la literatura i l'art en general. El casalici va desaparèixer i avui s'hi aixeca una nova edificació, que conserva la portalada original, però amb entrada pel carrer del Vall. Coses curioses: el pis feia més de 300 metres quadrats i tenia un rebedor al qual un servidor (vaig viure-hi des que vaig néixer fins als cinc anys) organitzava partits de futbol i curses de tricicles.

Una anècdota que sempre els he sentit contar il·lustra com devia ser la Tortosa d'aquell 1948. Quan van arribar en tren a la ciutat eren les 10 de la nit. Acostumades a viure a Barcelona, quan van encarar el carrer Cervantes la Justina va preguntar, amb la candidesa d'una criatura de quatre anys, si és que havien de viure a aquell lloc tan fosc...

Les dues germanes, només arribar a Tortosa, es van inscriure a la Mercè. La Lupe ja havia anat a l'escola a Barcelona, però la Justina va començar la seva escolarització al nostre col·legi. La Lupe s'hi va estar un any i mig. Amb tretze anys va tornar a Barcelona, a viure amb el seu pare, i ja es va posar a treballar. La Justina va quedar-se a Tortosa, i fins avui, 65 anys desprès.

El Josep no va ser alumne de la Mercè. Segons el record familiar, va estudiar amb les monges de la Consolació, en un edifici que aquesta congregació va tenir al carrer de la Rosa número 12 (si us interessa, podeu llegir la història del col·legi de la Consolació de Tortosa clicant aquí).

La foto que surt al principi de l'entrada se la van fer tots tres quan estaven de dol. En aquelles èpoques, la gent es feia fotos com aquesta, que potser costen de creure una mica des de la perspectiva actual. Però la realitat és que les fotos que una persona es feia al llarg de la seva vida eren comptades. La fotografia no estava tan popularitzada pels avenços tecnològics actuals i era un producte car, que es reservava per a algunes ocasions especials: les noces, el record escolar..., i fins i tot quan hi havia una defunció a la família.

La foto se la van fer al fotògraf Andreu de Tortosa, que durant moltíssims anys va tenir l'establiment a la part baixa del carrer Sant Blai, a tocar de la plaça de l'Àngel.

En aquesta imatge final, podeu veure les germanes Favà Sans en la foto escolar de la Mercè. Ha de ser del curs 1948-1949, el primer en què van estar al col·legi. Fixeu-vos que la Justina porta el mateix vestit que a la foto del dol familiar, si bé en aquest segon cas amb unes mànigues o, si més no, un jersei a sota. No podia haver passat gaire temps entre una imatge i l'altra